Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corre. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 d’octubre del 2017

RESSETEJAR PER DECIDIR: EL 2018 REPETIRÉ AL CHALLENGE MADRID

(Traducción al castellano al final del artículo)

Vaig acabar totalment esgotat. El refredat que vaig enganxar els dies abans del Challenge Madrid es va desenvolupar en tota la seva expressió després de la prova i m'ha fet passar tres setmanes una mica complicades. Tot just aquesta he començat a aixecar cap.

Entre mocs i esternuts he tingut molt temps per pensar.

Després de creuar la meta a la Puerta del Sol vaig dir-me que no tornaria a fer una triatló de llarga distància. El tram de natació m'havia posat dels nervis i no veia necessari repetir.
Necessitva ressetejar, tant el cap com el cos, per poder tornar a començar. Motivar-me una altra vegada. I avui, en una sortida en bici per les carreteres de l'est de Madrid, ho he posat tot en ordre.
A què dedicaré els entrenaments a partir d'ara?

Aquests últims mesos he guanyat resistència però també he perdut ritme, he perdut velocitat. Des que va néixer en Nil, a començaments de març, no he tornat a fer sèries i no he corregut cap mil per sota de 3'45". Tinc ganes de tornar-hi. Per això, per motivar-me, m'he proposat intentar baixar de 37'30 en un 10.000 abans de cap d'any.

I després, què?

La vida és superar-se. I una bona manera de saber si pots fer-ho és tornar a fer allò que ja has fet i comparar els resultats. Estic convençut que sóc capaç de millorar els temps que vaig fer al Challenge Madrid. Sóc conscient de les errades que vaig cometer durant la prova. Però no n'hi ha prou de dir-ho. Per això he decidit tornar a Buitrago de Lozoya l'any que ve.

Perquè em va encantar la prova, perquè mantenen el circuit de bici (amb tots els ports), perquè em cau a prop de casa, perquè m'agraden els reptes a llarg termini, perquè l'ambient a l'arribada va ser fantàstic i pèrquè estic segur que el 2018 serà, fins i tot, millor...

M'han aconsellat que busqui una prova de la franquícia Ironman (i algun dia ho faré), però el que em motiva ara és repetir. L'any que...ve torno al Challenge!!!



RESETEAR PARA DECIDIR: EN 2018 REPETIRÉ EN EL CHALLENGE MADRID


Acabé totalmente agotado. El resfriado que pillé los días antes del Challenge Madrid se desarrolló en su máxima expresión después de la prueba y me ha hecho pasar tres semanas un poco complicadas. Hasta estos últimos días no he empezado a levantar cabeza.

Entre mocos y estornudos he tenido mucho tiempo para pensar.

Tras cruzar la línea de meta en la Puerta del Sol me dije que no volvería a hacer un triatlón de larga distancia. El tramo de natación me había puesto de los nervios y no veía necesario repetir. Necesitaba resetear, tanto el cuerpo como la cabeza, para poder volver a empezar. Motivarme otra vez. Y hoy, durante una salida en bici por las carreteras del este de Madrid, he puesto en orden mis pensamientos.
A qué dedicaré los entrenamientos a partir de ahora?

Estos últimos meses he ganado resistencia pero también he perdido ritmo, he perdido velocidad. Desde que nació Nil, a principios de marzo, no he vuelto a hacer series y no he corrido ningún mil por debajo de 3'45". Tengo ganas de volver a ello. Y como acicate me he propuesto intentar bajar de 37'30 en un 10.000 antes de fin de año.

I después, qué?

La vida es superarse. Y una buena manera de saber si puedes, es volver a hacer algo que ya hayas hecho y comparar los resultados. Estoy convencido de que soy capaz de mejorar los tiempos que hice en el Challenge Madrid. Soy consciente de los errores que cometí durante la prueba. Sin embargo, no es suficiente con decirlo. Por ello he decidido volver a Buitrago del Lozoya el año que viene.

Porque me encantó la prueba, porque mantienen el circuito de bici (con todos los puertos), porque me cae cerca de casa, porque me gustan los retos a largo plazo, porque el ambiente en meta fue fantástico y porque estoy seguro de que en 2018 será, incluso, mejor.

Me han aconsejado que busque una prueba de la franquicia Ironman (y algún día lo haré), pero lo que me motiva ahora es repetir. El año que viene...vuelvo al Challenge!!!

divendres, 29 de setembre del 2017

ATACS DE RAMPA AL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vaig corrent, al voltant de la mitja marató, després d'haver nedat durant 3.800 metres i d'haver pedalat durant 170 quilòmetres. Només em falta mitja marató més i ja ho tindré al sac. Però de moment el que tinc és calor i set. Molta.
Poc abans d'arribar a un dels avituallaments, demano una ampolla d'aigua i una altra de beguda isotònica. La primera me la penso tirar pel damunt, la segona me la beuré. M'apropo a la carpa, veig com em preparen les ampolles, però quan hi arribo la d'isotònic no encerto a agafar-la i se'm cau a terra. En l'intent d'evitar perdre-la, faig un mal gest, trepitjo malament, freno una mica...i em salta l'isquiotibial de la cama esquerra. Se'm contrau. És una rampa. Noto aquella bola dura i dolorosa que s'instal·la a la part del darrere de la cuixa. Em veig obligat a parar i fer-me alguns massatges a la zona i estirar una mica el múscul.
Tinc sort. El dolor s'esvaeix i el múscul s'estova.
Torno a córrer.
Sóc conscient que s'ha despertat la fera i que no serà l'últim atac de rampa que patiré, abans de creuar la línia d'arribada.
Efectivament, es repeteix unes quantes vegades. Ara, però, ja no necessito fer un gest sobtat perquè tornin les rampes. Venen quan volen. I se'n van així que puc controlar-les.
La Zaida i en Jero han anat a Madrid Río a veure'm córrer i m'esperen durant una bona estona fins que aparec. Se'ls acudeix fer un vídeo perquè em veiés, en el tram final abans de l'ascens cap a la Puerta del Sol.
I els isquios pensen que es un bon moment per fer-me quedar malament. I es tornen a disparar, tal i com es pot veure en les imatges.
I m'aturo. Em faig alguns massatges i estiro una mica. El múscul s'estova i puc tornar a córrer. Sempre hi torno. Sempre hi tornaré.


CALAMBRES EN EL CHALLENGE

Voy corriendo, a la altura del medio maratón, después de haber nadado durante 3.800 metros, después de haber pedaleado durante 170 kilómetros. Sólo me falta medio maratón más y  ya lo tendré hecho. De momento, sin embargo, lo único que tengo es calor y sed. Mucha sed.
Poco antes de llegar a unos de los avituallamientos, pido una botella de agua y otra de bebida isotónica. La primera tengo intención de tirármela por encima, la segunda me la beberé. Me acerco a la carpa y veo cómo me preparan las botellas, pero cuando llego no acierto a coger la de isotónico y se me cae al suelo. En el intento de evitar perderla hago un mal gesto, piso mal, freno un poco...y me salta el isquiotibial de la pierna izquierda. Se me contrae. Son calambres. Noto esa bola dura y dolorosa que se instala en la parte trasera del muslo. Me veo obligado a pararme y hacerme algunos masajes en la zona y estirar un poco el músculo. Tengo suerte. El dolor desaparece y el músculo se ablanda.
Vuelvo a correr.
Soy consciente de que se ha despertado la fieray que no será el último ataque de calambres que sufriré antes de llegar a la línea de meta.
Efectivamente, se repite unas cuantas veces. Ahora, sin embargo, ya no es necesario un gesto repentino para que regresen los calambres. Vienen cuando quieren. Y se van cuando consigo controlarlas,
Zaida y Jero han ido a Madrid Río para verme passar y me esperan durante un buen rato, hasta que aparezco. Se les ocurre hacer un vídeo para que me viese, en el tramo final antes del ascenso hacia la Puertad del Sol.
Y los isquios deciden que es un buen momento para hacerme quedar mal. Y se vuelven a contraer. Y se disparan, tal y como se puede ver en las imágenes.
Y me paré. Me dí algunos masajes y estiré un poco. El músculo se ablandó y yo pude volver a correr. Siempre vuelvo a correr. Y seguiré haciéndolo.

diumenge, 27 d’agost del 2017

CHALLENGE DE MADRID: UNA MICA MÉS A PROP

(Traducción al castellano al final del artículo)

Aquesta setmana hem passat la frontera de l'últim mes. Avui, diumenge, ja només queden 4 setmanes per al Challenge de Madrid. Les cames em comencen a tremolar. Es tracta del meu debut en la distància "ironman" d'una triatló, un terreny desconegut, un repte totalment diferent als que estic acostumat.
Sóc corredor, de sempre. I la bici m'ha agradat sempre, també. De fet, de petit, abans d'iniciar-me en l'atletisme de competició, vaig arribar a plantejar-me competir en ciclisme (tenia el Velòdrom d'Horta molt a prop de casa). No ho vaig fer, però la bicicleta també m'apassiona. Ara bé, la natació mai m'ha cridat l'atenció. De fet, no m'agrada. I, el més important, no se'm dona bé. Suposo que aquest últim factor té molta importància en els anteriors.

El cas és que m'apunto a una competició que, si eliminéssim la natació, ja seria per sí mateixa una prova d'una dificultat brutal. Però si no l'eliminem, pot donar-se el cas que comenci a pedalar amb un globus al cap escandalós i una descoordinació de braços espectacular.

Tot i això, tinc confiança. Molta. Estic convençut que me'n sortiré.
Ahir vaig fer una sortida en bicicleta, tot sol, per pujar els tres ports del Challenge, cadascun pel seu vessant. M'agraden. Em motiven molt. Vaig fer 112 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell positiu i les sensacions van ser brutals. Vaig intentar contenir el ritme, no passar-me de punt, mantenir el nivell d'esforç que crec que seguiré el dia de la prova (70-80%), per tal de no hipotecar la marató que hauré de fer després.
L'esperit d'aquest repte és el d'una cursa d'ultradistància:.step by step, anar cremant etapes, pas a pas. Però sobre aquest tema ja m'explicaré millor en la pròxima entrada.



CHALLENGE DE MADRID: UN POCO MÁS CERCA

Esta semana hemos pasado la frontera del último mes. Hoy, domingo, ya sólo quedan 4 semanas para el Challenge de Madrid. Las piernas me tiemblan al pensarlo.Se trata de mi debut en la distancia "ironman" de un triatlón, un terreno desconocido, un reto totalmente diferente a los que estoy acostumbrado.
Soy corredor, de siempre. Y la bici me ha gustado siempre, también. De hecho, de pequeño, antes de iniciarme en el atletismo de competición, me planteé competir en ciclismo (tenía el Velódromo de Horta muy cerca de casa). No lo hice, pero la bicicleta, sin dudas, me apasiona. Eso sí, la natación nunca me llamó la atención. De hecho, no me gusta. Y lo que es más importante, no se me da bien. Supongo que este último factor tiene mucha importancia en los anteriores,

El caso es que me apunto a una competición que, si eliminásemos la natación, ya sería, por sí misma, una prueba de una dificultad brutal. Pero si no  la eliminamos, puede darse que empiece a pedalear con un globo en la cabeza y una descoordinación de brazos espectacular.

A pesar de ello, tengo confianza. Mucha. Estoy convencido de que lo lograré.
Ayer hice una salida en bicicleta, yo solo, para subir los tres puertos del Challenge, cada uno por su vertiente. Me gustan. Me motivan mucho. Hice 112 kilómetros y 2.000 metros de desnivel positivo. y las sensaciones fueron brutales. Intenté contenter el ritmo, no pasarme de punto, mantener el nivel de esfuerzo que creo que llevaré el día de la prueba (70-80%), para no hipotecar esos 42 kilómetros de carrera a pie que tendré que hacer a continuación.
El espírituo con el que tengo que afrontar este reto es el de una carrera de ultradistancia: step by step, quemando etapas, paso a paso. Pero sobre este tema ya explicaré bien mis intenciones en la próxima entrada.

diumenge, 15 de gener del 2017

CHALLENGE MADRID, UN REPTE ON NO VAL CÓRRER I PROU

(Traducción al castellano al final del artículo)

Aquesta setmana m'he inscrit al Challenge Madrid, que tindrà lloc el 24 de setembre, una prova que no és cap broma i per a la qual cal que em prepari molt bé. Perquè són distàncies que desconec, i (a excepció dels 42 quilòmetres de córrer) de dues disciplines amb les quals no estic familiaritzat. Des que he tornat a córrer, m'he il·lusionat amb córrer. Moltíssim. Però vaig tenir l'oportunitat de debutar en una triatló, a Barcelona, el 9 d'octubre, i em va agradar tant que vaig repetir a Gijón, quinze dies després.
Havia nascut un cuquet, que se'm començava a moure per dins.
Vaig decidir que volia fer una triatló de llarga distància. El que popularment es coneix com un ironman, que és una marca registrada. N'hi ha d'altres. Com Challenge. Que va tenir la brillant idea de reflotar una triatló de llarga distància que s'havia estrenat a Madrid el 2015, però que no anava a tenir continuïtat. Una prova peculiar, que s'acaba en un lloc tan emblemàtic com la Puerta del Sol, justament al 'Kilómetro 0', el punt on comencen les principals carreteres espanyoles.
Es tracta d'una prova dura, en un circuit molt més dur del que és habitual en aquest tipus de proves, especialment el tram ciclista, en què cal pujar tres ports de muntanya que es troben per damunt dels 1.500 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
A nivel d'entrenaments estic intentant canviar el xip. No és una cursa a peu, sinó que es tracta  d'una triatló. A partir d'aquí, dues reflexions:
-mai he nedat 3,8 km d'una sola tirada.
-mai he pedalat 180 km d'una sola tirada.

Si vull completar el Challenge Madrid convé que em posi les piles en els meus dos punts febles.
I en aquest inici de 2017, estic intentant fer els deures, tornant a nedar (poc, poquet) i tornant a sortir en bicicleta.

Òbviament, però, m'agrada massa córrer com per renunciar a fer-ho. El que pasa és que vaig més cansat. Ahir vaig sortir en bicicleta amb en Fabio Premoli, 85 km, i avui, a la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no em responien les cames.
Tot i així, he aguantat els 15 km, a una mitjana de 3'50"/km, que m'ha servir per acabar en la posició 25.



CHALLENGE MADRID, UN RETO DONDE NO BASTA CON CORRER

Esta semana me he inscrito al Challenge Madrid, que se celebrará el 24 de septiembre, una prueba que no es ninguna broma y para la que necesitaré prepararme muy bien. Porque son distancias que desconozco y (a excepción de los 42 kilómetros a pie) de dos disciplinas con las que no estoy familiarizado. Desde que volví a correr me he ilusionado por el atletismo. Muchísimo. Pero tuve la oportunidad de debutar en un triatlón, en Barcelona, el 9 de octubre, y me gustó tanto que repetí en Gijón, quince días después.

Había nacido un gusanillo, que se ha ido movido por dentro.
Decidí que quería hacer un triatlón de larga distancia. Lo que popularmente se conoce como un ironman, que en realidad es una marca registrada. Pero hay otras. Como Challenge. Que tuvo la brillante idea de reflotar un triatlón de larga distancia que se había estrenado en Madrid el 2015, pero que no iba a tener continuidad. Una prueba peculiar, que finaliza en un lugar tan emblemático como la Puerta del Sol, justamente en el 'Kilómetro 0', el punto de origen de las principales carreteras españolas.
Se trata de una competición dura, en un circuito mucho más duro de lo que es habitual, especialmente el tramo ciclista, en el que hay que ascender tres puertos de montaña que se hallan por encima de los 1.500 metros de altitud sobre el nivel del mar.

A nivel de entrenamientos estoy intentando cambiar el chip. No es una carrera a pie, sino que es un triatlón. A partir de aquí, dos reflexiones:
-nunca he nadado 3,8 km de una sola tirada.
-nunca he pedaleado 180 km de una sola tirada.

Si quiero completar el Challenge Madrid conviene que me ponga las pilas en mis dos puntos débiles. Y en este inicio del 2017 estoy intentando hacer los deberes, volviendo a nadar (poco, muy poco...que es mejor que nada) y volviendo a salir en bicicleta.

Óbviamente, sin embargo, me gusta demasiado correr como para renunciar a hacerlo. Lo que pasa es que voy más cansado. Ayer, por ejemplo, salí en bicicleta con Fabio Premoli, 85 km, y hoy, en la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no me respondían las piernas.
A pesar de ello, he aguantado los 15 km a una media de 3'50"/km, que me ha servido para acabar en la posición 25.

dilluns, 10 d’octubre del 2016

BARCELONA TRIATHLON O EL DEBUT SOMIAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

No sé quina durada tindrà aquesta aventura meva amb el món de la triatló. Però la primera presa de contacte ha estat espectacular. No podria haver-ho somiat d'una millor manera.
Quan em posava el vestit de triatleta a primera hora del matí, somreia lleugerament, intentant amagar els neguits que m'acompanyaven davant del repte que estava a punt d'afrontar.
La imatge del final de la cursa diu molt més. Front arrugat, galtes vermelles, ulls empetitits... i mans a la cintura, intentant aguantar-se en algun lloc. Cara de satisfacció. Absoluta.
En cap moment vaig dubtar que seria capaç d'acabar una triatló. Tinc prou entrenament a les cames per córrer i anar en bicicleta. I la distància de la natació, el meu fluix, l'havia completat tant en una piscina com en aigües obertes. Els dubtes m'assetjaven sobre la meva resposta davant del fet de nedar amb 150 triatletes més (les tandes de sortida es feien per blocs de 150 participants), cadascú amb els seus colzes, els seus peus, les seves mans, els seus braços, els seus caps... Ho veia com una amenaça per a la meva integritat.
En absolut.
Vaig nedar molt còmode. Pendent dels peus del davant i de les boies i sense empassar aigua. Fent una mica de volta, per evitar contactes no desitjats. I quan vaig sortir de l'aigua, vaig fer-ho a poc a poc, per evitar marejar-me en la transició.
La bicicleta va ser molt divertida. Pedalant a tot gas, intentant mantenir-me en el grup que havia format amb quatre corredors més. Fuetades en els girs i recuperació en les rectes. Apassionant tram sobre rodes. Allà vaig aprofitar per beure i menjar. Sobretot en l'última volta, poc abans d'haver de començar a córrer.
Després de l'última transició ja vaig veure que anava bastant ben classificat. Vaig sortir fort i vaig passar molts corredors. Però en el primer avituallament vaig reduir el ritme notablement, mentre acabava de beure els gots isotònics. Em va passar un triatleta, l'únic que ho feia. I m'hi vaig enganxar. Aleshores em vaig despertar. I vaig anar accelerant a poc a poc. Agafant ritme i gaudint de la cursa. Era a cinc quilòmetres de l'arribada i em trobava de meravella. Amb forces i amb ganes. Allà se'm va a començar el somriure de satisfacció de l'arribada. No, no el vaig perdre.
La sorpresa final va arribar en forma de classificació. Qui m'havia de dir a mi que en el meu debut en una triatló, a Barcelona, acabaria en la posició 58, amb el 51è millor temps? Quan ho vaig veure em van tremolar les cames. Hi deu haver algun error, segueixo pensant. O no, qui sap. 


BARCELONA TRIATHLON O EL DEBUT SOÑADO

No sé qué duración tendrá esta aventura mía en el mundo del triatlón. Pero la primera toma de contacto ha sido espectacular. No podría haberlo soñado de una manera mejor.
Cuando me ponía el tritraje, a primera hora de la mañana, sonreía ligeramente, intentando esconder los nervios que me acompañaban, ante el reto que estaba a punto de afrontar.
La imagen del final de la carrera dice mucho más. Frente arrugada, mejillas coloradas, ojos empequeñecidos...y brazos en jarra, intentando sostener las manos en algún lugar. Cara de satisfacción. Absoluta.
En ningún momento tuve dudas de que sería capaz de acabar un triatlón. Tengo suficiente entrenamiento en las piernas para correr e ir en bicicleta. Y la distancia de la natación, mi punto débil, la había completado tanto en una piscina, como en aguas abiertas. Las dudas me rondaban sobre mi respuesta ante el hecho de nadar junto a 150 triatletas más (las tandas de salida se hacían por bloques de 150 participantes), cada uno con sus codos, sus brazos, sus pies, sus piernas, sus cabezas... Lo veía como una amenaza a mi integridad.
En absoluto.
Nadé muy cómodamente. Pendiente de los pies del de delante y de las boyas. Y sin tragar agua. Dando un pequeño rodeo, para evitar contactos no deseados. Y cuando salí del agua, lo hice pausadamente, para evitar posibles mareos en la transición.
La bicicleta fue muy divertida. Pedaleando a todo gas, intentando mantenerme en el grupo que había formado con otros cuatro corredores. Latigazos en las curvas y recuperación en las rectas. Apasionante tramo sobre ruedas!!! Aproveché para comer y beber. Sobretodo en la última vuelta, poco antes de tener que empezar a correr.
Tras la última transición ya me di cuenta de que iba bastante bien clasificado. Salí fuerte y pasé a muchos corredores. Pero en el primer avituallamiento ralenticé el paso en exceso, acabando de beber los vasos isotónicos. Me pasó un triatleta, el único que lo hizo en la carrera a pie. Y desperté de mi letargo. Me pegué a él. Y fui acelerando poco a poco. Cogiendo ritmo y disfrutando de la carrera. Estaba a cinco kilómetros de la llegada  y me encontraba de maravilla. Con fuerzas y con ganas. Ahí se me empezó a dibujar la sonrisa de satisfacción que tendría, luego, en la llegada. Y que ya no desaparecería.
La sorpresa final llegó en forma de clasificación. Quién me iba a decir a mí que en mi debut en un triatlón, en Barcelona, acabaría en la posición 58, con el 51o mejor tiempo? Cuando lo vi me temblaron las piernas. Debe haber algún error, sigo pensando. O no, quién sabe.