34 DELS 100 KMS EN 24 HORES DE CORRICOLARI. SORT DELS RELLEUS

Els vaig engrescar per compartir el repte dels 100 kms de Corricolari. Les circumstàncies no eren òptimes per a cap dels tres (en José Luis Guerrero va cedir per la meva insistència, però amb la condició d'encarregar-se del tram de 27 kms., en Juanfran de la Cruz tenia gent a casa, fent reparacions i no arribaria a temps per al primer relleu (34 kms), així que cobriria el segon, el més llarg i dur, de 39. Un cop feta la distribució, la tàctica era clara: que cadascú anés al seu ritme, snse presses, amb poques pauses. Però havíem d'arribar al final.

I ens va sortir bé.

Aquesta és la imatge que buscàvem, tres paios somrients que acaben de compartir una aventura singular, tres paios que han viscut una experiència de 100 quilòmetres d'una forma molt menys dolorosa del que suposen 100 quilòmetres.

La que explico en aquesta entrada és la part que correspon al primer relleu, el que jo vaig dur a terme.

Tot i que la meva idea inicial era la de cobrir el segon relleu (i potser estirar fins a la línia d'arribada per fer una tirada llarga de 73 kms.), la setmana que ve competeixo a la Desman amb companys de feina i una tirada tan llarga m'hauria deixat buit de forces de cara als Pirineus. Així doncs, a la llarga, amb el canvi d'etapa en vaig sortir clarament beneficiat.

En una cursa tan llarga com aquesta m'agrada saber en quins llocs em moc, qui fa la cursa sencera, qui fa només la cursa de 34 kms. i qui, com jo, està fent un relleu. El fet de sortir d'inici em va permetre saber on era en tot moment i, tot i que la prova no és competitiva, intentar córrer més que la resta és una condició innegociable per a mi.

Amb uns límits, és clar. Límits que em poso jo mateix (volia córrer amb la motxilla nova que m'acabo de comprar i que voldria dur a la Isostar Desert Marathon, carregada amb un pes semblant al que mouré als Monegros...i que ahir no necessitava) i límits que em posen els isquios (a les pujades em tiben de mala manera).

Coneixia bona part del recorregut, per l'etapa del Camino de Santiago que va de Colmenar Viejo a Manzanares el Real. No era ben bé aquest el tram que fèiem però vaig ser conscient sempre de cap on anava. Cinc corredors van sortir embalats de la pista d'atletisme i jo em vaig mantenir en un segon grup que vam anar formant a la sortida del poble.

Un cop a la via pequària es va desencadenar la ruptura del grup i cadascú va acabar anant pel seu compte. La majoria d'atletes tenien dorsals de relleus o de la prova de 34 quilòmetres, però n'hi havia un, una dona, que feia els 100 i que ens va passar a tots a un ritme brutal (va fer una cursa sensacional, sempre al capdavant, fins que al quilòmetre 94, a poc més de mitja hora de l'arribada, el cos li va dir prou. Va estar a punt de retirar-se però no ho va fer gràcies al seu perseguidor, que la va animar a continuar...això sí, darrere seu. Al final va entrar en una també excel.lent segona posició).

 Jo em vaig trobar bé i còmode, vaig anar bevent i menjant i sense forçar gaire el ritme, al voltant dels 5'/km. Però a falta de 3.000 metres la possibilitat d'agafar a un corredor a qui anava retallant distància progressivament em va fer perdre el nord.

Quan em va veure a prop es va despertar i va canviar el ritme. El meu cos no va assimilar bé aquest excés i em va aparèixer un flat que em va impedir barallar-li la, oficialment no competitiva, cinquena posició de la suposada classificació general.

Vaig entrar al poliesportiu amb el llum de reserva encès i allà vaig veure, esperant-me, el meu rellevista, en Juanfran. Ens vam saludar, vam anar a segellar al control i li vaig desitjar sort.

Després vaig tornar a sentir aquella buidor que et queda després d'una cursa, aquell cansament que mai creus que sigui tant gran...però que sempre està present. Per als morbosos diré que no hi van haver marejos ni desmais. En aquella estona que vaig passar allà ajagut el pensament que amb més força em venia al cap era les dificultats que tindré a la Isostar Desert per aguantar entre 110 i 120 kms. Però amb una estona de descans, vaig passar a veure-ho d'una altra manera: curses diferents=plantejaments diferents=ritmes diferents=patiments diferents.

 Després de dinar i de fer una generosa migdiada vam tornar a pujar a Colmenar Viejo, per córrer una estona amb en Guerrero, petar la xerrada amb en Juanfran i immortalitzar amb aquestes imatges una cursa que, molt segurament (encara no sé en quin dels seus múltiples formats), l'any que ve torni a córrer.

El fantàstic reportatge fotogràfic, una vegada més, és obra de la Paz Rodríguez (http://sirispaz.blogspot.com.es/)