Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Trail de Peñalara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Trail de Peñalara. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de juny del 2013

TRAIL DE PEÑALARA 80K, CRÒNICA D'UNA VICTÒRIA INESPERADA

(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Ni en els somnis més agradables m'hauria imaginat que guanyaria el Trail de Peñalara (TP80). No hi vaig pensar en cap dels dies previs ni tampoc durant la cursa...fins que em van dir que anava primer, al quilòmetre 63. En aquell moment no ho sabia, però estava a punt de patir una "pàjara" de grans dimensions que, per poc, no em va costar aquest triomf que ara estic assaborint. És clar que potser millor que comenci pel començament.
Nerviós i amb una certa ansietat afrontava la meva primera ultra de muntanya. Sortir a les onze de la nit va fer que el dia se'm fes molt llarg, massa. Tot i que divendres ja no treballava, no vaig poder dormir tot el que hauria desitjat i quan em vaig presentar a Navacerrada, al capvespre, tenia una mica de son. De sortida vaig voler anar a un ritme còmode, de trot fàcil i econòmic, sense preocupar-me gaire per la quantitat de gent que duia al davant. Tot i així, quan la pista va començar a pujar, vaig anar avançant corredors, fins que es va convertir en un camí estret. La imatge de centenars de frontals tots en línia, pujant enmig de la foscor, amb la lluna plena observant tota l'escena, és d'aquelles que només aprecies quan la vius, in situ. A partir d'aquell punt, per superar qualsevol atleta havia de gastar massa energia...o esperar que es fes a un costat per agafar aire. Vaig optar per aquesta segona opció. Conservar mecànica. Però no anàvem lents, no. De fet, arribant al cim de la Maliciosa (km.8-2227 metres), em vaig adonar que anava molt avançat de les millors previsions de temps que havia fet.
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com
El descens cap a la Pedriza era una de les meves grans preocupacions del TP80. De nit, per un camí ple de rocs, els que no baixem, patim. Però vaig tenir la sort d'enganxar-me a un grupet de tres corredors que anaven bastant junts. El frontal de l'últim era una guia excel.lent que em facilitava cada decisió. A Canto Cochino (km.17-1033 metres) hi havia el primer avituallament. Hi havia molts corredors, bevent i menjant. Vaig prendre dos talls de taronja i un parell de gots de beguda isotònica i vaig seguir endavant. No havia gastat ni la meitat del camelback (d'1.5L), així que no el vaig voler carregar. Només vaig parar un minut.
La pujada cap al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metres) la vaig fer a bon ritme, junt amb l'Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileny que també feia la versió de 80K. Vam anar parlant gairebé tota l'estona. Va ser un dels millors moments de la cursa. Em sentia fresc i àgil. Còmode i amb confiança. La baixada cap al següent punt d'avituallament la vam fer també a bon ritme, tot i que pel camí vam ensopegar-nos amb un bon grapat de branques. A Hoya de San Blas (km.28-1160 metres) ja ens van dir que anàvem entre els 15 primers de la general. Però en cap moment sabíem quants, d'aquests corredors, eren del TP80.
Afrontàvem la pujada al port de la Morcuera (km.38-1776 metres) tots dos sols, l'Alvaro i jo. Ningú s'apropava pel darrere, tampoc agafàvem ningú del davant. I en aquell punt va començar a acabar-se la nostra aventura comuna. Per arribar al port hi ha alguns tobogans i en les zones de descens o de fàcil ascens ell accelerava i imprimia un ritme excessiu per a mi. Havia anat còmode tota l'estona i volia seguir anant-hi. Conservar mecànica. Vaig haver de deixar-lo anar. Tot i això, quan el camí es va tornar a enfilar cap a dalt el vaig anar enxampant i en la pujada final el vaig superar. Aleshores va ser ell qui es va despenjar. Ja no el vaig tornar a veure més fins al final.
Després de l'avituallament de La Morcuera tocava afrontar un descens llarg de quinze quilòmetres, per una pista llarga i, sobretot de nit, avorrida. Em van superar dos corredors del GTP110, en John Tidd i en Miguel Mataix. Baixaven a tota castanya i no els vaig poder seguir. El meu ritme constant, seguia sent bo, però la monotonia em va fer perdre la concentració. Resultat: dues caigudes...sense més consqüències que petites ferides a les cames i a les mans.
A Rascafría (km.52-1166 metres) m'hi vaig plantar en menys de set hores de cursa. Havia seguit superant les millors previsions de temps i m'havia plantat a menys de 30 quilòmetres de l'arribada, en bon estat de forma però conscient, també, que el que em faltava era la part més decisiva, la més complicada. Quan entrava al poliesportiu a avituallar-me, en vaig veure sortir a en John i en Miguel. En el descens només m'havien tret set minuts. Sí, només. Em feia la sensació que pujant cap al Reventón i Peñalara els podria enxampar, estava crescut. L'esperança de poder tornar a córrer amb algú em va fer cometre la gran errada de la cursa. Vaig anar pujant a bon ritme fins que els vaig albirar, de lluny. Els havia retallat un parell de minuts i només me'n faltaven dos més per enxampar-los. Vaig iniciar una estúpida persecució que va fructificar al coll del Reventón (km.63-2037 metres). En aquell avituallament em van comunicar que estava liderant la cursa de 80. En aquell avituallament, però, vaig arribar-hi sense forces. M'havia deixat la pell per una bestiesa sense sentit...i, a més, se'm va oblidar tornar a carregar el camelback. Pensant més en la proximitat de l'arribada...vaig cometre un greu error de càlcul.
En una zona ampla, el camí anava crestejant amunt i avall. El sol de les vuit del matí em torrava el cos i em van venir moments de buidor. Havia perdut lucidesa mental i agilitat de moviments. Anava mig marejat...o potser marejat del tot. Sense forces i amb el cap com un timbal em vaig aturar i em vaig estirar sobre una pedra, a descansar. Un instant. Necessari. Estava exhaust. No tenia cap confiança de poder acabar la prova.
Em va avançar l'Enric Lleti, un atleta valencià amb qui havia coincidit al cim de la Maliciosa, hores abans. Amb les reserves d'aigua sota mínims, li'n vaig demanar una mica. L'Enric feia la cursa llarga però, tot i això, no va dubtar a deixar-me fer un parell de glops del seu bidó. Entre aquests dos i uns altres més que em van donar alguns espectadors que seguien la cursa, vaig anar avançant cap al cim de Peñalara (km.70-2429 metres).
Ulls clucs, assaborint l'aigua revitalitzant de l'Ander, un dels generosos aficionats- http://www.andrewrunningplanet.com/
L'ascens se'm va fer etern, però quan hi vaig arribar, miraculosament, encara seguia primer. Havia superat el meu pitjor moment. Només em faltaven deu quilòmetres per a la línia d'arribada.
El descens tenia una zona tècnica en què vaig anar molt lentament, per evitar qualsevol caiguda. Però superada aquesta zona delicada, vaig arribar a un riu. Mullar-me braços, cara, coll i cames em va fer revifar. Amb 75 quilòmetres al damunt, però ja tornava a ser persona. Vaig girar la vista enrere i no vaig veure ningú. I allà em vaig adonar que era a punt de guanyar la cursa. Que ho tenia a l'abast de la mà. Vaig voler gaudir de cada revolt, cada pont, cada canvi de desnivell...i de la vista de La Granja. Em vaig emocionar. Després de més d'onze hores de cursa i del moment de crisi que havia superat, vaig creuar la línia d'arribada com a campió del Trail de Peñalara 80K. Ni en els somnis més agradables.
 
 
((VERSIÓN CASTELLANO))

TRAIL DE PEÑALARA 80K, CRÓNICA DE UNA VICTORIA INESPERADA

Ni en los sueños más agradables habría imaginado ganar el Trail de Peñalara (TP80). No pensé en esa posibilidad en ninguno de los días previos, tampoco durante la carrera...hasta que en el kilómetro 63 me dijeron que iba primero. En ese instante no lo sabía, pero estaba a punto de sufrir una pájara de randes dimensiones que, por poco, me costó este triunfo que ahora estoy saboreando. Claro que, quizás sería mejor que empezase a contarlo todo desde el principio.
Nervioso y con una cierta ansiedad, afrontaba mi primera ultra de montaña. Salir a las once de la noche hizo que el día se me hiciese muy largo, demasiado. A pesar de que el viernes ya no trabajé no pude dormir todo lo que me habría gustado. De tal manera que cuando llegué a Navacerrada, al anochecer, tenía un poco de sueño.
De salida quise ir a un  ritmo cómodo, de trote fácil y económico, sin preocuparme por la cantidad de gente que llevaba delante. Cuando la pista empezó a empinarse fui avanzando a corredores. Pero no duró mucho, el camino se estrechó y se hizo un tapón. La imagen de cientos de frontales, todos en línea, subiendo en mitad de la oscuridad, con la luna llena majestuosa, observando toda la escena, es de aquellas que sólo aprecias cuando la vives in situ. A partir de aquel punto, para superar a cualquier atleta tenía que gastar demasiada energía...o esperar a que se apartase levemente del camino para beber o coger aire. Opté por esta segunda opción. Conservar mecánica. No íbamos lentos, todo lo contrario. En la cima de la Maliciosa (km.8-2227 metros), me di cuenta de que iba avanzado sobre las mejores previsiones de tiempo que había hecho.
Arribant a la Maliciosa-Fotografia de Juan Carlos Domíngez kataverno.com
El descenso hacia la Pedriza era una de mis grandes preocupaciones del TP80. De noche, por un camino lleno de rocas, los que no bajamos bien, sufrimos. Pero tuve la suerte de pegar-me a un grupito de tres corredores que iban bastante juntos. El frontal del último era una impagable guía, que me facilitaba la toma de decisiones a la hora de buscar puntos de apoyo. En Canto Cochino (km.17-1033 metros) se encontraba el primer avituallamiento. Había bastantes corredores, bebiendo y comiendo. Tomé dos trozos de naranja y un par de vasos de bebida isotónica y seguí hacia adelante. No había gastado ni la mitad del camelback (de 1,5L), así que no quise cargar. Solamente estuve un minuto parado.
La subida al Collado de la Dehesilla (km. 23-1458 metros) la hice a un buen ritmo, junto a Álvaro Rodríguez, un triatleta madrileño que también hacía la versión de 80K. Fuimos hablando casi todo el rato. Fue uno de los mejores momentos de la carrera. Me sentía fresco y ágil, cómodo y con confianza. La bajada hacia el siguiente punto de avituallamiento la hicimos también a velocidad de crucero, a pesar de que por el camino nos zampamos un montón de ramas. En Hoya de San Blas (km.28-1160 metros) nos comunicaron que estábamos entre los 15 primeros de la general. Sin embargo no sabíamos cuántos de esos corredores competían en el TP80.
Afrontábamos la subida al puerto de la Morcuera (km.38-1776 metros) los dos solos, Álvaro y yo. Nadie se acercaba por detrás pero tampoco veíamos a nadie por delante. Y en ese punto empezamos a poner fin a nuestra aventura compartida. En el trayecto hacia el puerto había algunos toboganes. En las zonas de descenso o de fácil ascenso, él aceleraba el ritmo, que pasaba a ser excesivo para mí. Había ido cómodo toda la noche y quería seguir igual. Conservar mecánica. Opté por dejar que se fuera. Sin embargo, cuando el camino empezó a empinarse, le recorté diferencias y más adelante le superé. Entonces fue Álvaro el que se descolgó. No volví a verle más, hasta el final.
Tras el avituallamiento de la Morcuera tocaba afrontar una descenso largo, de quince kilómetros, por una pista larga y (sobretodo de noche) aburrida. Me avanzaron dos corredores del GTP110, John Tidd y Miguel Mataix. Bajaban a toda velocidad y no logré seguirles. Mi ritmo constante seguía siendo bueno pero la monotonía me hizo perder la concentración. Resultado: dos caídaueñas heridas en piernas y manos.
A Rascafría (km.52-1166 metros) llegué tras menos de siete horas de carrera. Había seguido superando las mejores previsiones de tiempo y me había plantado a casi 30 kilómetros de la llegada en un buen estado de forma, aunque consciente de que lo que se aproximaba era la parte más decisiva. Cuando entré en el polideportivo, en busca del avituallamiento, vi salir a John y Miguel. En el descenso sólo (sí, sólo) me habían sacado siete minutos. Y los volvía a tener cerca. Me daba la sensación que subiendo hacia el Reventón y Peñalara podría darles alcance. Estaba crecido. La esperanza de poder volver a correr acompañado me hizo cometer un gran error. Subí a buen rotmo hasta que los avisté, a lo lejos. Les había recortado tiempo y ya sólo los tenía a dos minutos. Inicié una estúpida persecución que fructificó en el Reventón (km.63-2037 metros).
En ese avituallamiento me comunicaron que estaba liderando la carrera de 80. A ese avituallamiento, sin embargo, llegué sin fuerzas. Lo había dado todo por una tontería sin sentido…y, además, olvidé volver a cargar el camelback. Sintiéndome tan cerca del final cometí un error de cálculo.
En una zona ancha, el camino iba cresteando arriba y abajo. El sol, a pesar de ser las ocho de la mañana, me abrasaba el cuerpo. Me vino un momento de vacío total. Había perdido lucidez mental y agilidad de movimientos. Iba medio mareado…o quizás mareado del todo. Sin fuerzas y con la cabeza atolondrada, me paré y me estiré sobre una piedra, para descansar. Un instante. Necesario. Estaba exhausto. No estaba nada convencido de ser capaz de acabar la prueba.
Me avanzó Enric Lleti, un atleta valenciano al que ya había visto subiendo la Maliciosa. Con las reservas de agua bajo mínimos, me atreví a pedirle un poco. A pesar de que Enric hacía la carrera larga no dudó un instante y me dio dos tragos de uno de sus bidones. Entre los suyos y los que me dieron algunos espectadores fui avanzando como pude hasta la cima de Peñalara (km.70-2429 metros).
Ojos cerrados, saboreando el agua revitalizante de Ander, uno de los generosos aficionados- http://www.andrewrunningplanet.com/
Aunque el ascenso se me había hecho eterno, cuando llegué, milagrosamente, todavía seguía liderando la carrera. Había superado mi peor momento. Sólo me faltaban diez kilómetros hasta la línea de llegada.
El descenso tenía una zona técnica por la que avancé muy lentamente, para evitar sobresaltos. Pero una vez superada esta zona delicada, llegué a un riachuelo. Refrecarme brazos, cara, cuello y piernas me hizo despertar. Con 75 kilómetros a cuestas, sí, pero volvía a ser persona. Giré la vista atrás y no vi a nadie. Ahí me di cuenta de que estaba a punto de ganar la carrera, de que lo tenía en mis manos. Quise disfrutar de cada giro, cada puente, cada cambio de desnivel…y de la vista de La Granja. No pude evitar emocionarme. Tras más de once horas de carrera y, sobretodo, tras haber superado el desfallecimiento del Revetón, crucé la línea de llegada del Trail de Peñalara 80K. Ni en los sueños más agradables.

diumenge, 23 de juny del 2013

ÚLTIM GRAN ENTRENAMENT ABANS DEL TRAIL DE PEÑALARA

Ja falta menys d'una setmana. De fet són cinc dies i unes poques horetes el que ens queda per endavant, a aquells que divendres que ve competirem en alguna de les diferents distàncies del Gran Trail de Peñalara. En el meu cas, com ja sabreu, em vaig decantar per la versió "TP80K". Aquest últim mes i mig he anat pujant a la muntanya, amb un mapeta i un rutòmetre a la motxilla, descobrint el recorregut de la prova. Tinc present que és un clar aventatge el fet de conèixer la zona per on correré, les muntanyes que hauré de pujar i baixar, els camins que em faran patir i que, probablement, també em desesperaran.
L'últim tram que em faltava era l'ascens a Peñalara, des del Puerto del Reventón, i la posterior baixada fins a la línia d'arribada, que estarà situada a La Granja de San Ildefonso. Vaig deixar el cotxe a la localitat segoviana i vaig pujar, durant poc més d'una horeta, cap al port.
Des d'una mica més amunt del Revetón - Tornar a Córrer 
La Granja és el poblet que hi ha al meu darrere, molt maco, amb un llac preciós als afores. Era a poc més de 2.000 metres d'altitud i el vent fred bufava lleugerament. Tocava seguir avançant cap a Peñalara. El camí anava crestejant, amunt i avall, a través del Cerro Morete (2.133), l'Alto de Poyales (2.081) i el Pico de los Neveros (2.129). Superat aquest últim cim vaig arribar a la glacera que hi ha tot just sota el punt més elevat de la Sierra madrilenya, en una zona on la neu encara es conserva molt bé.
La pujada més dura del GTP - Tornar a Córrer
La pujada final a Peñalara (2.429) se'm va fer una mica més llarga del que recordava, però també és cert que hi vaig anar per les roques i no pel caminet que hi ha una mica més a baix. El desgast ja s'anava acumulant. Afortunadament, només em quedava el descens fins a La Granja.
Des de Peñalara, amb vistes a Valdesquí - Tornar a Córrer
En aquest llarg trajecte de baixada hi vaig invertir 1h8', tot i que no he tingut en compte l'estoneta que vaig passar recuperant-me d'un aterratge no previst. Sí, vaig caure de morros a terra. Amb la fortuna que vaig poder esquivar, amb els braços, l'impacte de la cara al terra, però patacada, al cap i a la fi.
Mai m'alegraré de patir una caiguda però la veritat és que cada dia que he pujat a la muntanya m'he sorprès de nou caure i em feia por que aquest primer accident m'arribés el dia de la cursa. Doncs no, ara ja estic batejat. Ara ja sé què és caure a la muntanya...
Els efectes de la caiguda - Tornar a Córrer
Tenint en compte que la sortida de la cursa tindrà lloc a les onze de la nit, és previsible que es produeixin diverses caigudes enmig de la foscor. Que em toqui el rebre (o no) ja dependrà de molts altres factors. Cansament a banda, intentaré posar els cinc sentits per evitar una ensopegada que em pugui esguerrar una cursa que (crec) he preparat bastant bé.
Com deien els antcs romans...Alea jacta est!!!

dimecres, 19 de juny del 2013

MARATÓ DE L'EMMONA. APRENENTATGE PEL MEU FUTUR EN LES CURSES DE MUNTANYA

Com deia Sòcrates (el filòsof de l'antiga Grècia), abans de l'Emmona, la que havia de ser la meva primera marató de muntanya, només sabia que no en sabia res. Puc haver corregut moltes maratons d'asfalt, però no hi ha punts de comparació possibles. Això és una altra història. Em va costar molt poc deixar-me convèncer d'anar a l'Emmona. La seva contribució al projecte solidari en què any rere any TV3 recapta diners per a la recerca en la lluita contra malalties (amb un rècord l'any passat, dedicat al càncer, de més de 12 milions d'euros) va ser un esquer que em va atraure a la prova.
Amb en Jordi Eroles - Tornar a Córrer
 En Jordi Eroles, company de TV3, m'hi va parlar molt bé i m'hi vaig llançar de cap. Vaig pensar que seria una bona pedra de toc de cara al Trail de Peñalara que correré la setmana que ve. El que no podia imaginar és que se'm faria tan dura. Haver estat entrenant-me a les muntanyes de la "sierra" madrilenya, seguint el recorregut del TP80K, em va donar fons i una certa resistència a l'altitud. A partir d'aquí, comença la competició...fes el que puguis.
Sortida conjunta a les sis del matí des de Sant Joan de les Abadesses, dels corredors de la marató (42K i D+3.900) i aquells que fan la bogeria de l'ultra trail (106K i D+8.300). Intento no quedar-me enganxat al darrere d'un gran grup que s'haurà de posar en fila índia a partir del tercer quilòmetre, així que guanyo posicions entre els carrers del poble i l'inici del tap. En el món de les curses de muntanya no hi conec gaire gent, per això em fa una expecial il.lusió trobar-me amb en David Calaburra i en Xavi Nadal Gelada. Poca xerrameca, que el camí fa pujada. Córrer i caminar, caminar i córrer. El pendent de la pujada es va fent més gran i quan alço la vista no sóc capaç de veure el cim de la muntanya. Sempre es troba una mica més enllà. M'adono que alguna cosa no rutlla quan em comencen a avançar corredors. Jo creia que el meu punt feble serien les baixades i a les pujades confiava sentir-me còmode. Intento no capficar-m'hi, és massa aviat per menjar-me el cap i tinc massa quilòmetres de patiment per endavant.
Des de dalt del Puig Estela (2013 metres), ho veig tot diferent. Giro la vista per mirar el panorama i la riuada de corredors que em trobo, intentant guanyar el cim de la muntanya, em fa pujar l'autoestima. Som-hi, que no ha estat res!!!
Inicio el descens cap a Pardines, una baixada terrible en què amb prou feines em puc mantenir dempeus. El risc de caigudes és elevat i augmenta a mida que intento accelerar el ritme. En el tram de pendent més pronunciat em passen nou corredors, mentre que només n'avanço a un. Però quan el camí suavitza i puc tornar a córrer, veig que torno a posar-me a lloc. Cansat de tanta baixada arribo a Pardines, on hi ha avituallament i punt de control.
Arribant a Pardines-Tornar a Córrer
No m'agrada estar-m'hi gaire, als controls. M'estimo més prendre l'imprescindible i continuar endavant. Toca pujar als Tres Cims, un altre coll que desconec. Els 1.200 metres de desnivell positiu que ens separen són una dada que cal tenir en compte. M'ho prenc amb calma des de la sortida del poble. Prefereixo anar en grup i empapar-me del que facin la resta de corredors. Necessito veure com caminen, cada quant s'hidraten, què mengen...Però no en descobreixo els seus secrets. Aquí cadascú fa el que pot. Ja no hi ha converses, estem envoltats per un silenci que només es trenca pel so de les respiracions, rítmiques i acompasades, necessàries, vitals per seguir avançant.
Una altra vegada em torno a bloquejar. La pujada se m'està fent massa llarga i els bessons sembla que vagin a esclatar. Imito els més experts ajudant-me amb les mans sobre les cuixes, com recordo que en algun vídeo explicava en Kilian Jornet. Però ni jo sóc en Kilian ni les cames tenen ganes de pujar. Molts esforços després però, afortunadament, arribo al coll, a 2.400 metres d'altitud. Sóc al punt més elevat de la cursa i he cobert bona part del desnivell de l'Emmona. Torno a mirar cap a l'horitzó amb  optimisme. Sé que no necessito anar ràpid, tinc clar que només necessito...anar endavant. Avançar, resistir, aguantar.
Baixo dels Tres Pics i arribo a la Coma de Vaca. La sensació és meravellosa. Respiro vida. L'espectacle que veuen els meus ulls és fantàstic. Probablement estic magnificant-ho pel patiment acumulat. Tant se val. Gaudeixo el moment i continuo avançant cap a la Central de Daió, un descens per un camí estret, amb pedres i molts giravolts. La meva tècnica no ha millorat però les meves forces sí. Això fa que avanci quatre o cinc corredors...i només me'n passi un. Arribem junts a l'últim control, però ell surt abans que jo. No el tornaré a veure. He arribat a l'avituallament justet d'aigua i opto per omplir una mica el camelback. Decisió encertadíssima, la pujada cap a Núria se'm farà eterna. Per cobrir el primer quilòmetre d'ascens necessito 17 minuts!!! No he pogut córrer en cap lloc i, fins i tot, m'he aturat en algun revolt, amagat, per recuperar-me. És com si, de sobte, m'hagués quedat sense forces. Em prenc l'últim gel que em queda. Decideixo girar el rellotge del canell per intentar no obsessionar-me amb aquest ritme desesperant, com si amb aquesta estúpida mesura aconseguís impedir-me de mirar-lo.
Patint la pujada cap a Núria
No, però m'ajuda.
A la Central de Daió hi he coincidit amb alguns corredors més, però tot i que vaig amb la reserva i que em sembla que no avanço...cap d'ells m'ha superat. Ni tan sols els sento apropar-se. Ells també van malament. Això és un senyal que m'anima i em motiva. Estic esgotat, sí. Però ningú se'n salva.
I aleshores abans d'un gir molt tancat me'n trobo a un i el supero amb facilitat. La injecció d'adrenalina és brutal. El terreny es fa més practicable i torno a córrer. Matemàtiques pures, si corres, avances. Me'n trobo a dos més. Supero al primer i el segon se m'enganxa. Em sento poderós.
Error.
Se m'enganxa als talons i em saluda. És en Ramon Corominas, ens havíem escrit algun correu, temps enrere. De sobte he perdut la concentració i l'empenta que em feia volar. És que això no s'acaba mai??? Busco referències en algun cim o en el camí del cremallera, però no hi veig pistes que m'indiquin que estem arribant al cim. I en aquell moment em plantejo què vull i què no vull fer. Em pot la desídia i se'm fa una muntanya, pitjor que cap de les que hem pujat avui, haver de disputar la posició amb el meu nou i inesperat company de fatigues. Abandono l'esperit competitiu que sempre m'ha acompanyat quan li dic, a en Ramon, que no lluitaré per guanyar-lo, que tant me fa. Que no puc més. Ell no diu ni que sí ni que no. Ja li està bé, l'oferiment.
Amb en Ramon Corominas
Aquesta reacció a la crisi i al cansament em genera una sensació estranya. Quan he dit que tant se me'n dóna la posició, ho he dit perquè creia que no ho aconseguiria. Però sí que puc aconseguir-ho. En aquest duel que no es produirà, jo sóc el caçador que ha empaitat la llebre, després de sis hores de cursa. No sé què hauria passat. Però, en qualsevol cas, quan me n'adono ja és massa tard. Gaudeixo del petit però fantàstic descens cap a la vall de Núria, cansat però emocionat d'acabar aquesta tortura. Els aplaudiments de la gent t'arriben ben endins i començo a donar valor a la gesta que suposa haver acabat la meva primera marató de muntanya.
Arribada en unes meritòries dotzena i tretzena posició
A l'Emmona m'he enfrontat a un munt d'adversitats que desconeixia. He descobert un munt de situacions que et poden afectar, tant negativa com positivament. El meu bateig a la muntanya m'ha recordat a aquell altre que ja vaig viure a la Marató de Sables, l'any 2011, quan vaig patir de valent per superar l'etapa llarga, de 80 quilòmetres. Allò va suposar un aprenentatge de dimensions infinites. Estic convençut que l'exeriència de l'Emmona també m'ajudarà en el futur.
Aquesta densa crònica se us hauria fet molt més pesada si no hagués estat pel reportatge fotogràfic que va fer la Paz Rodríguez. En els pròxims dies podreu veure més imatges (amb altres protagonistes) al seu blog, SIRISPAZ.