ONE STEP FORWARD...BUT

Sí, però.
La línia segueix sent la mateixa de la setmana passada. Allà on fa set dies vaig baixar de quatre minuts el quilòmetre en un mil, ara ho he repetit en un 5K. Va ser divendres, al circuit del Retiro. M’hi vaig deixat la pell, tot s’ha de dir i vaig fer 19’21” (+-3’53”), millorant 81” l’última referència en la distància. A això hi afegeixo un millor temps en els últims deu quilòmetres d’un entrenament: 43’42” (una mica més ràpid que el 43’25”). Aquestes tirades em costen molt menys, el ritme és força còmode i el cos em demana apropar-me més als quatre pelats. I, a més, aquest matí he sumat dues sèries de 1.000 metres, amb un minut de recuperació. Ja les vaig fer la setmana passada (3'46"-3'45") però una mica més ràpides (3'38" i 3'36").
D’acord. Molt bé, molt content.

Durant les sessions no tinc cap problema, però els isquiotibials i la lumbàlgia tornen a aparèixer quan el meu cos es refreda. L’altre dia vaig visitar a un osteòpata nou. Em va escoltar i em va fer el seu diagnòstic, “tot sorgeix arran dels problemes a l’esquena”. Em va tractar l’esquena, me la va escalfar i després va buscar treure’n la tensió amb el clàssic ‘click’. Quan el va aconseguir, es va acabar la sessió “Ja estàs curat. Si et tornés a fer mal,truca’m”. Amb aquesta confiança vaig sortir al carrer. En el trajecte de tornada a la feina em vaig sentir viu, sencer i il.lusionat. Després, al vespre, vaig connectar-me a internet per mirar dates de curses...i començar a fer plans.

L’endemà, després de córrer, tot tornava a la normalitat...als problemes lleus però molestos, als dolors insignificants però preocupants.

Aquests últims set dies he fet una passa endavant, però la confiança de cara al futur ha quedat una mica malmesa.

Això sí, seguiré treballant per trobar una solució.