EL TERCER TEMPS...A LA MARATÓ

En un esport com el futbol, en què l’engany és a l’ordre del dia, els jugadors simulen lesions per perdre temps i fingeixen agressions perquè els àrbitres expulsin als rivals, en el món del futbol, dic, estan intentant instaurar el Tercer Temps, allò que caracteritza el rugbi com l’esport més noble que existeix. Jo no he estat mai un seguidor de l’esport dels XV, però n’envejo aquestes trobades post partit. S’hauran repartit llenya durant tot el duel, però al final, quan sona el xiulet de l’àrbitre, els dos equips tenen una cita al bar de l’estadi per compartir unes cerveses i comentar la jugada. A Espanya, la Lliga de Futbol Professional (LFP) en nom del fair play està intentant instaurar el Tercer Temps. Però les coses que es fan forçades mai condueixen enlloc. Van elegir el Màlaga-Espanyol com a experiència pilot, i van fer-hi anar tres jugadors per banda, a més de l’equip arbitral. L’important era la foto de cara a la galeria, una imatges sense sentit, que no val res.
Una imatge ben diferent a la que es va estar repetint, una i mil vegades, diumenge passat, al passeig de Maria Cristina després de la Marató de Barcelona. 

Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto

 De vegades penso que els maratonians correm per poder explicar-ho. Utilitzo el plural conscient que no sóc únic ni un dels pocs. Que creuem la línia d’arribada, intentem recuperar l’alè, i quan en tenim una mica, el primer que fem és comentar la jugada amb  el corredor que tenim més a prop, tant hi fa si hem compartit quilòmetres o si només li hem disputat l’esprint final. Parlem del temps que hem fet, del que volíem fer, de les inclemències meteorològiques, de la distància ben o mal mesurada, dels avituallaments, d’aquell espectador que, tot passejant el gos, ha creuat el carrer sense mirar i gairebé ens fa caure a tots...Hi ha mil coses que ens vénen al cas quan acabem una cursa, mil coses que hem viscut en un espai més o menys reduït de temps, mil coses que necessitem comentar. I no hi ha millor oient ni millor conversador que aquell amb qui acabes de córrer, aquell amb qui acabes de competir. És un Tercer Temps que surt de dins. No té lloc a la barra d’un bar ni en una petita sala preparada, amb fotògrafs esperant captar-ne la imatge. Es produeix mentre ens traiem el xip de les vambes (asseguts en una freda cadira de plàstic) o en el camí del guarda-roba, mentre bevem el refresc que ens acaben de donar.

Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto

L’atletisme és un esport individual i solitari, on lluites per un objectiu particular que, probablement, només t’afecta a tu. Però també és un esport en què gaudeixes dels èxits dels rivals i pateixes pels mals moments dels rivals. I això, sense aquest Tercer Temps, no seria el mateix.

Foto: Paz Rodríguez @PazRFoto

Ara bé, després del tercer arriba el “Quart Temps”, aquell en què els que ens aguanten la xerrameca són els amics i la família, pacients oients sovint cansats de sentir les mateixes històries de sempre, però que segueixen posant bona cara, una vegada i una altra, contents de veure’ns tan feliços.

MY ROAD, MY CITY AND ME

En l'última entrada escrivia sobre l'estada a Barcelona i la tirada de 30 quilòmetres, però la carretera de les Aigües dóna per a molt més. A mi m'agrada molt escriure però he de reconèixer que quan miro aquesta imatge, em quedo sense paraules ("my road, my city and me").

 

L'endemà de les dues hores el vaig invertir en una bona causa i vaig fer de llebre la Paz a la Badalona Running. No hi havia un objectiu clar, més enllà d'intentar anar a un bon ritme. Es va quedar lluny de la seva marca, (43'26" vs 44'14", però força per davant de la gran majoria de competidores. No és la primera vegada que puja a un podi a recollir trofeus, però sí que es tracta de la primera ocasió en què creua l'arribada d'una cursa en la tercera posició d'una classificació general. I això cal tenir-ho en compte. Arrossegava un procés gripós però va anar de menys a més, tot avançant rivals. El premi és totalment merescut. 

I n'arribaran més, segur!!!

DAYS 2-3-4 STAGE BARCELONA

Tenia intenció d'escriure cada dia d'aquesta estada a Barcelona per anar explicant com anava aquests entrenaments que tan bé vaig començar dissabte passat. Però la mateixa tarda d'aquell dia en què vaig fer una sessió de 19 quilòmetres (amb sèries incloses) vaig anar a (intentar) aprendre a fer anar una TRX , per practicar l'"entrenament en suspensió". Una activitat que es van inventar a la Marina nordamericana per mantenir en forma els soldats, allà on fossin. Es tracta d'unes cordes elàstiques que permeten treballar la força, la resistència, l'estabilitat i l'elasticitat.

En el meu cas crec que em va treballar un gran ventall de músculs que no faig servir gairebé per res. I l'endemà no podia fer un pas sense maleïr les cordetes...La Bea Garcia em va demostrar, si no ho tenia prou clar, que no sóc un home de gimnàs. Però també, que no m'aniria malament apropar-me a un de tant en tant.

Una mica en mode autòmata, diumenge vaig córrer 14 kms, amb un final feliç, que no m'esperava, a 3'32", amb en Josep Maria Fàbregas i en Joan Prats. L'endemà havia fet una mica de bondat i em trobava una mica millor així que ens vam permetre una tornada divertida amb en Prats. En progressió constant  (3'53, 3'50, 3'45, 3'36 i 3'27), vam fer un últim cinc mil en 18'32", que no està gens malament. I un total de 18 kms.

Avui era el dia del 5K de Nadal, una tradicional cursa sense medalles, que els últims anys guanya sense dificultat el meu cosí Cesc Guim. Avui, ell i en Jacque, s'han divertit amb un Prats...que a poc a poc va agafant la forma. Pel darrere, en Fàbregas, l'Imanol, en Manel Alcalà i jo hem anat augmentant el ritme de forma sostinguda i hem acabat en 19'02, cosa que no està gens malament. A mi m'ha permès estirar la cama però no passar-me de roca. Demà, corro la Cursa del Riu Ripoll, a Sabadell.