Aquest diumenge farà un any que vaig córrer la Marató de Panamà. Aprofitant el record vull compartir la crònica que, aleshores, vaig escriure per a la revista Corricolari. L'entrada que vaig fer al bloc, 6è classificat a la Marató de Panamà ha estat una de les més llegides de l'any. Estic convençut que aquesta també agradarà. Per a tots aquells que s'estiguin plantejant la possibilitat d'anar a "fer les amèriques", atlèticament parlant.
No todas las gotas son iguales,, por Sebas Guim
Suena el despertador de forma insistente. Son las tres de la madrugada, noche cerrada en Ciudad de Panamá. En sólo dos horas, cuando todavía estemos a oscuras, se dará la salida al maratón. Me he levantado con nervios, con ese cosquilleo habitual de antes de las competiciones. He corrido más de 20 maratones en mi vida y ya tengo adquiridas una serie de rutinas que sigo religiosamente. Pero soy consciente de que en éste que estoy a punto de empezar hay muchos factores cuyo efecto desconozco. El madrugón es uno de ellos y se debe al calor y la humedad que dominan la ciudad durante el día. Los 25ºC de temperatura serán duros pero el 98% de humedad puede acabar con cualquiera.
Cuando empecé a plantearme la posibilidad de correr en Panamá mis conocimientos sobre el país centroamericano no iban mucho más allá del ex dictador Manuel Antonio Noriega, el ex futbolista “Dely” Valdés y, por supuesto, esa obra de ingeniería que hay que ver de cerca, para entenderla y disfrutarla, el Canal. Sin embargo al visitar el istmo uno se da cuenta de que Panamá es mucho más. La bahía que envuelve la capital, los archipiélagos de San Blas o de Bocas del Toro, el volcán Barú o el Parque Nacional de Darién colman las expectativas de cualquier extranjero.
Pero el reto sigue estando enfrente, los 42 kilómetros no se han movido, están ahí esperando al grupo de atrevidos que buscan poner a prueba sus cuerpos. Tras escuchar las últimas notas del himno de Panamá suena el disparo de salida. Ya no hay marcha atrás. Empezamos a correr en Amador, en el extremo oeste de la ciudad, y avanzamos en busca del sol hacia la Cinta Costera. Avisado sobre los peligros que puede ocasionarme la excesiva humedad no desaprovecho las oportunidades de beber. Un par de sorbos en cada punto de avituallamiento me mantendrán bien hidratado.
A pesar de los esfuerzos por respetar mi plan de actuación soy consciente de que las primeras gotas de sudor han aparecido antes de llegar al segundo kilómetro. Al paso por el 10 ya llevo la camiseta pegada al cuerpo. El Club de Corredores del Istmo, organizador del evento, trabaja denodadamente por intentar convertir este maratón en el más importante de Centroamérica y uno de los mejores de Latinoamérica. Para lograrlo este crecimiento cuenta con el apoyo del Gobierno e importantes patrocinadores. 600 voluntarios colaboran para asistir a los corredores en los puntos de avituallamiento y evitar incidencias a lo largo del recorrido. En juego está el prestigio de ganar, la honrilla de llegar y una bolsa nada desdeñable de 70.000 dólares en premios, distribuidos entre las diferentes categorías. Para ganar hay que sudar, y en Panamá, mucho más que en otros lugares. Me tomo un primer gel mientras nos acercamos al tramo marino del Corredor Sur, con unas vistas espectaculares.
El sol empieza a aparecer por el horizonte. Pocas nubes, mal augurio. Al llegar al barrio de Costa del Este, en el extremo opuesto de la ciudad, nos aproximamos al kilómetro veinte. Por mis brazos van descendiendo pequeñas gotas de sudor, que caen al suelo al llegar a la punta de mis dedos. Los avances que ha ido experimentando la carrera han permitido que, en esta edición, se haya incorporado el chip. Al pisar la alfombrilla, el característico “piiiip” me recuerda que estoy entrando en la segunda mitad de carrera. Los rayos del sol me apuntan directamente al cogote, pero no me cuesta encontrarle la vertiente positiva, los impresionantes rascacielos que dominan la ciudad lucen un brillo encantador. Es por edificios como el Hotel Trump Ocean Club, The Point, Ocean Two, Aqualina Tower o el popularmente conocido como “Tornillo”, por lo que la ciudad se ha ido ganando el sobrenombre de Panamanhattan.
Sigo bebiendo y sudando, aunque la proporción no debe ser la misma: me siento cansado, el aire no me llega, me pesan las piernas. Miro hacia abajo y me sorprendo al constatar las huellas que dejan mis zapatillas después de cada zancada. Están totalmente empapadas, como si acabasen de salir de una lavadora con la centrifugadora estropeada. Es el momento de tomarme el segundo gel. Hay que levantar la cabeza de nuevo y disfrutar de la vista. Vuelvo a pasar por el centro de la ciudad pero ahora lo hago a plena luz del día.
Avanzo lentamente, y voy restando kilómetros al objetivo. Ya sólo faltan seis. El tercer y último gel suele ser el que mejor me sienta. Sin embargo me sorprendo cuando me avanzan algunos corredores, a un fuerte ritmo. Me relajo al percatarme de sus dorsales de color azul (el mío es amarillo), indicativos de que participan en el medio maratón y que salieron una hora y media más tarde. Panamá no tiene una gran cultura atlética, así que haciendo coincidir un medio maratón o un maratón por relevos con la prueba reina, pretenden conseguir que los habitantes del istmo se vayan iniciando en el deporte más sencillo del mundo. Parece que lo están logrando. Mis pensamientos van de un lado a otro y ya no me queda nada. No me importa el rival que me precede ni tampoco el que me persigue. Llegar es mi meta y estoy a punto de lograr el objetivo. Escucho la megafonía cada vez más fuerte, observo las banderas de los patrocinadores, se me pone la piel de gallina, la gente me transmite su último aliento. Un aliento necesario para dar esa última zancada, la que me ayuda a cruzar por debajo del arco y superar la línea de meta. Siento que una gota desciende por mi mejilla, pero tengo claro que no se trata de sudor. Esta gota es diferente, es una emotiva lágrima de felicidad.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corricolari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corricolari. Mostrar tots els missatges
dijous, 29 de novembre del 2012
NO TODAS LAS GOTAS SON IGUALES
Etiquetes de comentaris:
Corricolari,
Marató de Panamà,
Marató Donosti,
Maratón Ciudad de Panamá,
Maratón Donosti
divendres, 26 d’octubre del 2012
LA MITJA DE FUENLABRADA EM POSARÀ A LLOC
Vaig perdre una setmana d'entrenaments i aquesta altra l'he intentat aprofitar. Però les tirades dels tres primers dies em van deixar força esgotat. Ahir ho vaig pagar amb una sessió al Retiro, passada per aigua en què vaig sentir clarament que les camen no m'anaven. Per aquest motiu, aquest matí me l'he pres de descans. El cos m'ho demanava. Confio haver recuperat part de les forces perdudes.
La prova de foc la viuré diumenge a la Mitja Marató de Fuenlabrada, una prova que vaig descobrir l'any 2009.
Aleshores sortia de la mateixa lesió als isquiotibials que ara em torna a empipar, després de més d'un any i mig sense poder competir. Va ser la meva primera cursa i em va donar ànims per córrer, només unes poques setmanes després, la Marató de Madrid. A Fuenlabrada (aquí hi ha la crònica d'aquell dia) vaig patir molt més del que m'esperava, però tot va ser per no córrer amb el cap. Volia sortir a un ritme lent i em vaig deixar anar per les ganes de volar. Les ganes van seguir, les forces es van acabar molt aviat.
Diuen des de l'organització que fa dos anys que han canviat el recorregut...i que l'han fet una mica més dur, tot i que més atractiu per als espectadors (ja que s'han de fer dues voltes a un circuit). La marca no serà una bona referència per a Sant Sebastià, però les sensacions sí que m'han de servir per saber a què puc i a què no puc aspirar a Donosti.
Vull agrair a l'Isaías Díaz, de Corricolari, les gestions que ha fet per tal d'aconseguir-me un dorsal d'última hora, així com al Club de Atletismo de Fuenlabrada, per tramitar-me aquesta inscripció.
La prova de foc la viuré diumenge a la Mitja Marató de Fuenlabrada, una prova que vaig descobrir l'any 2009.
Aleshores sortia de la mateixa lesió als isquiotibials que ara em torna a empipar, després de més d'un any i mig sense poder competir. Va ser la meva primera cursa i em va donar ànims per córrer, només unes poques setmanes després, la Marató de Madrid. A Fuenlabrada (aquí hi ha la crònica d'aquell dia) vaig patir molt més del que m'esperava, però tot va ser per no córrer amb el cap. Volia sortir a un ritme lent i em vaig deixar anar per les ganes de volar. Les ganes van seguir, les forces es van acabar molt aviat.
Diuen des de l'organització que fa dos anys que han canviat el recorregut...i que l'han fet una mica més dur, tot i que més atractiu per als espectadors (ja que s'han de fer dues voltes a un circuit). La marca no serà una bona referència per a Sant Sebastià, però les sensacions sí que m'han de servir per saber a què puc i a què no puc aspirar a Donosti.
Vull agrair a l'Isaías Díaz, de Corricolari, les gestions que ha fet per tal d'aconseguir-me un dorsal d'última hora, així com al Club de Atletismo de Fuenlabrada, per tramitar-me aquesta inscripció.
Etiquetes de comentaris:
Club Atletismo Fuenlabrada,
Corricolari,
Isaías Días,
Medio Maratón Fuenlabrada,
Mitja Fuenlabrada
diumenge, 10 de juny del 2012
34 DELS 100 KMS EN 24 HORES DE CORRICOLARI. SORT DELS RELLEUS
Els vaig engrescar per compartir el repte dels 100 kms de Corricolari. Les circumstàncies no eren òptimes per a cap dels tres (en José Luis Guerrero va cedir per la meva insistència, però amb la condició d'encarregar-se del tram de 27 kms., en Juanfran de la Cruz tenia gent a casa, fent reparacions i no arribaria a temps per al primer relleu (34 kms), així que cobriria el segon, el més llarg i dur, de 39. Un cop feta la distribució, la tàctica era clara: que cadascú anés al seu ritme, snse presses, amb poques pauses. Però havíem d'arribar al final.
I ens va sortir bé.
Tot i que la meva idea inicial era la de cobrir el segon relleu (i potser estirar fins a la línia d'arribada per fer una tirada llarga de 73 kms.), la setmana que ve competeixo a la Desman amb companys de feina i una tirada tan llarga m'hauria deixat buit de forces de cara als Pirineus. Així doncs, a la llarga, amb el canvi d'etapa en vaig sortir clarament beneficiat.
Jo em vaig trobar bé i còmode, vaig anar bevent i menjant i sense forçar gaire el ritme, al voltant dels 5'/km. Però a falta de 3.000 metres la possibilitat d'agafar a un corredor a qui anava retallant distància progressivament em va fer perdre el nord.

Vaig entrar al poliesportiu amb el llum de reserva encès i allà vaig veure, esperant-me, el meu rellevista, en Juanfran. Ens vam saludar, vam anar a segellar al control i li vaig desitjar sort.
Després vaig tornar a sentir aquella buidor que et queda després d'una cursa, aquell cansament que mai creus que sigui tant gran...però que sempre està present. Per als morbosos diré que no hi van haver marejos ni desmais. En aquella estona que vaig passar allà ajagut el pensament que amb més força em venia al cap era les dificultats que tindré a la Isostar Desert per aguantar entre 110 i 120 kms. Però amb una estona de descans, vaig passar a veure-ho d'una altra manera: curses diferents=plantejaments diferents=ritmes diferents=patiments diferents.
Després de dinar i de fer una generosa migdiada vam tornar a pujar a Colmenar Viejo, per córrer una estona amb en Guerrero, petar la xerrada amb en Juanfran i immortalitzar amb aquestes imatges una cursa que, molt segurament (encara no sé en quin dels seus múltiples formats), l'any que ve torni a córrer.
I ens va sortir bé.
Aquesta és la imatge que buscàvem, tres paios somrients que acaben de compartir una aventura singular, tres paios que han viscut una experiència de 100 quilòmetres d'una forma molt menys dolorosa del que suposen 100 quilòmetres.
La que explico en aquesta entrada és la part que correspon al primer relleu, el que jo vaig dur a terme.
En una cursa tan llarga com aquesta m'agrada saber en quins llocs em moc, qui fa la cursa sencera, qui fa només la cursa de 34 kms. i qui, com jo, està fent un relleu. El fet de sortir d'inici em va permetre saber on era en tot moment i, tot i que la prova no és competitiva, intentar córrer més que la resta és una condició innegociable per a mi.

Amb uns límits, és clar. Límits que em poso jo mateix (volia córrer amb la motxilla nova que m'acabo de comprar i que voldria dur a la Isostar Desert Marathon, carregada amb un pes semblant al que mouré als Monegros...i que ahir no necessitava) i límits que em posen els isquios (a les pujades em tiben de mala manera).
Coneixia bona part del recorregut, per l'etapa del Camino de Santiago que va de Colmenar Viejo a Manzanares el Real. No era ben bé aquest el tram que fèiem però vaig ser conscient sempre de cap on anava. Cinc corredors van sortir embalats de la pista d'atletisme i jo em vaig mantenir en un segon grup que vam anar formant a la sortida del poble.
Un cop a la via pequària es va desencadenar la ruptura del grup i cadascú va acabar anant pel seu compte. La majoria d'atletes tenien dorsals de relleus o de la prova de 34 quilòmetres, però n'hi havia un, una dona, que feia els 100 i que ens va passar a tots a un ritme brutal (va fer una cursa sensacional, sempre al capdavant, fins que al quilòmetre 94, a poc més de mitja hora de l'arribada, el cos li va dir prou. Va estar a punt de retirar-se però no ho va fer gràcies al seu perseguidor, que la va animar a continuar...això sí, darrere seu. Al final va entrar en una també excel.lent segona posició).
Quan em va veure a prop es va despertar i va canviar el ritme. El meu cos no va assimilar bé aquest excés i em va aparèixer un flat que em va impedir barallar-li la, oficialment no competitiva, cinquena posició de la suposada classificació general.
Vaig entrar al poliesportiu amb el llum de reserva encès i allà vaig veure, esperant-me, el meu rellevista, en Juanfran. Ens vam saludar, vam anar a segellar al control i li vaig desitjar sort.
Després vaig tornar a sentir aquella buidor que et queda després d'una cursa, aquell cansament que mai creus que sigui tant gran...però que sempre està present. Per als morbosos diré que no hi van haver marejos ni desmais. En aquella estona que vaig passar allà ajagut el pensament que amb més força em venia al cap era les dificultats que tindré a la Isostar Desert per aguantar entre 110 i 120 kms. Però amb una estona de descans, vaig passar a veure-ho d'una altra manera: curses diferents=plantejaments diferents=ritmes diferents=patiments diferents.
Després de dinar i de fer una generosa migdiada vam tornar a pujar a Colmenar Viejo, per córrer una estona amb en Guerrero, petar la xerrada amb en Juanfran i immortalitzar amb aquestes imatges una cursa que, molt segurament (encara no sé en quin dels seus múltiples formats), l'any que ve torni a córrer.
El fantàstic reportatge fotogràfic, una vegada més, és obra de la Paz Rodríguez (http://sirispaz.blogspot.com.es/)
Etiquetes de comentaris:
Camino de Santiago,
Corricolari,
Isostar Desert Marathon,
Trophée Desman
dijous, 7 de juny del 2012
PRÈVIA DELS 100 KMS EN 24 HORES DE CORRICOLARI
Abans que no hi hagi confusions ni malentesos diré que no faré la prova sencera (ara mateix seria un suïcidi) sinó que formaré part d'un equip de tres periodistes que participarem en la modalitat de "relleus", molt més assequible al nostre estat de forma actual.
Els 100x24 que organitza la revista Corricolari es Correr arriben a la divuitena edició, són el gran clàssic de les ultres madrilenyes. La prova surt de Colmenar Viejo, on també hi ha la línia d'arribada, i recorre pobles de la sierra com Manzanares el Real o c'altres menys muntanyencs com Tres Cantos i San Sebastián de los Reyes. No és una prova competitiva, no hi haurà ni vencedors ni vençuts. Guanyadors ho seran tots aquells que arribin al pavelló després d'haver-se currat els 100 quilòmetres, ja sigui corrent o caminant...en menys de 24 hores.
D'una manera o una altra jo hi volia prendre part. Tenia clar que 100 kms eren excessius, només una setmana abans del Trofeu Desman. La possibilitat de córrer en equip em va decidir a muntar un equip que, finalment, estarà format pel Juanfran de la Cruz (20 minutos) i en José Luis Guerrero (Diario AS). La distribució de quilòmetres no és equitativa (34, 39 i 27) i jo faré el primer relleu.
Després d'haver estat a la Trailwalker, sembla que li he agafat el gust a això de córrer en equip. Motiva d'una forma diferent i crea una sèrie de vincles que, díficilment s'aconseguirien si no compartíssim el mateix dorsal.
Els 100x24 que organitza la revista Corricolari es Correr arriben a la divuitena edició, són el gran clàssic de les ultres madrilenyes. La prova surt de Colmenar Viejo, on també hi ha la línia d'arribada, i recorre pobles de la sierra com Manzanares el Real o c'altres menys muntanyencs com Tres Cantos i San Sebastián de los Reyes. No és una prova competitiva, no hi haurà ni vencedors ni vençuts. Guanyadors ho seran tots aquells que arribin al pavelló després d'haver-se currat els 100 quilòmetres, ja sigui corrent o caminant...en menys de 24 hores.
D'una manera o una altra jo hi volia prendre part. Tenia clar que 100 kms eren excessius, només una setmana abans del Trofeu Desman. La possibilitat de córrer en equip em va decidir a muntar un equip que, finalment, estarà format pel Juanfran de la Cruz (20 minutos) i en José Luis Guerrero (Diario AS). La distribució de quilòmetres no és equitativa (34, 39 i 27) i jo faré el primer relleu.
Després d'haver estat a la Trailwalker, sembla que li he agafat el gust a això de córrer en equip. Motiva d'una forma diferent i crea una sèrie de vincles que, díficilment s'aconseguirien si no compartíssim el mateix dorsal.
Etiquetes de comentaris:
100 kms en 24 horas,
Corricolari,
Trophée Desman
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




