dimecres, 26 de desembre del 2012

ABANS DELS CANELONS, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL

No em podia imaginar que em podia sortir una cursa rodona com la que he fet aquest matí a Sabadell, pujant i baixant pel Riu Ripoll. I, ara per ara, no puc demanar més. No arriba a una setmana sencera, però el temps que he passat a Catalunya aquestes festes l'he aprofitat més que cap altre any. He corregut tots els dies i en totes les sessions hi ha hagut acció. La d'aquest dia de Sant Esteve, abans dels canelons postnadalencs, havia de ser la cirereta de l'"Stage Barcelona"...i no m'ha fallat. Bé, NO HE fallat. La festa del Riu Ripoll és d'aquelles que valen la pena. Se surt a pocs metres de la pista coberta de Sabadell, una preciosa i moderna instal·lació atlètica, i es remunta el riu Ripoll, quatre quilòmetres i mig cap amunt. La tornada, un ràpid descens pel mateix camí de la pujada. La cursa ja la vaig córrer fa alguns anys i per poc que pugui (i tot i que són 9,2 quilòmetres, lluny del 10K tradicional, òptim per prendre referències) intentaré repetir cada dia de Sant Esteve.
No és habitual córrer amb companys de feina i avui ho he fet amb uns quants (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler i Arcadi Alibés). La febre atlètica es manté al departament d'Esports de TV3.
Foto: Cristina Fàbregas
 A la línia de sortida m'he trobat el gran Marcel Zamora, que tot just està començant la pretemporada. Els bons, però, no necessiten de gaires entrenaments per posar-se finets i ha pujat al tercer lloc del podi (el triomf ha estat per l'olímpic sabadellenc, Miquel Quesada).
Foto: F.Carrión
Com faig sempre que puc, he sortit al davant. Ha estat un inici molt explosiu que, a poc a poc, he anat controlant. Amb una bona perspectiva del camí, lluny del perill de caigudes, m'han passat força corredors. Ha estat fins al pas pel tercer quilòmetre, aleshores he començat a avançar atletes. No he canviat de ritme, no he buscat superar a ningú. Simplement he buscat una freqüència de gambada constant (sembla senzill...però no sempre ho és). Un cop a dalt de tot, he vist el grup que em precedia força a prop i he lluitat per enganxar-m'hi. 
Foto: F.Carrión
Quan ho he aconseguit he viscut el moment més delicat de la cursa, el de les grans decisions. M'he sentit realitzat pel fet d'haver-los enganxat i he estat a punt de conformar-m'hi. És una sensació perillosa, cal anar amb compte. Sovint em fa abaixar els braços. I si ho faig, s'acaba la cursa.
Avui ha estat a punt de repetir-se la història, però no he perdut la concentració, he avançat tots els integrants del grup i m'he posat a tirar, sense preocupar-me per canvis de ritme que m'acabessin enviant, al final, a cua de grup una altra vegada.
Foto: Cristina Fàbregas
Tenia forces i les volia esgotar. En l'últim tram de descens m'han passat dos corredors, però en la doble pujada final he tancat fort els punys i he recuperat la posició. El pas per l'arc de la línia d'arribada, en la catorzena posició, l'he fet amb un somriure als llavis. Avui, he tornat a patir fins al final. I les referències de temps segueixen millorant: la mitjana, de 3'37/km em fa pensar que vaig pel bon camí.


ANTES DE LOS CANELONES, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL (VERSIÓN EN CASTELLANO)

No podía imaginar una carrera tan redonda como la que he hecho esta mañana en Sabadell, subiendo y bajando por el río Ripoll. Y, ahora mismo, no puedo pedir más. No llega a una semana entera, pero el tiempo que he pasadop en Catalunya estas fiestas lo he aprovechado más que ningún otro año. He corrido todos los días y en todas las sesiones ha habido acción. La de este día de San Esteban, antes de los canelones post-navideños, tenía que ser el punto culminante del "Stage Barcelona"...i no me ha fallado. Bueno, NO HE fallado.
La fiesta del Riu Ripoll es de las que merecen la pena. Se sale a pocos metros de la pista cubierta de Sabadell, una preciosa instalación atlética, y se sube por la ladera del río, cuatro kilómetros y medio hacia arriba. La vuelta, un rápido descenso por el mismo camino de subida. La carrera ya la conocía de otra ocasión, hace unos años y por poco que pueda (y a pesar de que no cumple con los tradicionales 10K que nos gusta hacer a los corredores para tener referencias de tiempo (se cubre una distancia de 9,2 kms) intentaré repetir cada festividad de San Esteban.
No es habitual correr con compañeros de trabajo. Hoy lo he hecho con unos cuantos (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler y Arcadi Alibés). La fiebre atlética se mantiene en el departamento de Deportes de TV3.
Foto: Cristina Fàbregas
En la línea de salida me he encontrado con el gran Marcel Zamora, que está empezando la pre-temporada. Los buenos no necesitan mucho para ponerse finitos...hoy ha subido al tercer cajón del podio (el triunfo ha sido para el olímpico sabadellense, Miquel Quesada).
Foto: F.Carrión
Como hago siempre que puedo, he salido en la parte delantera del grupo. El inicio ha sido muy explosivo, pero poco a poco me he dio controlando. Cuando ya tenía una buena perspectiva del camino, tras haberme alejado de los peligros de una caída, he visto como me superaban algunos corredores. Hasta el paso por el tercer kilómetro. Ese ha sido el punto de inflexión. No he cambiado de ritmo ni he intentado alcanzar a nadie. Simplemente he mantenido una frecuencia de zancada constante (parece fácil...pero no siempre lo es). Una vez he llegado arriba he visto muy cerquita al grupo que me precedía y he apretado un poco para pillarlo.
Foto: F.Carrión
Cuando lo he conseguido he vivido el momento más delicado de la carrera, el de las grandes decisiones. Me he sentido realizado por haberlos alcanzado y he estado a punto de conformarme con ese pequeño obetivo. Es una sensación peligrosa, hay que ir con cuidado. A menudo me hace bajar los brazos. Y si lo hago, se acaba la carrera. Hoy ha estado a punto de repetirse la historia, pero he conseguido mantener la concentración, he avanzado a todos los integrantes del grupo y me he puesto a tirar, sin preocuparme por posibles cambios de ritmo que, al final, me relegasen de nuevo a cola de grupo.

Foto: Cristina Fàbregas
Tenía fuerzas y las quería agotar. En el último tramo de descenso me han pasado dos corredores pero en la doble subida final he cerrado los puños y he recuperado la posición. El paso por el arco de la línea de llegada, en el puesto 14º, lo he hecho con una sonrisa en los labios. Hoy he vuelto a sufrir hasta el final. Y las referencias de tiempo siguen mejorando: la media, de 3'37/km, me hace pensar que voy por el buen camino.

5 comentaris:

arcadi42 ha dit...

Estàs molt fort, Sebas. Per mi aquesta cursa és un entrenament en comanyia abans d'anar a menjar els canelons a casa de la meva germana. L'he fet 10 de les 11 edicions!

Agafa'm si pots ha dit...

Felicitats Sebas, lo teu és un no parar. I quedar a menys de tres minuts de tot un Marcel Zamora no és cap tonteria..!

Salut!

Guillem ha dit...

Vaja setmaneta de vacances atlètiques que t'has pegat per Barcelona!!
Ha coincidit amb la meva setmana de vacances a Mallorca, i tot i que no l'he pogut aprofitar tant com tu, almenys algo he fet, i el dia 31 tornarem a córrer als Nassos!

Tu què faràs, San Silvestre a Madrid o Cursa dels Nassos a Barcelona??

Salut!

david ha dit...

osti osti osti....com disfruto de les teves curses, que bé ho expliques, ets un crack, estàs fi i ho saps. va! ànims i endavant!

Sebas Guim ha dit...

arcadi42-El 10/11 t'encadena definitivament al Riu Ripoll (i a tantes altres...)
Agafa'm si pots-El Marcel no està en forma i la cursa se li deu haver fet curta...és d'una altra galàxia!!!
Guillem-Ja sóc a Madrid. Si en faig alguna serà la San Silvestre de Vicálvaro, que és al matí...està per veure.
david-bé que t'envejo, ja ho saps ;-)