RESSACA DE L'EMMONA ALS ENGORGS...I NÚRIA PICAS

Ja ha passat una setmaneta des de la disputa de l'Emmona. L'endemà de la marató vaig anar al circ dels Engorgs, a fer una caminadeta de quatre hores amb la Paz i en Manel Alcalà, una circumstància que mai m'hauria plantejat, després de qualsevol de les altres maratons que he fet al llarg de la meva vida.
I això cal tenir-ho en compte: cansament a banda, els músculs no es veuen tan afectats a la muntanya com al dur asfalt. I dic "cansament a banda" perquè l'esgotament i la falta de son acumulats encara no me'ls he acabat de treure del damunt.

Vam ser als Engorgs per gaudir de la bellesa del Pirineu nevat. En un dels estanys amagats vaig regalar-me una sessió de crioteràpia natural per a les meves cames, tot i que caminar per damunt de blocs de gel hauria pogut causar-me una relliscada d'aquelles que haurien estat divertides. Afortunadament (per a mi...que als meus acompanyants ja els hauria agradat) els bastons van fer la seva feina i van aconseguir mantenir-me en equilibri.

De baixada, a la tarda, vam percerbre els efectes del desglaç que, tants problemes ha generat en zones com la de la Vall d'Aran o Benasc. El riu, desbordat, havia fet desaparèixer el camí per on havíem pujat una estona abans. Vam acabar prioritzant la seguretat a la comoditat i vam acabar ficant els peus dins l'aigua.
De tornada cap a Madrid, amb més temps per reflexionar, em va venir al cap una heroïcitat que havia tingut lloc a l'Emmona i que m'havia passat per alt. La Núria Picas va ser la guanyadora de la Marató, no només en la categoria de dones sinó a nivell absolut. I això no passa cada dia.

Picas pujant cap a Núria - Tornar a Córrer

En les curses de muntanya cada corredor té un objectiu. La majoria lluita pel repte que suposa finalitzar la prova, alguns es plantegen un límit d'hores per cobrir la distància. Al final de tot hi ha un selecte i reduït grup d'atletes que competeixen pels llocs d'honor i el triomf final. Generalment són tots homes (amb les dones d'èlit en un esglaó inferior). En gairebé totes les curses, gairebé tots els anys i gairebé a tot arreu, el vencedor absolut és un home. És la campiona del món d'ultra trails i a la Vall de Núria va demostrar que aquests títols no els regalen
 No es pot dir que fos senzill per a la manresana, que va patir una caiguda i es va fer una luxació en dos dits de la mà. Picas va arribar segona a l'últim control, a la Central de Daió. En l'últim tram de la prova va superar el fins aleshores líder de la cursa, Eduard Caballero i va completar l'Emmona amb un temps de 5h53’40”, set minuts menys que el seu perseguidor (i 44' menys que jo...). S'ha escrit molt sobre les diferències entre homes i dones. El marge s'ha anat escurçant i la Núria Picas en té bona part de culpa. Està trencant motllos. Que ho segueixi fent. Serà bon senyal. Enhorabona, Núria!!!

DAYS 2-3-4 STAGE BARCELONA

Tenia intenció d'escriure cada dia d'aquesta estada a Barcelona per anar explicant com anava aquests entrenaments que tan bé vaig començar dissabte passat. Però la mateixa tarda d'aquell dia en què vaig fer una sessió de 19 quilòmetres (amb sèries incloses) vaig anar a (intentar) aprendre a fer anar una TRX , per practicar l'"entrenament en suspensió". Una activitat que es van inventar a la Marina nordamericana per mantenir en forma els soldats, allà on fossin. Es tracta d'unes cordes elàstiques que permeten treballar la força, la resistència, l'estabilitat i l'elasticitat.

En el meu cas crec que em va treballar un gran ventall de músculs que no faig servir gairebé per res. I l'endemà no podia fer un pas sense maleïr les cordetes...La Bea Garcia em va demostrar, si no ho tenia prou clar, que no sóc un home de gimnàs. Però també, que no m'aniria malament apropar-me a un de tant en tant.

Una mica en mode autòmata, diumenge vaig córrer 14 kms, amb un final feliç, que no m'esperava, a 3'32", amb en Josep Maria Fàbregas i en Joan Prats. L'endemà havia fet una mica de bondat i em trobava una mica millor així que ens vam permetre una tornada divertida amb en Prats. En progressió constant  (3'53, 3'50, 3'45, 3'36 i 3'27), vam fer un últim cinc mil en 18'32", que no està gens malament. I un total de 18 kms.

Avui era el dia del 5K de Nadal, una tradicional cursa sense medalles, que els últims anys guanya sense dificultat el meu cosí Cesc Guim. Avui, ell i en Jacque, s'han divertit amb un Prats...que a poc a poc va agafant la forma. Pel darrere, en Fàbregas, l'Imanol, en Manel Alcalà i jo hem anat augmentant el ritme de forma sostinguda i hem acabat en 19'02, cosa que no està gens malament. A mi m'ha permès estirar la cama però no passar-me de roca. Demà, corro la Cursa del Riu Ripoll, a Sabadell.

TORNO A CÓRRER

Vaig iniciar aquest bloc a finals del 2008, després d'una llarga lesió que em va tenir apartat del que més m'agrada fer, gairebé durant un any. Qualsevol parada, per curta que sigui, trenca els plans. La que m'afecta actualment, puc considerar que ha estat curta. Faig servir el perfet com a temps verbal per conscienciar-me que, el pitjor de la lumbàlgia ja ha quedat enrere. O això és el que em vull fer creure a mi mateix.
Com a mínim, els inputs que m'envia el cos van tots en aquesta direcció. No sé si hi tindrà a veure el fet de córrer a Barcelona (tot ajuda), ja que divendres em vaig tirar a la piscina i vaig sortir a rodar quatre quilometrets per Madrid, però el cert és que aquest cap de setmana he fet dos entrenaments de recuperació boníssims i la millora experimentada m'ajuda a ser optimista.

Ahir vaig pujar a les Aigües, on vaig completar 12 kms acompanyat per l'equip de tota la vida, amb aquells amics amb què vaig anar descobrint els secrets de la marató. Després de molts i molts anys, tornàvem a coincidir tots cinc: en Manel Alcalà i Navarro (el 2013 amenaça de tornar a córrer una marató, els seus 2h26 esperen candidats a superar-los), en Joan Prats i Espar (el fred de Balaguer no l'atura, tot i que poc li falta), Marc Fontanals i Òdena (diu que vol baixar de 2.40 a Barcelona quan, en realitat, aspira a fer-ho molt millor), en Josep Maria Fàbregas i Martínez (s'ha d'acabar de decidir si corre la Marató de Barcelona tot sol o si ho fa en companyia, mentre intenta robar-li hores al rellotge), i un servidor.

El ritme de 5'35" el quilòmetre que vam dur va ser lent per a tots ells, però es van portar bé i van aguantar les meves limitacions. El dolor no va desparèixer però no era molest. La resta del dia la vaig passar amb els pinyols de cirera calentets enganxats a la cintura, escalfant-me les lumbars.

Tot ajuda, suposo, i aquest matí he repetit operació. Mantenir calenta la zona afectada i pujar a córrer una estoneta. Avui li ha tocat al meu cosí Francesc Guim, aguantar ritmes tranquils. Tenint en compte que ahir havia fet un test de 32K, una mica de pausa no li anava malament. Si es fa doble nus a les vambes (està per veure) la seva marca el 25 de març pot ser impressionant. Amb en Cesc (i la propina posterior) he acabat fent 16 kms, a 4'40", lleugerament més ràpid que ahir.

Escric amb una faixa a la cintura, de la marca Therma Care, que vindria a fer el mateix efecte que els pinyols de cireres del microones però amb la diferència que en aquest cas l'escalfor es manté durant vuit hores. El problema és que és d'un únic ús i el pack de dos costa gairebé nou euros...A Madrid, quan se m'acabi el segon cinturó, tornaré a tirar de pinyols.

El més important és que ja no em fa mal i sóc capaç tant de córrer com de fer estiraments sense patir. Sense intenció de rodar a ritmes forts ni de fer sèries ni de forçar la màquina fins que no estigui preparat, com a mínim puc dir que faig honor al bloc i, un cop més, torno a córrer. Les sensacions segueixen sent meravelloses.