TORNO A LA MARATÓ DE DONOSTI

Sant Sebastià és una ciutat amb la qual fa molts anys que mantinc un idil.li. Hi vaig anar per primera vegada de nano, a la meitat dels vuitanta, amb el meu pare, per veure un partit de la meva Real. El rival era el Barça i l'escenari, l'antic estadi d'Atotxa, un petit fortí que desprenia una aroma especial. El resultat va ser d'empat a dos, però de Donosti m'hi vaig endur alguna cosa més que els quatre gols vaig veure. Un passeig per la platga de la Contxa, una xocolata amb xurros a la plaça de la Constitució (al bell mig del casc antic), una primera pujada al Monte Urgull...i un munt de sensacions especials.

Amb els anys hi vaig tornar un parell de vegades, a l'estiu. Però tot va canviar quan m'hi vaig desplaçar per córrer la meva primera marató donostiarra. Ja en duia tres a les cames, totes tres a Barcelona. I a Sant Sebastià vaig viure el que suposa anar-hi amb la colla d'amics, amb el grup de les Aigües. Sé que no descobreixo res, però hi ha una diferència brutal entre córrer una marató a casa i una altra fora. En la primera mantens les rutines habituals. En la segona la litúrgia és molt emocionant. Recordo que sortíem de Barcelona divendres a primera hora de la tarda i dilluns al matí, amb els cossos castigats, tornàvem cap a casa. Feliços.

Quan me'n vaig anar a viure a Madrid a l'emoció d'anar a Sant Sebastià per córrer la marató, s'hi afegia la de tornar a estar amb els amics, ara que no coincidim amb tanta freqüència. Fa dos anys vaig voler córrer la Marató de Frankfurt (aquí, l'enllaç a la crònica), en un intent´de baixar de 2-40' que no vaig aconseguir...pels pèls. La temporada passada volia tornar a Donosti però un derbi madrileny m'ho va impedir i, a la llarga, vaig acabar vivint una de les experiències de la meva vida, a la Marató de Panamà (crònica de la cursa).

Ara estic sortint d'una lesió que m'afecta des del mes de febrer. He començat a córrer tard i lent. Més tard i més lent que en cap altra marató de tardor en la meva vida. Des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto, no he tornat a competir i només m'he limitat a intentar recuperar-me i córrer sense dolors. Però cada dia que passa em trobo millor, més fort i més optimista. I aquest optimisme m'ha fet decidir-me. Sense embuts: el 25 de novembre correré la Marató de Donosti.

Deia que no he tornat a competir, tot i que diumenge passat vaig prendre part en la "Madrid corre por Madrid". No estava preparat, no tenia dorsal ni vaig sortir a lluitar. Tenia ganes de fer una tirada llarga pel Retiro, volia rodar 21 kms i em vaig afegir a la prova. L'experiència va ser molt bona: 39'10" (+-3'55"/km), amb 7 quilòmetres a les cames abans del tret de sortida. L'arribada a casa va ser el millor regal d'aquesta part inicial de la temporada.

Vaig tancar la setmana passada amb 90 kms a les cames, a poc a poc he anat sumant hores d'entrenament. Ara comença una segona fase de la meva preparació. He fixat un objectiu i ara he de treballar per arribar-hi en la millor forma possible. Toquen fartleks i sèries. Toca suar...i patir.