Tot és molt confús.
Dues explosions a pocs metres de l'arribada de la Marató de Boston causen tres morts i enfosqueixen el Dia del Patriota americà, però ningú reivindica l'atemptat. De moment.
Nou contacte entre el terrorisme i l'esport, dos mons sense relacions, en què un d'ells intenta aconseguir notorietat per mitjà de l'altre. Però de quina notorietat estem parlant?
No són els atletes els culpables de l'ordre mundial establert. Tampoc ho són els seus familiars, aquells que esperaven darrere de les tanques, en la recta d'arribada.
Potser no sóc just quan dic que no em valen les comparacions amb els morts a l'Afganistan o l'Iran. Però així és com ho sento, suposo que em toca més a prop.
La violència mai es positiva. La violència sempre és gratuïta. La violència no condueix enlloc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Aquest sentiment de que et toca més d'aprop crec que el tenim la majoria de corredors. Al final encara estarem de sort perquè si un ho pensa fredament hauria pogut ser una tragèdia pitjor. Millor no comentar algunes de les imatges que diuen que ahir corrien per twitter...(jo no en vaig voler veure cap, em feia mal només de pensar-hi). Com he dit abans, segurament perquè ens toca molt d'aprop. Només esperar que no es torni a repetir res semblant i desitjar a tots els ferits una ràpida recuperació i lamentar els 3 morts (de moment), entre ells crec que un nen de 8 anys. Només de pensar-hi... com es pot ser tan cobard com per fer una cosa així.
Espero el proper comentari fer-te'l sobre una cursa o quelcom millor... Fins aviat !
Narcís-Tens raó, és un cop que ens toca com a corredors o com a esportistes...tot i que al cap i a la fi, en qualsevol atemptat els que paguen són sempre víctimes innocents. Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada