SÓC CENTENARI. SÓC ULTRAFONDISTA?

No era por el que sentia, tampoc estava tranquil. La sensació era una mica estranya. Al repte dels Monegros, a la Isostar Desert Marathon, m'hi havia ficat per treure'm una espina que em va quedar clavada a l'etapa llarga de Sables, però en podria haver sortit molt mal parat, amb un corona sencera, d'aquestes espines...Afortunadament, això últim, no va passar.





Hidratació necessària sempre. També, abans de la sortida



Habitualment, per córrer una marató, esmorzo fort, dues hores i mitja abans del tret de sortida. Dissabte passat, als Monegros, havíem de córrer 112 kms. Vaig fer un bon esmorzar, amb llet i cereals, també vaig prendre una mica de fruita. El secret del que després va ser l'èxit, potser, va estar en uns macarrons amb tonyina que ens vam prendre, una horeta abans de la sortida, sota la carpa del Campament Isostar. Tenint en compte el lent ritme de cursa que hauríem de mantenir, carbohidrats d'última hora no ens anirien gens malament.



Amb l'Andrea, incondicional

A les dotze en punt del migdia vam sortir cap a l'infern, a una temperatura superior als trenta graus. Ho vaig fer acompanyat d'en Joan Prats, que va elegir sortir conservador (al meu costat), enlloc d'embogir lluitant per les primeres posicions. El ritme inicial era d'entre 5'40" i 5'50", corríem amb molta comoditat, sempre pendents del Garmin, per intentar evitar accelerar-nos. Hi havia més gent preocupada pel ritme, però la gran majoria va sortir, crec, per damunt de les seves possibilitats. Cap al primer control de la prova ens trobàvem al voltant de la posició 45ena.

Bona cara i ritme còmode en els primers quilòmetres

Entre el CP2 i el CP3 vam passar un munt de corredors. Era un terreny complicat per córrer, per absència de camí i per la pujada intensa. El sol, a més, picava amb força. Un cop a la pista forestal, vam tornar a agafar ritme i quan vam arribar al refugi ens van dir que érem el sisè i el setè classificats. No ens ho acabàvem de creure, així que vam decidir descansar una mica més estona de l'habitual en el punt de control, no fos cas que tothom ho estigués fent i nosaltres ho haguéssim de pagar més endavant. Sembla que no va ser així: la calor s'estava cobrant les seves víctimes. Així que sortíem cap al CP4 va arribar en Víctor Manuel Román, a qui havíem passat pocs minuts abans. No el tornaríem a veure fins a quaranta quilòmetres més endavant. Quaranta quilòmetres, però, que van ser molt durs. El desgast per la pujada, pel sol, per la calor....(i per tot plegat, què carai!!!) ens estava matant.

Arribant al CP5, per la pista forestal

Érem dalt de la muntanya i tocava baixar, però em va arribar el primer buit. Tenia ganes de parar i caminar una estona. Bàsicament no tenia ganes de córrer. L'humor se'm va girar i va aparèixer la meva cara fosca. Vaig enviar en Joan a lluitar amb els lleons una i mil vegades, per tal de quedar-me sol i poder caminar sense haver de demanar permisos. Però en tots els casos es va quedar amb mi. Vam deixar de parlar. L'un bevia quan veia que l'altre ho feia. 

D'aquesta manera vam seguir aguantant un parell d'horetes. En el camí vam superar un murcià que anava trencat, amb pensaments de retirada. Després d'atendre la trucada de la seva dona ens va dir adéu. Es quedava enrere, a caminar. Més endavant vam arribar al sisè control. El sol es començava a amagar i la temperatura era més agradable. El meu cos, però, no ho interpretava així: l'estómac començava a queixar-se i el flat, a amargar-me la cursa. Sortint d'aquest CP6 ens vam retrobar amb en Víctor Román. El vaig veure tan fresc que li vaig dir a en Joan que se n'anés amb ell, per defensar la cinquena posició, i que jo necessitava anar a la meva. Se'n van anar tots dos i es va fer fosc.

L'encesa del frontal va anar acompanyada d'una caiguda, una ensopegada com una altra, sense conseqüències negatives. Ben al contrari, la maleïda pedra en el camí va aconseguir despertar-me els sentits. Va ser aleshores quan va començar una altra cursa, la de la lluita per tornar a córrer a un ritme decent. Faltaven menys de 20 kms. per a l'arribada i ho tenia a l'abast de la mà. Em vaig trobar fort, vaig anar augmentant el ritme i passats uns quants quilòmetres em vaig sorprendre per uns llums que se m'apropaven, pel davant. Eren els frontals d'en Joan i en Víctor, que tornaven després d'haver-se equivocat de camí. Tot i així, no vaig arribar a enxampar-los. Jo anava ràpid però ells volaven.

Quan vaig passar el quilòmetre cent (una bogeria, quan hi penso), després de l'últim control, vaig trobar-me en Víctor, que caminava. Estava entregat, desfet. El frec a frec amb en Joan l'havia fos. El vaig intentar animar, sense gaire èxit, i vaig seguir el meu camí. Només em faltava una última empenta, de menys de deu quilòmetres. Em sentia imparable. Quan el terreny acompanyava corria a cinc pelats. De tant en tant m'anava girant, però no se m'apropava ningú. I una estona després vaig veure el llum d'en Joan, que s'anava fent cada cop més visible. Quan el vaig atrapar, estava buscant senyals per decidir el camí a seguir. Ens vam alegrar de tornar a estar junts. Probablement, ell una miqueta més que jo. Si jo hagués estat qualsevol altre corredor li hauria tocat córrer de valent i patir una agonia fins al final.



El temps corre fins que no marques amb l'Sport Ident, el xip de l'IDM


Junts, en canvi, vam poder gaudir dels últims moments de la cursa més llarga de les nostres vides. Vam creuar la línia d'arribada, celebrant l'èxit que acabàvem d'aconseguir. Va ser un moment meravellós que mai oblidaré. Havíem sortit a les dotze del migdia i arribàvem gairebé tretze hores després. El que va passar aleshores era més que previsible. Ens vam asseure en unes cadires i va sortir tot el cansament. Esbufecs intensos, fred, set, gana, son, dolor...estàvem abatuts, però per damunt de tot, molta felicitat.

Un dels dos està cansat. L'altre, no

Ja sóc centenari, tot i que no em sento ultrafondista. Sóc maratonià. Vull tornar a córrer una bona marató, Sant Sebastià'11. I després, ja veurem.

Mil gràcies a l'Andrea i en Marc, que van seguir tota la cursa i que, a l'arribada, em van acollir i cuidar quan no tenia esma per fer-ho jo tot sol.

Mil gràcies també a en Joan. Per tot.