EL COS I LA MENT

"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.

No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.