Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carreras de montaña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carreras de montaña. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de juliol del 2013

L'ALTRA REALITAT DEL TRAIL DE PEÑALARA

(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

He passat una setmana genial, en un núvol, contentíssim, assaborint la victòria al Trail de Peñalara 80K del cap de setmana passat. He rebut nombroses felicitacions, de familiars, amics, companys, així com també de més o menys coneguts. I després d'haver-les llegit totes m'adono que hi ha una part d'aquesta victòria que no és del tot certa, hi ha una realitat que la gent no té en compte i que pot confondre aquells que creuen que sóc millor corredor que abans, millor corredor del que en realitat sóc.
M'explico.
És cert que vaig córrer el Trail de Peñalara. I també és cert que, de tots aquells que vam sortir amb un dorsal vermell (corresponent a la cursa de 80 quilòmetres), vaig arribar el primer.
Però no vaig ser l'atleta que menys va trigar a fer el recorregut que separava Navacerrada de La Granja, no. Quan jo vaig arribar al meu punt i final, altres nou corredors ja havien passat per aquell lloc. Nou corredors que no es van quedar allà, com jo, recuperant-se. Nou corredors que no van agafar el cotxe o l'autobús per tornar a Navacerrada...sinó que van seguir avançant, a peu, corrents, fins que van completar els 110 kms del Gran Trail de Peñalara. Són nou corredors que mereixen, amb escreix, molts més reconeixements que jo (i no tots els van rebre): Casey Morgan (que es va retirar al km.92, quan anava líder i que havia arribat a La Granja una hora abans que jo) Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La veritat és que vaig tenir sort que decidissin córrer la versió llarga del GTP...
Tot i aquesta reflexió, mantinc l'estat d'alegria del moment en què vaig creuar la línia d'arribada. He hagut d'anar-me'n molt enrere per trobar la meva última victòria en una cursa: el 31 de gener de l'any 1998 vaig guanyar la Marxa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, per davant d'en Joan Serra i en Josep Maria Fàbregas. Han passat quinze anys. Ha plogut molt. He viscut molt. Però, afortunadament, segueixo fent allò que més m'agrada fer en aquesta vida. Córrer!!!


LA OTRA REALIDAD DEL TRAIL DE PEÑALARA
He pasado una semana, una semana en la que he vivido en una nube, contentísimo, saboreando la victoria en el Trail de Peñalara 80K del pasado fin de semana. He recibido numerosas delicitaciones, de familiares, amigos, compañeros, así como también de conocidos de más o menos proximidad. Y tras haberlas leído todas, me doy cuenta de que hay una parte de esta victoria que no es del todo cierta. Hay una realidad que la gente no tiene en cuenta y que puede confundir a aquellos que creen que ahora soy mejor corredor que antes, mejor corredor de lo que soy en realidad.
Me explico.
Es cierto que corrí el Trail de Peñalar. Y también lo es que de todos aquellos que salieron con un dorsal de color rojo (el que correspondía a la carrera de 80 kilómetros) fui yo el que llegó primero.
Sin embargo no fui el atleta que tardó menos en hacer el recorrido que unía Navacerrada y La Granja, no. Cuando yo llegué a mi punto de destino ya habían pasado por allá otros nueve corredores. Nueve corredores que no se quedaron recuperándose, como sí que hice yo. Nueve corredores que no volvieron a Navacerrada en coche particular o en el autobús de la organización sino que siguieron avanzando a pie, corriendo, hasta que completaron los 110 kms. del Gran Trail de Peñalara. Son nueve corredores que merecen un mayor reconocimiento del que tuvieron: Casey Morgan (que se retiró en el km.92, cuando iba líder...y que había llegado a La Granja una hora antes que yo), Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La verdad es que tuve suerte de que decidieran correr la versión larga del GTP...
A pesar de esta reflexión, mantengo el mismo estado de alegría del momento en el que crucé la línea de llegada. Hacía mucho tiempo que no ganaba una carrera. Buscando en mis archivos he tenido que regresar hasta el siglo pasado para encontrar la última. El 31 de enero del año 1998 gané la Marxa de Sant Pau, en Sant Pol de Mar, por delante de Joan Serra y de Josep Maria Fàbregas. Han pasado quince años desde entonces. Ha llovido mucho. He vivido mucho. Pero, afortunadamente, sigo haciendo aquello que más me gusta en esta vida. Correr!!!

diumenge, 19 de maig del 2013

JA TINC REPTE: TRAIL DE PEÑALARA-80K

Vaig decidir fer el salt a les ultres po vaig fer sense tenir una idea clara de ni quan ni on volia córrer. No m'ha costat gaire decidir-me. El Gran Trail de Peñalara es disputa a finals de juny, d'aquí a 40 dies, i em cau molt a prop. La distància de la prova reina és de 110 quilòmetres, però hi ha alternatives atractives com una de 60K o una altra de 80K. És aquesta última la que he elegit. 3800 metres de desnivell positiu acumulat, amb sortida des de Navacerrada i arribada a La Granja. En el recorregut s'hauran de superar dos cims (La Maliciosa-2227 m i Peñalara-2428 m) i diferents colls o ports de muntanya (Dehesilla, Morcuera, Perdón i Reventón)...tota una tortura per algú que està acostumat a l'asfalt. Per si no fossin poques dificultats cal afegir-hi el fet que la cursa comença a les onze de la nit!!! És a dir que quan surti el sol...ja no hi veurem.
Ahir a la tarda em vaig escapar a Navacerrada amb la intenció de fer un primer reconeixement de la zona. La idea era fer el primer tram del recorregut, amb la pujada a La Maliciosa i descens fins a Canto Cochino (18K), per tornar al punt de sortida per una altra pista (33K). 
La Maliciosa al fons - Tornar a córrer
Primers trams amb neu - Tornar a córrer
Avançar corrent es fa pesat - Tornar a córrer

Però les coses no van anar com m'imaginava. El temps va anar empitjorant a mida que m'anava endinsant a la muntanya i la neu va cobrir el camí. Entre la meteorologa i el fet que no vaig observar el mapa amb deteniment, va fer que em desviés cap a l'oest, seguint el PR17 que condueix al port de Navacerrada. Quan men'n vaig adonar, dalt del coll, vaig preferir girar cua i anar a buscar el punt en què havia comès l'error.

Neva, hi ha ventada i m'he equivocat de camí - Tornar a córrer
No m'alegra haver-me equivocat, tot i que prefereixo haver-ho fet en un entrenament que no el dia de la cursa...d'això es tractava, no? Hi ha moltes coses que he d'aprendre, de la muntanya i de les curses de muntanya. Cal començar des de zero i anar sumant. L'experiència d'ahir, n'estic convençut, em servirà en el futur.Gràcies a la Bea Garcia i a la Real Sociedad Espanyola de Alpinismo Peñalara, que han fet possible queem pugui plantejar aquest nou repte. Ara em toca a mi la feina de preparar-me per aquest nou objectiu. I no és poca.