Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Asics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Asics. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 d’agost del 2018

REVIFO A 3 SETMANES PEL CHALLENGE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ha passat el gruix de l'estiu. Volant. Sense temps de pensar-hi. I ja tinc el Challenge Madrid a la cantonada. A poc més de tres setmanetes pel gran dia, és avui el primer que veig clar que sí que hi podré anar. I ho veig clar perquè, malgrat que he fet molta bici i molta natació (molta, per a mi; poca, per a triatletes seriosos), gairebé no he pogut córrer.

Un problema entre el soli i el bessó de la cama dreta m'ha fet la guitza des de finals de juny. 107 quilòmetres en tot el mes de juliol i 165, en aquest agost, són un curt bagatge per afrontar una marató. Afortunadament, però, aquesta setmana les molèsties han desaparegut i he pogut començar a sumar.

I córrer m'anima. A seguir corrent, una mica més. A tornar a pensar en positiu en el gran repte que suposa una triatló de llarga distància.

La setmana passada vaig fer un gran entrenament de ciclisme, amb 176 km. I des d'aleshores, he corregut 5 dies consecutius (13, 12, 13, 18 i 15) i tancaré la setmana, si tot va bé, amb 85 quilòmetres, una xifra que no assoleixo des de la setmana del 25 de març.

Sempre podem fer una mica més, mai estarem del tot satisfets amb els entrenaments.
Però les circumstàncies van com van i l'important és poder-se adaptar a totes les adversitats. I, jo, ho estic intentant!!!


REVIVO A 3 SEMANAS PARA EL CHALLENGE MADRID

Ha pasado gran parte del veerano. Volando. Sin tiempo para pensar. Y ya tengo el Challenge Madrid a la vuelta de la esquina. A poco más de tres semanas para el gran día, hoy es el primero en el que veo claro que sí que podré tomar la salida. Y lo veo claro porque, a pesar de que he hecho mucha bici y mucha natación (mucha para mí, poca para triatletas serios), apenas he podido correr.


Un problema entre el sóleo y el gemelo de la pierna derecha me ha ido fastidiando desde finales de junio. 107 kilómetros en todo el mes de julio y 165, en este mes de agosto, son un pobre bagaje para afrontar un maratón. Afortunadamente, sin embargo, esta semana las molestias han desaparecido y he podido empezar a sumar.

Y correr me anima. A serguir corriendo, un poco más. A volver a pensar en positivo en el gran reto que supone un triatlón de larga distancia.

La semana pasada hice un gran entrenamiento ciclista, de 176 km. Y desde entonces, he corrido 5 días consecutivos  (13, 12, 13, 18 i 15) y cerraré la semana, si todo va bien, con 85 kilómetros, una cifra a la que no llego desde la semana del 25 de marzo.

Siempre podemos hacer un poco más. Nunca estamos del todo satisfechos con los entrenamientos. Pero las circunstancias van como van i lo importante es poder adaptarse a las adversidades.
I, yo, lo estoy intentando!!!

dilluns, 18 de juny del 2018

JA TINC VAMBES PER AL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

(Traducción al castellano al final del artículo)

El pas dels anys (43) i els quilos que vaig acumulant (67-68), m'han fet perdre velocitat. Els meus ritmes de carrera ja no són el que eren. Ni de bon tros. I si el que estic preparant és un ironman, encara menys. Al Challenge Madrid de l'any passat, la marató la vaig completar al tristíssim ritme de 5'29"/km (deixo de banda les rampes que vaig tenir, perquè formen part del joc), de tal manera que córrer amb voladores, per a mi, ja no té sentit.
A partir d'aquí, feia temps que buscava les vambes amb què correria aquesta edició del Challenge Madrid...i les acabo de trobar, les noves Asics Kayano 25!!! Són còmodes i boniques (condicions indispensables), però a més a més, el peu va protegit, la puntera és prou ampla perquè els dits no hagin de patir, el taló també està reforçat...i (una xorrada que m'encanta) el tacte dels cordills és sensacional.
Ja puc anar buscant excuses, de cara al pròxim 23 de setembre, perquè la de les vambes no em servirà.



YA TENGO ZAPAS PARA EL CHALLENGE MADRID: ASICS KAYANO 25

El paso de los años (43) y los kilos que voy acumulando (67-68), me han hecho perder velocidad. Mis ritmos de carrera ya no son lo que eran. Ni por asomo. Y si lo que estoy preparando es un ironman, todavía menos. En el Challenge Madrid del año pasado, el maratón lo completé al tristísimo ritmo de 5'29"/km (no es necesario tener en cuenta los calambres que tuve, porque forman parte del juego), de tal manera que correr con voladoras, para mí, ya no tiene sentido.
A partir de aquí, hacía tiempo que buscaba las zapas con las que correría esta edición del Challenge Madrid...y las acabo de encontrar, las nuevas Asics Kayano 25!!! Son cómodas y bonitas (condiciones indispensables), pero además, el pie va protegidom la puntera es suficientemente ancha para que los dedos no tengan que sufrir, el talón también está reforzado...y (una chorrada que me encanta) el tacto de los cordones es sensacional.
Ya puedo ir buscando excusas, de cara al próximo 23 de septiembre, porque la de laz zapas ya no me servirá.

diumenge, 22 d’octubre del 2017

PRIMERES SÈRIES DES DE...FEBRER!!!

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tenia ganes d'exprimir-me una mica, de demanar-li al cos alguna cosa més que els rodatges progressius que he estat fent aquests últims mesos, on m'interessava més sumar quilòmetres que no pas fer-ne de qualitat. Però el Challenge Madrid ja és història. El nou objectiu a mig termini (sub 37'30 en 10.000) requereix un canvi en els entrenaments.

Aquesta setmana he fet el "clic". D'una banda, tres sessions de 10 quilòmetres, a ritmes de 4'29"/km, 4'21"/km i 4'17"/km (cada dia una mica més ràpidament). I de l'altra, les primeres sèries des de fa molt de temps, al parc del Retiro. Només en vaig fer quatre, totes de mil metres, amb una recuperació de 2 minuts entre cadascuna.

Quan començo de zero m'agrada saber que només puc millorar. Aquesta tranquil·litat no es repetirà en els següents entrenaments, on intentaré superar-me, així que en gaudeixo molt. Bé, gaudeixo i pateixo, com a mi m'agrada, ja que qualsevol cosa em costa més del compte. El resultat d'ahir em satisfà: 3'52, 3'50, 3'47 i 3'47.

Tinc ganes de tornar-hi, ho faré la setmana que ve. I també recuperaré el test de 5.000 del Retiro. El que no tinc clar és quan podré anar a la pista d'atletisme de Pozuelo. Allà vaig fer les últimes sèries fins les d'ahir, el 22 de febrer. Estava finet. Amb en Jero en Rubén i en Pirri, vam fer 9.600 metres (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000), a ritmes d'entre 3'34"/km (la més ràpida) i 3'45"/km (la més lenta). En totes les sèries la recuperació va ser de 90".

No són temps brutals.

Però ara mateix, estic a anys llum.

Això sí, intentaré anar-m'hi apropant.


PRIMERAS SERIES DESDE...FEBRERO!!!

Tenía ganas de exprimirme un poco, de pedirle al cuerpo alguna cosa más que los rodajes progresivos que he estado haciendo estos últimos meses, en los que me interesaba más sumar kilómetros que kilómetros de calidad. Pero el Challenge Madrid ya es historia. El nuevo objetivo a medio plazo (sub 37'30 en 10.000) requiere de un cambio en los entrenamientos.

Esta semana he hecho el "click": Por una parte, tres sesiones de 10 kilómetros, a ritmos de 4'29"/km, 4'21"/km y 4'17"/km (cada día un poco más rápido). Y por otra, las primeras series desde hace mucho tiempo, en el parque del Retiro. Sólo hice cuatro, todas ellas de mil metros, con una recuperación de 2 minutos entre cada una de ellas.

Cuando empiezo de cero me gusta saber que sólo puedo mejorar. Esta tranquilidad no se repetirá en los siguientes entrenamientos, en los que intentaré superarme, así que lo voy disfrutando. Bueno, disfruto y sufro, como a mí me gusta, ya que qualquier exigencia me cuesta más de la cuenta. El resultado de ayer me satisface: 3'52, 3'50, 3'47 y 3'47.

Tengo ganas de volver a hacerlo. Iré la semana que viene. Y también tengo intención de recuperar el test de 5.000 del Retiro. Lo que no tengo claro es cuándo podré ir a la pista de atletismo de Pozuelo. Ahí hice mis últimas series, hasta las de ayer, el 22 de febrero. Estaba finito. Con Jero, Rubén y Pirri, hicimos 9.600 metros (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000) a ritmos de entre 3'34"/km (la más rápida) y 3'45"/km (la más lenta). En todas las series la recuperación fue de 90".

No son tiempos brutales.

Pero ahora mismo, estoy a años luces.

Eso sí, intentaré irme acercando.

dilluns, 11 de setembre del 2017

CALOR AL CHALLENGE DE MADRID? AHIR, 4ºC A NAVACERRADA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Entenc la triatló com un esport d'estiu. De sol, calor, suor i esforç mantingut el temps. L'entenc així perquè quan fa mal temps no em plantejo tirar-me a l'aigua o anar en bicicleta. Córrer, sí. Perquè ho he fet tota la vida.
Fins ahir m'havia plantejat el Challenge de Madrid com una supertriatló on hauria de lluitar contra molts elements...i, a més, contra la calor. Especialment en el sector ciclista, on hem de pujar tres ports de muntanya.
Des d'ahir, començo a témer la possibilitat de competir amb fred.
D'agafar la bicicleta, tot moll, i trigar a posar el cos a una bona temperatura.
De pujar Canencia, Morcuera o Cotos i estar patint pel fred que hi haurà en el descens.
Ahir vaig anar al port de Navacerrada i, per primera vegada a la meva vida, el vaig pujar sense suar (l'esquena, potser, una mica, i prou). Quan vaig arribar dalt, als 1.858 metres d'altitud, en màniga curta, no hi havia part del cos que no tingués glaçada. Estàvem a 4ºC!!!
I, aleshores, posa't a baixar.
Agafa't fort al manillar i deixa que el cos se't vagi encarcarant.
I quan s'acabi el descens, si pots, pedala.

No dic res si, a més de fred, hi tenim pluja.



CALOR EN EL CHALLENGE DE MADRID? AYER, 4ºC EN NAVACERRADA

Entiendo el triatlón como un deporte de verano. De sol, calor, sudor y sufrimiento mantenido en el tiempo. Lo entiendo así porque cuando hace mal tiempo no me planteo tirarme al agua o ir en bicicleta. Correr, sí. Porque lo he hecho toda la vida.
Hasta ayer nunca me había planteado el Challenge de Madrid como un supertriatlón en el que tendría que luchar como muchos elementos...y, además, contra el calor. Especialmente en el sector ciclista, en el que tenemos que subir tres puertos de montaña.
Desde ayer, empiezo a temer la posibilidad de competir con frío.
De coger la bicicleta, empapado y tardar en hacer subir la temperatura del cuerpo.
De subir Canencia, Morcuera o Cotos y estar sufriendo por el frío que habrá en el descenso.
Ayer fui al puerto de Navacerrada y, por primera vez en mi vida, lo subí sin sudar (quizás un poco por la espalda, pero nada más). Cuando llegué arriba, a los 1.858 metros de altitud, en manga corta, no había ninguna parte del cuerpo que no tuviese totalmente congelada. Estábamos a 4ºC!!!
Y, entonces, ponte a bajar.
Agárrate fuerte al manillar y deja que el cuerpo se te vaya entumeciendo.
Y cuando acabe el descenso, si puedes, pedalea.

Ya no digo nada si, además de frío, nos toca lluvia.

dimecres, 6 de setembre del 2017

A 18 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac...és el so de l'inevitable pas del temps. El compte enrere. Ja són menys de tres setmanes. 18 dies, només. Bufff, quins nervis!!! I quines ganes!!!

Aquesta setmana les piscines municipals de Madrid han tornat a obrir i he tingut un rampell dels meus. Tenia tantes ganes de nedar (o potser tanta necessitat) que dilluns no vaig deixar escapar l'oportunitat del primer dia (com aquell que el dia 1 de gener intenta iniciar hàbits de bona conducta) i ahir vaig repetir. Ni molt ni poc, però havia de nedar, moure els braços, recuperar sensacions a l'aigua, en la disciplina més adversa de les tres que formen una triatló. Vaig fer 2.275 i 2.375 metres, respectivament. I la idea és anar repetint els pròxims dies.

Després de tantes setmanes on he prioritzat els entrenaments de córrer, tinc les cames pesades. No hi ha dia que no tingui un punt de cansament. El toc de gràcia es va produir diumenge passat, quan vaig anar cap a la Casa de Campo, en una tirada llarga, de 28 km i vaig acabar mooooooolt cansat. No li vull donar més importància de la que té, ja que feia força calor i no vaig beure prou aigua (els punts d'avituallament en els entrenaments a peu són complicats). Però també és cert que, més aviat o més tard) havia de fer una setmana de clara baixada. He tingut la sort (toco fusta, vull seguir així) de no haver-me posat malalt ni haver agafat cap refredat en aquests últims mesos. Tampoc voldria patir cap tipus de sobrecàrrega...ni lesió.
Vaig amb les bateries justetes - Tornar a Córrer
Avui he corregut 10 quilòmetres suaus i, si em dona temps, demà agafaré una estona la bici.

18 dies i ja hi som.
18, només.
So far, so good.


A 18 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID


Tictac, tictac, tictac, tictac...es el sonido del inevitable paso del tiempo. La cuenta atrás. Ya son menos de tres semanas. 18 días, solamente. Bufff, qué nervios!!! Y qué ganas!!!

Esta semana las piscinas municipales de Madrid han vuelto a abrir y he tenido un ataque de locura de los míos. Tenía tantas ganas de nadar (o quizás era necesidad, no sé bien), que el lunes no dejé escapar la oportunidad del primer día (como aquel que el 1 de enero intenta poner en práctica hábitos de buena conducta) y ayer, repetí. Ni mucho ni poco, pero tenía que nadar, mover los brazos, recuperar sensaciones en el agua, en la disciplina que me es más adversa de las tres que se hacen en un triatlón. Hice 2.275 i 2.375 metros, respectivamente. Y la idea es ir repitiendo los próximos días.

Después de tantas semanas en las que he priorizado los entrenamientos de correr, tengo las piernas pesadas, No hay día que no salga a la calle con un punto de cansancio. El toque de gracia se produjo el domingo pasado, cuando fui a la Casa de Campo a hacer una tirada larga, de 28 km i acabé ,uuuuuuuy cansado. No le quiero dar más importancia de la que tiene, ya que hacía bastante calor y no bebí suficiente agua (los puntos de avituallamiento en los entrenamientos a pie son bastante complicados). Pero también es cierto que, tarde o temprano, tenía que hacer una semana de clara bajada. He tenido la suerte (toco madera, quiero seguir así) de no haber enfermado ni haber cogido resfriados estos últimos meses. Tampoco querría sufrir ningún tipo de sobrecarga...ni lesión.
Voy con las baterías justitas - Tornar a Córrer
Hoy he corrido 10 kilómetros suaves y, si me da tiempo, mañana, cogeré la bici un rato.

18 días y ya está aquí.
18, solamente.
So far, so good.

dimecres, 30 d’agost del 2017

CHALLENGE DE MADRID: NO SERAN 226 KMS, SERAN 14 ETAPES

(Traducción al castellano al final del artículo)

La forma com et plantegis un repte pot limitar les teves possibilitats d'èxit.
Especialment en proves de llarga distància, com el Challenge de Madrid. Els organitzadors de la prova han previst que el primer classificat trigarà nou hores a completar els 226 quilòmetres del recorregut. I cal tenir en compte que la gran majoria de triatletes trigarem bastant més. Segons les meves previsions (1h20', 6h55' i 3h50' (i 10' més entre totes les transicions)) trigaré al voltant de les 12h15'. Més de mig dia sencer nedant, pedalant i corrent, sense parar. 
A banda d'un plantejament a nivell nutricional, necessari per sobreviure, es necessita una preparació psicològica. En aquest sentit, una de les coses que tinc clar que cal fer és una divisió de la prova en etapes. I quan dic per etapes no puc limitar-me a les tres diferents disciplines. Cal disseccionar més la cursa. Busco petits objectius, més fàcilment aconseguibles, que em donaran petites alegries, bàsiques per seguir endavant.
Per fer-ho més entenedor, quan em tiri a l'aigua al pantà de Riosequillo, a Buitrago del Lozoya, l'objectiu no serà la línia d'arribada de la Puerta del Sol, no. El primer repte que em marcaré serà completar els 1.900 metres de la primera volta al pantà. I quan l'aconsegueixi, només quan ho faci, em plantejaré el següent. Si et planteges, de cop, que has de fer 226 quilòmetres, la cursa pot fer-se't una muntanya impossible de pujar. Si t'ho planteges com un seguit de petites metes, seguirà sent dur, però anímicament costarà una mica menys. 
 El meu llistat de petites etapes és el següent:

1-Sortida-1ª volta circuit natació.
2-2ª volta circuit natació-T1.
3-T1-Port de Canencia.
4-Port de Canencia-Port de Morcuera.
5-Port de Morcuera-Port de Cotos/Port de Navacerrada.
6-Port de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª volta circuit atlètic.
11-1ª volta circuit atlètic-2ª volta circuit atlètic.
12-2ª volta circuit atlètic-3ª volta circuit atlètic.
13-3ª volta circuit atlètic-4ª volta circuit atlètic.
14-4ª volta circuit atlètic-Meta a la Puerta del Sol.



CHALLENGE DE MADRID: NO SERÁN 226 KMS, SERÁN 14 ETAPAS

La forma como te planteer un reto puede limitar tus posibilidades de éxito.
Especialmente en pruebas de larga distancia, como el Challenge de Madrid. Los organizadores han previsto que el primer clasificado tardará nueve horas en completar los 226 kilómetros del recorrido. Y hay que tener en cuenta que la gran mayoría de triatletas tardaremos bastante más. Según mis previsiones (1h20', 6h55' y 3h50' (y 10' más entre todas las transiciones)) tardaré alrededor de las 12h15'. Más de medio día entero nadando, pedaleando y corriendo, sin parar.
Además de un planteamiento a nivel nutricional, necesario para sobrevivir, se necesita una preparación psicológica. En este sentido, una de las cosas que tengo claro que hay que hacer es una división de la prueba en etapas. Y al decir por etapas no me puedo limitar a las tres diferentes disciplinas. Hay que desmenuzar más la carrera. Busco pequeños objetivos, más fácilmente alcanzables, que me darán pequeñas alegrías, básicas para seguir adelante.
Para hacerlo más comprensible, cuando me tire al agua en el pantano de Riosequillo, en Buitrago del Lozoya, el objetivo no será la llegada a la Puerta del Sol, no. El primer reto que me marcaré será completar los 1.900 metros de la primera vuelta al pantano. Y cuando lo consiga, solamente cuando lo haga, me plantearé el siguiente. Si te planteas, a bote pronto, que tienes que hacer 226 kilómetros, la carrera se te puede hacer una montaña imposible de subir. Si te lo planteas como un conjunto de pequeñas metas, seguirá siendo duro, pero anímicamente costará un poco menos.
 Mi listado de pequeñas etapas es el siguiente:

1-Salida-1ª vuelta circuito natación.
2-2ª vuelta circuito natación-T1.
3-T1-Puerto de Canencia.
4-Puerto de Canencia-Puerto de Morcuera.
5-Puerto de Morcuera-Puerto de Cotos/Puerto de Navacerrada.
6-Puerto de Navacerrada-Guadarrama.
7-Guadarrama-Villanueva de la Cañada.
8-Villanueva de la Cañada-Majadahonda.
9-Majadahonda-Explanada del Rey (T2).
10-Explanada del Rey (T2)-1ª vuelta circuito atlético.
11-1ª vuelta circuito atlético.-2ª vuelta circuito atlético.
12-3ª vuelta circuito atlético-3ª vuelta circuito atlético.
13-3ª vuelta circuito atlético-4ª vuelta circuito atlético.
14-4ª vuelta circuito atlético-Meta en la Puerta del Sol.

dimecres, 23 d’agost del 2017

I DESPRÉS DEL CHALLENGE, QUÈ?

(Traducción al castellano al final del artículo)

M'estic divertint molt entrenant-me pel Challenge de Madrid. Vaig endinsar-me en el món de les triatlons fa tot just un any. I jo (o tot o res), vaig i em llenço a la piscina dels 226 quilòmetres, en una prova que té recorreguts molt durs. El cas és que tot el que costa m'agrada.
M'agraden els reptes difícils, aquells que no tinc clar que sigui capaç de superar. I aquest n'és un.
Però ara que començo a arribar a la recta final de la preparació, el cos em comença a demanar noves aventures i emocions. Tinc clar que en el futur em ve molt de gust fer alguna bajanada en bicicleta, pujant ports, fent quilòmetres i desnivell.
Però serà més endavant. 
La bicicleta requereix massa temps i...la paternitat, també.
A curt-mig termini vull tornar a córrer (sempre vull "tornar a córrer").
Alguna marató d'asfalt, com la de Donosti o la de Barcelona, dues de les meves grans debilitats.
Però tenint en compte que el cos no m'aguantarà a ritmes gaire elevats, vull tornar a fes escapades a la muntanya. Recordo amb enyorança aquells dies d'entrenaments en solitari per la serra del Guadarrama.
O aquelles curses que comences en plena nit, amb el frontal, intentant no perdre detall del lloc que trepitgen els peus del que porto al davant.
 Evidentment, en la foscor és fàcil que sorgeixin entrebancs. Trobo a faltar aquelles peties caigudes sense importància o aquelles branques que alguna vegada em vaig endur amb el pòmul.
No és tant massoquisme com ganes de muntanya. Ganes de córrer per llocs sense gent. Ganes d'arribar dalt del coll per veure si, al darrere, n'hi ha un altre...
Si hi haurà alguna font...
Si hi haurà alguna obra...
Si s'apropa la l'avituallament...
Si seré capaç d'arribar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!



Y DESPUÉS DEL CHALLENGE, QUÉ?

Me estoy divirtiendo mucho entrenando para el Challenge de Madrid. Me metí en el mundo del triatlón hace un año. Y yo, o todo o nada, voy y me tiro a la piscina de los 226 kilómetros, en una prueba que tiene recorridos muy duros. El caso es que todo lo que cuesta me gusta.
Me gustan los retos difíciles, esos que no tengo claro que vaya a ser capaz de superar. Y este es uno de ellos.
Pero ahora que empiezo a llegar a la recta final de la preparación, el cuerpo me empieza a pedir nuevas aventuras y emociones. Tengo claro que en el futuro que me apetece hacer alguna locura en bicicleta, subiendo puertos, haciendo kilómetros y mucho desnivel.
Pero será más adelante.
La bicicleta requiere demasiado tiempo...y la paternidad, también.
A corto-medio plazo quiero volver a correr (siempre quiero "tornar a córrer")
Algún maratón de asfalto, como el de Donosti o el de Barcelona, dos de mis grandes debilidades.
Pero teniendo en cuenta que el cuerpo no me aguantará a ritmos muy elevados, quiero volver a hacer escapadas a la montaña. Recuerdo con añoranza esos días de entrenamientos en solitario por la sierra del Guadarrama.
O esas carreras que empiezas en plena noche, con el frontal, intentando no perder detalle del lugar que pisan los pies que llevo delante.
 Evidentmente, en la oscuridad es fácil que surjan contratiempos. Echo de menos esas pequeñas caídas sin importancia o esas ramas que alguna vez me llevé con el pómulo.
No es tanto masoquismo como ganas de montaña. Ganas de correr por lugares sin gente. Ganas de llegar a la cima del collado para ver si, detrás, hay otro...
Si habrá alguna fuente...
Si habrá alguna sombra...
Si se acerca el avituallamiento...
Si seré capaz de llegar a la meta...
Si...
Si...
Si...

Sí!!!

divendres, 12 de maig del 2017

135 DIES PEL CHALLENGE DE MADRID

Traducción al castellano al final del artículo
Falten 135 dies pel Challenge Madrid, la meva estrena en una triatló de llarga distància.
Van passant les setmanes i les cames em tremolen cada cop més, amb aquest projecte sonat. Alguna vegada se m'havia passat pel cap, però fins que no vaig sortir de la lesió que em va impedir córrer durant més de dos anys i mig, no m'ho vaig plantejar seriosament.
Ara, hi poso ganes, però no puc invertir-hi temps. O, millor dit, no puc invertir tot el temps que m'agradaria. Paternitat recent, se'n diu de la meva excusa. M'entreno amb bastanta regularitat, especialment el sector atlètic. Les altres disciplines les porto una mica coixes, tot i que m'estic familiaritzant amb els més de tres mil metres nedant (a poc a poc seguiré apropant-me fins als 3.800 necessaris) i ja he fet algunes tirades de més de 100 quilòmetres en bicicleta.

De les últimes setmanes hi ha hagut dos entrenaments que han suposat un punt d'inflexió, dux sessions de visualització de la cursa. El primer, va ser en bicicleta, de 135 quilòmetres. Vaig anar a descobrir els últims quilòmetres abans d'arribar a Madrid Río, una zona que sembla que només baixa però que conté trampes incorporades. Aquesta setmana he fet el mateix però en la cursa a peu. L'últim tram abans d'arribar a la Puerta del Sol t'obliga a pujar la duríssima Cuesta de la Vega. La vaig afrontar amb 12 quilòmetres a les cames (i sense negar ni bicicleta) i en vaig tenir prou per adonar-me que allò serà una escabetxina!!!

Falten 135 dies. Només 135 per intentar posar remei a l'inevitable.
I encara no he començat a pujar ports!!!

Falten 135 dies...



135 DÍAS PARA EL CHALLENGE DE MADRID

Faltan 135 días para el Challenge Madrid, mi debut en un triatlón de larga distancia.
Van pasando las semanas y cada vez me tiemblan más las piernas, ante este proyecto loco. Alguna vez se me había pasado por la cabeza, pero no me lo planteé seriamente hasta que no salí de la lesión que me impidió correr durante más de dos años y medio.

Ara le pongo ganas, pero no puedo invertir tiempo, no todo el tiempo que me gustaría. Paternidad reciente, le llamo a la excusa. Me entreno con bastante regularidad, pero básicamente a nivel atlético. Las otras dos disciplinas las llevo un poco cojas, a pesar de que ya me voy familiarizando con nadar alrededor de tres mil metros (poco a poco confío ir acercándome a los 3.800 necesarios) y ya he hecho algunas tiradas de más de 100 kilómetros en bicicleta.

De las últimas semanas ha habido dos entrenamientos que han supuesto un punto de inflexión, dos sesiones de visualización de la carrera. El primero fue en bicicleta, de 135 kilómetros. Fui a descubrir la última parte antes de llegar a Madrid Río, una zona que parece que sólo baja...pero que tiene trampas incorporadas. Esta semana he hecho lo mismo pero en la carrera a pie. El último tramo antes de llegar a la Puerta del Sol te obliga a subir por la durísima Cuesta de la Vega. La afronté con sólo 12 kilómetros en las piernas (y sin nado ni bici!!!) pero tuve suficiente como para darme cuenta de que aquello será una escabechina!!!

Faltan 135 días. Sólo 135, para intentar remediar lo inevitable.
Y todavía no he empezado a subir puertos!!!

Faltan 135 días...

dimarts, 28 de febrer del 2017

GAUDINT DEL RETIRO

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han baixat les temperatures a Madrid. El front fred es fa notar. I m'agrada!!!
Sortir a córrer sense un objectiu concret, per rodar, per moure les cames, per sentir el cor bategar, per quedar-me sense alè, per sentir-me viu. 
El parc del Retiro té nombrosos camins, rutes circulars, circuits per a les masses, recorreguts imaginaris. Aquest matí hi he anat, he fet la volta habitual, la que faig sempre que m'hi apropo. Però a mig camí he agafat un trencall i me n'he anat cap a una altra zona, buscant indrets per descobrir, gaudint del parc, gaudint de córrer.


DISFRUTANDO DEL RETIRO
Han bajado las temperaturas en Madrid. En frente frío se hace notar. Y me gusta!!!
Salir a correr sin un objetivo concreto, para rodar, para mover las piernas, para sentir el corazón palpitar, para quedarme sin aliento, para sentirme vivo.
El parque del Retiro tiene muchos caminos, rutas circulares, circuitos para las masas, recorridos imaginarios. Esta mañana he ido allá, estaba dando la vuelta de siempre, pero a medio camino he cogido un desvío y me he ido hacia otra zona, buscando lugares por descubrir, para disfrutar de correr.

dissabte, 11 de febrer del 2017

CAP FRED, COR CALENT...I LES VAMBES XOPES

(Traducción al castellano al final del artículo)

A la gent li fa mandra. No acostuma a agradar. Els dies de pluja conviden a quedar-se a casa. Sí, a mi també. Però si tinc previst sortir a entrenar-me, no perdono. Vaja, molt més que això. Quan plou, m'agrada sortir a córrer. Com més plou, més interessant serà la sortida. Em motiva, de forma especial. Avui ha estat un d'aquells dies. I com he gaudit!!! Mentre m'estava vestint, he observat la tempesta, a través de la finestra. He tingut clar que em divertiria.
Després de les dues mitges maratons corregudes els últims caps de setmana, havia quedat tocadet, a nivell muscular. Així que aquests últims dies m'he anat recuperant amb sessions a ritmes còmodes. Aquest matí ja no em feia mal res i em venia de gust una mica de guerra.

Les primeres gotes sempre empipen una mica. Però només les primeres, la resta les vas gaudint. El mateix passa amb  els bassals. Inicialment intentes evitar-los, però quan notes que tens els peus molls, aleshores ja no et molestes en intentar esquivar-los. Hi caus de ple i se't dibuixa un somriure.
Repeteixes i et sents feliç.

Avui era un dia per compartir vivències amb altres corredors. Per trobar-los me n'he anat al Retiro. I, òbviament, no era l'únic que rondava per allà. No hem necessitat conversar. Cadascú anava a la seva, però hem intercanviat mirades. Tothom gaudia, en l'ambient es desprenia més divertiment que patiment. Per sortir a córrer, en dies com avui, fan falta cap fred (que prengui decisions sense possibilitat de discussió) i cor calent (amb esperit atlètic, conscient que, encara que no ho sembli, un dia de pluja pot ser un dia més especial que qualsevol altre). I també has de tenir clar que quan arribis a casa, les vambes estaran xopes. Avui és d'aquells dies en què et descalces dins de la dutxa.

CABEZA FRÍA, CORAZÓN CALIENTE...Y LAS ZAPATILLAS EMPAPADAS

A la gent le da pereza. No suele gustar. Los días de lluvia invitan a quedarse en casa. Sí, a mí también. Pero si tengo previsto salir a entrenar, no perdono. Vaya, mucho más que eso. Cuando llueve, me gusta salir a correr. Y cuanto más llueve, más interesante será la carrera. Mo motiva de forma especial. Hoy ha sido uno de esos días. Y cuánto he disfrutado!!! Mientras me estaba vistiendo he observado la tempestad a través de la ventana. He tenido claro que me iba a divertir.
Tras los dos medios maratones corridos los últimos fines de semana, había quedado tocadete a nivel muscular. Así que estos últimos días he estado recuperándome con sesiones a ritmos cómodos. Esta mañana ya no me dolía nada y me apetecía un poco de guerra.

Las primera gotas siempre molestan un poco. Pero únicamente las primeras, ellas que vienen a continuación las vas disfrutando. Pasa lo mismo con los charcos. Inicialmente intentas esquivarlos, pero cuando notas que tienes los pies mojados, entonces ya no te molestas en intentar evitarlos. Caes en todo el medio y se te dibuja una sonrisa.
Repites y te sientes feliz.

Hoy era un día para compartir vivencias con otros corredores. En silencio, sin hablar, pero compartiendo. Para encontrarlos me he ido al Retiro. No era el único atleta que rondaba por ahí. Éramos muchos. No hemos necesitado conversar. Cada cual iba a su aire, pero intercambiábamos miradas. Todo el mundo disfrutaba, el ambiente desprendía más diversión que sufrimiento. Para salir a correr en días como hoy hacen falta tener la cabeza fría (que tome decisiones sin posibilidad de discusión) y corazón caliente (con espíritu atlético, siendo consciente de que aunque no lo parezca, un día de lluvia puede ser un día más especial que cualquier otro). Y también hay que tener claro que cuando se llega a casa, las zapatillas estarán empapadas. Hoy es de esos días en los que te descalzas dentro de la ducha.

divendres, 27 de gener del 2017

STRAVA I EL RECOMPTE DELS QUILÒMETRES DE LES VAMBES

(Traducción al castellano al final del artículo)

No recordo quin dia em vaig donar d'alta d'Strava, la xarxa social per a corredors, ciclistes i triatletes. Devia ser al voltant de mitjans de setembre, però en el registre de dades (l'aplicació recupera activitats amb caràcter retroactiu) apareixen entrenaments de bicicleta de fins al 19 de juny. El que m'interessa destacar d'aquesta aplicació és el comptador de quilòmetres que fas amb cadascuna de les vambes amb què corres. 
Duc els comptes de cada quilòmetre que he corregut des de l'any 1996, el del meu debut a la Marató de Barcelona. Però, fins ara, mai havia estat capaç d'organitzar-me i apuntar quin recorregut tenia el calçat que anava utilitzant al llarg de tants anys d'entrenaments i competicions.
Ara, sí.
I en vull fer una repassada. Aquests cinc parells de vambes són els que he estat fent servir des de la meva recuperació de la lesió. 
Les presento d'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Asics Gel Fuji Trabuco 2 (121,9 km)
Són vambes de muntanya. Les vaig fer servir molt en la meva última època abans de caure lesionat, quan em dedicava a les curses de muntanya de llarga distància. Posteriorment, han estat peça important en la rehabilitació, ja que els primers entrenaments els vaig fer amb elles. Sumen molts més dels 121,9 km que apareixen. En guardo un gran record, especialment, de l'Ultra Trail de Collserola.
Asics Tarther (139,8 km)
Les voladores!!! Lleugeríssimes. Me les poso per fer entrenaments de sèries en pista i per competir. Em van com un guant. El dia que les utilitzo sempre és important. Generen bon rotllo.
Asics Cumulus 17 (121,2 km)
L'última adquisició. Unes vambes tot terreny, molt efcients, de batalla, que aguanten llargues tirades, tant d'asfalt com sobre terreny pedregós.
Asics Dyna Flyte (440,5 km)
Ara mateix, suposen la base del meu dia a dia atlètic. Lleugeres, còmodes i amb bona amortiguació.
Asics Nimbus Limited Edition Marató de Barcelona (200,4 km)
Una joia de coleccionista. És cert que també sumen bastants quilòmetres més dels que m'apareixen a Strava, però sóc conscient que encara els trauré molt més rendiment.

La pregunta que em faig és: cada quant convé canviar de vambes? Els fabricants recomanen renovar el material cada 800 quilòmetres, aproximadament. Però no tothom trepitja de la mateixa manera ni pesa el mateix, així que és important anar mirant l'estat de la sola i comprovar que l'amortiguació segueixi mantenint-se efectiva.


STRAVA Y EL RECUENTO DE LOS KILÓMETROS DE LAS ZAPATILLAS

No recuerdo qué día me di de alta en Strava, la red social para corredores, ciclistas y triatletas. Probablemente fue a mediados de septiembre, pero en el registro de datos (la aplicación recupera datos con carácter retroactivo) aparecen entrenamientos de bicicleta de hasta el 19 de junio. Lo que me interesa destacar de esta aplicación es el contador de kilómetros que haces con cada una de las zapatillas con las que corres.
Llevo las cuentas de cada kilómetro que he corrido desde el año 1996, el de mi debut en el Maratón de Barcelona. Pero hasta ahora nunca había sido capaz de organizarme y apuntar qué recorrido tenía el calzado que iba utilizando a lo largo de tantos años de entrenamientos y competiciones. 
Ahora, sí.
Y quiero hacer un repaso. Estos cinco pares de zapatillas son los que he estado haciendo servir desde mi recuperación de la lesión. 
Las presento de izquierda a derecha y de arriba a abajo:
Asics Gel Fuji Trabuco 2 (121,9 km)
Son zapatillas de montaña. Las utilicé mucho en mi última época antes de caer lesionado, cuando me dedicaba a las carreras de montaña de larga distancia. Posteriormente, han sido pieza importante en la rehabilitación, ya que con ellas hice los primeros entrenamientos. Suman muchos más de los 121,9 km que aparecen. Guardo un bonito recuerdo, especialmente de mi participación, con ellas, en el Ultra Trail de Collserola.
Asics Tarther (139,8 km)
Las voladoras!!! Ligerísimas. Me las pongo para hacer entrenamientos en pista y para competir. Me van como un guante. El día que las utilizo siempre es importante. Me dan buen rollo.
Asics Cumulus 17 (121,2 km)
La última adquisición. Unas zapatillas todo terreno, muy eficientes, de batalla, que aguantan largas tiradas, tanto de asfalto como sobre terreno de piedras.
Asics Dyna Flyte (440,5 km)
Ahora mismo, suponen la base de mi día a día atlético. Ligeras, cómodas y con buena amortiguación.
Asics Nimbus Limited Edition Marató de Barcelona (200,4 km)
Una joya de coleccionista. Es cierto que también suman bastantes kilómetros más de los que me aparecen en Strava, pero soy consciente de que todavía les sacaré mucho más partido.

La pregunta que me hago es: cada cuánto conviene cambiar de zapatillas? Los fabricantes recomiendan renovar el material cada 800 kilómetros, aproximadamente. Pero no todo el mundo pisa de la misma manera ni pesa lo mismo, así que es importante ir mirando el estado de la suela y comprobar que la amortiguación sigue siendo buena.

divendres, 30 de desembre del 2016

UNA ALTRA VEGADA AL PEU DEL CANÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han passat des setmanes però ja hi torno a ser, al peu del canó. No va arribar a ser una tendinitis. Es va quedar en sobrecàrrega a l'extensor del peu dret i, pràcticament, ja ha desaparegut del tot. Corro. Torno a córrer. Una altra vegada. Sembla cíclic, però és així.
En aquestes dues setmanes he anat corrent (això sí, evitant els canvis de desnivell que hi ha en el meu nou circuit predilecte. Ha ajudat a no apropar-m'hi el fet que he passat uns dies turistejant a cavall entre Galícia i Catalunya. També hi han tingut a veure els automassatges, l'esprai de W2W i les sessions de fiosioteràpia (amb punció seca inclosa).
 Vaig posar fre a l'evolució que duia i l'estat de forma, segurament, sen'ha ressentit. Així que arribo al 31 de desembre amb ganes de tancar l'any corrent, però sense un objectiu de marca clar. Per Cap d'Any participaré en la San Silvestre Vallecana, on hi haurà més de 40.000 corredors. Sóc conscient que no estic en disposició de millorar els 36'46" que vaig fer a Canillejas. Però baixar de 37'30" estaría molt bé.




 OTRA VEZ AL PIE DEL CAÑÓN

Han pasado dos semanas pero ya vuelvo a estar ahí, al pie del cañón. No llegó a ser una tendinitis. Se quedó en una sobrecarga del extensor del pie derecho i, prácticamente, ya ha desaparecido completamente.
Corro. Vuelvo a correr. Otra vez. Parece cíclico, pero es así.
En estas dos semanas he ido corriendo (evitando, eso sí, los cambios de desnivel de mi nuevo circuito predilecto). Me ayudó a no acercarme a él, el hecho de que he estado turisteando, por tierras gallegas y catalanas. También han tenido mucho que ver los automasajes, el spray de W2W y las sesiones de fisioterapia (con punción seca incluida).
  Puse freno a la evolución que llevaba y se ha resentido mi estado de forma, así que llego al 31 de diciembre con ganas de cerrar el año corriendo, pero sin un objetivo claro. Participaré en la San Silvestre Vallecana, junto a más de 40.000 corredores. No estoy en disposición de mejorar los 36'46" que hice en Canillejas. Bajar de 37'30", sin embargo, estaría muy bien.

diumenge, 11 de desembre del 2016

ELS NÚMEROS DEL GRAN ANUNCI: 11, 61, 66...24/9/17...226

(Traducción al castellano al final del artículo)

M'agraden els números, les estadístiques. Especialment quan em trobo en una línia ascendent, com l'actual.
Des del mes de setembre, durant 11 setmanes em vaig moure entre els trenta i els seixanta quilòmetres. Pujant i baixant, anant i venint, millorant les mitjanes de les tirades. Els últims quinze dies he fet un salt de qualitat: setmanes de més de cinc hores, en què he sumat 61 i 66 quilòmetres.

Números.
Números, números, números.
Números!!!

I bones sensacions.
I aquelles ganes de seguir cremant etapes.
Tenint en compte que ja he corregut una mitja marató, el pròxim objectiu hauria de ser una marató. I en faré una, i taaaaant. Però no tinc clar quina serà. El que sí que sé és que m'agradaria haver-ne fet alguna abans del final de l'estiu.

En els meus plans també hi entren les triatlons. Després d'haver-me estrenat en la distància olímpica a Barcelona i Gijón, vull fer un salt endavant. Estic decidit a preparar-me per intentar acabar el Challenge Madrid, que es farà el pròxim 24 de setembre.

24/9/17.

Un 226: 3,8 quilòmetres de natació, 180 quilòmetres de ciclisme i 42 quilòmetres de córrer.


Boooooooooooooooom!!!


Los números del gran anuncio: 11, 61, 66...24/9/17...226

Me gustan los números, las estadísticas. Especialmente cuando estoy en un a líniea ascendente de forma, como la actual.
Desde el mes de septiembre, durante 11 semanas me moví entre los treinta y los sesenta kilómetros.
Subiendo y bajando, yendo y viniendo, mejorando los ritmos medios de las tiradas. Los últimos quince días he dado un salto de calidad: semanas de más de cinco horas, en las que he sumado 61 y 66 kilómetros.

Números.
Números, números, números.
Números!!!

Y buenas sensaciones.
Y aquellas ganas de seguir quemando etapas.
Teniendo en cuenta que ya he corrido un medio maratón, el próximo objetivo tendría que ser un maratón. Y haré uno, desde lueeeeeego. Pero no tengo claro cuál será. De lo que sí que estoy convencido es de que me gustaría haber hecho alguno antes del final del verano.

En mis planes también entran los triatlones. Tras haberme estrenado en la distancia olímpica en Barcelona y Gijón, quiero dar un salto hacia adelante. Tengo decidido prepararme para intentar acabar el Challenge Madrid, que se hará el próximo 24 de septiembre.

24/9/17

Un 226: 3,8 kilómetros de natación, 180 kilómetros de ciclismo y 42 kilómetros de carrera a pie.

Boooooooooooooooom!!!