Dia de muntanya, dia de patiments, dia de descobriments, dia de records.
Ahir vaig fer un entrenament d'aquells que et deixen bones sensacions. La idea era guanyar aclimatació a la muntanya i metres de desnivell positiu. I així ho vaig fer. La ruta, atractiva, va començar a Navacerrada. Allà vaig iniciar un descens cap a Cercedilla, punt on ho havia deixat l'última vegada (intento fer el recorregut de la Guadarrama Trail Race).
Vaig pujar per Camorritos i el Camí Schmidt fins al Port de Navacerrada. Allà tocava pujar a la Bola del Mundo (el punt més elevat de la GTR90) i la Maliciosa (el primer gran obstacle que vaig haver de superar fa tres mesos en el Trail de Peñalara, que tantes alegries em va aportar).
Bon rotllo, bones cames i bon pulmons...però el descens cap a la Barranca requereix d' alguna cosa més. Es necessiten unes habilitats de què no disposo. Ahir, amb 25 kms a les cames vaig patir per evitar caure (...sense sort, però afortunadament també, sense cops preocupants). No vull ni pensar com m'ho faré per baixar, a ritme viu, el dia de la cursa, en què es necessita plena concentració. Hi arribaré amb 55 quilòmetres a les cames!!!
Al final van ser 33 kms. d'entrenament, en 3h58' i amb un desnivell positiu acumulat de 1.630 metres.
El gran problema me'l caig trobar després a casa, quan vaig descobrir que m'havia equivocat de ruta a la sortida de Cercedilla. La cursa pujarà pel camí del Calvario, en un ascens constant que desconec totalment.
No hi ha gaires alternatives...hauré de tornar-hi per tastar-lo.
Què tal, demà?
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gran Trail de Peñalara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gran Trail de Peñalara. Mostrar tots els missatges
dimarts, 24 de setembre del 2013
TORNO A LA MALICIOSA 3 MESOS DESPRSÉS
Etiquetes de comentaris:
Cercedilla,
Gran Trail de Peñalara,
Guadarrama Trail Race,
Maliciosa,
ultrarunning
dimarts, 2 de juliol del 2013
L'ALTRA REALITAT DEL TRAIL DE PEÑALARA
(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
He passat una setmana genial, en un núvol, contentíssim, assaborint la victòria al Trail de Peñalara 80K del cap de setmana passat. He rebut nombroses felicitacions, de familiars, amics, companys, així com també de més o menys coneguts. I després d'haver-les llegit totes m'adono que hi ha una part d'aquesta victòria que no és del tot certa, hi ha una realitat que la gent no té en compte i que pot confondre aquells que creuen que sóc millor corredor que abans, millor corredor del que en realitat sóc.
M'explico.
És cert que vaig córrer el Trail de Peñalara. I també és cert que, de tots aquells que vam sortir amb un dorsal vermell (corresponent a la cursa de 80 quilòmetres), vaig arribar el primer.
Però no vaig ser l'atleta que menys va trigar a fer el recorregut que separava Navacerrada de La Granja, no. Quan jo vaig arribar al meu punt i final, altres nou corredors ja havien passat per aquell lloc. Nou corredors que no es van quedar allà, com jo, recuperant-se. Nou corredors que no van agafar el cotxe o l'autobús per tornar a Navacerrada...sinó que van seguir avançant, a peu, corrents, fins que van completar els 110 kms del Gran Trail de Peñalara. Són nou corredors que mereixen, amb escreix, molts més reconeixements que jo (i no tots els van rebre): Casey Morgan (que es va retirar al km.92, quan anava líder i que havia arribat a La Granja una hora abans que jo) Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La veritat és que vaig tenir sort que decidissin córrer la versió llarga del GTP...
Tot i aquesta reflexió, mantinc l'estat d'alegria del moment en què vaig creuar la línia d'arribada. He hagut d'anar-me'n molt enrere per trobar la meva última victòria en una cursa: el 31 de gener de l'any 1998 vaig guanyar la Marxa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, per davant d'en Joan Serra i en Josep Maria Fàbregas. Han passat quinze anys. Ha plogut molt. He viscut molt. Però, afortunadament, segueixo fent allò que més m'agrada fer en aquesta vida. Córrer!!!
He passat una setmana genial, en un núvol, contentíssim, assaborint la victòria al Trail de Peñalara 80K del cap de setmana passat. He rebut nombroses felicitacions, de familiars, amics, companys, així com també de més o menys coneguts. I després d'haver-les llegit totes m'adono que hi ha una part d'aquesta victòria que no és del tot certa, hi ha una realitat que la gent no té en compte i que pot confondre aquells que creuen que sóc millor corredor que abans, millor corredor del que en realitat sóc.
M'explico.
És cert que vaig córrer el Trail de Peñalara. I també és cert que, de tots aquells que vam sortir amb un dorsal vermell (corresponent a la cursa de 80 quilòmetres), vaig arribar el primer.
Però no vaig ser l'atleta que menys va trigar a fer el recorregut que separava Navacerrada de La Granja, no. Quan jo vaig arribar al meu punt i final, altres nou corredors ja havien passat per aquell lloc. Nou corredors que no es van quedar allà, com jo, recuperant-se. Nou corredors que no van agafar el cotxe o l'autobús per tornar a Navacerrada...sinó que van seguir avançant, a peu, corrents, fins que van completar els 110 kms del Gran Trail de Peñalara. Són nou corredors que mereixen, amb escreix, molts més reconeixements que jo (i no tots els van rebre): Casey Morgan (que es va retirar al km.92, quan anava líder i que havia arribat a La Granja una hora abans que jo) Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La veritat és que vaig tenir sort que decidissin córrer la versió llarga del GTP...
Tot i aquesta reflexió, mantinc l'estat d'alegria del moment en què vaig creuar la línia d'arribada. He hagut d'anar-me'n molt enrere per trobar la meva última victòria en una cursa: el 31 de gener de l'any 1998 vaig guanyar la Marxa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, per davant d'en Joan Serra i en Josep Maria Fàbregas. Han passat quinze anys. Ha plogut molt. He viscut molt. Però, afortunadament, segueixo fent allò que més m'agrada fer en aquesta vida. Córrer!!!
LA OTRA REALIDAD DEL TRAIL DE PEÑALARA
He pasado una semana, una semana en la que he vivido en una nube, contentísimo, saboreando la victoria en el Trail de Peñalara 80K del pasado fin de semana. He recibido numerosas delicitaciones, de familiares, amigos, compañeros, así como también de conocidos de más o menos proximidad. Y tras haberlas leído todas, me doy cuenta de que hay una parte de esta victoria que no es del todo cierta. Hay una realidad que la gente no tiene en cuenta y que puede confundir a aquellos que creen que ahora soy mejor corredor que antes, mejor corredor de lo que soy en realidad.
Me explico.
Es cierto que corrí el Trail de Peñalar. Y también lo es que de todos aquellos que salieron con un dorsal de color rojo (el que correspondía a la carrera de 80 kilómetros) fui yo el que llegó primero.
Sin embargo no fui el atleta que tardó menos en hacer el recorrido que unía Navacerrada y La Granja, no. Cuando yo llegué a mi punto de destino ya habían pasado por allá otros nueve corredores. Nueve corredores que no se quedaron recuperándose, como sí que hice yo. Nueve corredores que no volvieron a Navacerrada en coche particular o en el autobús de la organización sino que siguieron avanzando a pie, corriendo, hasta que completaron los 110 kms. del Gran Trail de Peñalara. Son nueve corredores que merecen un mayor reconocimiento del que tuvieron: Casey Morgan (que se retiró en el km.92, cuando iba líder...y que había llegado a La Granja una hora antes que yo), Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La verdad es que tuve suerte de que decidieran correr la versión larga del GTP...
A pesar de esta reflexión, mantengo el mismo estado de alegría del momento en el que crucé la línea de llegada. Hacía mucho tiempo que no ganaba una carrera. Buscando en mis archivos he tenido que regresar hasta el siglo pasado para encontrar la última. El 31 de enero del año 1998 gané la Marxa de Sant Pau, en Sant Pol de Mar, por delante de Joan Serra y de Josep Maria Fàbregas. Han pasado quince años desde entonces. Ha llovido mucho. He vivido mucho. Pero, afortunadamente, sigo haciendo aquello que más me gusta en esta vida. Correr!!!
He pasado una semana, una semana en la que he vivido en una nube, contentísimo, saboreando la victoria en el Trail de Peñalara 80K del pasado fin de semana. He recibido numerosas delicitaciones, de familiares, amigos, compañeros, así como también de conocidos de más o menos proximidad. Y tras haberlas leído todas, me doy cuenta de que hay una parte de esta victoria que no es del todo cierta. Hay una realidad que la gente no tiene en cuenta y que puede confundir a aquellos que creen que ahora soy mejor corredor que antes, mejor corredor de lo que soy en realidad.
Me explico.
Es cierto que corrí el Trail de Peñalar. Y también lo es que de todos aquellos que salieron con un dorsal de color rojo (el que correspondía a la carrera de 80 kilómetros) fui yo el que llegó primero.
Sin embargo no fui el atleta que tardó menos en hacer el recorrido que unía Navacerrada y La Granja, no. Cuando yo llegué a mi punto de destino ya habían pasado por allá otros nueve corredores. Nueve corredores que no se quedaron recuperándose, como sí que hice yo. Nueve corredores que no volvieron a Navacerrada en coche particular o en el autobús de la organización sino que siguieron avanzando a pie, corriendo, hasta que completaron los 110 kms. del Gran Trail de Peñalara. Son nueve corredores que merecen un mayor reconocimiento del que tuvieron: Casey Morgan (que se retiró en el km.92, cuando iba líder...y que había llegado a La Granja una hora antes que yo), Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La verdad es que tuve suerte de que decidieran correr la versión larga del GTP...
A pesar de esta reflexión, mantengo el mismo estado de alegría del momento en el que crucé la línea de llegada. Hacía mucho tiempo que no ganaba una carrera. Buscando en mis archivos he tenido que regresar hasta el siglo pasado para encontrar la última. El 31 de enero del año 1998 gané la Marxa de Sant Pau, en Sant Pol de Mar, por delante de Joan Serra y de Josep Maria Fàbregas. Han pasado quince años desde entonces. Ha llovido mucho. He vivido mucho. Pero, afortunadamente, sigo haciendo aquello que más me gusta en esta vida. Correr!!!
Etiquetes de comentaris:
carreras de montaña,
Casey Morgan,
Gran Trail de Peñalara,
ultradistància,
ultrarun
diumenge, 30 de juny del 2013
TRAIL DE PEÑALARA 80K, CRÒNICA D'UNA VICTÒRIA INESPERADA
(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Ni en els somnis més agradables m'hauria imaginat que guanyaria el Trail de Peñalara (TP80). No hi vaig pensar en cap dels dies previs ni tampoc durant la cursa...fins que em van dir que anava primer, al quilòmetre 63. En aquell moment no ho sabia, però estava a punt de patir una "pàjara" de grans dimensions que, per poc, no em va costar aquest triomf que ara estic assaborint. És clar que potser millor que comenci pel començament.
Nerviós i amb una certa ansietat afrontava la meva primera ultra de muntanya. Sortir a les onze de la nit va fer que el dia se'm fes molt llarg, massa. Tot i que divendres ja no treballava, no vaig poder dormir tot el que hauria desitjat i quan em vaig presentar a Navacerrada, al capvespre, tenia una mica de son. De sortida vaig voler anar a un ritme còmode, de trot fàcil i econòmic, sense preocupar-me gaire per la quantitat de gent que duia al davant. Tot i així, quan la pista va començar a pujar, vaig anar avançant corredors, fins que es va convertir en un camí estret. La imatge de centenars de frontals tots en línia, pujant enmig de la foscor, amb la lluna plena observant tota l'escena, és d'aquelles que només aprecies quan la vius, in situ. A partir d'aquell punt, per superar qualsevol atleta havia de gastar massa energia...o esperar que es fes a un costat per agafar aire. Vaig optar per aquesta segona opció. Conservar mecànica. Però no anàvem lents, no. De fet, arribant al cim de la Maliciosa (km.8-2227 metres), em vaig adonar que anava molt avançat de les millors previsions de temps que havia fet.
El descens cap a la Pedriza era una de les meves grans preocupacions del TP80. De nit, per un camí ple de rocs, els que no baixem, patim. Però vaig tenir la sort d'enganxar-me a un grupet de tres corredors que anaven bastant junts. El frontal de l'últim era una guia excel.lent que em facilitava cada decisió. A Canto Cochino (km.17-1033 metres) hi havia el primer avituallament. Hi havia molts corredors, bevent i menjant. Vaig prendre dos talls de taronja i un parell de gots de beguda isotònica i vaig seguir endavant. No havia gastat ni la meitat del camelback (d'1.5L), així que no el vaig voler carregar. Només vaig parar un minut.
La pujada cap al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metres) la vaig fer a bon ritme, junt amb l'Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileny que també feia la versió de 80K. Vam anar parlant gairebé tota l'estona. Va ser un dels millors moments de la cursa. Em sentia fresc i àgil. Còmode i amb confiança. La baixada cap al següent punt d'avituallament la vam fer també a bon ritme, tot i que pel camí vam ensopegar-nos amb un bon grapat de branques. A Hoya de San Blas (km.28-1160 metres) ja ens van dir que anàvem entre els 15 primers de la general. Però en cap moment sabíem quants, d'aquests corredors, eren del TP80.
Afrontàvem la pujada al port de la Morcuera (km.38-1776 metres) tots dos sols, l'Alvaro i jo. Ningú s'apropava pel darrere, tampoc agafàvem ningú del davant. I en aquell punt va començar a acabar-se la nostra aventura comuna. Per arribar al port hi ha alguns tobogans i en les zones de descens o de fàcil ascens ell accelerava i imprimia un ritme excessiu per a mi. Havia anat còmode tota l'estona i volia seguir anant-hi. Conservar mecànica. Vaig haver de deixar-lo anar. Tot i això, quan el camí es va tornar a enfilar cap a dalt el vaig anar enxampant i en la pujada final el vaig superar. Aleshores va ser ell qui es va despenjar. Ja no el vaig tornar a veure més fins al final.
Després de l'avituallament de La Morcuera tocava afrontar un descens llarg de quinze quilòmetres, per una pista llarga i, sobretot de nit, avorrida. Em van superar dos corredors del GTP110, en John Tidd i en Miguel Mataix. Baixaven a tota castanya i no els vaig poder seguir. El meu ritme constant, seguia sent bo, però la monotonia em va fer perdre la concentració. Resultat: dues caigudes...sense més consqüències que petites ferides a les cames i a les mans.
A Rascafría (km.52-1166 metres) m'hi vaig plantar en menys de set hores de cursa. Havia seguit superant les millors previsions de temps i m'havia plantat a menys de 30 quilòmetres de l'arribada, en bon estat de forma però conscient, també, que el que em faltava era la part més decisiva, la més complicada. Quan entrava al poliesportiu a avituallar-me, en vaig veure sortir a en John i en Miguel. En el descens només m'havien tret set minuts. Sí, només. Em feia la sensació que pujant cap al Reventón i Peñalara els podria enxampar, estava crescut. L'esperança de poder tornar a córrer amb algú em va fer cometre la gran errada de la cursa. Vaig anar pujant a bon ritme fins que els vaig albirar, de lluny. Els havia retallat un parell de minuts i només me'n faltaven dos més per enxampar-los. Vaig iniciar una estúpida persecució que va fructificar al coll del Reventón (km.63-2037 metres). En aquell avituallament em van comunicar que estava liderant la cursa de 80. En aquell avituallament, però, vaig arribar-hi sense forces. M'havia deixat la pell per una bestiesa sense sentit...i, a més, se'm va oblidar tornar a carregar el camelback. Pensant més en la proximitat de l'arribada...vaig cometre un greu error de càlcul.
En una zona ampla, el camí anava crestejant amunt i avall. El sol de les vuit del matí em torrava el cos i em van venir moments de buidor. Havia perdut lucidesa mental i agilitat de moviments. Anava mig marejat...o potser marejat del tot. Sense forces i amb el cap com un timbal em vaig aturar i em vaig estirar sobre una pedra, a descansar. Un instant. Necessari. Estava exhaust. No tenia cap confiança de poder acabar la prova.
Em va avançar l'Enric Lleti, un atleta valencià amb qui havia coincidit al cim de la Maliciosa, hores abans. Amb les reserves d'aigua sota mínims, li'n vaig demanar una mica. L'Enric feia la cursa llarga però, tot i això, no va dubtar a deixar-me fer un parell de glops del seu bidó. Entre aquests dos i uns altres més que em van donar alguns espectadors que seguien la cursa, vaig anar avançant cap al cim de Peñalara (km.70-2429 metres).
L'ascens se'm va fer etern, però quan hi vaig arribar, miraculosament, encara seguia primer. Havia superat el meu pitjor moment. Només em faltaven deu quilòmetres per a la línia d'arribada.
El descens tenia una zona tècnica en què vaig anar molt lentament, per evitar qualsevol caiguda. Però superada aquesta zona delicada, vaig arribar a un riu. Mullar-me braços, cara, coll i cames em va fer revifar. Amb 75 quilòmetres al damunt, però ja tornava a ser persona. Vaig girar la vista enrere i no vaig veure ningú. I allà em vaig adonar que era a punt de guanyar la cursa. Que ho tenia a l'abast de la mà. Vaig voler gaudir de cada revolt, cada pont, cada canvi de desnivell...i de la vista de La Granja. Em vaig emocionar. Després de més d'onze hores de cursa i del moment de crisi que havia superat, vaig creuar la línia d'arribada com a campió del Trail de Peñalara 80K. Ni en els somnis més agradables.
((VERSIÓN CASTELLANO))
TRAIL DE PEÑALARA 80K, CRÓNICA DE
UNA VICTORIA INESPERADA
Ni en los sueños más agradables
habría imaginado ganar el Trail de Peñalara (TP80). No pensé en esa posibilidad
en ninguno de los días previos, tampoco durante la carrera...hasta que en el
kilómetro 63 me dijeron que iba primero. En ese instante no lo sabía, pero
estaba a punto de sufrir una pájara de randes dimensiones que, por poco, me
costó este triunfo que ahora estoy saboreando. Claro que, quizás sería mejor
que empezase a contarlo todo desde el principio.
Nervioso y con una cierta ansiedad, afrontaba mi primera ultra de montaña. Salir a las once de la noche hizo que el día se me hiciese muy largo, demasiado. A pesar de que el viernes ya no trabajé no pude dormir todo lo que me habría gustado. De tal manera que cuando llegué a Navacerrada, al anochecer, tenía un poco de sueño.
De salida quise ir a un ritmo cómodo, de trote fácil y económico, sin preocuparme por la cantidad de gente que llevaba delante. Cuando la pista empezó a empinarse fui avanzando a corredores. Pero no duró mucho, el camino se estrechó y se hizo un tapón. La imagen de cientos de frontales, todos en línea, subiendo en mitad de la oscuridad, con la luna llena majestuosa, observando toda la escena, es de aquellas que sólo aprecias cuando la vives in situ. A partir de aquel punto, para superar a cualquier atleta tenía que gastar demasiada energía...o esperar a que se apartase levemente del camino para beber o coger aire. Opté por esta segunda opción. Conservar mecánica. No íbamos lentos, todo lo contrario. En la cima de la Maliciosa (km.8-2227 metros), me di cuenta de que iba avanzado sobre las mejores previsiones de tiempo que había hecho.
El descenso hacia la Pedriza era
una de mis grandes preocupaciones del TP80. De noche, por un camino lleno de
rocas, los que no bajamos bien, sufrimos. Pero tuve la suerte de pegar-me a un
grupito de tres corredores que iban bastante juntos. El frontal del último era
una impagable guía, que me facilitaba la toma de decisiones a la hora de buscar
puntos de apoyo. En Canto Cochino (km.17-1033 metros) se encontraba el primer
avituallamiento. Había bastantes corredores, bebiendo y comiendo. Tomé dos
trozos de naranja y un par de vasos de bebida isotónica y seguí hacia adelante.
No había gastado ni la mitad del camelback (de 1,5L), así que no quise cargar. Solamente
estuve un minuto parado.
La subida al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metros) la hice a un buen ritmo, junto a Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileño que también hacía la versión de 80K. Fuimos hablando casi todo el rato. Fue uno de los mejores momentos de la carrera. Me sentía fresco y ágil, cómodo y con confianza. La bajada hacia el siguiente punto de avituallamiento la hicimos también a velocidad de crucero, a pesar de que por el camino nos zampamos un montón de ramas. En Hoya de San Blas (km.28-1160 metros) nos comunicaron que estábamos entre los 15 primeros de la general. Sin embargo no sabíamos cuántos de esos corredores competían en el TP80.
Afrontábamos la subida al puerto de la Morcuera (km.38-1776 metros) los dos solos, Álvaro y yo. Nadie se acercaba por detrás pero tampoco veíamos a nadie por delante. Y en ese punto empezamos a poner fin a nuestra aventura compartida. En el trayecto hacia el puerto había algunos toboganes. En las zonas de descenso o de fácil ascenso, él aceleraba el ritmo, que pasaba a ser excesivo para mí. Había ido cómodo toda la noche y quería seguir igual. Conservar mecánica. Opté por dejar que se fuera. Sin embargo, cuando el camino empezó a empinarse, le recorté diferencias y más adelante le superé. Entonces fue Álvaro el que se descolgó. No volví a verle más, hasta el final.
Tras el avituallamiento de la Morcuera tocaba afrontar una descenso largo, de quince kilómetros, por una pista larga y (sobretodo de noche) aburrida. Me avanzaron dos corredores del GTP110, John Tidd y Miguel Mataix. Bajaban a toda velocidad y no logré seguirles. Mi ritmo constante seguía siendo bueno pero la monotonía me hizo perder la concentración. Resultado: dos caídaueñas heridas en piernas y manos.
A Rascafría (km.52-1166 metros) llegué tras menos de siete horas de carrera. Había seguido superando las mejores previsiones de tiempo y me había plantado a casi 30 kilómetros de la llegada en un buen estado de forma, aunque consciente de que lo que se aproximaba era la parte más decisiva. Cuando entré en el polideportivo, en busca del avituallamiento, vi salir a John y Miguel. En el descenso sólo (sí, sólo) me habían sacado siete minutos. Y los volvía a tener cerca. Me daba la sensación que subiendo hacia el Reventón y Peñalara podría darles alcance. Estaba crecido. La esperanza de poder volver a correr acompañado me hizo cometer un gran error. Subí a buen rotmo hasta que los avisté, a lo lejos. Les había recortado tiempo y ya sólo los tenía a dos minutos. Inicié una estúpida persecución que fructificó en el Reventón (km.63-2037 metros).
En ese avituallamiento me comunicaron que estaba liderando la carrera de 80. A ese avituallamiento, sin embargo, llegué sin fuerzas. Lo había dado todo por una tontería sin sentido…y, además, olvidé volver a cargar el camelback. Sintiéndome tan cerca del final cometí un error de cálculo.
En una zona ancha, el camino iba cresteando arriba y abajo. El sol, a pesar de ser las ocho de la mañana, me abrasaba el cuerpo. Me vino un momento de vacío total. Había perdido lucidez mental y agilidad de movimientos. Iba medio mareado…o quizás mareado del todo. Sin fuerzas y con la cabeza atolondrada, me paré y me estiré sobre una piedra, para descansar. Un instante. Necesario. Estaba exhausto. No estaba nada convencido de ser capaz de acabar la prueba.
Me avanzó Enric Lleti, un atleta valenciano al que ya había visto subiendo la Maliciosa. Con las reservas de agua bajo mínimos, me atreví a pedirle un poco. A pesar de que Enric hacía la carrera larga no dudó un instante y me dio dos tragos de uno de sus bidones. Entre los suyos y los que me dieron algunos espectadores fui avanzando como pude hasta la cima de Peñalara (km.70-2429 metros).
Aunque el ascenso se me
había hecho eterno, cuando llegué, milagrosamente, todavía seguía liderando la
carrera. Había superado mi peor momento. Sólo me faltaban diez kilómetros hasta
la línea de llegada.
El descenso tenía una zona técnica por la que avancé muy lentamente, para evitar sobresaltos. Pero una vez superada esta zona delicada, llegué a un riachuelo. Refrecarme brazos, cara, cuello y piernas me hizo despertar. Con 75 kilómetros a cuestas, sí, pero volvía a ser persona. Giré la vista atrás y no vi a nadie. Ahí me di cuenta de que estaba a punto de ganar la carrera, de que lo tenía en mis manos. Quise disfrutar de cada giro, cada puente, cada cambio de desnivel…y de la vista de La Granja. No pude evitar emocionarme. Tras más de once horas de carrera y, sobretodo, tras haber superado el desfallecimiento del Revetón, crucé la línea de llegada del Trail de Peñalara 80K. Ni en los sueños más agradables.
Ni en els somnis més agradables m'hauria imaginat que guanyaria el Trail de Peñalara (TP80). No hi vaig pensar en cap dels dies previs ni tampoc durant la cursa...fins que em van dir que anava primer, al quilòmetre 63. En aquell moment no ho sabia, però estava a punt de patir una "pàjara" de grans dimensions que, per poc, no em va costar aquest triomf que ara estic assaborint. És clar que potser millor que comenci pel començament.
Nerviós i amb una certa ansietat afrontava la meva primera ultra de muntanya. Sortir a les onze de la nit va fer que el dia se'm fes molt llarg, massa. Tot i que divendres ja no treballava, no vaig poder dormir tot el que hauria desitjat i quan em vaig presentar a Navacerrada, al capvespre, tenia una mica de son. De sortida vaig voler anar a un ritme còmode, de trot fàcil i econòmic, sense preocupar-me gaire per la quantitat de gent que duia al davant. Tot i així, quan la pista va començar a pujar, vaig anar avançant corredors, fins que es va convertir en un camí estret. La imatge de centenars de frontals tots en línia, pujant enmig de la foscor, amb la lluna plena observant tota l'escena, és d'aquelles que només aprecies quan la vius, in situ. A partir d'aquell punt, per superar qualsevol atleta havia de gastar massa energia...o esperar que es fes a un costat per agafar aire. Vaig optar per aquesta segona opció. Conservar mecànica. Però no anàvem lents, no. De fet, arribant al cim de la Maliciosa (km.8-2227 metres), em vaig adonar que anava molt avançat de les millors previsions de temps que havia fet.
![]() |
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com |
La pujada cap al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metres) la vaig fer a bon ritme, junt amb l'Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileny que també feia la versió de 80K. Vam anar parlant gairebé tota l'estona. Va ser un dels millors moments de la cursa. Em sentia fresc i àgil. Còmode i amb confiança. La baixada cap al següent punt d'avituallament la vam fer també a bon ritme, tot i que pel camí vam ensopegar-nos amb un bon grapat de branques. A Hoya de San Blas (km.28-1160 metres) ja ens van dir que anàvem entre els 15 primers de la general. Però en cap moment sabíem quants, d'aquests corredors, eren del TP80.
Afrontàvem la pujada al port de la Morcuera (km.38-1776 metres) tots dos sols, l'Alvaro i jo. Ningú s'apropava pel darrere, tampoc agafàvem ningú del davant. I en aquell punt va començar a acabar-se la nostra aventura comuna. Per arribar al port hi ha alguns tobogans i en les zones de descens o de fàcil ascens ell accelerava i imprimia un ritme excessiu per a mi. Havia anat còmode tota l'estona i volia seguir anant-hi. Conservar mecànica. Vaig haver de deixar-lo anar. Tot i això, quan el camí es va tornar a enfilar cap a dalt el vaig anar enxampant i en la pujada final el vaig superar. Aleshores va ser ell qui es va despenjar. Ja no el vaig tornar a veure més fins al final.
Després de l'avituallament de La Morcuera tocava afrontar un descens llarg de quinze quilòmetres, per una pista llarga i, sobretot de nit, avorrida. Em van superar dos corredors del GTP110, en John Tidd i en Miguel Mataix. Baixaven a tota castanya i no els vaig poder seguir. El meu ritme constant, seguia sent bo, però la monotonia em va fer perdre la concentració. Resultat: dues caigudes...sense més consqüències que petites ferides a les cames i a les mans.
A Rascafría (km.52-1166 metres) m'hi vaig plantar en menys de set hores de cursa. Havia seguit superant les millors previsions de temps i m'havia plantat a menys de 30 quilòmetres de l'arribada, en bon estat de forma però conscient, també, que el que em faltava era la part més decisiva, la més complicada. Quan entrava al poliesportiu a avituallar-me, en vaig veure sortir a en John i en Miguel. En el descens només m'havien tret set minuts. Sí, només. Em feia la sensació que pujant cap al Reventón i Peñalara els podria enxampar, estava crescut. L'esperança de poder tornar a córrer amb algú em va fer cometre la gran errada de la cursa. Vaig anar pujant a bon ritme fins que els vaig albirar, de lluny. Els havia retallat un parell de minuts i només me'n faltaven dos més per enxampar-los. Vaig iniciar una estúpida persecució que va fructificar al coll del Reventón (km.63-2037 metres). En aquell avituallament em van comunicar que estava liderant la cursa de 80. En aquell avituallament, però, vaig arribar-hi sense forces. M'havia deixat la pell per una bestiesa sense sentit...i, a més, se'm va oblidar tornar a carregar el camelback. Pensant més en la proximitat de l'arribada...vaig cometre un greu error de càlcul.
En una zona ampla, el camí anava crestejant amunt i avall. El sol de les vuit del matí em torrava el cos i em van venir moments de buidor. Havia perdut lucidesa mental i agilitat de moviments. Anava mig marejat...o potser marejat del tot. Sense forces i amb el cap com un timbal em vaig aturar i em vaig estirar sobre una pedra, a descansar. Un instant. Necessari. Estava exhaust. No tenia cap confiança de poder acabar la prova.
Em va avançar l'Enric Lleti, un atleta valencià amb qui havia coincidit al cim de la Maliciosa, hores abans. Amb les reserves d'aigua sota mínims, li'n vaig demanar una mica. L'Enric feia la cursa llarga però, tot i això, no va dubtar a deixar-me fer un parell de glops del seu bidó. Entre aquests dos i uns altres més que em van donar alguns espectadors que seguien la cursa, vaig anar avançant cap al cim de Peñalara (km.70-2429 metres).
Ulls clucs, assaborint l'aigua revitalitzant de l'Ander, un dels generosos aficionats- http://www.andrewrunningplanet.com/ |
El descens tenia una zona tècnica en què vaig anar molt lentament, per evitar qualsevol caiguda. Però superada aquesta zona delicada, vaig arribar a un riu. Mullar-me braços, cara, coll i cames em va fer revifar. Amb 75 quilòmetres al damunt, però ja tornava a ser persona. Vaig girar la vista enrere i no vaig veure ningú. I allà em vaig adonar que era a punt de guanyar la cursa. Que ho tenia a l'abast de la mà. Vaig voler gaudir de cada revolt, cada pont, cada canvi de desnivell...i de la vista de La Granja. Em vaig emocionar. Després de més d'onze hores de cursa i del moment de crisi que havia superat, vaig creuar la línia d'arribada com a campió del Trail de Peñalara 80K. Ni en els somnis més agradables.
Nervioso y con una cierta ansiedad, afrontaba mi primera ultra de montaña. Salir a las once de la noche hizo que el día se me hiciese muy largo, demasiado. A pesar de que el viernes ya no trabajé no pude dormir todo lo que me habría gustado. De tal manera que cuando llegué a Navacerrada, al anochecer, tenía un poco de sueño.
De salida quise ir a un ritmo cómodo, de trote fácil y económico, sin preocuparme por la cantidad de gente que llevaba delante. Cuando la pista empezó a empinarse fui avanzando a corredores. Pero no duró mucho, el camino se estrechó y se hizo un tapón. La imagen de cientos de frontales, todos en línea, subiendo en mitad de la oscuridad, con la luna llena majestuosa, observando toda la escena, es de aquellas que sólo aprecias cuando la vives in situ. A partir de aquel punto, para superar a cualquier atleta tenía que gastar demasiada energía...o esperar a que se apartase levemente del camino para beber o coger aire. Opté por esta segunda opción. Conservar mecánica. No íbamos lentos, todo lo contrario. En la cima de la Maliciosa (km.8-2227 metros), me di cuenta de que iba avanzado sobre las mejores previsiones de tiempo que había hecho.
![]() |
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com |
La subida al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metros) la hice a un buen ritmo, junto a Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileño que también hacía la versión de 80K. Fuimos hablando casi todo el rato. Fue uno de los mejores momentos de la carrera. Me sentía fresco y ágil, cómodo y con confianza. La bajada hacia el siguiente punto de avituallamiento la hicimos también a velocidad de crucero, a pesar de que por el camino nos zampamos un montón de ramas. En Hoya de San Blas (km.28-1160 metros) nos comunicaron que estábamos entre los 15 primeros de la general. Sin embargo no sabíamos cuántos de esos corredores competían en el TP80.
Afrontábamos la subida al puerto de la Morcuera (km.38-1776 metros) los dos solos, Álvaro y yo. Nadie se acercaba por detrás pero tampoco veíamos a nadie por delante. Y en ese punto empezamos a poner fin a nuestra aventura compartida. En el trayecto hacia el puerto había algunos toboganes. En las zonas de descenso o de fácil ascenso, él aceleraba el ritmo, que pasaba a ser excesivo para mí. Había ido cómodo toda la noche y quería seguir igual. Conservar mecánica. Opté por dejar que se fuera. Sin embargo, cuando el camino empezó a empinarse, le recorté diferencias y más adelante le superé. Entonces fue Álvaro el que se descolgó. No volví a verle más, hasta el final.
Tras el avituallamiento de la Morcuera tocaba afrontar una descenso largo, de quince kilómetros, por una pista larga y (sobretodo de noche) aburrida. Me avanzaron dos corredores del GTP110, John Tidd y Miguel Mataix. Bajaban a toda velocidad y no logré seguirles. Mi ritmo constante seguía siendo bueno pero la monotonía me hizo perder la concentración. Resultado: dos caídaueñas heridas en piernas y manos.
A Rascafría (km.52-1166 metros) llegué tras menos de siete horas de carrera. Había seguido superando las mejores previsiones de tiempo y me había plantado a casi 30 kilómetros de la llegada en un buen estado de forma, aunque consciente de que lo que se aproximaba era la parte más decisiva. Cuando entré en el polideportivo, en busca del avituallamiento, vi salir a John y Miguel. En el descenso sólo (sí, sólo) me habían sacado siete minutos. Y los volvía a tener cerca. Me daba la sensación que subiendo hacia el Reventón y Peñalara podría darles alcance. Estaba crecido. La esperanza de poder volver a correr acompañado me hizo cometer un gran error. Subí a buen rotmo hasta que los avisté, a lo lejos. Les había recortado tiempo y ya sólo los tenía a dos minutos. Inicié una estúpida persecución que fructificó en el Reventón (km.63-2037 metros).
En ese avituallamiento me comunicaron que estaba liderando la carrera de 80. A ese avituallamiento, sin embargo, llegué sin fuerzas. Lo había dado todo por una tontería sin sentido…y, además, olvidé volver a cargar el camelback. Sintiéndome tan cerca del final cometí un error de cálculo.
En una zona ancha, el camino iba cresteando arriba y abajo. El sol, a pesar de ser las ocho de la mañana, me abrasaba el cuerpo. Me vino un momento de vacío total. Había perdido lucidez mental y agilidad de movimientos. Iba medio mareado…o quizás mareado del todo. Sin fuerzas y con la cabeza atolondrada, me paré y me estiré sobre una piedra, para descansar. Un instante. Necesario. Estaba exhausto. No estaba nada convencido de ser capaz de acabar la prueba.
Me avanzó Enric Lleti, un atleta valenciano al que ya había visto subiendo la Maliciosa. Con las reservas de agua bajo mínimos, me atreví a pedirle un poco. A pesar de que Enric hacía la carrera larga no dudó un instante y me dio dos tragos de uno de sus bidones. Entre los suyos y los que me dieron algunos espectadores fui avanzando como pude hasta la cima de Peñalara (km.70-2429 metros).
Ojos cerrados, saboreando el agua revitalizante de Ander, uno de los generosos aficionados- http://www.andrewrunningplanet.com/ |
El descenso tenía una zona técnica por la que avancé muy lentamente, para evitar sobresaltos. Pero una vez superada esta zona delicada, llegué a un riachuelo. Refrecarme brazos, cara, cuello y piernas me hizo despertar. Con 75 kilómetros a cuestas, sí, pero volvía a ser persona. Giré la vista atrás y no vi a nadie. Ahí me di cuenta de que estaba a punto de ganar la carrera, de que lo tenía en mis manos. Quise disfrutar de cada giro, cada puente, cada cambio de desnivel…y de la vista de La Granja. No pude evitar emocionarme. Tras más de once horas de carrera y, sobretodo, tras haber superado el desfallecimiento del Revetón, crucé la línea de llegada del Trail de Peñalara 80K. Ni en los sueños más agradables.
Etiquetes de comentaris:
Gran Trail de Peñalara,
Rascafría,
Reventón,
RSEA,
Trail de Peñalara,
ultrarunning
dijous, 27 de juny del 2013
TRAIL DE PEÑALARA, L'HORA DE LA VERITAT
Entro a www.grantrail.es, el web de l'organització del Trail de Peñalara, i em trobo amb el compte enrere del rellotge que marca el temps que falta per l'inici de la prova. Quan escric aquesta entrada falten 1 dia, 15 hores i 3 minuts. Ho reconec, estic nerviós. Feia temps que no sentia aquest pessigolleig abans d'una cursa, però suposo que això passa quan has estat posant il.lusió en algun repte. És el meu cas. Des que vaig decidir que correria a Peñalara hi he posat els cinc sentits. He estudiat el recorregut (...mai és suficient, d'acord) i tret d'algunes baixades pedregoses, puc dir que m'agrada.
Decisions difícils www.tornaracorrer.blogspot.com |
Fa dies que faig inútils càlculs sobre els possibles temps de pas...però sé que no em condueixen enlloc. Únicament em serviran per pressionar-me i no me'n fa falta, de pressió. La cursa és molt llarga i el pas dels quilòmetres ens anirà posant a lloc a tots els corredors.
No em marco temps de pas però sí que tinc clara l'estratègia de cursa que vull seguir, és ben senzilla: de sortida a Navacerrada, córrer a ritme viu per intentar arribar a La Barranca, al peu de la Maliciosa, en una posició que no em deixi tancat en un tap de corredors. La pujada fins al segon pic més elevat del Trail de Peñalara la vull fer de forma mooooolt tranquil.la. El descens cap a Canto Cochino, a la Pedriza, serà el primer punt perillós de la cursa. En la foscor de la nit, la baixada tècnica me l'hauré de prendre amb calma. De fet hauré d'anar amb molt de compte fins a Hoya de San Blas (km.28). Allà el terreny acompanya als rodadors, una pista ampla (en bona part del trajecte) que va ascendint fins a la Morcuera. Arribant-hi o començant a baixar-ne suposo que em ccomençaré a veure la sortida del sol. Per arribar a Rascafría crec que patiré de valent (pista llarga de baixada...se'm farà eterna).
I un cop allà, estigui com estigui, pujada al Reventón i Peñalara (la cima Coppi del TP80K) i descens cap a la línia d'arribada a La Granja.
Hi ha una cosa que tinc clara: no em pot tornar a vèncer la desídia que vaig patir a l'Emmona fa quinze dies. Vull competir (amb cap, però amb esperit competitiu) fins al final.
Etiquetes de comentaris:
atletisme popular,
corremontes,
Gran Trail de Peñalara,
Rascafría,
trailrunning
Subscriure's a:
Missatges (Atom)