MARATÓ DE BARCELONA DES DE DINS PERÒ DES DE FORA

És el segon any consecutiu que em quedo fora de la Marató de Barcelona per una lesió. És el segon any consecutiu que faig de llebre en els últims quilòmetres de la Marató de Barcelona.

Algunes semblances i algunes diferències caracteritzen l’edició que s’ha disputat avui. El protagonisme de la pluja ha estat notori. No ha estat una pluja forta ni acompanyada de vent. Però m’ha recordat una mica (amb menor intensitat) a aquella que ens va caure el novembre passat a la Marató de Donosti...i la pluja, al cap i a la fi, és molesta. Empapa les vambes i la roba, tot pesa més i converteix la cursa en un repte més dur del que ja és.

Emotiva sortida

Avui he repetit circulant en moto pels carrers de la ciutat i això m’ha permès gaudir de la prova d’una forma especial. El seguiment inicial el fèiem al meu cosí Francesc Guim i a en Joan Prats. El primer, una bala, ha hagut de retirar-se cap al km.25 per una lesió. Fins aleshores, anava en un grup molt maco, molt ben acompanyat, lluitant per aconseguir 2.28. Segurament pel cap ja li balla la Marató de Barcelona de 2013, si és que no aprofita l’embranzida i buscar l’opció de París. Ànims, Francesc.

En Cesc, sortint de la Meridiana

A en Prats l’hem seguit més estona. Sempre sol, sempre dur, sempre passant a gent, sempre constant. Ha fet una bona cursa però tampoc ha aconseguit el seu objectiu. Tot i això, que aixequi el braç qui hagi pogut fer, avui, 2.37. Només n’hi ha 27. Felicitats, Joan.  

La Sagrada Família saluda a en Joan Prats 

Sí que ha aconseguit el que es proposava en Jaume Leiva. L’any passat s’ho havia de jugar tot a una carta per intentar anar a Londres i no va sortir bé. Avui anava acompanyat d’un bon grapat de llebres per ajudar-lo i tot i que han patit diferents problemes i que s’ha quedat sol al km.33, avui en Leiva ha estat de meravella: cinquè, en 2.13. Felicitats, Jaume.

En Jaume Leiva, l'ombra d'en Pablo Villalobos...abans de quedar-se sol

Després de gaudir veient els grans cracs me n’he anat cap al km.32, on havia quedat amb l’Àlex Castells en el seu debut en la distància. La idea inicial era fer 3.45 però ahir va decidir buscar un objectiu més valent i intentar les 3.30. Quan me l’he trobat feia bona cara i anava còmode. Només li he fet companyia. S’ha mantingut sempre còmode i sempre amb  bona cara. La foto no fa justícia, ja que correspon a l’últim quilòmetre, després d’haver superat les llebres de 3.30 i anar-se’n, volant, cap a l’arribada, per creuar la línia en uns màgics, 3.28. Àlex, brutal i sorprenent, enhorabona.

I l'Àlex Castells, lluitant al Paral.lel

Vull felicitar a tots aquells que han corregut aquest matí i a aquells que, com l’Àlex, debutaven en una marató, com els inseparables germans Arqué. El cuquet maratonià els va anar entrant i amb l’èxit d’avui, ja no se’l podran treure del damunt. Ja són maratonians!!!  

Ha estat un matí fantàstic...però no és capaç d’amagar el dolor que sento per no haver pogut prendre part en la cursa amb un dorsal al pit. Tot i que la lesió em permet fer algunes coses, com la d’aquest matí, el cos em demana més. Confio recuperar-me d’una vegada per totes i, que l’any que ve, a la tercera sigui la vençuda.

Vull córrer la Marató de Barcelona.

Totes les fotos, una vegada més, gràcies a la Paz Rodríguez (en els pròxims dies penjarà una selecció de la Marató 2013 a sirispaz.blogspot.com )