(Traducción al castellano al final del artículo)
Tenia ganes d'exprimir-me una mica, de demanar-li al cos alguna cosa més que els rodatges progressius que he estat fent aquests últims mesos, on m'interessava més sumar quilòmetres que no pas fer-ne de qualitat. Però el Challenge Madrid ja és història. El nou objectiu a mig termini (sub 37'30 en 10.000) requereix un canvi en els entrenaments.
Aquesta setmana he fet el "clic". D'una banda, tres sessions de 10 quilòmetres, a ritmes de 4'29"/km, 4'21"/km i 4'17"/km (cada dia una mica més ràpidament). I de l'altra, les primeres sèries des de fa molt de temps, al parc del Retiro. Només en vaig fer quatre, totes de mil metres, amb una recuperació de 2 minuts entre cadascuna.
Quan començo de zero m'agrada saber que només puc millorar. Aquesta tranquil·litat no es repetirà en els següents entrenaments, on intentaré superar-me, així que en gaudeixo molt. Bé, gaudeixo i pateixo, com a mi m'agrada, ja que qualsevol cosa em costa més del compte. El resultat d'ahir em satisfà: 3'52, 3'50, 3'47 i 3'47.
Tinc ganes de tornar-hi, ho faré la setmana que ve. I també recuperaré el test de 5.000 del Retiro. El que no tinc clar és quan podré anar a la pista d'atletisme de Pozuelo. Allà vaig fer les últimes sèries fins les d'ahir, el 22 de febrer. Estava finet. Amb en Jero en Rubén i en Pirri, vam fer 9.600 metres (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000), a ritmes d'entre 3'34"/km (la més ràpida) i 3'45"/km (la més lenta). En totes les sèries la recuperació va ser de 90".
No són temps brutals.
Però ara mateix, estic a anys llum.
Això sí, intentaré anar-m'hi apropant.
PRIMERAS SERIES DESDE...FEBRERO!!!
Tenía ganas de exprimirme un poco, de pedirle al cuerpo alguna cosa más que los rodajes progresivos que he estado haciendo estos últimos meses, en los que me interesaba más sumar kilómetros que kilómetros de calidad. Pero el Challenge Madrid ya es historia. El nuevo objetivo a medio plazo (sub 37'30 en 10.000) requiere de un cambio en los entrenamientos.
Esta semana he hecho el "click": Por una parte, tres sesiones de 10 kilómetros, a ritmos de 4'29"/km, 4'21"/km y 4'17"/km (cada día un poco más rápido). Y por otra, las primeras series desde hace mucho tiempo, en el parque del Retiro. Sólo hice cuatro, todas ellas de mil metros, con una recuperación de 2 minutos entre cada una de ellas.
Cuando empiezo de cero me gusta saber que sólo puedo mejorar. Esta tranquilidad no se repetirá en los siguientes entrenamientos, en los que intentaré superarme, así que lo voy disfrutando. Bueno, disfruto y sufro, como a mí me gusta, ya que qualquier exigencia me cuesta más de la cuenta. El resultado de ayer me satisface: 3'52, 3'50, 3'47 y 3'47.
Tengo ganas de volver a hacerlo. Iré la semana que viene. Y también tengo intención de recuperar el test de 5.000 del Retiro. Lo que no tengo claro es cuándo podré ir a la pista de atletismo de Pozuelo. Ahí hice mis últimas series, hasta las de ayer, el 22 de febrero. Estaba finito. Con Jero, Rubén y Pirri, hicimos 9.600 metros (1.000-1.200-1.600-2.000-1.600-1.200-1.000) a ritmos de entre 3'34"/km (la más rápida) y 3'45"/km (la más lenta). En todas las series la recuperación fue de 90".
No son tiempos brutales.
Pero ahora mismo, estoy a años luces.
Eso sí, intentaré irme acercando.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris series. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris series. Mostrar tots els missatges
diumenge, 22 d’octubre del 2017
dijous, 5 de gener del 2017
M'ENCANTEN!!! ...I LES HAVIA ARRIBAT A ODIAR
(Traducción al castellano al final del artículo)
Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.
Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.
Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.
L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.
Córrer és un plaer.
I cansar-me, un gust.
ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR
Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.
Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.
Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.
El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.
Correr es un placer.
Y cansarme, un gusto.
Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.
Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.
Fins ara.
L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
Córrer és un plaer.
I cansar-me, un gust.
ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR
Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.
Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.
Hasta ahora.
El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Correr es un placer.
Y cansarme, un gusto.
dimecres, 28 de setembre del 2016
QUAN CÓRRER ÉS COM VOLAR
(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
No ho hauria dit, no ho hauria somiat, no esperava tant. Però el cos m'ha concedit una treva i l'estic gaudint com mai. Entreno, estiro, descanso i recupero. El reforç muscular mai me l'havia pres seriosament, però m'ha donat la vida.
Recordo els primers dies que tornava a córrer, a 7'/km...durant un únic quilòmetre. I flipava.
Avui he fet un entrenament molt interessant, de 15 quilòmetres, amb 6 sèries de 1.000 recuperant 1'30". Amb més estona d'escalfament, però ha estat una sessió calcada a una altra que vaig fer fa quinze dies, a les pistes de Pozuelo, amb els Kamparredores (Jero, Christian i Rubén), que preparen les maratons de Nova York i València. La diferència entre les dues sessions ha estat notable. Avui, 5" més ràpid de mitjana, he corregut amb les voladores d'Asics, les Tarther 2.
El resultat:
3'38.8
3'32.0
3'38.7
3'36.1
3'37.1
3'34.8
Bufava una mica de vent, així que hi havia mils ràpids (amb tres rectes de vent a favor i dues en contra) i mils lents (les rectes amb vent en contra, 3, feien feixuga la sèrie).
Però no he patit. No he tingut aquella sensació de patiment, de no poder més, de cansament a les cames o de no poder respirar. No. M'hi he esforçat molt, però he gestionat cada sèrie, guardant una mica.
Mentre serrava les dents en cada sèrie, anava mirant el rellotge i no em creia que estigués anant tan ràpidament. Corria, sí. Però tenia la sensació d'estar volant sobre el tartan.
CUANDO CORRER ES COMO VOLAR
No lo habría dicho, no lo habría soñado, no esperaba tanto. Pero el cuerpo me ha regalado una tregua y la estoy disfrutando como nunca. Entreno, estiro, descanso y recupero. El refuerzo muscular nunca me lo había tomado seriamente, pero me ha dado la vida.
Recuerdo los primeros días que volvía a correr, a 7'/km...durante un único kilómetro. Y flipaba.
Hoy he hecho un entrenamiento muy interesante, de 15 kilómetros, con 6 series de 1.000 metros, recuperando 1'30". Con más rato de calentamiento, pero ha sido una sesión calcada a otra que hice hace dos semanas, en las pistas de Pozuelo, con los Kamparredores (Jero, Christian y Rubén), que preparan los maratones de Nueva York y Valencia. La diferencia entre las dos sesiones ha sido notable. Hoy, 5" más rápido de media, he corrido con las voladoras de Asics, las Tarther 2.
El resultado:
3'38.8
3'32.0
3'38.7
3'36.1
3'37.1
3'34.8
Soplaba un poco de viento, así que había miles rápidos (con tres rectas de viento a favor y dos en contra) y miles lentos (las rectas con viento en contra, 3, lo hacían complicado).
Pero no he sufrido. No he tenido aquella sensación de sufrimiento, de no poder más, de cansancio en las piernas o de no poder respirar. No. Me he esforzado mucho pero he gestionado cada serie, guardando un poco.
Mientras apretaba los dientes en cada serie, iba mirando el reloj y no me podía creer que estuviese yendo tan rápido. Estaba corriendo, sí. Pero me daba la sensación de estar volando sobre el tartán.
No ho hauria dit, no ho hauria somiat, no esperava tant. Però el cos m'ha concedit una treva i l'estic gaudint com mai. Entreno, estiro, descanso i recupero. El reforç muscular mai me l'havia pres seriosament, però m'ha donat la vida.
Recordo els primers dies que tornava a córrer, a 7'/km...durant un únic quilòmetre. I flipava.
Avui he fet un entrenament molt interessant, de 15 quilòmetres, amb 6 sèries de 1.000 recuperant 1'30". Amb més estona d'escalfament, però ha estat una sessió calcada a una altra que vaig fer fa quinze dies, a les pistes de Pozuelo, amb els Kamparredores (Jero, Christian i Rubén), que preparen les maratons de Nova York i València. La diferència entre les dues sessions ha estat notable. Avui, 5" més ràpid de mitjana, he corregut amb les voladores d'Asics, les Tarther 2.
3'38.8
3'32.0
3'38.7
3'36.1
3'37.1
3'34.8
Bufava una mica de vent, així que hi havia mils ràpids (amb tres rectes de vent a favor i dues en contra) i mils lents (les rectes amb vent en contra, 3, feien feixuga la sèrie).
Però no he patit. No he tingut aquella sensació de patiment, de no poder més, de cansament a les cames o de no poder respirar. No. M'hi he esforçat molt, però he gestionat cada sèrie, guardant una mica.
CUANDO CORRER ES COMO VOLAR
No lo habría dicho, no lo habría soñado, no esperaba tanto. Pero el cuerpo me ha regalado una tregua y la estoy disfrutando como nunca. Entreno, estiro, descanso y recupero. El refuerzo muscular nunca me lo había tomado seriamente, pero me ha dado la vida.
Recuerdo los primeros días que volvía a correr, a 7'/km...durante un único kilómetro. Y flipaba.
Hoy he hecho un entrenamiento muy interesante, de 15 kilómetros, con 6 series de 1.000 metros, recuperando 1'30". Con más rato de calentamiento, pero ha sido una sesión calcada a otra que hice hace dos semanas, en las pistas de Pozuelo, con los Kamparredores (Jero, Christian y Rubén), que preparan los maratones de Nueva York y Valencia. La diferencia entre las dos sesiones ha sido notable. Hoy, 5" más rápido de media, he corrido con las voladoras de Asics, las Tarther 2.
3'38.8
3'32.0
3'38.7
3'36.1
3'37.1
3'34.8
Soplaba un poco de viento, así que había miles rápidos (con tres rectas de viento a favor y dos en contra) y miles lentos (las rectas con viento en contra, 3, lo hacían complicado).
Pero no he sufrido. No he tenido aquella sensación de sufrimiento, de no poder más, de cansancio en las piernas o de no poder respirar. No. Me he esforzado mucho pero he gestionado cada serie, guardando un poco.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
