QUÈ MÉS PUC DEMANAR?

Feia gairebé dos mesos i mig que no anava a Barcelona. I aquest passat cap de setmana hi vaig tornar. Ho feia amb moltes ganes, de retrobar-me amb els amics i de córrer a la carretera de les Aigües. És un goig, molt semblant (potser) a un luxe. En tres dies vaig acumular 62 quilòmetres. Encara que costi de creure, no estic cansat. He gastat molta energia. Però el plaer que n’he obtingut a canvi m’ha fet carregar les piles, més que qualsevol altra cosa. Físicament hauria de ser impossible. Anímicament és molt comprensible. Estic exultant.

Dissabte vaig començar amb bon peu. Inicialment es tractava de rodar suaument amb en Joan Prats i en Marc Fontanals, explicar-nos batalletes diverses, riure i suar. Ho vam fer tot, però jo (sobretot jo) vaig suar molt. Em van fer suar de valent. Sempre correm de forma progressiva però, quan ens hi posem, la progressió no té límit. Anàvem ja a un ritme viu, de 3’36” en el penúltim quilòmetre (de 15) i es van trencar les hostilitats. Sense dir-nos res, vam accelerar una mica més. Venia de rodades superiors a 4’20” durant molts mesos i les meves cames no estaven preparades per volar a aquelles velocitats. No m’agrada quedar-me enrere i ho vaig donar tot. Aquell últim mil va passar en un instant. Vaig treure el fetge per la boca, em vaig quedar sense aire. Els vaig haver de deixar anar. Millor dit...se’n van anar tots dos, com si res. Tenien un canvi més que jo (o més, mai ho sabré) i van arribar al pla dels Maduixers quatre segons per davant meu. Els 3’20” que em marcava el cronòmetre era un bon auguri del cap de setmana. Ells són uns “feres”. Jo no estic tan malament. L’efecte Sables, que creia que em deixaria molt lent, no ha estat tan greu. Tinc ritme a les cames. Puc somiar.

Diumenge vaig córrer amb en Fàbregas, Collserola amunt. Feia moltíssima humitat, havia plogut, les branques ens regaven el cap i els braços, cada cop que les tocàvem, avançant entre trialeres estretes. Tot plegat estava d’un verd màgic, preciós. Vam anar a l’ermita de Sant Medir i el vaig acompanyar de tornada cap a l’Arrabassada. La meva jornada tot just acabava de començar. Me’n vaig anar cap a Sant Cugat, on vaig continuar l’entrenament, al costat del meu germà i el meu nebot. En total 35 quilòmetres. A ritme baix, però 35.

I dilluns vaig córrer tot sol. Cansat després de la jornada anterior, vaig pujar a les Aigües amb la intenció de sumar una dotzena de quilometrets més, dutxar-me i iniciar l’última jornada de la meva estada barcelonina. Quan vaig arribar a la carretera de Vallvidrera i vaig girar cua, em vaig posar les piles per intentar una tornada per sota de quatre. La progressió va sortir sola: 3’55, 3’52, 3’51, 3’43...i en l’últim 3’23, per a un 5.000 final en 18’45 (+-3’45). En la preparació de qualsevol cursa seria una marca que em faria plorar. Ahir em va donar una alegria.

I amb aquest bon rotllo torno a Madrid, disposat a seguir corrent, sumar tirades llargues, combinar-les amb canvis de ritme i anar preparant el cos pels pròxims reptes.