UNA DE BATALLETES...QUE JA M'AGRADARIA QUE N'HI HAGUÉS MÉS SOVINT

No és el mateix circuit, no és el mateix desnivell, no hi ha la mateixa combativitat. Tot va ser molt diferent. Però el cas és que córrer a Barcelona em va anar de meravella. Dissabte vaig quedar a les Aigües, amb en Joan Prats, en Marc Fontanals, en Josep Maria Fàbregas i l'Eugènia Miró. La idea era fer una anada tranquil.la i una tornada a ritme (cadascú al seu, però buscant-ne un de viu). En Fàbregas i l'Eugènia no van voler divertir-se, ens ho van deixar a en Marc, en Prats i a mi...
I va ser fantàstic: sortida a l'antiga (com quan aguantava el que volia i més...), a prop dels 3'20". Em van deixar uns metres de distància, conscients que m'estava equivocant i quan vaig arribar al 500 (1'42"), ja els tenia gairebé enganxats. Quan vam arribar al mil, ja m'havia situat (3'29") i sentia que, a aquell ritme, aguantaria bé fins al final. L'únic que ho faria seria en Prats, que va sortir com un llamp cap endavant i no el vam tornar a veure de prop fins que vam arribar a l'aparcament. Al darrere, passàvem el segon quilòmetre a 3'31", un pèl més lent, però mantenint. Sentia la respiració d'en Marc anar i venir, però no tenia clar si seguiria o es quedaria.
Seguia, seguia. Seguia enganxat a mi. Sobretot perquè el pas pel tercer quilñòmetre, als avions, va ser bastant més lent (3'35"). No volia que allò es convertís en el clàssic "he començat a tota castanya i acabo pagant una ronda a tothom...entregat a les circumstàncies". No podia permetre que el ritme continués en regressió, així que vaig apretar fort les dents i vaig aconseguir frenar la caiguda (3'33"), just abans de l'últim quilòmetre. Vaig mantenir el ritme fins l'últim 500, quan va emergir un Fontanals que encara no havia ensenyat les seves armes. S'havia estat reservant pel moment decisiu. Se'm va posar al costat, després va tirar una mica...i s'hi va repensar: el temps que anàvem a fer ja era prou interessant, no calia rematar-me tan aviat. Em va cedir el pas, amb la mà, com aquell que diu, "tira tu, que jo no vaig bé". Però no vaig picar l'ham. Tot i això, el 3'29" demostra que vam recuperar l'alegria en els metres finals. Vam tancar el 5.000 en uns molt agradables 17'40", que hauria firmat en qualsevol mes de juliol i en bona part de les últimes temporades.
17'40", mol millor que els 18'36" del Retiro (amb lleuger pendent, sense rivalitat...). Em queda la sensació que si entrenés a Barcelona, amb aquest parell de monstres, em divertiria molt més i, fins i tot, encara podria millorar les marques. O no, que això mai se sap. Que les marques que tinc, tant en 10K, com en Mitja i en Marató, les he fet entrenant-me a Madrid.