EL NEGUIT DE NO PODER CÓRRER

Si hagués estat a Barcelona demà m'hauria agradat córrer el Maratest, una prova de foc excel.lent per a la preparació d'una marató...i, en especial, per a la Marató de Barcelona. Un test de 30 kms, amb avituallament (aigua i gels), en format cursa, a només tres setmanes per a la gran cita del 17 de març. Però no sóc a Barcelona.
Una altra alternativa per aquest cap de setmana era apropar-me a La Noguera i córrer la Mitja Marató de Balaguer, prova en què ja he pres part, conec lleugerament el recorregut i m'agrada bastant (salvant les diferències, em recorda a Granollers...pel fet de tenir una primera part del recorregut ascendent i una segona de baixada). Però tampoc sóc a Balaguer.
A Madrid hi ha una altra mitja. No és bona, no és ràpida ni és gaire maca. Però si el principal problema que tingués fos de trasllats, tampoc la podria córrer.
Estic lesionat i aquesta és la causa que em fa estar parat, mossegant-me les ungles i veient els dies passar. Parat, sí; però no quiet.
Aquesta setmana me l'he passat pujat dalt de l'el.líptica, suant la gota i empassant-me aquelles pel.lícules que sempre tenim pendent de veure...i sempre acabem aparcant per a una millor ocasió. Les visites al fisio tampoc han faltat. La recuperació va per bon camí.

Avui, després d'una hora a la màquina, amb el cos calent, amb els músculs calents, he sortit a córrer. He anat al microparc que hi ha al costat de casa, al Breogán, i he sortit sense rellotge. No em feia falta, no volia distraccions. Deu minuts trotant molt suaument, només per escoltar-me el cos...i treure'm el neguit.
I me l'he tret. I he vist que això sembla que rutlla. Demà, si tot va bé, hi tornaré.