MITJA DE FUENLABRADA O COM ASSUMIR LA NOVA REALITAT

Què fácil que és parlar o escriure i què difícil és actuar. Tenia previst sortir amb calma, des del darrere, al ritme més tranquil que pogués, per anar augmentant-lo a mesura que anessin passant els quilòmetres. Però si ja em costava fer-ho quan estava bé de forma i sortia alguns segons més fort del que tocava...ara que es tractava d’anar a ritmes veritablement lents era demanar-me un impossible. Així que va sonar el tret de sortida vaig veure un munt de gent al meu davant que no es movia, que s’arrossegava durant els primers metres del recorregut. No m’ho vaig pensar dues vegades, vaig sortir de la línia i vaig començar a passar corredors. 4’20” era el ritme previst però el primer quilòmetre ja el vaig passar a 3’52” (a què jugava!!!). El 5.000 el vaig fer en 19’34” i allà va canviar tot. El clàssic dolor abdominal que apareix quan un va a un ritme superior a aquell pel qual està preparat, el conegut “flato”, va fer acte d’aparició. Del 5 al 15, vaig dedicar-hi 42’ (tenint en compte les previsions inicials, era un ritme encara superior als 4’20 que volia dedicar a fer cada quilòmetre. Però veient com anava de finet al començament, va ser un cop anímic). Anava fotut i cada vegada que em recuperava una mica, augmentava el ritme i em tornava a equivocar...La cosa, però, va començar a canviar en el km. 12, on vaig començar a sentir-me millor. Sense presses, vaig anar refent-me, amb orgull i ganes. Des de les cendres i fins a un meritori últim parcial de 20’02” que em va deixar molt satisfet. La línia d’arribada la vaig creuar en 1h 26’24”, en la posició 122. I els dolors als isquios? També els he notat. Esperava patir-los, així que no ve de nou. Demà tinc hora amb l’Angel Tiradas perquè em descarregui les cames...i a tornar a començar, que no ha estat res.