QUARTA ETAPA DEL CAMINO: MANZANARES-CERCEDILLA

Una de més, una de menys.

El projecte de Camino de Santiago segueix avançant. No ho fa amb la freqüència que voldria (sempre tens ganes de més) però també és cert que en unes poques setmanetes ens hem plantat a una sola etapa de Segòvia. Avui sortíem de Manzanares el Real, amb una temperatura molt bona i un cel mig tapat per uns núvols amenaçadors que, afortunadament, no han arribat a actuar. La previsió de la jornada era d'una pujada més o menys constant. Les faldes de la muntanya arriben al final, toca afrontar un dia dur. Ben aviat hem passat per l'entrada de la Pedriza on, com és costum els dies festius, una bona colla de cotxes feien cua per entrar. El pas per El Boalo i Mataelpino m'ha recordat a la meva experiència la temporada passada quan, carregat amb les dues motxilles i els dos bidons, m'entrenava per a la Marató de Sables. Aquell dia però, sortia des de Colmenar Viejo, així que "només" vaig arribar fins a tres quilòmetres de Navacerrada, el mateix lloc en què ha estat feta aquesta fotografia.



Seguint la tendència ascendent que ha marcat la jornada

És clar que aquell dia havia de tornar fins a Colmenar, per cobrir un total de 52 quilòmetres. Avui hem seguit el camí amunt i hem arribat a Navacerrada. La sorpresa ha estat majúscula quan, després d'un suau recorregut per dins el poble, ens hem topat amb una paret, d'uns 600 metres, la pujada més dura del que, fins ara, hem fet de Camino. Uns minuts després hem arribat als 1307 metres d'altitud, el punt més elevat...també fins avui.

Quan hem canviat la vall, ben aviat hem pogut veure la silueta del nostre objectiu, Cercedilla. El descens, aleshores, ha estat un senzill passeig fins als carrers del poble. Hi hem arribat després de 2h22', temps que hem trigat a cobrir els 20,54 kms que separen Manzanares de Cercedilla. La mitjana ha estat de 6'57"/km i el desnivell acumulat ha estat de 559 metres.

Recuperant forces abans de fer autoestop

El problema ha sorgit justament a l'arribada. Teníem el cotxe a Manzanares i la combinació de transport públic entre les dues localitats és complicada (es necessiten dos autobusos que, en dies festius, gairebé no passen. Hem decidit fer autoestop, forçats per les circumstàncies, i ens ha tocat la loteria. Una encantadora parella (filipina ella, brasiler ell) ens ha dut directament a Manzanares. Tant de bo tot fos així de senzill.

De senzillesa i complicacions en tinc el cap ple. El possible títol del Madrid, que probablement es farà efectiu d'aquí a unes hores, seria celebrat entre dijous i dilluns, posant en perill el meu viatge a Barcelona i la conseqüent participació a la Trailwalker Intermón Oxfam. Demà dilluns prendrem una decisió.