A ningú li agrada haver d'estar parat. Quan estem lesionats ens pugem per les parets, fem càlculs, pensem en la modificació del calendari, posposem entrenaments, ens veiem obligats a renunciar a curses, ens engreixem...i fem mil proves per comprovar si encara ens fa mal o anem per bon camí.
Però l'ansietat per tornar a córrer al més aviat possible, sovint, ens impedeix veure el costat bo d'una lesió. Com a mínim, d'una lesió lleu, com ha estat la meva lumbàlgia. I la part positiva és el descans que donem al cos, que venia d'estar sotmès a intenses sessions d'entrenament. Dissabte i diumenge vaig sumar 28 kms, que em van donar confiança per tornar a la normalitat. L'evolució dels dos dies que van seguir va ser millor encara: dilluns, rodatge suau de 12 quilòmetres, i avui, tirada llarga per veure com responien les lumbars, 20 kms, a una mitjana de 4'24" cada parcial.
A diferència del que és habitual en mi, avui he entrenat a l'hora de dinar (de bon matí m'anava una mica just) i he descobert l'obvietat de l'ascens de la temperatura. Entre els -2ºC i els 8ºC i a un munt de sensacions agradables. Demà dimecres tornaré a anar-hi a les vuit del matí, però els meteoròlegs han anunciat que el temps passarà a ser menys hostil.
Tot i qu em trobo bé, no canto victòria. Aquesta setmana m'he prohibit ritmes elevats.
I segueixo amb els pinyols de cireres lligats a la cintura.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Aturar costa molt, sobretot quan tens un objectiu molt a prop.
A mi em falta paciència per aquestes coses i duc més d'una setmana entrenant amb molèsties.
Imagino que res comparat amb lo teu, perquè a tu el dolor no et deixava còrrer, però com bé dius, a vegades s'ha de saber aturar.
Llàstima no haver-te vist per Gavà!
A seguir amb els pinyols!
Publica un comentari a l'entrada