dimarts, 24 d’abril del 2018

FLOR DE TRIATLÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

A finals de 2016 en Rafa Prado va posar en funcionament un projecte que tenia en ment des de feia temps, un club de triatló que tingués un triple vessant: competitiu, formatiu i social. No va necessitar de gaires proves per començar a obtenir resultats. Envoltat de gent amb ganes d'implicar-se i d'esportistes amb ganes d'esforçar-se per un bé comú. A en Rafa el vaig conèixer fa una colla d'anys, quan, picat per la curiositat del món de la triatló, vaig anar a veure l'Ecotrimad. Ell hi participava i a partir d'aquí...

Durant tot aquest temps he anat seguint, des de la distància, les evolucions de les diferents flors d'aquest enorme jardí. I fins i tot vaig tenir la sort de debutar amb el color vermell al Challenge Madrid del passat 24 de setembre. Era la meva estrena, també, en la llarga distància de la triatló.
Des d'aleshores, m'ha costat tornar a competir. De fet, només ho he fet en dues curses, un 10K a Madrid i la Mitja Marató de Figueres. Posteriorment, quan buscava posar-me en forma de cara a la San Silvestre Vallecana, em vaig lesionar. En aquest 2018 encara no m'he estrenat. Però ja ho tinc tot preparat per fer-ho. Estic treballant en el calendari, fent equilibris i càlculs sobre quins caps de setmana puc tenir lliures. Mentre aquest moment arriba, ja he anat provant la nova vestimenta de Flor de Triatló per a aquesta temporada.
S'apropa el mes de maig, ja ha arribat el bon temps, li he tret la pols a la bicicleta i torno a fer piscines. En breu, em vestiré de curt. Tinc ganes de competir. Tinc ganes de sentir-me una Flor de Triatló.


FLOR DE TRIATLÓ

A finales de 2016 Rafa Prado puso en marcha un proyecto que tenía en mente desde mucho tiempo atrás, un club de triatlón que tuviese una triple vertiente: competitiva, formativa y social. No necesitó de muchas pruebas para empezar a obtener resultados. Rodeado de gente con ganas de implicarse y de deportistas con ganas de esforzarse por un bien común. A Rafa le conocí hace un puñado de años, cuando picado por la curiosidad del mundo del triatlón, fui a ver el Ecotrimad. Él participaba y a partir de aquí...

Durante todo este tiempo he ido siguiendo, desde la distancia, las evoluciones de las diferentes flores de este enorme jardín. E incluso tuve la suerte de debutar con el color rojo en el Challenge Madrid del pasado 24 de septiembre. Era mi estreno, también, en la larga distancia del triatlón.
Desde entonces me ha costado volver a competir. De hecho sólo he hecho dos carreras, un 10K en Madrid y la Mitja Marató de Figueres. Posteriormente, cuando buscaba ponerme en forma de cara a la San Silvestre Vallecana, me lesioné. En este 2018 todavía no me he estrenado. Pero ya lo tengo todo preparado para hacerlo. Estoy trabajando en el calendario, haciendo equilibrios y cálculos sobre qué fines de semana puedo tener libres. Mientras este momento llega, ya he ido probando la nueva equipación de Flor de Triatló para esta temporada.
Se acerca el mes de mayo, ya llegó el buen tiempo, le he quitado el polvo a la bicicleta y vuelvo a hacer piscinas. En breve, me vestiré de corto. Tengo ganas de competir. Tengo ganes de volver a sentirme una Flor de Triatló.

dilluns, 5 de febrer del 2018

TURN THE NEGATIVE INTO POSITIVE

(Traducción al castellano al final del artículo)

Transforma els aspectes negatius en positius.
No m'és senzill sortir en bicicleta. Esgarrapar al meu dia a dia 3 o 4 horetes (totes juntes) per anar a rodar i fer quilòmetres és com un trencaclosques en que costa molt fer encaixar totes les peces. Que quan ho aconsegueixes se't posi a ploure...és una molt mala passada. Doncs això és el que em va passar ahir diumenge. I, òbviament, em vaig quedar sense bici. Encara que deixi de ploure, amb l'asfalt moll i el del cobert no em ve de gust sortir.

Però tenia clar que aniria a córrer. I que aprofitaria el matí per anar una mica més enllà dels 12 o 13 km. que estava fent en els entrenaments setmanals.

Esperar va tenir la seva recompensa. El fred que feia ahir a Madrid va convertir la pluja en neu i el panorama va canviar completament. El que per als cotxes, el trànsit, els camps de cultiu, el clavegueram i tantes altres coses és un gran inconvenient, per al món de l'oci és una genialitat.  Ahir, ni em vaig posar a esquiar ni a fer ninots de neu. Però els 15 quilometrets que em vaig marcar sota la intensa nevada van ser brutals. Floquets petits, floquets grans, floquets sense forma...els anava veient caure i anava gaudint de cadascuna de les meves passes.
Imatge de @LaCorralaM21
Quan tornaba cap a casa ho feia somrient, tot recordant que se m'havia escapat un matí de ciclisme, però que havia guanyat una d'aquelles experiències que queden en el record.

I, a més, per primera vegada aquest 2018, en el tancament del quilometratge de cada setmana vaig superar els números de l'any passat (de 68,2 a 78,1 km.). I això, de cara al Challenge Madrid és una petita, però molt bona notícia.


TURN THE NEGATIVE INTO POSITIVE

Transforma los aspectos negativos en positivos.
No me resulta sencillo salir en bicicleta. Arañar a mi día a día 3 o 4 horas seguidas para ir a rodar y hacer kilómetros es como un rompecabezas en el que cuesta mucho hacer encajar todas las piezas. Que cuando lo consigas se te ponga a llover...es una mala pasada. Pues eso es lo que me sucedió ayer domingo. Y, obviamente, me quedé sin bici. Aunque deje de llover, con el asfalto mojado y cielo cubierto de nubes no me apetece salir.

Pero tenía claro que iría a correr. Y que aprovecharía la mañana para ir un poco más allá de los 12 o 13 km. que estaba haciendo en los entrenamientos semanales.

Esperar tuvo su recompensa. El frío que hacía ayer en Madrid convirtió la lluvia en nieve y el panorama cambió completamente. Lo que para los coches, el tráfico, los campos de cultivo, las cloacas y tantas otras cosas en un gran inconveniente, para el mundo del ocio es una genialidad. Ayer, ni me puse a esquiar ni a hacer muñecos de nieve. Pero los 15 kilómetros que me marqué bajo la intensa nevada fueron brutales. Copos pequeños, copos grandes, copos sin forma...los iba viendo caer e iba disfrutando de cada una de mis zancadas.
Imagen de @LaCorralaM21
Cuando llegué a casa lo hacía con una sonrisilla, recordando que se me había escapado una mañana de ciclismo, pero que había ganado una de esas experiencias que quedan para el recuerdo.

Y, además, por primera vez en este 2018, en el cierre del kilometraje de cada semana, superé los números del año pasado (de 68,2 a 78,1 km.). Y esto, de cara al Challenge Madrid es una pequeña, pero muy buena noticia.

dijous, 1 de febrer del 2018

GENER JA ÉS HISTÒRIA. BALANÇ.

(Traducción al castellano al final del artículo)

S'ha acabat el mes de gener i passo balanç a aquest inici de 2018, un any en què els meus esforços van encaminats al Challenge Madrid del 23 de setembre, amb l'objectiu de millorar les meves prestacions de l'edició del 2017.
El primer que he fet ha estat un recompte dels entrenaments. Des de l'1 de gener fins al dia abans de la cursa vaig sumar 2.291 quilòmetres de córrer a peu, 2.973 quilòmetres en bicicleta i 60.000 metres de natació, una xifra que confio superar quan arribi el moment.
En aquests tres primers mesos, però, sempre aniré bastant al darrere, ja que ara fa un any encara no havia nascut en Nil (2 de març) i la meva llibertat de moviments era bastant més gran que actualment. Així doncs, anirem a pams. Els números queden així:
221,4 km. de córrer (299,6 km., l'any passat).
259,8 km. de bici (318,7 km., l'any passat).
0 m. de natació (4.750 m., l'any passat).

Després de la lesió al bessó que em va deixar sense San Silvestre Vallecana, cada setmana he anat augmentant el quilometratge (11, 55, 57, 60) i ara veig que, tot i que a ritmes molt lents, començo a anar per bon camí.
A nivell ciclista, la pluja m'ha impedit sortir algun dels dies que tenia indicats, però intento entrar en rutina.
El compte pendent continua sent la natació. És la disciplina que menys considero, de cara a la triatló de llarga distància, sí. Però m'hi hauré d'anar posant. El meu compromís, de cara al mes de febrer, és tornar a la piscina.


ENERO YA ES HISTORIA. BALANCE.

Se acabó el mes de enero y paso balance a este inicio de 2018, un año en el que mis esfuerzos van encaminados al Challenge Madrid del 23 de septiembre, con el objetivo de mejorar mis prestaciones de la edición de 2017.

Lo primero que he hecho ha sido un recuento de los entrenamientos. Desde el 1 de enero i hasta el día antes de lacarrera, sumé 2.291 kilómetros a pie, 2.973 kilómetros en bicicleta y 60.000 metros de natación, una cifra que confío superar cuando llegue el momento. En estos tres primeros meses, sin embargo, siempre iré bastante por detrás, ya que ahora hace un año todavía no habían nacido Nil (2 de marzo) y mi libertad de movimientos era bastante más grande que actualmente. Así pues, iremos a palmos. Los números quedaron así:
221,4 km. de correr (299,6 km., el año pasado).
259,8 km. de bici (318,7 km., el año pasado).
0 m. de natación (4.750 m., el año pasado).

Después de la lesión en el gemelo que me dejó sin San Silvestre Vallecana, cada semana he ido aumentando el kilometraje (11, 55, 57, 60) y ahora veo que, a pesar de que los hago a ritmos muy lentos, empiezo a encontrar el camino correcto.
A nivel ciclista, la lluvia me ha impedido salir alguno de los días que tenía indicados, pero intento entrar en rutina.
Mi cuenta pendiente sigue siendo la natación. Es la disciplina que menos considero, de cara al triatlón de larga distancia, sí. Pero me tendré que ir preparando. Mi compromiso, de cara al mes de febrero, es volver a la piscina.

dimecres, 3 de gener del 2018

MALEÏDA LESIÓ, MENYS CÓRRER I MÉS BICI

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tenia un objectiu (baixar de 37'30") i dues bales (Aranjuez i la San Silvestre Vallecana). Però quan me'l vaig plantejar no vaig pensar, en cap moment, que una lesió m'impediria plantar-me a la línia de sortida de cap de les dues curses per batre'l. I així va ser. Aquelles molèsties al bessó, que ben bé no són al besó, sinó en un dels tendons rotulians, m'han festiguejat les festes nadalenques. El Dia de Nadal, com cada 25 de desembre, vaig pujar a la Carretera de les Aigües, per fer la tradicional rodadeta per cremar torrons. I no vaig passar dels 4,5 quilòmetres. Encara no havia fet net.

Des que he tornat a Madrid, els dolors s'han anat reduint i, ara, gairebé són inapreciables. Però he decidit enfortir una mica abans de tornar a córrer (sempre "tornar a córrer"). I a banda de recuperar el pilates a casa, he tornat a agafar la bicicleta. Des del Challenge de Madrid, el 24 de setembre, només havia fet 3 dies de ciclisme, el tenia totalment abandonat. Fins aquest dilluns passat, que vaig decidir que no hi havia millor manera per començar l'any que sortint a rodar un parell d'horetes. Rovellat de cames, pesat de panxa i amb un vent molest, però la sensació de fer esport (després d'un període de convalescència) no pot ser més meravellosa.
I, a partir d'ara, quan pugui tornar a córrer, correré. Però amb una fórmula que mai hauré d'abandonar: "menys córrer i més bici".


MALDITA LESIÓN, MENOS CORRER Y MÁS BICI

Tenía un objectivo (bajar de 37'30") y dos balas (Aranjuez y la San Silvestre Vallecana). Pero cuando me lo planteé no pensé, en ningún momento, que una lesión me impediria plantarme en la línea de salida de ninguna de las dos carreras para batirlo. Y así fue. Aquellas molesties en el gemelo, que no están exactamente ahí, sino en uno de los tendones rotulianos, me han fastidiado las fiestas navideñas. El día de Navidad, como cada 25 de diciembre, subí a la Carretera de les Aigües, para el tradicional rodaje para quemar turrones. Y no pasé de los 4,5 kilómetros. Todavía no estaba a punto.

Desde que he regresado a Madrid, los dolores han ido menguando y ahora casi son inapreciables. Sin embargo he decidido fortalecer la zona antes de volver a correr (siempre se trata de "tornar a córrer" (volver a correr)). Y además de recuperar las sesiones de pilates en casa, he vuelto a coger la bicicleta. Desde que competí en el Challenge de Madrid, el 24 de septiembre, sólo había hecho tres entrenamientos de ciclismo, lo tenía totalmente abandonado. Hasra este lunes pasado, cuando decidí que no había una mejor manera de empezar el año que saliendo a rodar un par de horitas. Oxidado de piernas, pesado de barriga y con un viento molesto, pero la sensación de hacer deporte (después de un periodo de convalecencia) no puede ser más placentera.
Y a partir de ahora, cuando pueda volber a correr, correré. Pero lo haré con una fórmula que no debería abandonar nunca: "menos correr y más bici".


dissabte, 16 de desembre del 2017

KO I ADÉU A ARANJUEZ. NOMÉS EM QUEDA UNA BALA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.
A les portes del Retiro amb en Francesc

La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.


KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA

El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.
En la puerta del Retiro, con Francesc

La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.

dilluns, 4 de desembre del 2017

DESCOBRINT LA TRAMUNTANA A LA MITJA DE FIGUERES

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Si corres una cursa al desert del Sàhara, molt probablement se t'omplirà el cos de granees de sorda. 
Si en corres una al País Basc no t'haurà de sorprendre que et caigui un aiguat i acabis ben xop.
Amb aquestes premises no cal que us digui res de l'Empordà, oi?
Era evident que a la Mitja de Figueres hi caria vent. Ho sabíem tots, estàem avisats. No ens podem queixar. Jo, com a mínim, no ho faré. És més, tot al contrari, penso que és un aspecto que la Mitja de Figueres hauria d'explotar.

Oi que els corredors busquem reptes diferents, durs i esgotadors? Doncs la Tramuntana reuneix tots aquests al·licients. 
Avui he viscut una experiència nova i única, un enfrontament directe amb el vent. La Tramuntana baixa del nord, directament del Pirineu, però no ho fa en una sola direcció, ho fa a ràfegues, fet que el converteix en més imprevisible, totalment incontrolable. 

Des del quilòmetre 5 de la cursa he anat tot sol. Sense grup, sense para-vent. Allà només érem el vent i jo. M'entrava de dreta a esquerra, amb una força inusual, i em costava un munt mantenir-me en els límits de l'asfalt. Pensava que allò era complicat però poc abans d'arribar a Peralada, a la meitat de la cursa he enxampat a un corredor figuerenc que m'ha advertit que hauríem d'afrontar dos quilòmetres i mig del pitjor vent de tota la mitja.
No m'ho he cregut.
I m'he endut una plantofada brutal en tota la cara. Al mateix lloc on em colpejava la Tramuntana. He passat dels 4'00"/km als 4'48"/km, en un tres i no res. El cos endavant, dibuixant una diagonal, el cap intentant amagar-se mirant a terra i els braços mantenint l'equilibri.

Si alguna cosa se'm resisteix, m'enganxa. Si em fa patir, m'atrau. He lluitat tant contra el vent, que quan em tocava gaudir-lo i volar, quan m'empenyia per l'esquena, m'he quedat sense forces per treure'n profit. Cada dia s'aprèn alguna cosa, diuen...

Al final he acabat el 31è, en 1h24'57", el dia que he descobert la Tramuntana. El dia que he après a valorar els atletes empordanesos, aquells que s'entrenen dia rere dia amb aquestes adversitats, que enforteixen el cos...i l'ànima.



DESCUBRIENDO LA TRAMONTANA EN LA MITJA DE FIGUERES

Si corres una careara en el desierto del Sáhara, muy probablemente se te llenará el cuerpo de granos de arena
Si la que corres es en el País Vasco, no debería sorprenderte que te caiga una tempestad y acabes totalmente empapado. 
Con estas premisas no hace falta que te diga nada del Empordà, verdad?

Era evidente que en la Mitja de Figueres habría viento. Lo sabíamos todos, estábamos avisados. No nos podemos quejar. Yo, como mínimo, no lo haré. Es más, todo lo contrario, pienso que es un aspecto que la Mitja de Figueres debería explotar. Verdad que los corredores buscamos retos distintos, duros y agotadores? Pues la Tramontana reúne todos estos alicientes.

Hoy he vivido una experiencia nueva y única, un enfrentamiento con el viento. La Tramontana baja del norte. Directamente del Pirineo, pero no lo hace en una sola dirección, lo hace a ráfagas, un hecho que lo convierte en más imprevisible y totalmente incontrolable.

Desde el kilómetro 5 de carrera he ido solo. Sin grupo, sin una pantalla protectora. Ahí solamente estábamos el viento y yo. Me entraba de derecha a izquierda, con una fuerza inusual, y me costaba un montón mantenerme en los límites el asfalto. Pensaba que aquello era complicado, pero poco antes de llegar a Peralada, a mitad de carrera, he atrapado a un corredor de Figueres que me ha advertido que estábamos a punto de afrontar dos kilómetros y medio del peor viento de toda la media.
No le he creído. 
Y me he llevado un tortazo brutal en toda la cara. El mismo sitio donde me golepaba la Tramontana. He pasado de los 4'00"/km a los 4'48"/km, en un abrir y cerrar de ojos. El cuerpo tirado hacia adelante, dibujando una diagonal, la cabeza intentando esconderse, mirando hacia el suelo y los brazos manteniendo el equilibrio.

Si alguna cosa se me resiste, me atrapa. Si me hace sufrir, me atrae. He luchado tanto contra el viento que cuando me tocaba disfrutar de él y volar, cuando me empujaba por la espalda, me he quedado sin fuerzas para sacarle provecho. Cada día se aprende alguna cosa, dicen...

Al final he acabado el 31o, en 1h24'57", el día en el que he descubierto la Tramontana. El día que he aprendido a valorar a los atletas del Ampurdán, aquellos que se entrenan día tras día en estas condiciones adversas, que fortalecen el cuerpo y el alma.

divendres, 1 de desembre del 2017

BUSCANT UN PUNT DE FORMA PER A LA MITJA DE FIGUERES

(Traducción al castellano al final del artículo)

Gairebé quatre setmanes sense escriure al blog. 25 dies sense notícies, per falta de temps. El que sí que he pogut fer és anar trampejant per entrenant-me. Menys del que hauria volgut, però tampoc em queixo. L'objectiu segueix sent baixar de 37'30" en un 10.000 en aquest 2017, però abans d'intentar-ho, aquest cap de setmana faré una incursió en els 21K, a la Mitja de Figueres.

Sense pretensions, amb ganes de gaudir de la distància, amb il·lusió per tornar a competir a Catalunya, en una cursa de nova creació, que es va estrenar l'any passat, i que té un futur il·lusionant al davant. Fa pinta que farà fred i que no plourà, però el que serà una incógnita fins l'últim moment és el vent. A l'Empordà, ja se sap, hi bufa la Tramuntana. Els de fora, estem tots avisats.
Des que vaig superar la lesió dels genolls que em va tenir 3 anys parat, he corregut tres mitges maratons:

9/12/2016 / Villaverde - 1:23'36"
30/1/2017 / Getafe - 1:20'59"
5/2/2017 / Vías Verdes Arganda - 1:24'30"

Per molt que vulgui recordar temps pretèrits en què corria a altres ritmes i el meu cos aguantava el que li demanés, els anys no perdonen. I aquesta és la meva realitat actual, sempre per damunt de l'1:20'.

Estic pesat, lent i sense xispa. No em canso però tampoc em veig fresc.
Ara bé, avui he fet el millor entrenament des que vaig acabar el Challenge de Madrid. En un circuit on només hi tinc referències dels últims dos anys, al parc del Conde Orgaz, aquest matí he fet la meva segona millor marca de sempre 13'13", a només 10" del rècord, que vaig aconseguir a mitjans del passat mes de gener, poc abans de la Mitja de Getafe. És a dir, content. Sí, molt, pero no aspiro a baixar d'1:22'00". Confio quedar-m'hi a prop.



BUSCANDO UN PUNTO DE FORMA PARA LA MEDIA DE FIGUERES

Casi cuatro semanas sin escribir en el blog. 25 días sin noticias, por falta de tiempo. Lo que sí que he podido hacer es ir robarle tiempo al tiempo para entrenarme. Menos del que habría deseado, pero tampoco me quejo. El objetivo sigue siendo bajar de 37'30" en un 10.000 antes de fin de año. Pero voy a abrir un paréntesis y este fin de semana haré una incursión en los 21K, en la Media de Figueres.

Sin pretensiones, con ganas de disfrutar de la distancia, con ilusión por volver a competir en Catalunya, en una carrera de nueva creación, que se estrenó el año pasado, y que tiene un futuro ilusionante por delante.
Tiene pinta que hará frío y que no lloverá, pero lo que será una incógnita hasta el último momento es el viento. En el Empordà, ya se sabe, sopla la Tramuntana. Los que vamos de fuera, estamos todos avisados.
Desde que superé la lesión en las rodillas que me tuvo 3 años parado, he corrido tres medios maratones:

9/12/2016 / Villaverde - 1:23'36"
30/1/2017 / Getafe - 1:20'59"
5/2/2017 / Vías Verdes Arganda - 1:24'30"

Por mucho que quiera recordar tiempos pretéritos, en los que corría a otros ritmos y mi cuerpo aguantaba lo que le pidiese, los años no perdonan. Y esa es mi realidad actual, siempre por encima de la 1:20'

Estoy pesado, lento y sin chispa. No me canso, pero tampoco me veo fresco.
Sin embargo, sorprendentemente, hoy he realizado el mejor entrenamiento desde que acabé el Challenge de Madrid. En un circuito en el que tengo referencias durante los dos últimos años, el parque del Conde Orgaz, esta mañana he hecho mi segunda mejor marca de siempre, 13'13", a sólo 10" del récord, que conseguí a mediados del pasado mes de enero, poco antes de la Media de Getafe. Es decir, contento. Sí, mucho. Pero no aspiro a bajar de 1:22'00. Confío estar cerca de esos números.