MAPOMA O L'INICI DE RETORN

Trec l'emoció ràpidament i ja anuncio que no he pogut baixar de les tres hores, m'han sobrat 18". Feta aquesta afirmació començaré dient que m'ho he passat molt bé en aquesta marató, he gaudit moltíssim enmig d'un grup nombrosíssim durant bona part dels 42 kms. I també he patit, és clar, i molt. La sortida estava encarada en pujada, Castellana amunt, així que les llebres han iniciat la cursa amb calma, per damunt de 4'20 el quilòmetre (la mitjana que es requereix per aconseguir les tres hores és de 4'18"). Un cop a dalt han anat augmentant els ritmes i alguns kms els marcàvem per sota de 4'. Bravo Murillo, Islas Filipinas i Guzmán el Bueno han estat una passada. Quan hem agafat Alberto Aguilera ja ha començat a haver-hi gent, un ambient que ha anat en augment per tot el centre (Hortaleza, Gran Vía, Callao, Puerta del Sol, Mayor, Bailén) fins a Ferraz. Allà hem començat una pujada que ens conduïa a la mitja marató. Hem passat l'equador de la prova en 1h27'33", amb 2'27" de marge sobre el temps previst. Val a dir que els avituallaments eren molt complerts (cada 5 kms aigua i en d'altre intermedis begudes isotòniques). Tot i això, al km. 22 he recollit una ampolla d'isostar que m'ha portat en Ximo. Me l'he begut durant la baixada del Parc de l'Oeste i l'he repartit també entre alguns dels companys de grup. La baixada és bastant pronunciada i l'isquio dret s'ha començat a queixar. Després hem encarat l'Avinguda Valladolid per anar cap a la Casa de Campo, on he començat a sentir que no aguantaria. La pujadeta que hi ha poc després d'entrar, per arribar al llac, l'hem fet més lentament i així que hem recuperat el terreny pla hem tornat al ritme de creuer (4'15-4'20). Al pas del km 30 m'han vingut molts pensaments al cap: "fins aquí ha estat la primera meitat de la cursa, ara en comença la segona", "ja no vaig sobrat, toca patir", "aquest grup s'ha anat desfent, quan em tocarà a mi?" Però de seguida m'he tornat a centrar en la cursa i hem sortit de la Casa de Campo per anar a buscar el Pont de San Isidro, un altre punt interessant, ja que allà m'esperava en José Manuel, amb un gel, una glucosa...i una bici amb què m'ha anat acompanyant durant el patiment final. Al pont m'estava quedant del grup, però m'hi he reenganxat. Això de fer la goma em passa de tant en tant..., però com acostuma a passar en aquests casos, al final t'acabes quedant tallat. És una decisió que ni tan sols has de prendre, només veus que entre les llebres i tu cada cop hi ha més espai i més gent. T'hi vas acomiadant a poc a poc i arribes a la conclusió que acaba de començar el teu calvari. El meu ha començat al km. 36, però l'he pogut controlar fins al km. 38. Allà, a poc més de 4.000 metres per a la glòria, se m'ha desencaixat la cara (hi haurà fotos més endavant) i he marcat 3 parcials al voltant dels 5', arribant a la plaça que hi ha a l'estació d'Atocha i pujant per Alfons XII. Els càlculs ja no sortien i m'havia desmotivat, però una última glucosa, un crit d'ànim d'algun desconegut o l'adrenalina de qui veu a prop l'objectiu de l'arribada, alguna cosa m'ha fet apretar lleugerament. El km. 42 l'he passat a 4'20", 30" per sota de les tres hores i ja he seguit lluitant fins al final, no per baixar de la barrera, que era materialment impossible, sinó per acabar de bones maneres una cursa que, al final, se m'ha fet duríssima. He arribat amb un temps final de 3h0'18", en el lloc 380. Ara mateix estic moooolt cansat, però també moooolt content. Amb només dos mesos i mig d'entrenament, després d'un llarg oasi de lesions (que podria haver reaparegut avui, hauré d'estar atent...) he estat capaç de fregar les tres hores a Madrid. És per estar-ne satisfet i així em trobo en aquests moments. Gràcies a tots aquells que m'heu animat abans, durant i després de la marató. Ara toca descansar.