(Traducción al castellano al final del artículo)
Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.
Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.
Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el
core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.
L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.
Córrer és un plaer.
I cansar-me, un gust.
ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR
Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.
Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.
Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el
core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.
El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.
Correr es un placer.
Y cansarme, un gusto.
