FALTEN DEU SETMANES PER A LA MARATÓ DE BARCELONA

Et despistes i se t'escapa el temps. Per què corre tant? Per què vola? Per què, justament ara que m'estic divertint de mala manera i sento que "progresso adequadament"? No val adormir-se. La Marató de Barcelona és a la cantonada i entrem en les setmanes decisives, aquelles que ens situaran en un estat de forma, òptim o no, per aconseguir la marca desitjada.
El meu no és genial, tampoc m'enganyaré, però sé que els resultats acabaran caient pel seu propi pes. Ho han de fer. M'ho estic guanyant...dic jo.
L'horitzó de la marató sempre el tinc en ment, però hi he parat especial atenció quan he anat a repassar els entrenaments d'aquesta setmana. El compte enrere de 10 setmanes no podia passar desapercebut. El cert, però, és que la meva intenció, era escriure sobre aquest inici d'any. Sobre el refredat que vaig enganxar després del "superstage" de Barcelona i que em va deixar k.o. durant quatre dies o sobre un rodatge de 20 kms que vaig fer dijous o sobre les sèries de mil: l'entrenament que vaig acabar avorrint en la meva darrera època a Cornellà s'ha convertit ara en una motivació especial. Ni en faig moltes ni són molt ràpides. Però recupero molt poc. I progresso, que és el més important.
Les d'aquesta setmana (5 de1000, rec.1') van acabar deixant-me una mitjana de 3'34"/km (3'31", 3'32", 3'35", 3'32" i 3'38"). Els números mostren que em vaig quedar sense benzina per a l'última, però les ganes que hi estic posant em van fer aguantar fins al final.
També van ser les ganes, en aquest cas, de competir, les que van fer que m'apuntés a la Carrera de Reyes Fundación Solventia, un 10K que s'estrenava avui a Madrid, a la zona de La Vaguada.
Nou del matí, zero graus a la línia de sortida d'una cursa de dues voltes a un circuit amb una pujada pronunciada de més de dos quilòmetres i mig, pujada més dura que la del circuit del Riu Ripoll. La baixada, també s'ha de dir, també ha estat interessant i divertida. Segueixo veient que pujo millor del que baixo. Després d'un inici de cursa esbojarrant i la posterior reconfiguració de la cursa, hem anat mantenint les posicions durant els sis quilòmetres del mig. En la part final, tot i que no he tingut una evolució tan bona com la del dia de Sant Esteve a Sabadell, he tornat a avançar atletes. M'he vist molt a prop de baixar de 36', però m'han sobrat 16" (en un 10K sense aquest exagerat desnivell ja estaria en els 35' (o això penso...optimista de mi)). i he creuat la línia d'arribada en 15ª posició.
Avui és cinc de gener, nit de Reis. Nit per somiar. No m'agrada demanar, i menys encara quan sento que (gairebé) tinc tot el que necessito. Però si em respectessin les lesions...em faria tant més feliç.

ABANS DELS CANELONS, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL

No em podia imaginar que em podia sortir una cursa rodona com la que he fet aquest matí a Sabadell, pujant i baixant pel Riu Ripoll. I, ara per ara, no puc demanar més. No arriba a una setmana sencera, però el temps que he passat a Catalunya aquestes festes l'he aprofitat més que cap altre any. He corregut tots els dies i en totes les sessions hi ha hagut acció. La d'aquest dia de Sant Esteve, abans dels canelons postnadalencs, havia de ser la cirereta de l'"Stage Barcelona"...i no m'ha fallat. Bé, NO HE fallat. La festa del Riu Ripoll és d'aquelles que valen la pena. Se surt a pocs metres de la pista coberta de Sabadell, una preciosa i moderna instal·lació atlètica, i es remunta el riu Ripoll, quatre quilòmetres i mig cap amunt. La tornada, un ràpid descens pel mateix camí de la pujada. La cursa ja la vaig córrer fa alguns anys i per poc que pugui (i tot i que són 9,2 quilòmetres, lluny del 10K tradicional, òptim per prendre referències) intentaré repetir cada dia de Sant Esteve.
No és habitual córrer amb companys de feina i avui ho he fet amb uns quants (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler i Arcadi Alibés). La febre atlètica es manté al departament d'Esports de TV3.

Foto: Cristina Fàbregas

 A la línia de sortida m'he trobat el gran Marcel Zamora, que tot just està començant la pretemporada. Els bons, però, no necessiten de gaires entrenaments per posar-se finets i ha pujat al tercer lloc del podi (el triomf ha estat per l'olímpic sabadellenc, Miquel Quesada).

Foto: F.Carrión

Com faig sempre que puc, he sortit al davant. Ha estat un inici molt explosiu que, a poc a poc, he anat controlant. Amb una bona perspectiva del camí, lluny del perill de caigudes, m'han passat força corredors. Ha estat fins al pas pel tercer quilòmetre, aleshores he començat a avançar atletes. No he canviat de ritme, no he buscat superar a ningú. Simplement he buscat una freqüència de gambada constant (sembla senzill...però no sempre ho és). Un cop a dalt de tot, he vist el grup que em precedia força a prop i he lluitat per enganxar-m'hi. 

Foto: F.Carrión

Quan ho he aconseguit he viscut el moment més delicat de la cursa, el de les grans decisions. M'he sentit realitzat pel fet d'haver-los enganxat i he estat a punt de conformar-m'hi. És una sensació perillosa, cal anar amb compte. Sovint em fa abaixar els braços. I si ho faig, s'acaba la cursa.

Avui ha estat a punt de repetir-se la història, però no he perdut la concentració, he avançat tots els integrants del grup i m'he posat a tirar, sense preocupar-me per canvis de ritme que m'acabessin enviant, al final, a cua de grup una altra vegada.

Foto: Cristina Fàbregas

Tenia forces i les volia esgotar. En l'últim tram de descens m'han passat dos corredors, però en la doble pujada final he tancat fort els punys i he recuperat la posició. El pas per l'arc de la línia d'arribada, en la catorzena posició, l'he fet amb un somriure als llavis. Avui, he tornat a patir fins al final. I les referències de temps segueixen millorant: la mitjana, de 3'37/km em fa pensar que vaig pel bon camí.

ANTES DE LOS CANELONES, GRAN CURSA DEL RIU RIPOLL (VERSIÓN EN CASTELLANO)

No podía imaginar una carrera tan redonda como la que he hecho esta mañana en Sabadell, subiendo y bajando por el río Ripoll. Y, ahora mismo, no puedo pedir más. No llega a una semana entera, pero el tiempo que he pasadop en Catalunya estas fiestas lo he aprovechado más que ningún otro año. He corrido todos los días y en todas las sesiones ha habido acción. La de este día de San Esteban, antes de los canelones post-navideños, tenía que ser el punto culminante del "Stage Barcelona"...i no me ha fallado. Bueno, NO HE fallado.
La fiesta del Riu Ripoll es de las que merecen la pena. Se sale a pocos metros de la pista cubierta de Sabadell, una preciosa instalación atlética, y se sube por la ladera del río, cuatro kilómetros y medio hacia arriba. La vuelta, un rápido descenso por el mismo camino de subida. La carrera ya la conocía de otra ocasión, hace unos años y por poco que pueda (y a pesar de que no cumple con los tradicionales 10K que nos gusta hacer a los corredores para tener referencias de tiempo (se cubre una distancia de 9,2 kms) intentaré repetir cada festividad de San Esteban.
No es habitual correr con compañeros de trabajo. Hoy lo he hecho con unos cuantos (Víctor Patsi, Àlex Castells, Bernat Soler y Arcadi Alibés). La fiebre atlética se mantiene en el departamento de Deportes de TV3.

Foto: Cristina Fàbregas

En la línea de salida me he encontrado con el gran Marcel Zamora, que está empezando la pre-temporada. Los buenos no necesitan mucho para ponerse finitos...hoy ha subido al tercer cajón del podio (el triunfo ha sido para el olímpico sabadellense, Miquel Quesada).

Foto: F.Carrión

Como hago siempre que puedo, he salido en la parte delantera del grupo. El inicio ha sido muy explosivo, pero poco a poco me he dio controlando. Cuando ya tenía una buena perspectiva del camino, tras haberme alejado de los peligros de una caída, he visto como me superaban algunos corredores. Hasta el paso por el tercer kilómetro. Ese ha sido el punto de inflexión. No he cambiado de ritmo ni he intentado alcanzar a nadie. Simplemente he mantenido una frecuencia de zancada constante (parece fácil...pero no siempre lo es). Una vez he llegado arriba he visto muy cerquita al grupo que me precedía y he apretado un poco para pillarlo.

Foto: F.Carrión

Cuando lo he conseguido he vivido el momento más delicado de la carrera, el de las grandes decisiones. Me he sentido realizado por haberlos alcanzado y he estado a punto de conformarme con ese pequeño obetivo. Es una sensación peligrosa, hay que ir con cuidado. A menudo me hace bajar los brazos. Y si lo hago, se acaba la carrera. Hoy ha estado a punto de repetirse la historia, pero he conseguido mantener la concentración, he avanzado a todos los integrantes del grupo y me he puesto a tirar, sin preocuparme por posibles cambios de ritmo que, al final, me relegasen de nuevo a cola de grupo.


Foto: Cristina Fàbregas

Tenía fuerzas y las quería agotar. En el último tramo de descenso me han pasado dos corredores pero en la doble subida final he cerrado los puños y he recuperado la posición. El paso por el arco de la línea de llegada, en el puesto 14º, lo he hecho con una sonrisa en los labios. Hoy he vuelto a sufrir hasta el final. Y las referencias de tiempo siguen mejorando: la media, de 3'37/km, me hace pensar que voy por el buen camino.

DAYS 2-3-4 STAGE BARCELONA

Tenia intenció d'escriure cada dia d'aquesta estada a Barcelona per anar explicant com anava aquests entrenaments que tan bé vaig començar dissabte passat. Però la mateixa tarda d'aquell dia en què vaig fer una sessió de 19 quilòmetres (amb sèries incloses) vaig anar a (intentar) aprendre a fer anar una TRX , per practicar l'"entrenament en suspensió". Una activitat que es van inventar a la Marina nordamericana per mantenir en forma els soldats, allà on fossin. Es tracta d'unes cordes elàstiques que permeten treballar la força, la resistència, l'estabilitat i l'elasticitat.

En el meu cas crec que em va treballar un gran ventall de músculs que no faig servir gairebé per res. I l'endemà no podia fer un pas sense maleïr les cordetes...La Bea Garcia em va demostrar, si no ho tenia prou clar, que no sóc un home de gimnàs. Però també, que no m'aniria malament apropar-me a un de tant en tant.

Una mica en mode autòmata, diumenge vaig córrer 14 kms, amb un final feliç, que no m'esperava, a 3'32", amb en Josep Maria Fàbregas i en Joan Prats. L'endemà havia fet una mica de bondat i em trobava una mica millor així que ens vam permetre una tornada divertida amb en Prats. En progressió constant  (3'53, 3'50, 3'45, 3'36 i 3'27), vam fer un últim cinc mil en 18'32", que no està gens malament. I un total de 18 kms.

Avui era el dia del 5K de Nadal, una tradicional cursa sense medalles, que els últims anys guanya sense dificultat el meu cosí Cesc Guim. Avui, ell i en Jacque, s'han divertit amb un Prats...que a poc a poc va agafant la forma. Pel darrere, en Fàbregas, l'Imanol, en Manel Alcalà i jo hem anat augmentant el ritme de forma sostinguda i hem acabat en 19'02, cosa que no està gens malament. A mi m'ha permès estirar la cama però no passar-me de roca. Demà, corro la Cursa del Riu Ripoll, a Sabadell.