LA MEVA PRÈVIA DE LA MARATÓ DE BARCELONA

(Traducción al castellano al final del artículo)

No és una setmana normal, sempre hi ha nervis. Però els d'aquest any, no sé ben bé per què, no són normals. Cada any, quan s'acosta la Marató de Barcelona, se'm fa com un nus a l'estómac. Han estat moltes vegades les que he corregut aquesta cursa pels carrers de la meva ciutat, aquella on ja fa temps que no visc, però que encara és la meva. Sé que no sóc objectiu, però per a mi és la millor marató del món. No sóc objectiu perquè a la de Barcelona vaig perdre la meva virginitat maratoniana, l'any 1996. Curiosament, quan arribem al mes de març i penso en els meus grans moments com a corredor, no penso en aquelles curses en què vaig aconseguir les marques que ja mai podré superar. No. El que em ve al cap és aquell any del debut a la marató. El meu desconeixement de la distància, la sortida de ruc, per damunt de les meves possibilitats i el posterior calvari que vaig patir. Però, sobretot, tinc imatges molt nítides de l'arribada. Aquella edició de 1996, era l'última en què es pujava a l'Estadi Olímpic i a l'entrada per la porta de marató ja duia llàgrimes als ulls. Traient forces d’allà on no en quedaven, la volta a la pista la vaig fer molt ràpid (ara que hi penso, així en fred, m'imagino la velocitat que podia dur...i se m'escapa el riure) i després de creuar l’arc de l’arribada se’m van sortir tots els músculs de les cames i em vaig quedar tot enrampat durant una bona estona. Molt fotut, sí. Però estava content i orgullós, m’acabava de convertir en maratonià. 

I ara, per celebrar aquests divuit anys, la meva majoria d’edat com a maratonià, ho estic vivint d’una manera molt diferent. Segueixo lesionat, encara no puc córrer. A més, aquest matí m’he pesat i, per primera vegada a la vida, he trencat la barrera dels 70 quilos. Però no és cap sorpresa, fa unes setmanes que menjo com un desesperat. En diuen ansietat, no? 

Afortunadament tinc gent que em cuida, com els meus amics d’Asics, que em faciliten el millor material per poder complir amb la recuperació i tornar a donar guerra tan aviat com sigui possible.

Després d'haver de posar el fre a tot, fins i tot al gimnàs, les sessions d'EPI a Fisioincorpore comencen a donar bon resultat i ja torno a poder fer el·líptica i bicicleta. Però el procés s'està allargant...i seguirà a ritme lent. Dimarts vaig anar a veure una eminència en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gràcies, Jorge!!!), i em va deixar tranquil. No hi ha res greu, no cal patir. Aquesta Marató de Barcelona me la perdré, però segur que hi seré a la de l'any que ve...que ja és un bon consol.

MI PREVIA DEL MARATÓN DE BARCELONA

No es una semana normal, siempre hay nervios. Pero los de este año, no sé muy bien por qué, no son normales. Cada año, cuando se acerca el Maratón de Barcelona, se me hace como un nudo en el estómago. Han sido muchas, las veces que he corrido esta carrera por las calles de mi ciudad, aquella en la que hace tiempo que no vivo, pero que sigue siendo la mía. Sé que no soy objetivo al decirlo pero para mí, es el mejor maratón del mundo. No soy objetivo porqué en la de Barcelona perdí mi virginidad maratoniana, em 1996. Casualmente, cuando llega el mes de marzo y pienso en los grandes momentos que he vivido como corredor, no pienso en aquellas carreras en las que conseguí esas marcas que ya no podré superar. No. Lo que me viene a la cabeza es aquel año de mi debut en el maratón. Mi desconocimiento de la distancia, la salida de burro (por encima de mis posibilidades) y el posterior calvario que sufrí. Pero, sobretodo, tengo imágenes muy nítidas de la llegada. Aquella edición de 1996 era la última que se subía al Estadio Olímpico. Y en la entrada por la puerta de maratón, qué emoción, ya bajaban lágrimas por mis ojos. Sacando fuerzas de donde no quedaban, hice una vuelta a la pista muy rápida (ahora, en frío, pienso en lo rápida que pudo ser...jejej, y se me escapa la risa) y al pasar bajo el arco de llegada se me saltaron todos los músculos de las piernas de un calambrazo que me duró un buen rato. Muy jodido, sí. Pero también muy contento y orgulloso. Me acababa de convertir en maratoniano. 

Ahora, para celebrar estos 18 años, mi mayoría de edad como corredor de maratones, lo estoy viviendo de una manera muy diferente. Sigo lesionado, no puedo correr. Además, esta mañana me he pesado y, por primera vez en mi vida, he superado la barrera de los setenta kilos. Me molesta, pero era de esperar: hace unas semanas que como como un desesperado. Le llaman ansiedad, no?

Afortunadamente hay gente que me cuida, como los amigos de Asics, que me facilitan el mejor material para poder cumplir con la recuperación y poder volver a dar guerra lo antes posible.

Después de haber tenido que parar toda la recuperación por unas nuevas molestias, incluso me aparté del gimnasio, las sesiones de EPI en Fisioincorpore empiezan a dar resultado y ya vuelvo a hacer elíptica y bicicleta. El proceso se está alargando...y lo que me queda. El pasado martes fui a ver a una eminencia en medicina del dolor, el doctor Abejón González (gracias, Jorge!!!), y la visita me dio tranquilidad. No hay nada grave, no hay que sufrir. Este Maratón de Barcelona me lo pierdo, pero seguro que estaré en el del año que viene...que ya es un gran consuelo.

MARATÓ DE BARCELONA DES DE DINS PERÒ DES DE FORA

És el segon any consecutiu que em quedo fora de la Marató de Barcelona per una lesió. És el segon any consecutiu que faig de llebre en els últims quilòmetres de la Marató de Barcelona.

Algunes semblances i algunes diferències caracteritzen l’edició que s’ha disputat avui. El protagonisme de la pluja ha estat notori. No ha estat una pluja forta ni acompanyada de vent. Però m’ha recordat una mica (amb menor intensitat) a aquella que ens va caure el novembre passat a la Marató de Donosti...i la pluja, al cap i a la fi, és molesta. Empapa les vambes i la roba, tot pesa més i converteix la cursa en un repte més dur del que ja és.

Emotiva sortida

Avui he repetit circulant en moto pels carrers de la ciutat i això m’ha permès gaudir de la prova d’una forma especial. El seguiment inicial el fèiem al meu cosí Francesc Guim i a en Joan Prats. El primer, una bala, ha hagut de retirar-se cap al km.25 per una lesió. Fins aleshores, anava en un grup molt maco, molt ben acompanyat, lluitant per aconseguir 2.28. Segurament pel cap ja li balla la Marató de Barcelona de 2013, si és que no aprofita l’embranzida i buscar l’opció de París. Ànims, Francesc.

En Cesc, sortint de la Meridiana

A en Prats l’hem seguit més estona. Sempre sol, sempre dur, sempre passant a gent, sempre constant. Ha fet una bona cursa però tampoc ha aconseguit el seu objectiu. Tot i això, que aixequi el braç qui hagi pogut fer, avui, 2.37. Només n’hi ha 27. Felicitats, Joan.  

La Sagrada Família saluda a en Joan Prats 

Sí que ha aconseguit el que es proposava en Jaume Leiva. L’any passat s’ho havia de jugar tot a una carta per intentar anar a Londres i no va sortir bé. Avui anava acompanyat d’un bon grapat de llebres per ajudar-lo i tot i que han patit diferents problemes i que s’ha quedat sol al km.33, avui en Leiva ha estat de meravella: cinquè, en 2.13. Felicitats, Jaume.

En Jaume Leiva, l'ombra d'en Pablo Villalobos...abans de quedar-se sol

Després de gaudir veient els grans cracs me n’he anat cap al km.32, on havia quedat amb l’Àlex Castells en el seu debut en la distància. La idea inicial era fer 3.45 però ahir va decidir buscar un objectiu més valent i intentar les 3.30. Quan me l’he trobat feia bona cara i anava còmode. Només li he fet companyia. S’ha mantingut sempre còmode i sempre amb  bona cara. La foto no fa justícia, ja que correspon a l’últim quilòmetre, després d’haver superat les llebres de 3.30 i anar-se’n, volant, cap a l’arribada, per creuar la línia en uns màgics, 3.28. Àlex, brutal i sorprenent, enhorabona.

I l'Àlex Castells, lluitant al Paral.lel

Vull felicitar a tots aquells que han corregut aquest matí i a aquells que, com l’Àlex, debutaven en una marató, com els inseparables germans Arqué. El cuquet maratonià els va anar entrant i amb l’èxit d’avui, ja no se’l podran treure del damunt. Ja són maratonians!!!  

Ha estat un matí fantàstic...però no és capaç d’amagar el dolor que sento per no haver pogut prendre part en la cursa amb un dorsal al pit. Tot i que la lesió em permet fer algunes coses, com la d’aquest matí, el cos em demana més. Confio recuperar-me d’una vegada per totes i, que l’any que ve, a la tercera sigui la vençuda.

Vull córrer la Marató de Barcelona.

Totes les fotos, una vegada més, gràcies a la Paz Rodríguez (en els pròxims dies penjarà una selecció de la Marató 2013 a sirispaz.blogspot.com )

DUBTES DEL DIA ABANS DE LA MARATÓ DE BARCELONA

No, no la corro. Tampoc estic nerviós. No tinc el neguit del maratonià abans de la gran cita. Però no puc evitar pensar-hi i recordar aquells moments que he viscut al llarg de les maratons en què he participat. Avui, en especial, he seguit bona part dels rituals que acostumem a fer els corredors en aquestes ocasions.
Entrenament suau a la carretera de les Aigües, 8 quilòmetres en 42’, abans de les nou del matí. Esmorzar lleugeret i visita a la Fira del Corredor.

Avui he provat la nova equipació d'Asics...per demà 

El passeig s’ha allargat més del compte (sempre i a tots, se’ns allarga més del compte…). La coincidència amb altres amics atletes i patidors maratonians en un espai tan reduït com és un pavelló (per molt gran que sigui…que ho és) fa inevitables unes tertúl.lies en què es repeteixen anècdotes, tant com un parell de preguntes vitals:
-quina marca busques?
-a quant sortiràs?
Els corredors d’elit tenen clar quin temps busquen i a quin ritme han de córrer per aconseguir-ho. Simplement es tracta d’agafar la calculadora i fer un senzill càlcul. Amb el temps a la mà, només falta ser molt estricte i intentar mantenir el mateix ritme durant els 42 quilòmetres de la marató.
Els corredors no d’elit, la gran majoria, no ho percebem de la mateixa manera. Generalment ens marquem un temps com a objectiu, però el ritme de sortida acostuma a ser més ràpid que el que veritablement necesitem. Per què? Pel famós “MARGE DE SEGURETAT”, que no és altra cosa que un comodí que ens volem guardar per si de cas anessin mal dades als últims quilòmetres i perillés l’obtenció de la marca desitjada.
Sovint és aquest “marge de seguretat” el gran causant de moltes grans desfetes. En una marató hem d’intentar tenir clar a quin ritme podem aguantar i a quin, no. I això no t’ho dóna altra cosa que l’entrenament.
Qui no ha decidit la nit abans d’una marató que, tot i que no està tan fort com voldria, intentarà anar a buscar aquella marca que durant les últimes setmanes tenia claríssim que no podria aconseguir? Ens deixem endur per les emocions de les últimes hores i ens creixem. Ens sentim forts i prenem decisions valentes.
El meu consell és asseure’ns una estona, buscar un moment de repòs i obrir els ulls a la realitat. Sigui quina sigui, cadascú tindrà la seva. Cal ser ambiciós, sí. Però amb mesura.
La meva mesura em va fer decidir que no correria la Marató de Barcelona. I no ho faré. Però sí que acompanyaré un amic durant els últims dotze quilòmetres, per intentar ajudar-lo a cumplir el seu objectiu, un objectiu ple de duotes, que pot anar variant en les pròximes hores. Esperem que l’encerti…i que li responguin les cames.
A ell, i a la resta de maratonians que demà us enfronteu a la mítica distància de Fil.lípides (en un imaginari ordre d’arribada…Roig, Cesc, Prats, Imanol, Xavi, Rubí, Ignasi, Coll, Soler, Bonastre, Castells, Bernat, Clupés, Arcadi i Artur, que surt d’una lesió i correrà pels carrers de Barcelona com a preparació per a la Trailwalker, d’Intermon-Oxfam, que l’equip ESPORT 3 disputarà el proper mes d’abril), a tots vosaltres, molta sort.

NOU RECORREGUT A LA MARATÓ DE BARCELONA

4 dies, 18 hores, 23 minuts...i el compte enrere, que no s'atura, ens va apropant cada vegada més al que serà el dia D i l'hora H. El lloc, conegut per tothom, l'avinguda de Maria Cristina, punt de sortida i punt d'arribada. El pas per les Torres Venecianes ja és mític, lloc de nervis i emocions, d'il.lusions i somnis, de desitjos ple d'esperances i retrobaments entre llàgrimes.
Però el recorregut d'aquest any experimenta alguns canvis en referència al de l'any passat. Per a mi, els principals, són els següents:

Infografia: calaixsastremoncorrer.blogspot.com

1) Canvi de sentit en el bloc Sants-Camp Nou-Tarragona. No és gaire significatiu però prefereixo pujar per Sants de sortida, més pausadament, i baixar el tram final de la Diagonal, avinguda de Sarrià i Tarragona. Crec que es guanya velocitat.
2) El tram d'Indústria que es perd tampoc altera el recorregut. Imprescindble és passar per la Sagrada Família (innegociable, suposo, per a l'organització).
3) Celebro que el descens de la Meridiana sigui continuat fins a València. Passat el km.20, qualsevol pujada (per petita que sigui), pot resultar un problema. Amb aquesta variant s'evita haver de creuar el Pont de Calatrava.
4) Els canvis a Diagonal Mar, segurament tenen el seu sentit. Però crec que, les dentades que es veuen al plàno, només haurien de fer-se en el tram de baixada. Reconec que és un canvi gairebé inapreciable.
5) La Marató de Barcelona s'acomiada del passeig de la Circumval.lació i Marina pren el relleu. Més maco i millor vista, abans d'arribar a l'Arc del Triomf i la plaça de Catalunya.
6) Un cop allà, la baixada, fins al mar, es farà tota per la via Laietana, més ràpid, però la contrapartida és que es perd l'ambient turístic de la plaça de Sant Jaume i les Rambles.

Al Paral.lel arriba l'últim esforç, un port "hors catégorie" (que dirien al Tour de França), on els corredors s'acaben de buidar. És un carrer molt ample i ja està assimilat com a via d'arribada a la plaça d'Espanya. Tot i això, no puc evitar mirar cap enrere, a edicions més antigues i reconèixer, amb sinceritat, que els records que tinc de la lluita pel carrer Sepúlveda són dels que no s'esborren.
A banda del recorregut, m'agrada la meteorologia. Sembla que acompanyarà. Les previsions per diumenge són de dia ennuvolat, sense pluja, amb temperatures que oscil.laran entre els 11ºC i els 16ºC.
L'any passat 16.216 corredors van cobrir els 42.195 metres, un rècord que aquest any intentaran repetir els 18.346 que s'hi han inscrit. Per a tots ells, molta sort!!!

EL NEGUIT DE NO PODER CÓRRER

Si hagués estat a Barcelona demà m'hauria agradat córrer el Maratest, una prova de foc excel.lent per a la preparació d'una marató...i, en especial, per a la Marató de Barcelona. Un test de 30 kms, amb avituallament (aigua i gels), en format cursa, a només tres setmanes per a la gran cita del 17 de març. Però no sóc a Barcelona.
Una altra alternativa per aquest cap de setmana era apropar-me a La Noguera i córrer la Mitja Marató de Balaguer, prova en què ja he pres part, conec lleugerament el recorregut i m'agrada bastant (salvant les diferències, em recorda a Granollers...pel fet de tenir una primera part del recorregut ascendent i una segona de baixada). Però tampoc sóc a Balaguer.
A Madrid hi ha una altra mitja. No és bona, no és ràpida ni és gaire maca. Però si el principal problema que tingués fos de trasllats, tampoc la podria córrer.
Estic lesionat i aquesta és la causa que em fa estar parat, mossegant-me les ungles i veient els dies passar. Parat, sí; però no quiet.
Aquesta setmana me l'he passat pujat dalt de l'el.líptica, suant la gota i empassant-me aquelles pel.lícules que sempre tenim pendent de veure...i sempre acabem aparcant per a una millor ocasió. Les visites al fisio tampoc han faltat. La recuperació va per bon camí.

Avui, després d'una hora a la màquina, amb el cos calent, amb els músculs calents, he sortit a córrer. He anat al microparc que hi ha al costat de casa, al Breogán, i he sortit sense rellotge. No em feia falta, no volia distraccions. Deu minuts trotant molt suaument, només per escoltar-me el cos...i treure'm el neguit.
I me l'he tret. I he vist que això sembla que rutlla. Demà, si tot va bé, hi tornaré.

QUAN NO ÉS UN ALL ÉS UNA CEBA (II)

No hi ha manera.
Un any després repeteixo títol per a una entrada del bloc. Circumstàncies diferents, moments diferents, molèsties diferents, però al cap i a la fi, PROBLEMES FÍSICS que no em permeten entrenar al 100%.
Al final serà cert allò que anar a Barcelona em fa tornar lesionat o refredat. En aquesta ocasió, els dolors m'han sorgit en una zona coneguda però afectant un múscul "verge", en la meva història clínico-atlètica: el recte intern.
Els dolors van aparèixer dimarts, al final d'un entrenament al Retiro en què acabava d'aconseguir la millor marca de la temporada en un 5000-al-Retiro (que no és un 5K normal). Vaig anar sentint unes punxades a la part interna del genoll. No semblava preocupant, perquè sovint tenim petites molèsties, però quan l'endemà iniciava un rodatge de 20 kms es va reproduir la molèstia. Vaig posar fi a l'entrenament amb menys de dos quilòmetres a les cames però entenent que era l'única alternativa coherent.
Dijous no vaig fer ni l'intent. I ahir amb mitja hora en vaig tenir prou per adonar-me que el procés seria una mica més llarg. Per aquest motiu vaig decidir treure-li la pols a l'el.líptica i vaig suar durant mitja horeta. Avui, en canvi, no he volgut fer proves. Directament m'he posat una pel.lícula i he començat a fer quilòmetres a la màquina. No tenia una objectiu clar a nivell de números, simplement volia aguantar durant tot el film. La sorpresa s'ha produït al final, quan apareixien els crèdits, jo baixava el ritme i, finalment, posava fi a l'exercici.
Els números que apareixen a la pantalla de l'el.líptica m'envien un senyal que no puc passar per alt:

La bateria de l'aparell és a punt d'esgotar-se, però encara em permet veure clarament que he fet 42 kms i 200 metres.
A un mes i un dia per la Marató de Barcelona no puc llençar la tovallola. Hauré perdut dies, fins i tot setmanes, però no m'entregaré a les circumstàncies, no em deixaré arrossegar pels inconvenients que em vagi trobant pel camí. No, per poc que pugui...i amb seny.
Fa algunes setmanes vaig descobrir un vídeo a internet, el protagonitza la doble campiona del món de triatló, Helen Jenkins. Va haver de superar una greu lesió i el missatge que transmet és que no hem de perdre el temps a lamentar-nos pel que no podem fer, sinó intentar posar-hi remei i tornar, si pot ser, amb més força

Pràcticament he superat els problemes lumbars que he arrossegat durant tot l'últim any. Estic convivint amb una tendinitis als isquiotibials des de fa més de deu mesos. I ara se m'hi afegeix el recte intern. Descans, el.líptica, estraments, massatges, gel, mantenir les rutines de menjar i dormir...hi ha moltes coses a fer abans de rendir-me. Moltes.

SETMANA PERDUDA? NO, SETMANA GUANYADA

Diumenge passat m'acomiadava amb el desig que la febre i el mal de cap que m'havien afectat durant la Mitja de Getafe, desapareguessin. No m'hauria imaginat, en aquelles primeres hores post cursa, que em passaria la setmana en blanc, sense córrer. Sabia que el Madrid-Barça de Copa no m'ajudaria a recuperar-me, però tampoc esperava trigar tant a fer-ho. Fins divendres encara vaig arrossegar punxades al cap i estossecs i ahir va ser el primer dia en què vaig gosar calçar-me les Nimbus 13 d'Asics. Va ser per fer una rodadeta de vuit quilòmetres, per provar. La prova va sortir bé.
Aquest matí ja ha estat diferent. M'he tapat de dalt a baix i he sortit a córrer. Ho he fet sense una intenció clara, sense un ritme objectiu, sense un lloc clar per on volia córrer. Només volia deixar-me dur, córrer una bona estona i suar. I m'hi he passat gairebé dues hores, he fet 26 kms (a 4'28/km de mitjana) pel Retiro. La cara que feia a l'arribada deixava força clar que no ha estat un passeig...i que no estic 100%.

Però hi ha coses que no mostra aquesta imatge,com per exemple, la satisfacció de veure que hi torno a ser, que he sumat la tirada més llarga prèvia a la marató. A partir d'aquí, tot hauria d'anar bé. M'he passat una setmana sense córrer, però no tinc la sensació d'haver perdut una setmana. Les meves cames han descansat durant una setmana i avui m'han demostrat que tenen ganes d'afrontar aquest últim mes i mig que queda fins a la Marató de Barcelona.

SEMANA PERDIDA? NO, SEMANA GANADA

El domingo de la semana pasada me despedía con el deseo de que la fiebre y el dolor de cabeza que me habían afectado durante la Media de Getafe, desaparecieran. Nunca me habría imaginado, en esas primeras horas posteriores a la carrera, que me pasaría la semana en blanco. Sabía que el Madrid-Barça de Copa no me ayudaría a recuperarme pero tampoco esperaba tardar tanto. Hasta el viernes todavía estuve arrastrando tos y pinchazos en la cabeza. Ayer fue el primer día que me calcé las Asics Nimbus 13, simplemente para hacer una salidita suave, a modo de prueba. Y la prueba salió bien.
Esta mañana ya ha sido diferente. Bien abrigado he salido a correr, o he hecho sin una intención clara, sin un objetivo a nivel de ritmo y sin un lugar determinado al que querer ir. Únicamente quería dejarme llevar, correr un buen rato, sudar. Al final me he tirado rodando casi dos horas, he hecho 26 kms (a 4'28/km de media) por el Retiro. La cara que tenía cuando he llegado a casa deja bastante claro que no ha sido un paseo...y que no estoy al 100%.

Sin embargo, hay cosas que no muestra esta imagen, com la satisfacción de ver que vuelvo a estar ahí, que he sumado la tirada más larga en lo que llevo de preparación para el maratón. A partir de aquí, todo tendría que ir bien. Me he pasado una semana enterita sin correr, pero no tengo la sensación de haber perdido una semana. Mis piernas han descansado durante una semana y hoy me han demostrado que tienen ganas de afrontar este último mes y medio que queda hasta el Maratón de Barcelona.

BUSCO CONFIANÇA A LA MITJA DE GETAFE

Ni més ni menys, vaig a Getafe a buscar confiança. Corro la mitja més ràpida dels voltants de Madrid, una prova amb una elevada participació, fet que ajuda a trobar grups per intentar bones marques. Em trobo bé, amb ganes, descansat i amb forces per intentar baixar de l'1h18. Em feia la sensació que l'any passat estava més fi que ara, però he estat mirant els arxius i, en sèries de 1000, estic anant més ràpid aquesta temporada. el que tinc clar és que el 2012 va ser un any complicat i tots els problemes van sorgir tot just després de Getafe. Allà hi vaig fer una marca sorprenent, d'1h17'18", per sota dels 3'40/km. de mitjana. Allò em va motivar tant que vaig cometre diferents errors en la preparació de la Marató de Barcelona i vaig acabar lesionant-me. Enguany tinc clares les prioritats. Sacrifico un bon temps en la mitja...sempre i quan pugui arribar en bones condicions al 17 de març, el gran DIA D.

A Getafe hi vaig des de Barcelona, on sóc ara mateix. Avui he corregut una estoneta a les Aigües, amb en Prats, en Cesc i en Jack. Una sessió atípica, a 600 kms d'allà on es disputa la cursa...però ben a propet de l'Íngrid, la filla de l'Andrea i en Marc, que va néixer dijous. Estic convençut que l'arribada de la tercera nebodeta m'ajudarà a volar pels carrers de la capital del Sud de Madrid.

BUSCO CONFIANZA EN LA MEDIA MARATÓN DE GETAFE

 

Ni más ni menos, voy a Getafe a buscar confianza. Mañana corro la media más rápida de Madrid y alrededores,  una prueba que goza de una elevada participación, hecho que ayuda a la formación de grupos en carrera para intentar buenas marcas. Me siento bien, descansado, con ganas y con fuerzas para intentar bajar de 1h18. Hasta hace un rato tenía la sensación de que el año pasado estaba más fino que ahora, pero repasando los archivos he visto que las series de 1000 las hacía un poco más lentas que en esta temporada. Lo que tengo claro es que 2012 fue un año complicado y todo se empezó a torcer justo después de la Media Maratón de Getafe. Hice una carrera sorprendente, acabé en 1h17'18", por debajo de los 3'40/km. de media. Eso me motivó tanto que cometí algunos errores en los siguientes entrenamientos preparatorios del Maratón de Barcelona. Y la consecuencia fue una lumbalgia que me impidió estar en la línea de salida. Este año tengo claras las prioridades. Sacrifico un buen tiempo en media...a cambio de la llegar en buenas condiciones al 17 de marzo, el gran DÍA D.

A Getafe llegaré desde Barcelona, donde me encuentro en estos momentos. Esta mañana he podido rodar en la Carretera de les Aigües, junto a Prats, Cesc y Jack. Una sesión atípica, a 600 kms del lugar dons se disputa la carrera...pero muy cerquita de Íngrid, la hija de Andrea y Marc, que nació el pasado jueves. Estoy convencido de que la llegada de mi tercera sobrinita me ayudará a volar por las calles de la capital del Sur de Madrid.

NO ES POT ANAR A MISSA I REPICAR

El refranyer és savi i hauríem de fer-li una mica més de cas. Fes una cosa però fes-la bé, no en vulguis fer dues...si són incompatibles. I jo ho he fet. I el refranyer no ha fallat.
Aquest matí he corregut la cinquena cursa de preparació per a la Marató de Barcelona, un clàssic del calendari madrileny, el Trofeo Páris. Després dels resultats obtinguts a Tres Cantos i a la Cursa de Reis, la setmana passada, confiava que avui seria capaç de baixar, d’una vegada per totes, de 36’ en un 10.000. El problema però, era que aquest cap de setmana em coincidien la cursa d’aquest matí amb un sopar al Txistu amb el grup de pòquer, una cita que no volia perdre’m per res del món. En aquest cas, i sense que serveixi de precedent, la cursa (que afortunadament començava tard, a les 11:15) estava en un evident segon pla. Vaig arribar a casa, encara amb l’estómac ple, al voltant de dos quarts de quatre, mala hora si vols competir l’endemà.

 

La prova es disputa en el Parc del Manzanares, una zona bastant planera al sud de Madrid (al costat de la Caja Mágica, el recinte que acull aquests dies el Campionat del Món d’handbol). Després de dues curses amb dificultats pel que fa al desnivell de la cursa avui tenia l’oportunitat de volar. Conscient que tenia justificació davant d’un possible pèssim resultat, he sortit molt fort. El primer error ja l’he comès, quan he sortit a poc més de 3’20”/km. He trigat més de l’habitual a agafar el ritme òptim i, amb el pas dels quilòmetres, ho he anat pagant.

Foto: Sonia Ruiz Andrade

A meitat de cursa, 17’53”, em mantenia en els temps, però la regressió era constant i ja tenia bastant coll amunt la possibilitat de baixar de 36’. Tot i així, no he volgut entregar-me i m’he mantingut en lluita. El llarg esprint final ha redreçat la cursa fins al punt deixar-me a només un segon del temps que anava buscant: 36’01” (vintè en la classificació general), un registre que em deixa clar que estic bé i que segueixo progressant...però també que en això de córrer, com en la vida, cal definir bé les prioritats. El sopar amb els amics va estar genial, malgrat que el vaig finalitzar abans d’hora. I la cursa ha estat molt bona (millor marca personal de la temporada), tot i que no hi arribava en òptimes condicions (la son i l’excés de menjar m’han passat factura).

Foto: Sonia Ruiz Andrade

Després d’haver-me fustigat una mica, vull remarcar un detall d’aquesta setmana que augmenta el meu optimismo de cara al futur. Segueixo evolucionant en els temps de les sèries de mil. Si la passada havia deixat la mitjana en 3’34.0 ara ja l’he rebaixat a 3’30.4, un nivell que no esperava assolir el dia que se’m va acudir tornar a fer sèries: 3’27, 3’30, 3’29, 3’34 i 3’30 (recuperant un minut). El nivell d’exigència, de cara a la pròxima setmana, augmenta de forma notable. Confio que el fet de compartir entrenaments amb en Jordi Antolí, m’ajudarà a seguir progressant.
Per cert, qui no va anar a missa i, per tant, sí que va repicar molt bé, va ser la Paz. Va aconseguir baixar de 45' en un 10.000 i d'un plomall també va baixar de 44. La seva nova marca, 43'26, ja li permet sortir amb l'èlit, en la pròxima San Silvestre Vallecana. Ha arribat el moment de buscar nous horitzons.
* Agraïment especial a la Sonia Ruiz Andrade, que ha penjat nombroses fotos de la cursa a Picasa

NO SE PUEDE IR A MISA Y REPICAR

El refranero es sabio y deberíamos hacerle un poco más de caso. Haz una cosa e intenta hacerla bien. no quieras hacer dos a la vez...si son incompatibles. Y yo lo he hecho. Y el refranero no ha fallado.
Esta mañana he corrido la quinta carrera de preparación para el Maratón de Barcelona. Se trataba del Trofeo Páris, un clásico del calendario atlético madrileño. Tras los resultados obtenidos en Tres Cantos y La Vaguada, la semana pasada, confiaba que hoy sería capaz de bajar, de una vez por todas, de 36’ en un 10.000. El problema, sin embargo, era que este fin de semana me coincidían la carrera de esta mañana con una cena en el Txistu con el grupo de póker, una cita que no quería perderme por nada del mundo. En este caso y sin que sirva de precedente, la carrera (que afortunadamente empezaba tarde, a las 11:15) estaba en un segundo plano. Anoche llegué a casa a las tres y media, mala hora si se pretende competir al día siguiente.

La prueba se disputa en el Parque Lineal del Manzanares, una zona bastante llana del sur de Madrid (al lado de la Caja Mágica, el recinto que estos días acoge el Campeonato del Mundo de balonmano). Tras dos carreras con dificultades en cuanto a desnivel, hoy tenía la oportunidad de volar.
Consciente de que tenía justificación ante un posible pésimo resultado, he salido sin complejos, muy fuerte. El primer error ya lo he cometido saliendo a poco más de 3’20/km. He tardado más de lo habitual en encontrar mi propio ritmo y con el paso de los kilómetros lo he ido pagando.

Foto: Sonia Ruiz Andrade

A mitad de carrera, 17’53”, me mantenía en tiempos, pero la regresión constante me dejaba bastante claro que mis opciones de bajar de 36’ se habían quedado en prácticamente nada. A pesar de ello, me he mantenido en lucha y me he vaciado. El largo sprint final ha corregido un poco el tema. Lo justo para dejarme con lamiel en los labios, a un solo segundo del tiempo que iba buscando: 36’01” (vigésimo en la clasificación general), un registro que me deja claro que estoy bien y que sigo progresando…pero también que en esto de correr, como en la vida, es necesario definir bien las prioridades. La cena con los amigos estuvo muy bien, a pesar de que me fui antes de que finalizase. La carrera también ha sido muy buena (mejor marca personal de la temporada), aunque no llegué en las mejores condiciones (el sueño y una cena copiosa me han pasado factura).


Foto: Sonia Ruiz Andrade

Después de haberme fustigado un poco yo solito, quiero remarcar un detalle de la semana que aumenta mi optimismo de cara al futuro. Sigo evolucionando los tiempos de las series de mil.  Si la semana pasada dejé la media en 3’34.0 ahora ya la he rbajado a 3’30.4, un nivel que no esperaba conseguir el día en el que se me ocurrió volver a hacer series: 3’27, 3’30, 3’29, 3’34 y 3’30 (recuperando un minuto). El nivel de exigencia, de cara a la próxima semana, aumenta de forma notable. Confío que el hecho de compartir entrenamientos con Jordi Antolí, me ayudará a seguir mejorando.
Por cierto, quien no fue a misa y, por lo tanto, sí que repicó muy bien, fue Paz. Por primera vez consiguió bajar de 45' en un 10.000, también rompió la barrera de los 44'. Su nueva marca, 43'26", ya le permite salir con la élite en la próxima San Silvestre Vallecana. Llega el momento de buscar nuevos horizontes.
*Agradecimiento especial a Sonia Ruiz Andrade, que ha colgado en Picasa numerosas fotos de la carrera.

FALTEN DEU SETMANES PER A LA MARATÓ DE BARCELONA

Et despistes i se t'escapa el temps. Per què corre tant? Per què vola? Per què, justament ara que m'estic divertint de mala manera i sento que "progresso adequadament"? No val adormir-se. La Marató de Barcelona és a la cantonada i entrem en les setmanes decisives, aquelles que ens situaran en un estat de forma, òptim o no, per aconseguir la marca desitjada.
El meu no és genial, tampoc m'enganyaré, però sé que els resultats acabaran caient pel seu propi pes. Ho han de fer. M'ho estic guanyant...dic jo.
L'horitzó de la marató sempre el tinc en ment, però hi he parat especial atenció quan he anat a repassar els entrenaments d'aquesta setmana. El compte enrere de 10 setmanes no podia passar desapercebut. El cert, però, és que la meva intenció, era escriure sobre aquest inici d'any. Sobre el refredat que vaig enganxar després del "superstage" de Barcelona i que em va deixar k.o. durant quatre dies o sobre un rodatge de 20 kms que vaig fer dijous o sobre les sèries de mil: l'entrenament que vaig acabar avorrint en la meva darrera època a Cornellà s'ha convertit ara en una motivació especial. Ni en faig moltes ni són molt ràpides. Però recupero molt poc. I progresso, que és el més important.
Les d'aquesta setmana (5 de1000, rec.1') van acabar deixant-me una mitjana de 3'34"/km (3'31", 3'32", 3'35", 3'32" i 3'38"). Els números mostren que em vaig quedar sense benzina per a l'última, però les ganes que hi estic posant em van fer aguantar fins al final.
També van ser les ganes, en aquest cas, de competir, les que van fer que m'apuntés a la Carrera de Reyes Fundación Solventia, un 10K que s'estrenava avui a Madrid, a la zona de La Vaguada.
Nou del matí, zero graus a la línia de sortida d'una cursa de dues voltes a un circuit amb una pujada pronunciada de més de dos quilòmetres i mig, pujada més dura que la del circuit del Riu Ripoll. La baixada, també s'ha de dir, també ha estat interessant i divertida. Segueixo veient que pujo millor del que baixo. Després d'un inici de cursa esbojarrant i la posterior reconfiguració de la cursa, hem anat mantenint les posicions durant els sis quilòmetres del mig. En la part final, tot i que no he tingut una evolució tan bona com la del dia de Sant Esteve a Sabadell, he tornat a avançar atletes. M'he vist molt a prop de baixar de 36', però m'han sobrat 16" (en un 10K sense aquest exagerat desnivell ja estaria en els 35' (o això penso...optimista de mi)). i he creuat la línia d'arribada en 15ª posició.
Avui és cinc de gener, nit de Reis. Nit per somiar. No m'agrada demanar, i menys encara quan sento que (gairebé) tinc tot el que necessito. Però si em respectessin les lesions...em faria tant més feliç.

RUMB A LA MARATÓ DE BARCELONA, KM. 0

Una setmana de dol pel trist resultat aconseguit a Donosti. I prou. Però una setmana sencera sense córrer que em va anar de meravella per descansar, per trencar amb aquella rutina de llevar-me d'hora i fer tirades llargues, per menjar molt (i bé!!!)...i ara ja torno a tenir el cap al seu lloc. He passat de l'el.líptica al carrer i aquests tres primers dies de la setmana m'he estrenat amb 10, 10 i 7 quilòmetres. Sempre suaus, però que em serveixen per anar recuperant el contacte perdut.
Les primeres sensacions no són dolentes, tot i que segueixo arrossegant els problemes lumbars i d'isquios que em van impedir preparar en condicions la Marató de Sant Sebastià. Entenc que són unes molèsties que hauré de compaginar durant una llaaaaaaarga temporada, així que no em plantejo grans objectius.
Estic en el punt de sortida. Començo els entrenaments específics per a la pròxima Marató de Barcelona. El primer que miro, quan entro al web oficial, és el compte enrere per al dia D. I ara mateix falten 3 mesos, 11 dies i gairebé 18 hores, temps suficient per posar-me en forma.
La primera part dels deures que he de fer consisteix a perdre una mica de pes: a Donosti vaig competir carregant una mica més de 67 quilos...i crec que (sense ser un escàndol, òbviament) és un aspecte a tenir en compte. He començat a provar la pasta i l'arròs integral i intento servir-me en plats més menuts. Però sóc conscient que la teoria és clara..mentre que la meva força de voluntat per posar-la en pràctica, és bastant limitada. Intentaré esforçar-m'hi. "Som el que mengem", no?

EL COS I LA MENT

"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.

No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.

L'HORA DE LA VERITAT: 4 SETMANES PER DONOSTI

El compte enrere va començar fa una mica més d'un mes. Però ara és quan s'apropa l'hora de la veritat. Només queden quatre setmanes per al gran dia. 25 dies. Després de la cursa d'ahir a Fuenlabrada ja puc marcar objectiu de temps per a la Marató de Sant Sebastià: vull baixar de 2h 45, tot i que crec que si tot va bé, em podria apropar a les 2h 43 (de cara a la Marató Barcelona ja seré més exigent, vull tornar a baixar de 2h 40!!!).
Per aquestes últimes setmanes tinc un petit pla: augmentar quilometratge i situar-me al voltant dels 120-130. Entre aquestes jornades hi haurà tres pics importants, que em guardo per als caps de setmana. Faré dues tirades de 32 kms. a la Casa de Campo i competiré, l'11 de novembre, a la Mitja Marató de Moratalaz, una de les que més he fet en aquests anys madrilenys.
M'hauria agradat que em quedés un cap de setmana més, per descansar, però ja faig tard. Tot i així, abans de l'últim test (dissabte 17 de novembre) hauré aixecat el peu de l'accelerador.
Córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé...
I molta sort. També necessitaré moooooooooooolta sort.

SE’M FA ESTRANY NO SORTIR A CÓRRER

I m’alegro que se’m faci estrany, però és el que toca. Des del passat 10 d’agost, una setmana i mitja després de la Marató de l’Aneto que vaig fer amb en Javier Fran Sin, vaig entrar en un cercle encisadorament viciós, una dinàmica meravellosa d’anar a córrer cada dia i anar augmentant les tirades de forma progressiva.

Primer vaig enganxar 19 dies consecutius de rodatges, que van donar lloc a una jornada de descans, a continuació van ser 23, els entrenaments non stop, i ara n’he sumat 15 més. Un total de 57 dies seguits amb només dies de descans, fins avui...es mereixen una petita aturada.

Així que aquest matí m’ho he pres amb calma. Ha sonat el despertador, he obert el llibre de lectura que m’entreté i em distreu, i m’he posat a gaudir del plaer de no fer res. I no em sento malament, ni de conya. La setmana passada vaig sumar 111 quilòmetres, repartits de tal manera que vaig fer dos tests a la Casa de Campo, amb tirades de 20 kms, i una cursa, la primera de la temporada.

Ahir diumenge vaig competir a Getafe, localitat on (després de revisar notes) s’havien interromput les meves curses. Allà vaig córrer una Mitja Marató el passat 25 de febrer, en plena preparació per a la Marató de Barcelona. Poc després em vaig lesionar d’una lumbàlgia i vaig passar a “arrossegart-me” en curses d’ultradistància (Trailwalker, Isostar Desert Marathon...) que em permetien córrer sense haver de forçar. Tot i la càrrega del dia anterior, tenia ganes de prendre una primera referència competitiva. A més, havia pogut enganyar uns amics per anar-hi. En Mario i la Bea feia segles que no corrien, en Javi i l’Elisa ho fan de tant en tant, i la Paz ja fa temps que corre.

A mi, a més, em va servir per estrenar l’equipació d’Asics, la roba que vesteixen els professionals de l’Anima Sana In Corpore Sano. El disseny és espectacular i la samarreta no té costures que puguin provocar petites ferides pel fregament. Genial!!! Amb els pantalons, de cara a la marató, hauré de fer alguna cosa. Acostumo a córrer amb dos o tres gels, que guardo a les butxaques, però com els pross sempre tenen els seus assistents distribuïts pel recorregut, minimitzen el pes de la roba...així que no tinc espai on guardar-me’ls. Hi hauré de pensar.

En un 10K no em feien falta gels. Vaig sortir fort, d’inici (3’25/km), per veure com s’anava desenvolupant la cursa. Així que em vaig anar situant (...no hi havia gaire gent) a la novena posició!!! Aleshores el grupet en què estava va anar reduint el ritme. M’anava perfecte que s’endormisqués el tema fins a uns 3’40 que confiava poder aguantar. Quan vam començar a superar-los vaig veure que el grup no anava enlloc i que no podia quedar-me allà, rodant per rodar. Era el km. 3 i allà començava veritablement la meva cursa, el meu examen de forces, el meu test de capacitat de patiment, ja no només amb mi, sinó amb la resta de corredors que lluitaven en unes condicions semblants.

Aquesta història és buida d’anècdotes. Vaig augmentar el ritme i me’n vaig anar tot sol endavant. Vaig trigar dos quilòmetres a situar-me sisè i d’allà ja no em vaig moure. El cinquè era lluny i no clavava. El setè era lluny i no volava. Només alguna circumstància sorprenent podia alterar l’ordre de les coses i es va produir, a falta de 1500 metres...tot i que, afortunadament, només va ser a mitges. És el que passa en les curses de baix pressupost i dorsals de paper: la suor el va fer caure i vaig haver de recular per recollir-lo. El marge era llarg i me n’havia adonat bastant ràpidament. Quan vaig passar per l’arc d’arribada, a la pista d’atletisme, el rellotge em marcava 37’21”, molt a prop dels 37’30” que m’havia plantejat fer.

Si no m’he guanyat aquest dia de descans, que algú vingui i m’ho expliqui.

SIMON WHEATCROFT, TRENCA LES BARRERES DE LA CEGUESA

Les grans marques comercials tenen potents departaments de publicitat, màrqueting i comunicació que es trenquen les banyes nit i dia per aconseguir, primer de tot, cridar l'atenció dels consumidors. Un cop que l'hagin aconseguit, el client potencial s'interessarà o no pels seus productes i, si li agraden, potser els provarà. Al cap i a la fi, aquest és l'objectiu final de totes les campanyes. L'última iniciativa d'ASICS em va cridar l'atenció des del començament. No només per l'eslògan, "Made of Sport" (tots aquells que correm o que sentim l'esport profundament, en certa manera, creiem que estem fets d'esport. No ens sentim ni millors ni pitjors que la resta, però tenim la sensació que l'esport gira al voltant de la nostra vida).
Però no. No és l'eslògan de la campanya sinó la història de Simon Wheatcroft, un corredor ultramaratonià de 29 anys que es va quedar cec quan en va fer 18. Lluny de quedar-se deprimit i tancat a casa, en Simon va decidir tot el contrari: volia sentir-se lliure.

La història d'en Simon em va fer pensar en les grans dificultats que tenen els cecs per intentar fer realitat els seus somnis. Em va recordar també l'enveja que vaig sentir quan el meu amic Josep Maria Fàbregas em va explicar que faria de guia a un atleta polonès invident, durant la Marató de Barcelona del passat mes de març. L'experiència d'en Josep Maria em va deixar clar que, tard o d'hora, intentaria seguir el seu exemple.

MÀGIA A L'ESTADI OLÍMPIC...BY ASICS

Això de viure a Madrid, havent nascut i crescut a Barcelona bona part de la meva vida (i estimant-la com me l'estimo) fa que cada vegada que hi vaig, experimenti sensacions fantàstiques. La família, els amics, la ciutat en sí...tot plegat em suposa una injecció de positivisme que deixa en estat atontat durant uns dies. Avui, a més de les circumstàncies que resulten habituals en cada visita, he tingut l'oportunitat d'emocionar-me en un escenari mític, com és l'Estadi Olímpic de Montjuïc (o l'Estadi Olímpic Lluís Companys, com vulgueu). És mític pels Jocs, és mític perquè és preciós i és mític perquè allà vaig finalitzar la meva primera marató, l'any 1996.

El blau de la pista, l'única diferència, setze anys després

Aquest matí ASICS ha presentat públicament l'acord que el converteix en nou patrocinador tècnic de la Marató de Barcelona i han tingut la genial idea de fer-ho de forma poc convencional però molt més propera i directa, amb una sessió d'entrenament, a l'estadi Olímpic, dirigida per tres atletes ASICS de nivell (Pablo Villalobos, Marcel Zamora i Marc Roig).

Mantenint la corda, a roda de Pablo Villalobos

Escalfament, tècnica, fartlek i rodatge, per damunt del tartan de la pista de Montjuïc. Per a un malalt de l'atletisme com jo, tot un luxe, una experiència fascinant. Hauria estat un pecat abandonar l'estadi sense una foto, qui sap quan tornaré a tenir l'oportunitat de tornar-hi a córrer.

Original forma d'iniciar el matrimoni entre ASICS i Marató de Barcelona. Aquest any no hi he pogut córrer per culpa de la lumbàlgia. El 2013, jo, no fallo.

Gràcies!!!

UN DEBUTANT A LA MARATÓ DE BARCELONA

Mai t'hauries imaginat que correries una marató.

Un dia però, t'ho van proposar. Potser t'ho vas prendre com una broma i, al començament, no en vas fer gaire cas. Però amb el pas dels mesos va córrer la veu que participaries a la Marató de Barcelona 2012 i et vas trobar en unes situacions que, anys enrere t'haurien semblat insòlites. Haver d'afrontar entrenaments en ple hivern, a les fosques, amb un frontal al cap, et van endurir, sense cap mena de dubte. Vas anar acumulant quilòmetres fins que vas debutar, com a atleta, en una mitja marató. Banyoles va ser testimoni del teu bateig i el resultat va ser encoratjador. Però no vas arribar a fer cap tirada de trenta i això posava en perill les teves opcions d'èxit. El dia abans de la marató se't veia una mica preocupat. Vaig preferir no preguntar-te què et rondava pel cap. Ho tenia claríssim. Jo ja ho havia viscut, molts anys enrere, el 1996, el del meu debut en els 42.195 metres.

El ritme de creuer previst havia de ser de 7'/km però vas voler-ho complicar tot plegat encara una mica més i vas sortir de Mª Cristina sense un trist rellotge al canell, i així vas passar la mitja 17"/km més ràpid. Quan vas aparèixer al Fòrum, per encarar la pujada de la Diagonal, vaig adonar-me de les dificultats que hauries d'afrontar. Tenies uns quàdriceps que semblaven botifarres i a cada gambada que feies, veies les estrelles. Abans d'arribar a la Torre Agbar vas demanar-me permís per caminar (permís? -vaig pensar jo- Si és la teva cursa, són les teves forces, és el teu cansament...el repte és teu. Jo només intentaré ajudar-te). I vam caminar un parell de minuts. No havíem arribat al km. 29, te'n faltaven més de 13. El mur se t'havia avançat una mica.

Sortir de la Diagonal però, va ser un esclat d'ànim. No sé si va ser el sol, el vent, l'amplitud dels carrers...o que vas fer un canvi de xip, però allà tot va començar a funcionar. Amb les cames no funcionaves i el tema aquell de pensar en els braços, tampoc era la solució. Estaves festiguejat de gels, begudes isotòniques, aigua...em fa la sensació que veies un punt d'avituallament i intentaves amagar-te perquè no et fes prendre res més. Vaig decidir distreure't dels mals i vaig començar a parlar. A parlar de batalletes d'altres curses, d'anècdotes viscudes per altres companys, de circumstàncies diverses relacionades amb els edificis que anàvem veient...I et vaig proposar petits reptes que hauries d'anar superant. El Mc Donald's de la Vila Olímpica, la Torre Mapfre, el Passeig de la Circumvalació...Eren petites alegries amb què anaves superant els quilòmetres.

 

Vaig haver d'ampliar la xerrameca per parlar amb (i/o sobre) els companys de fatigues amb que anàvem ensopegant. Allà hi havia els Williams disfressats de guerrers, en Jay, en Joan...Cadascú passava el seu calvari. I tu, amb el teu, et vas plantar a l'Arc del Triomf. Em va fer la sensació que en aquell preciós indret et vas sentir guanyador, que vas descobrir un arc totalment desconegut, que et va donar ales per seguir somiant. Després van ser la ronda de Sant Pere i la plaça de Catalunya. En aquella baixada se'm van posar els pèls de punta fins i tot a mi. Estaves patint moltíssim, però em va semblar que començaves a gaudir de tot allò. S'havia convertit en la teva festa. Hi havia grups de música que et cantaven, turistes que t'aplaudien, barcelonins que t'animaven, altres atletes arribats alguna hora abans, amb la medalla penjada del pit. Tothom era allà donant-te suport i els múltiples gestos et van arribar ben endins. I tant!!! En cas contrari no hauries estat capaç de seguir corrent, Paral·lel amunt. Quan vam arribar a la plaça d'Espanya em vaig apartar del teu costat i et vaig deixar que visquessis, tu sol, el moment més especial.

Van ser 5 hores i 24 minuts de patiment però l'experiència et quedarà per sempre.

Per a mi va ser una experiència molt gratificant, veure que algú que no ha corregut en la seva vida és capaç de superar una marató. Si volem, podem. Ahir m'ho va demostrar, en Marc Mascarell.





Enhorabona!!!

UNS CONSELLETS EL DIA ABANS DE LA MARATÓ DE BARCELONA

De ganes no me'n falten però demà no correré la Marató de Barcelona. Ho vaig decidir fa algunes setmanes, quan vaig veure que l'evolució de la lumbàlgia no era la desitjada. El moment en què vaig dir "no" va passar de forma molt ràpida però en dies com avui costa una mica més d'assimilar-ho. Avui he seguit tots els passos que faig en la prèvia d'una marató, una manera de patir i gaudir, al mateix temps, vivint, des de la distància, què fan aquells que demà duran el dorsal penjat al pit.
Avui és el dia abans, el dia dels nervis, les prediccions, els dubtes i els càlculs. L'he començat a la Carretera de les Aigües, amb en Marc Fontanals i en Joan Prats, fent una rodadeta suau, de 6 quilometrets, prèvia a un esmorzar a Sarrià. Tot seguit hem anat a la Fira del Corredor, que a Barcelona en diuen Expo Sports.

M'he quedat bocabadat de la quantitat d'expositors que hi havia (120) i de la massa de gent que anava i venia pels passadissos. Diu molt del creixement que ha experimentat la prova en aquestes últimes edicions. Allà ens hem anat trobant amb amics i companys de curses, per a mi, que visc fora, han estat bonics retrobaments (Jordi Soler, Marco Cepeda, Alberto Montenegro, Jordi Mestre, Arcadi i Cristina, Juan...). Alguns d'ells seran demà a la línia de sortida a les torres venecianes, disposats a fer honor a en Fil·lípides. Jo també seré a la sortida, però només per donar suport moral. Des d'allà me n'aniré a la zona de Diagonal Mar, on intentaré posar el meu granet de sorra, animant els corredors. Els últims dotze o catorze quilòmetres els faré al costat d'en Marc Mascarell, en el seu debut en la distància.

Per a en Marc i per a tots aquells que no tinguin gaire clar on es fiquen, aquí van els meus consells d'última hora:

-prohibit estrenar vambes. Encara que siguin molt lleugeres, és preferible sortir amb unes que tinguin un ús mínim. Si, tot i això, us capfiqueu a estrenar, poseu-vos-les ara mateix i camineu (ni que sigui per casa) la resta del dia. Els peus ho agraeixen.
-beure en tots els punts d'avituallament (amb un glop o dos ja n'hi ha prou)
-guardar-se un gel ala butxaqueta del pantaló per al quilòmetre 35 (prendre'n un altre al 20 també ajudarà. Jo, generalment, me'n prenc tres 20-30-38).
-anar amb molt de compte amb les esponges. Refresquen molt però deixen el cos xop en excés (aquesta aigua cau als peus, que s'empapen, i augmenten les possibilitats que es facin butllofes).
-fer doble o triple nus als cordills de les vambes (assegurar-se que no estiguin excessivament apretats, per evitar que acabin fent mal).
-posar-se vaselina a aixelles, mogrons i engonals.
-esmorzar, com a mínim, dues hores i mitja abans de l'hora de sortida, per ajudar a la digestió.
-anar bevent aigua, en petits glopets, des de primera hora del matí.

L'organització ja s'ha encarregat de recordar-ho però sempre hi ha gent que viu a la lluna: aquesta nit canvien l'hora, a les dues passaran a ser les tres.

Dit això, molta sort a tothom!!!

FA MOLT BONA PINTA

Des que vaig tornar de Panamà he fet algunes proves al Retiro, amb sèries de 1.000 o tests de 5.000, i he corregut dues mitges maratons. Els senyals que em donava el cos eren bons, però tenia ganes d'anar a la Casa de Campo. A començaments de temporada em va costar molt completar un entrenament de 32 quilòmetres (28 en forma de test, als que cal afeigr 2 kms. abans i dos més al final). Ahir hi vaig tornar. Sense fixar-me cap objectiu de temps, només necessitava que tot rutllés amb normalitat. A nou setmanes per a la Marató de Barcelona, en el primer test al cerro Garabitas, volia acabar amb bon rotllo les set voltes, passés el que passés.

Vaig anar-hi tardíssim, a un quart de dues de la tarda, però havent pogut descansar les set hores necessàries després d'una nit de trobada amb amics. Vaig sortir a 4'/km, confiant que, a poc a poc, podria anar augmentant el ritme. Sonarà malament, però gairebé no vaig patir. Únicament ho vaig fer en l'última volta, quan em vaig exigir acabar com si fos una cursa. Concentrat, bé de respiració, bé de braços i bé de gambades...tot i uns avisos constants, al bíceps femoral de la cama dreta, cada vegada que començava el el tram de pujada. Vaig decidir no arriscar i fer el minut i mig que trigo a arribar a dalt, a un ritme més baix.

Els parcials van quedar així: 15'53", 15'50", 15'47", 15'41", 15'41", 15'32"...i l'últim gir en 15'00". En aquest darrer parcial, el quilòmetre final el vaig fer en 3'35", amb el ganivet a les dents. El temps final, 1h49'24", a una mitjana de 3'54".4, millora amb escreix qualsevol expectativa que pogués tenir.

Un cop a casa, amb calma, vaig revisar la llibreta i vaig descobrir que vaig millorar en més d'un minut, 63" el primer test preparatori per a la Marató de Panamà, fet a 5 setmanes de la gran cita, i em vaig quedar a només 15" del millor entrenament dels últims quatre anys, fet a quinze dies de la prova.

Tanco la setmana amb 123 quilòmetres i em preparo per començar la pròxima amb l'esperança que la cama dreta no faci el tonto (hi estic treballant per ajudar). Ah, també m'esperen unes interessants sèries de mil.

EL MARATEST, UNA GRAN IDEA PER A L'ÚLTIMA PROVA

No em coincideix en dates i no hi podré anar, però des que em vaig assabentar de la posada en funcionament del MARATEST, no he parat de pensar-hi. La primera pregunta que em ve al cap és clara: ¿Per què a ningú se li havia acudit abans?
Tres setmanes abans de la Marató de Barcelona, el 4 de març, a Badalona, un test organitzat de 30 quilòmetres, en format de cursa, amb sis tipus de llebres que aniran a diferents ritmes de pas, ajudant aquells corredors a assolir els seus objectius. Una gran manera de posar-se a prova per saber a què podran aspirar el 25 de març. Un dels aspectes que ens falla quan fem un test de 30 kms és la hidratació. O fem una breu parada a la font de torn per beure una mica o ens veiem obligats a tirar endavant sense omplir els dipòsits. De gels en podem dur, als pantalons, però és recomanable barrejar-los amb aigua per aconseguir que facin l'efecte esperat. Al Maratest hi haurà avituallaments líquids, cada 5k, i dos avituallaments sòlids.
Ara que l'atletisme popular viu un autèntic boom i que estrenem maratonians com bolets, precisament per aquests debutants em sembla un test fantàstic.

Avui, però, les meves fantasies giren al voltant de la Mitja de Getafe que correré demà. Hi arribo amb menys quilòmetres que la setmana passada a Stiges, així que confio fer-hi un paper digne. Com m'agrada mullar-me, havent fet 1:18:25 la setmana passada, la idea és baixar d'1:17:50. Si no me'n surto, ja ploraré una mica...