ULTRAFONS O EL FINAL DE LA "MARQUITIS"

No havia escrit res des de la Trailwalker, que es va disputar el cap de setmana del 20/21 d'abril. Aquesta absència d'entrades, aquest descans del bloc l'acostumo a fer, de forma inconscient, quan estic molt enfeinat, lesionat o desmotivat. Doncs ara aplego totes tres premises. Al camí del Carrilet vaig repetir una experiència fantàstica i emotiva, alhora que esgotadora. Però afortunadament no tenia la sensació d'haver-me lesionat. No, no estic lesionat. Però arrossego unes molèsties desagradables que ja fa massa temps que m'impedeixen entrenar-me en condicions.
Em faria il.lusió poder preparar, com cal, una marató de tardor o de primavera (tant me fa!!! Només vull intentar fer una bona marató) però cada cop que estiro la cama més del compte tinc l'isquio allà, queixant-se. I no vull (o no en sé) quedar-me parat esperant que les molèsties desapareguin del tot (d'altra banda, ningú em pot garantir que això últim arribi a passar). M'agrada córrer. Massa.
Quan he volgut fer una planificació de curses de cara a la pròxima temporada he arribat a la conclusió que no arribaria bé a la Marató de Donosti i difícilment també a la Marató de Barcelona. El record de la recent Trailwalker o de la Isostar Desert Marathon (que generalment es disputava a mitjans de juliol) m'han fet veure que hi ha més curses que aquelles que acostumo a fer. I potser podria intentar aprofitar el fet que anant a ritmes baixos no em lesiono i que tinc una certa resistència...per passar-me al món de les ultres durant una temporadeta.
La idea se'm va passar pel dijous a la tarda. Un cop al llit vaig fer-hi algunes voltes més i l'endemà em vaig despertar ben d'hora (6:20) i me'n vaig anar a córrer, amb la idea de fer 30 quilòmetres però sense tenir cap pressa. Lent, moooolt lent. A un ritme molt còmode, que em permetia veure com anava sortint el sol i com aquest anava regalant colors als diferents paisatges amb què m'anava trobant. I així va ser com em vaig decidir a intentar-ho, després d'una tirada de 30K, un divendres al matí.

 Avui és dissabte. Aquest matí he anat a la muntanya a fer una caminadeta de tres horetes, pels voltants de Cercedilla. Allà he vist molts correedors amb la seva camelback a l'esquena, sumant quilòmetres. I ho he vist clar: jo vull això per a mi. No sé quan en correré una, però vull fer ultres. Vull veure de què sóc capaç i de què no.
No sé quan em durarà tot plegat, però pel que fa a les maratons (que en seuiré fent), me les prendré d'una altra manera, ja sigui gaudint de l'experiència, fent de llebre o intentant ajudar amics...però sense preocupar-me per buscar un crono al límit de les meves forces. De tal manera que (crec) estic posant fi a una etapa en la meva vida atlètica que l'amic Arcadi Alibés anomena com "marquitis". I estic convençut que seguiré divertint-me. Tant o més.