MARATÓ DE L'EMMONA. APRENENTATGE PEL MEU FUTUR EN LES CURSES DE MUNTANYA

Com deia Sòcrates (el filòsof de l'antiga Grècia), abans de l'Emmona, la que havia de ser la meva primera marató de muntanya, només sabia que no en sabia res. Puc haver corregut moltes maratons d'asfalt, però no hi ha punts de comparació possibles. Això és una altra història. Em va costar molt poc deixar-me convèncer d'anar a l'Emmona. La seva contribució al projecte solidari en què any rere any TV3 recapta diners per a la recerca en la lluita contra malalties (amb un rècord l'any passat, dedicat al càncer, de més de 12 milions d'euros) va ser un esquer que em va atraure a la prova.

Amb en Jordi Eroles - Tornar a Córrer

 En Jordi Eroles, company de TV3, m'hi va parlar molt bé i m'hi vaig llançar de cap. Vaig pensar que seria una bona pedra de toc de cara al Trail de Peñalara que correré la setmana que ve. El que no podia imaginar és que se'm faria tan dura. Haver estat entrenant-me a les muntanyes de la "sierra" madrilenya, seguint el recorregut del TP80K, em va donar fons i una certa resistència a l'altitud. A partir d'aquí, comença la competició...fes el que puguis.

Sortida conjunta a les sis del matí des de Sant Joan de les Abadesses, dels corredors de la marató (42K i D+3.900) i aquells que fan la bogeria de l'ultra trail (106K i D+8.300). Intento no quedar-me enganxat al darrere d'un gran grup que s'haurà de posar en fila índia a partir del tercer quilòmetre, així que guanyo posicions entre els carrers del poble i l'inici del tap. En el món de les curses de muntanya no hi conec gaire gent, per això em fa una expecial il.lusió trobar-me amb en David Calaburra i en Xavi Nadal Gelada. Poca xerrameca, que el camí fa pujada. Córrer i caminar, caminar i córrer. El pendent de la pujada es va fent més gran i quan alço la vista no sóc capaç de veure el cim de la muntanya. Sempre es troba una mica més enllà. M'adono que alguna cosa no rutlla quan em comencen a avançar corredors. Jo creia que el meu punt feble serien les baixades i a les pujades confiava sentir-me còmode. Intento no capficar-m'hi, és massa aviat per menjar-me el cap i tinc massa quilòmetres de patiment per endavant.

Des de dalt del Puig Estela (2013 metres), ho veig tot diferent. Giro la vista per mirar el panorama i la riuada de corredors que em trobo, intentant guanyar el cim de la muntanya, em fa pujar l'autoestima. Som-hi, que no ha estat res!!!
Inicio el descens cap a Pardines, una baixada terrible en què amb prou feines em puc mantenir dempeus. El risc de caigudes és elevat i augmenta a mida que intento accelerar el ritme. En el tram de pendent més pronunciat em passen nou corredors, mentre que només n'avanço a un. Però quan el camí suavitza i puc tornar a córrer, veig que torno a posar-me a lloc. Cansat de tanta baixada arribo a Pardines, on hi ha avituallament i punt de control.

Arribant a Pardines-Tornar a Córrer

No m'agrada estar-m'hi gaire, als controls. M'estimo més prendre l'imprescindible i continuar endavant. Toca pujar als Tres Cims, un altre coll que desconec. Els 1.200 metres de desnivell positiu que ens separen són una dada que cal tenir en compte. M'ho prenc amb calma des de la sortida del poble. Prefereixo anar en grup i empapar-me del que facin la resta de corredors. Necessito veure com caminen, cada quant s'hidraten, què mengen...Però no en descobreixo els seus secrets. Aquí cadascú fa el que pot. Ja no hi ha converses, estem envoltats per un silenci que només es trenca pel so de les respiracions, rítmiques i acompasades, necessàries, vitals per seguir avançant.
Una altra vegada em torno a bloquejar. La pujada se m'està fent massa llarga i els bessons sembla que vagin a esclatar. Imito els més experts ajudant-me amb les mans sobre les cuixes, com recordo que en algun vídeo explicava en Kilian Jornet. Però ni jo sóc en Kilian ni les cames tenen ganes de pujar. Molts esforços després però, afortunadament, arribo al coll, a 2.400 metres d'altitud. Sóc al punt més elevat de la cursa i he cobert bona part del desnivell de l'Emmona. Torno a mirar cap a l'horitzó amb  optimisme. Sé que no necessito anar ràpid, tinc clar que només necessito...anar endavant. Avançar, resistir, aguantar.
Baixo dels Tres Pics i arribo a la Coma de Vaca. La sensació és meravellosa. Respiro vida. L'espectacle que veuen els meus ulls és fantàstic. Probablement estic magnificant-ho pel patiment acumulat. Tant se val. Gaudeixo el moment i continuo avançant cap a la Central de Daió, un descens per un camí estret, amb pedres i molts giravolts. La meva tècnica no ha millorat però les meves forces sí. Això fa que avanci quatre o cinc corredors...i només me'n passi un. Arribem junts a l'últim control, però ell surt abans que jo. No el tornaré a veure. He arribat a l'avituallament justet d'aigua i opto per omplir una mica el camelback. Decisió encertadíssima, la pujada cap a Núria se'm farà eterna. Per cobrir el primer quilòmetre d'ascens necessito 17 minuts!!! No he pogut córrer en cap lloc i, fins i tot, m'he aturat en algun revolt, amagat, per recuperar-me. És com si, de sobte, m'hagués quedat sense forces. Em prenc l'últim gel que em queda. Decideixo girar el rellotge del canell per intentar no obsessionar-me amb aquest ritme desesperant, com si amb aquesta estúpida mesura aconseguís impedir-me de mirar-lo.

Patint la pujada cap a Núria

No, però m'ajuda.
A la Central de Daió hi he coincidit amb alguns corredors més, però tot i que vaig amb la reserva i que em sembla que no avanço...cap d'ells m'ha superat. Ni tan sols els sento apropar-se. Ells també van malament. Això és un senyal que m'anima i em motiva. Estic esgotat, sí. Però ningú se'n salva.
I aleshores abans d'un gir molt tancat me'n trobo a un i el supero amb facilitat. La injecció d'adrenalina és brutal. El terreny es fa més practicable i torno a córrer. Matemàtiques pures, si corres, avances. Me'n trobo a dos més. Supero al primer i el segon se m'enganxa. Em sento poderós.
Error.
Se m'enganxa als talons i em saluda. És en Ramon Corominas, ens havíem escrit algun correu, temps enrere. De sobte he perdut la concentració i l'empenta que em feia volar. És que això no s'acaba mai??? Busco referències en algun cim o en el camí del cremallera, però no hi veig pistes que m'indiquin que estem arribant al cim. I en aquell moment em plantejo què vull i què no vull fer. Em pot la desídia i se'm fa una muntanya, pitjor que cap de les que hem pujat avui, haver de disputar la posició amb el meu nou i inesperat company de fatigues. Abandono l'esperit competitiu que sempre m'ha acompanyat quan li dic, a en Ramon, que no lluitaré per guanyar-lo, que tant me fa. Que no puc més. Ell no diu ni que sí ni que no. Ja li està bé, l'oferiment.

Amb en Ramon Corominas

Aquesta reacció a la crisi i al cansament em genera una sensació estranya. Quan he dit que tant se me'n dóna la posició, ho he dit perquè creia que no ho aconseguiria. Però sí que puc aconseguir-ho. En aquest duel que no es produirà, jo sóc el caçador que ha empaitat la llebre, després de sis hores de cursa. No sé què hauria passat. Però, en qualsevol cas, quan me n'adono ja és massa tard. Gaudeixo del petit però fantàstic descens cap a la vall de Núria, cansat però emocionat d'acabar aquesta tortura. Els aplaudiments de la gent t'arriben ben endins i començo a donar valor a la gesta que suposa haver acabat la meva primera marató de muntanya.

Arribada en unes meritòries dotzena i tretzena posició

A l'Emmona m'he enfrontat a un munt d'adversitats que desconeixia. He descobert un munt de situacions que et poden afectar, tant negativa com positivament. El meu bateig a la muntanya m'ha recordat a aquell altre que ja vaig viure a la Marató de Sables, l'any 2011, quan vaig patir de valent per superar l'etapa llarga, de 80 quilòmetres. Allò va suposar un aprenentatge de dimensions infinites. Estic convençut que l'exeriència de l'Emmona també m'ajudarà en el futur.

Aquesta densa crònica se us hauria fet molt més pesada si no hagués estat pel reportatge fotogràfic que va fer la Paz Rodríguez. En els pròxims dies podreu veure més imatges (amb altres protagonistes) al seu blog, SIRISPAZ.