DEMÀ M’ESPERA EL PITJOR INFERN AL QUE MAI M’HAGI POGUT ENFRONTAR

I això m’ho he buscat jo, tot sol. Quan vaig disputar la Marató de Sables creia que ja ho havia vist tot. Però tot just se m’obria un nou ventall de competicions desconegudes per a mi. Unes proves de resistència en què l’important no és el ritme sinó el simple fet d’arribar. Benvingut al món de l’ultrafons, em vaig dir. I aquí sóc. Demà a les dotze del migdia es dóna la sortida a la primera edició de la Isostar Desert Marathon, una cursa d’entre 110 i 120 quilòmetres (l’organització no ho deixa clar) pel desert dels Monegros. Aquí no et pots plantejar, ni per un moment, la possibilitat de calcular els temps de pas per quilòmetre. La marca de marató no val res, ni tan sols a títol orientatiu. Ni parlar-ne. No té cap sentit.

Es tracta de sortir amb les bateries carregades, córrer molt més lentament del que creus que el teu cos pot aguantar i buscar el primer control. Aquell, i no cap altre, ha de ser l’objectiu. I després el segon i el tercer i així successivament. Es tracta de distreure’s pensant en tot allò que et passi pel cap. Gaudir del descans en els punts de control. Però sobretot, es tracta de beure i menjar...mentre no pares de córrer. I estar preparat per quan arribi el moment en què ho vulguis engegar tot a rodar.

Podria estar-me hores escrivint consells que, probablement, no em serveixin ni a mi. El que tinc ganes, de debò, és que arribi el moment definitiu, el tret de sortida, aquell en què ja no valen les paraules sinó els fets. L’objectiu és acabar. Un cop ho aconsegueixi ja podrem parlar del “com”. El repte, sense dubte, s’ho val.