dimarts, 2 de juliol del 2013

L'ALTRA REALITAT DEL TRAIL DE PEÑALARA

(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

He passat una setmana genial, en un núvol, contentíssim, assaborint la victòria al Trail de Peñalara 80K del cap de setmana passat. He rebut nombroses felicitacions, de familiars, amics, companys, així com també de més o menys coneguts. I després d'haver-les llegit totes m'adono que hi ha una part d'aquesta victòria que no és del tot certa, hi ha una realitat que la gent no té en compte i que pot confondre aquells que creuen que sóc millor corredor que abans, millor corredor del que en realitat sóc.
M'explico.
És cert que vaig córrer el Trail de Peñalara. I també és cert que, de tots aquells que vam sortir amb un dorsal vermell (corresponent a la cursa de 80 quilòmetres), vaig arribar el primer.
Però no vaig ser l'atleta que menys va trigar a fer el recorregut que separava Navacerrada de La Granja, no. Quan jo vaig arribar al meu punt i final, altres nou corredors ja havien passat per aquell lloc. Nou corredors que no es van quedar allà, com jo, recuperant-se. Nou corredors que no van agafar el cotxe o l'autobús per tornar a Navacerrada...sinó que van seguir avançant, a peu, corrents, fins que van completar els 110 kms del Gran Trail de Peñalara. Són nou corredors que mereixen, amb escreix, molts més reconeixements que jo (i no tots els van rebre): Casey Morgan (que es va retirar al km.92, quan anava líder i que havia arribat a La Granja una hora abans que jo) Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La veritat és que vaig tenir sort que decidissin córrer la versió llarga del GTP...
Tot i aquesta reflexió, mantinc l'estat d'alegria del moment en què vaig creuar la línia d'arribada. He hagut d'anar-me'n molt enrere per trobar la meva última victòria en una cursa: el 31 de gener de l'any 1998 vaig guanyar la Marxa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, per davant d'en Joan Serra i en Josep Maria Fàbregas. Han passat quinze anys. Ha plogut molt. He viscut molt. Però, afortunadament, segueixo fent allò que més m'agrada fer en aquesta vida. Córrer!!!


LA OTRA REALIDAD DEL TRAIL DE PEÑALARA
He pasado una semana, una semana en la que he vivido en una nube, contentísimo, saboreando la victoria en el Trail de Peñalara 80K del pasado fin de semana. He recibido numerosas delicitaciones, de familiares, amigos, compañeros, así como también de conocidos de más o menos proximidad. Y tras haberlas leído todas, me doy cuenta de que hay una parte de esta victoria que no es del todo cierta. Hay una realidad que la gente no tiene en cuenta y que puede confundir a aquellos que creen que ahora soy mejor corredor que antes, mejor corredor de lo que soy en realidad.
Me explico.
Es cierto que corrí el Trail de Peñalar. Y también lo es que de todos aquellos que salieron con un dorsal de color rojo (el que correspondía a la carrera de 80 kilómetros) fui yo el que llegó primero.
Sin embargo no fui el atleta que tardó menos en hacer el recorrido que unía Navacerrada y La Granja, no. Cuando yo llegué a mi punto de destino ya habían pasado por allá otros nueve corredores. Nueve corredores que no se quedaron recuperándose, como sí que hice yo. Nueve corredores que no volvieron a Navacerrada en coche particular o en el autobús de la organización sino que siguieron avanzando a pie, corriendo, hasta que completaron los 110 kms. del Gran Trail de Peñalara. Son nueve corredores que merecen un mayor reconocimiento del que tuvieron: Casey Morgan (que se retiró en el km.92, cuando iba líder...y que había llegado a La Granja una hora antes que yo), Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La verdad es que tuve suerte de que decidieran correr la versión larga del GTP...
A pesar de esta reflexión, mantengo el mismo estado de alegría del momento en el que crucé la línea de llegada. Hacía mucho tiempo que no ganaba una carrera. Buscando en mis archivos he tenido que regresar hasta el siglo pasado para encontrar la última. El 31 de enero del año 1998 gané la Marxa de Sant Pau, en Sant Pol de Mar, por delante de Joan Serra y de Josep Maria Fàbregas. Han pasado quince años desde entonces. Ha llovido mucho. He vivido mucho. Pero, afortunadamente, sigo haciendo aquello que más me gusta en esta vida. Correr!!!

5 comentaris:

Álvaro ha dit...

Llevo cuatro dias pensando lo mismo... Por eso el año que viene vamos a ir a la de 110!

Jordi ha dit...

Dues reflexions:
1. L'any vinent has d'anar a per la llarga.
2. Has fet un pacte amb el Diable? Mira les dues fotos. Estàs igualet!

A banda d'això, reiterar la felicitació pel gran mèrti d'haver preparat el Trail, haver pogut estar a la línia de sortida i haver sigut el primer en creuar la d'arribada.

Enhorabona, Sebas!

Sebas Guim ha dit...

Álvaro-Por eso mismo, por eso mismo...jeje, la que nos espera!!!
Jordi-Sembla que, si tot va bé, ho intentaré. El pacte amb el diable és evident, oi? Noooooooooooooo...Ja m'agradaria...La primera foto és de dissabte, tot just després d'haver acabat la cursa...i la segona de l'endemà, quan va tenir lloc l'entrega de trofeus...En alguna carpeta, guardada dins d'algun calaix, hi ha un retall de diari d'aquella cursa de Sant Pol, de 1998. Si la trobo, la penjo...ja veuràs quin pacte amb el diable...

Toni Tugues ha dit...

puto crack! .. felicitats grans. Abraçada campió!

Sebas Guim ha dit...

Gràcies, Toni!!!!!!!!!!!