Em vaig despertar poc després de les sis del matí. Lentament vaig obrir els ulls. Aleshores no ho sabia però aquella seria l’única acció que, durant un bon grapat de dies, no em provocaria cap tipus de dolor. La nit anterior havia finalitzat la Isostar Desert Marathon, una cursa de 114 quilòmetres pel desert dels Monegros. Havia disputat la prova l’any passat, així que ja sabia quin pa s’hi coïa. O això creia: a l’hora de la veritat vaig poder comprovar que, en els afers del cos i de la ment, dos i dos no sempre fan quatre.
La idea era repetir el pla que tan bé m’havia funcionat l’any passat. Sortir amb el fre de mà posat, intentant no excedir-me dels 6’/km., i deixar que anessin passant les hores. Pensar en petits objectius com eren el vuit s controls d’avituallament i no en la magnitud total de la cursa. La idea era bona, la companyia, immillorable (repetia experiència amb en Joan Prats) i el meu estat de forma era millor que el de la temporada anterior. Però en una cursa tan llarga no hi ha una fórmula secreta que et garanteixi l’èxit.
En aquelles alçades, jo ja no anava gaire fi. Havia begut i havia menjat...potser massa i tot. O no. No ho sé. O potser va ser un batut que em va donar en Joan, que no havia provat en els entrenaments (error, greu error!!!!!!) i que no vaig digerir gaire bé. O potser busco alguna explicació quan, en realitat, tot plegat és més senzill i el meu cos no volia afrontar aquella tortura que m’esperava. Amb en Joan teníem un codi per fer-nos entendre que ens havíem de separar: jo li deia “vés-te’n, que no puc” i ell se n’aniria.
Però és tan bon amic que preferia fer-me costat, renunciant a un bon lloc en la general. Les hores passaven i jo seguia sense anar. Em vaig haver de posar ruc per “alliberar-me” de la seva companyia (quan ho vaig aconseguir, en Joan es va posar a córrer de debò i se’n va anar cap endavant. Va anar superant corredors paulatinament però a falta de menys de sis quilòmetres per a l’arribada, ja ben entrada la nit, es va perdre i va acabar desviant-se fins que va ensopegar amb un control situat a 34 kms. de l’arribada. Allà es va acabar la seva Isostar DM. Quan m’ho va explicar no m’ho podia creure).
Des d’aquell moment, superat el km.55, vaig transitar tot sol. Em va fer la sensació que revifava una mica i que recuperava una mica els ànims. Vaig enganxar-me a un grupet de quatre corredors (entre els quals hi havia en “Sahuqui”), que acabaven de perdre’s. Ells anaven més ràpid que jo, però paraven a caminar cada 600 metres. Jo seguia un ritme lent però més constant. Els vaig deixar enrere i, optimista, vaig afrontar la posta de sol. Abans que es fes fosc però, em vaig equivocar de camí. Tenia els meus dubtes però vaig avançar uns 600 metres per assegurar-me que no hi havia marques més endavant. Haver de tornar enrere va ser un cop anímic. Un cop redreçada la ruta, i després d’un descens una mica tècnic que va alertar-me de greus problemes als adductors, vaig arribar fins al sisè avituallament, al km. 80
Allà vaig sentir que em costaria moltíssim acabar la cursa. Em faltava encara gairebé una marató sencera i el cos no em responia. Quan et passa això et sembla que només tens dues opcions: o lluitar per intentar-te convèncer que pots o abandonar-te. La primera reacció és obligada, tanques els punys i tires endavant. Però quan la crisi es repeteix hores després, la ment no respon tan fàcilment. Els dubtes han anat creixent i no et sents tan capaç d’aguantar quatre o cinc hores a un ritme que se’t fa insuportable.
Vaig carregar l’aigua, em vaig posar el frontal i vaig seguir els senyals. No hi havia ningú a prop pel davant ni pel darrere. En aquell moment em vaig sentir derrotat i vaig deixar de gaudir de la cursa. El que havien estat petits objectius, anar de control a control, s’havien convertit en grans epopeies i havia de plantejar-me avançar quilòmetre a quilòmetre. Així ho vaig intentar fer, molt a poc a poc. Era conscient que com més estona passés corrent menys dur se’m faria. No tenia cap dolor impossible de superar. Els tenia tots junts, a les cames, als peus, als braços, a les mans...i al cap.
En el penúltim control, on hi havia l’Oliver Vallès, m’hi vaig entretenir sis minuts. Va ser l’avituallament més llarg. Em va explicar que la primera dona se’ls havia desmaiat allà mateix, però que havia continuat. Allà mateix hi havia un altre corredor, a qui estaven assistint els serveis mèdics. Amb penes i treballs vaig continuar endavant. Una estona després em vaig veure enlluernat pels fars de l’ambulància, que em venia pel darrere. Quan em va superar, a través d’una finestreta, vaig poder veure aquell corredor a qui duien cap al Campament Isostar. Només va ser un instant però ens vam mirar als ulls. En aquell flash vaig observar una mirada trista i aquella tristesa em va encoratjar per tirar endavant. M’havia d’aferrar a alguna cosa i aquells ulls desesperançats van il•luminar els meus.
La llum dels ulls però, no tenia res a veure amb la del frontal, que començava a fer figa. Vaig aguantar per canviar-la fins a l’últim avituallament, al km. 96. Vaig regirar la motxilla de dalt a baix i no vaig trobar les piles de recanvi (quan vas tan desfet mires a tot arreu menys al lloc més evident de tots). Vaig decidir estalviar la poca llum que em quedava fins que m’enxampés algun perseguidor. Aquest va ser l’Alain, un jove basc que no va dubtar a oferir-me el seu recanvi. Vam seguir junts una estona però les cames no em donaven per a més.
A mida que anava desapareixent de la meva vista, un reflex llunyà anava fent-se cada cop més visible: els llums de l’arribada no eren un engany de la meva ment, no eren cap miratge. El campament era allà i ho estava aconseguint. Al cap no hi tenia res més enllà de creuar aquella darrera línia i anar-me’n a dormir. Eren dos quarts de tres de la matinada i havia estat més de catorze hores i mitja voltant pel desert dels Monegros i acabava en una meravellosa tretzena posició.
Totes les fotografies són obra de la Paz Rodríguez.
11 comentaris:
hola sebas, moltes felicitats per aquest nou repte, la veritat, es que jo seria incapaç de tal animalada.
una abraçada
ara que toca¡¡¡ potser una Ironman??
Joan Pera
dir-te que ets un crack em sembla poc! quines sensacions tan familiars... ojalà ens poguéssim haver intercanviat pensaments en aquells km's plans mirant cap a l'horitzó que no s'acabaven mai! Moooltes felicitats Capi! :)
Nen, transmets el patiment de manera admirable. I sento molta enveja quan descrius les llums del campament a l'horitzó; et diria que em fa mal llegir-ho i que vull tornar a descobrir el tram final. Fins que no ho faci tindré l'espina clavada.i dir-te que el primers 15 Km sol estava molt deprimit, et trobava a faltar,m . Salut, campió, descansa i no descartis un llibre.
Enhorabona Sebas, llegint la teva crònica t’assalten dos pensaments, creuar la línia d'arribada d'aquest repte deu ser meravellós e indescriptible, però, les ganes, les forces i el cap que s'han de posar per aconseguir-ho també han de ser immenses, Felicitats crack!!!
Jvi
Hola Sebas,
Admirable la teva crònica. En venen a la ment el patiment dels últims kilòmetres (amb el murs que no podia pujar) a la starter.
Gràcies un altre any pels teus ànims a l'arribada a meta. S'agraeixen amb les emocions de veure l'arribada.
Guillermo Castilla
(http://runniggargamel.wordpress.com/)
Tot això em resulta molt familiar...je je je. Cada cursa de llarga distància és un aprenentatge i... no en sabem mai prou! quan el cos diu prou, encara queda moooooolta tela, fins a límits insospitats.
Em sembla que no es bo repetir aquest tipus de curses, ja ja ja...
Enhorabona Sebas
enhorabona, tens un mèrit inmens
Buf! La veritat és que quan llegeixes la teva crònica t'entren sensacions contraposades...
Per un costat penses que això és inhumà i no té sentit torturar-se d'aquesta manera, i que potser tot plegat no val la pena.
Però per unaltre banda penses que si ets capaç de superar aquest repte seràs capaç de tot el que et vengui després, i que quan arribes al final els sentiments han de ser tan intensos que és difícil poder comparar-los amb res.
Hauré de posar-ho en una balança si algun dia m'atreveixo a plantejar-me fer una cursa semblant.
Enhorabona!!
ENHORABONA SEBAS, QUIN PATIMENT NANO. PATIA QUAN ET LLEGIA. AL FINAL LO QUE ET VA FER ARRIBAR A LA META VA SER LA TEVA FORÇA MENTAL. ENHORABONA DE NOU AUNQUE.....EL LLOC 13 SONA MAL.....
ESPERO PODER COINCIDIR ALGUN DIA DE NOU AMB TU PER XERRAR I CONTAR BATALLITAS.
UN IRONMAN ES UNA ALTRA HISTORIA....TOT TE MERIT PERO DONAR EL SALT DE CORRER A POGUER NADAR I ANAR EN BICI MENTRES ENTRENES EL RUNNING NO ES TAN FÀCIL COM LA GENT IMAGINA.
ENHORABONA PER TERCERA VEGADA I.....JA ELS HI POTS CONTAR BATALLITAS ALS JUGADORS DEL MADRID DE LO QUE ES ENTRENAR....I PER GUST, NO PER DINERS.
ENS VEIEM MACHOTE!!!!
Només felicitar-te per la gran gesta , amb una prova com aquesta hi ha moments molt durs .
Joan Pera - Gràcies!!! Tu n'ets molt capaç. Si t'hi poses, tant Sables com la Isostar, cauen. Anima't a provar-ho...
Bea - Gràcies!!! Al cap i a la fi el patiment, que cadascú el porta dins, és molt semblant.
joan - Gràcies!!! No dubtis que anirem al CP8, de dia, per intentar reorientar-nos i assaborir el final.
meteoro - Gràcies!!! Tens tota la raó.
guillercastilla - Gràcies!!! Animar corredors és un petitíssim gest. Si va servir-vos una mica a pujar, fantàstic.
david - Gràcies!!! Ara mateix em trobo millor...però no tinc ganes de seguir buscant els meus límits...tinc por de trobar-los, hehe.
Jordih - Gràcies!!!
Guillem - Gràcies!!! Avisa'm quan comencis a posar coses a la balança, et faré un cop de mà...
RAFA PRADO - Gràcies!!! El 13...és el 13, què hi farem. Una ironman són paraules majors. El canvi de disciplina ho dificulta moplt més...tot i que potser també ajuda a trencar la monotonia repetitiva. No en llargues distàncies, però ho provaré un dia o altre.
Joan Castellà - Gràcies!!! De debò que n'hi ha...
Publica un comentari a l'entrada