ELS SECRETS DEL COS HUMÀ

És difícil d’entendre, però avui tot ha tornat a la normalitat. Un entrenament dur a la Casa de Campo, amb pujades i baixades, a un ritme elevat...i sense conseqüències. L’orina ha recuperat el seu color habitual. És aviat per dir-ho, però així com va aparèixer, el problema s’ha esvaït. Veurem demà, si no torna. Tot i això ja tinc cita amb l’uròleg per intentar aclarir la qüestió.

Al Cerro Garabitas volia retrobar-me amb mi mateix, posar a prova el meu estat de forma, conèixer veritablement quant he perdut per culpa de la lumbàlgia, així com saber si el que queda de les molèsties m’impedirien anar a ritme. Afortunadament no he patit cap problema i la sensació que em deixa l’entrenament és molt bona. Fa una estona, a més, he passat per xapa i pintura amb el fisio i estic com una seda.

Era el primer test de les últimes setmanes i no volia passar-me de quilòmetres, així que he fet 4 voltes, m’interessava més aconseguir un ritme millor que el de les últimes ocasions que m’havia apropat a la Casa de Campo: 15’36, 15’14, 15’03 i 14’41”. La progressió ha estat excel•lent i la capacitat de millora ha estat força bona. L’únic “però” que hi posaria és aquesta última volta ja que, tot i que m’ha semblat que no em deixava res, confiava que baixaria de 14’35.

Ara bé, aquesta jornada de voltes entre setmana m’ha fet recuperar la confiança de cara a Barcelona. Falta poc més d’un mes per a la marató i no em sento tan lluny dels meus objectius. Serà clau, però, que la sort em faci costat a nivell de lesions. Si em respecten tot anirà sobre rodes. En aquest sentit, el cos humà és qui té l’última paraula, malgrat que de vegades costi entendre’n el seu significat, costi desxifrar-ne els seus secrets.