LA RESSACA DE LA MARATÓ

Em desperto a dos quarts de vuit del matí, empès per la rutina dels últims dies. Sóc incapaç de continuar dormint. Intento sortir del llit i al primer moviment ja m’adono que el dia serà complicat. Escarransit de braços que sóc, avui els necessitaré per ajudar a mantenir-me dret. Les cames em fan figa, de tant en tant un genoll cedeix i estic a punt de caure de morros. Bec aigua pels descosits, em sento salat, crec que ahir vaig deixar Donosti sense croquetes...o gairebé (tant per dinar com per sopar, de pintxos, em vaig entregar a menjar-ne).

La primera dutxa de posterior a la marató va suposar el mateix suplici de cada any. Les ferides pel fregament a les axil•les van fer que, sense necessitat de posar-hi sabó, sentís una brutal coïssor simplement pel relliscar de l’aigua. La segona, ja la faig sense tants problemes, després d’un banyet reparador a la platja de la Contxa.

 A finals de novembre l’aigua és freda i, tal i com estic, m’anirà de meravella aquesta reposada sessió antiinflamatòria. Trenta minuts amb la vista voltant pel Monte Igueldo, l’Urgull, l’illa de Santa Clara...abans d’entrar a l’aigua no sentia les cames. Quan en surto, el que no sento, és el fred.

En el viatge de tornada cap a casa, suposo que més o menys com tothom, ja vaig pensant en la propera. No perdo ni un minut a decidir-ho, ja ho havia fet fa mesos. Em moro de ganes de tornar a córrer la Marató de Barcelona. M’agradaria poder entrenar-la com Déu mana i que em sortís una millor marca que la que he fet a Sant Sebastià. Tot i això, la il•lusió de córrer a la meva ciutat va pel davant. Ara mateix, però, el més important és descansar i recuperar-me muscularment. La resta ja ho aniré veient.