CHALLENGE DE MADRID: UNA MICA MÉS A PROP

(Traducción al castellano al final del artículo)

Aquesta setmana hem passat la frontera de l'últim mes. Avui, diumenge, ja només queden 4 setmanes per al Challenge de Madrid. Les cames em comencen a tremolar. Es tracta del meu debut en la distància "ironman" d'una triatló, un terreny desconegut, un repte totalment diferent als que estic acostumat.

Sóc corredor, de sempre. I la bici m'ha agradat sempre, també. De fet, de petit, abans d'iniciar-me en l'atletisme de competició, vaig arribar a plantejar-me competir en ciclisme (tenia el Velòdrom d'Horta molt a prop de casa). No ho vaig fer, però la bicicleta també m'apassiona. Ara bé, la natació mai m'ha cridat l'atenció. De fet, no m'agrada. I, el més important, no se'm dona bé. Suposo que aquest últim factor té molta importància en els anteriors.

El cas és que m'apunto a una competició que, si eliminéssim la natació, ja seria per sí mateixa una prova d'una dificultat brutal. Però si no l'eliminem, pot donar-se el cas que comenci a pedalar amb un globus al cap escandalós i una descoordinació de braços espectacular.

Tot i això, tinc confiança. Molta. Estic convençut que me'n sortiré.

Ahir vaig fer una sortida en bicicleta, tot sol, per pujar els tres ports del Challenge, cadascun pel seu vessant. M'agraden. Em motiven molt. Vaig fer 112 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell positiu i les sensacions van ser brutals. Vaig intentar contenir el ritme, no passar-me de punt, mantenir el nivell d'esforç que crec que seguiré el dia de la prova (70-80%), per tal de no hipotecar la marató que hauré de fer després.

L'esperit d'aquest repte és el d'una cursa d'ultradistància:.step by step, anar cremant etapes, pas a pas. Però sobre aquest tema ja m'explicaré millor en la pròxima entrada.



CHALLENGE DE MADRID: UN POCO MÁS CERCA

Esta semana hemos pasado la frontera del último mes. Hoy, domingo, ya sólo quedan 4 semanas para el Challenge de Madrid. Las piernas me tiemblan al pensarlo.Se trata de mi debut en la distancia "ironman" de un triatlón, un terreno desconocido, un reto totalmente diferente a los que estoy acostumbrado.

Soy corredor, de siempre. Y la bici me ha gustado siempre, también. De hecho, de pequeño, antes de iniciarme en el atletismo de competición, me planteé competir en ciclismo (tenía el Velódromo de Horta muy cerca de casa). No lo hice, pero la bicicleta, sin dudas, me apasiona. Eso sí, la natación nunca me llamó la atención. De hecho, no me gusta. Y lo que es más importante, no se me da bien. Supongo que este último factor tiene mucha importancia en los anteriores,

El caso es que me apunto a una competición que, si eliminásemos la natación, ya sería, por sí misma, una prueba de una dificultad brutal. Pero si no  la eliminamos, puede darse que empiece a pedalear con un globo en la cabeza y una descoordinación de brazos espectacular.

A pesar de ello, tengo confianza. Mucha. Estoy convencido de que lo lograré.

Ayer hice una salida en bicicleta, yo solo, para subir los tres puertos del Challenge, cada uno por su vertiente. Me gustan. Me motivan mucho. Hice 112 kilómetros y 2.000 metros de desnivel positivo. y las sensaciones fueron brutales. Intenté contenter el ritmo, no pasarme de punto, mantener el nivel de esfuerzo que creo que llevaré el día de la prueba (70-80%), para no hipotecar esos 42 kilómetros de carrera a pie que tendré que hacer a continuación.

El espírituo con el que tengo que afrontar este reto es el de una carrera de ultradistancia: step by step, quemando etapas, paso a paso. Pero sobre este tema ya explicaré bien mis intenciones en la próxima entrada.