dilluns, 25 de novembre del 2013

DEFALLIMENT I RECUPERACIÓ A L'ULTRA TRAIL COLLSEROLA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Han passat dos dies des de l'Ultra Trail Collserola. He tingut temps per descansar, dormir, beure, menjar...i pensar. Sobretot he tingut molt temps per pensar. És habitual entre els corredors, que després d'una cursa hi fem molt voltes, preguntant-nos què hauria passat si haguéssim pres decisions diferents de les que vam prendre. Són preguntes senzilles però que, per a mi, només tenen una única resposta vàlida: "Probablement t'hauria anat millor, però no ho vas fer, així que ja no ho pots canviar."
Dit així pot semblar que la cursa em va anar malament. I no és el cas. Aquesta és la crònica de la meva Ultra Trail Collserola, que vaig finalitzar en 21a posició i un temps de 7h51'.
Arribo a Can Caralleu a les sis del matí, una hora abans de la sortida. Fa molt fred, al voltant de 4ºC, així que no em trec la roba d'abric fins al moment d'entrar al control de material. Allà em trobo en Jordi Arqué, debutant en una ultra, content, il.lusionat i amb els nervis amagats sota la pell. Com jo, com tothom.
S'acaba el compte enrere i sortim, a les fosques, carrer amunt, cap a la muntanya. Em sorprèn l'elevat ritme d'inici, no tant dels grans favorits com de bona part d'aquells que estan a un segon nivell. No tinc dubtes, pujo lent, no em vull ofegar.
Ens dirigim cap a Sant Pere Màrtir, al km.8 de les Aigües, i des d'allà baixem cap a la plaça Mireia. En aquell punt ja és totalment de dia i començo a superar alguns corredors. 
Entrem en una estreta trialera i avancem en fila índia quan, de sobte, una branca deixada anar sense avís previ m'etziba un cop a l'ull. Ha estat més al pòmul que a l’ull, afortunadament, però la parpella també ha rebut la seva part. Sagno una mica però no ha estat res greu.

Arribo a Santa Creu d’Olorda, on hi ha el primer avituallament. Massa aviat per aturar-m’hi, tenint en compte que duc bones reserves a la motxilla, tant d’aigua com de barretes i gels Isostar. Vaig en un grup de set o vuit corredors. Roden i baixen molt ràpid, em fa la sensació que és massa per a mi, però quan el terreny puja mínimament, en canvi, es posen a caminar. No forço la màquina, però sense voler em vaig avançant al grup i, a poc a poc, vaig obrint forat. Pujo al Puig Madrona còmodament i baixo molt millor. Sento que vaig àgil i lleuger, que estic administrant bé les forces i que seguiré avançant posicions.
Formo un altre grup amb tres corredors que enganxo i un altre que em venia treiptjant els talons. Vaig al darrere, pensant en les meves coses, seguint les seves passes. Som al voltant del quilòmetre trenta, a prop de La Floresta. I de sobte, ens hem perdut. Nosaltres i tres atletes més que hi havia al davant, i un munt més que venien darrere. Estem en un encreuament de camins amb quatre possibilitats. Les explorem totes quatre i no hi ha senyals en cap de les opcions. Ara que han passat dos dies, fredament, veig que va ser una errada nostra. En cap cas ens vam plantejar tornar enrere i buscar l'última cinta o pintada que havíem vist.
Decidim anar més o menys junts cap a Santa Maria de Vallvidrera, amb la confiança que no ens desqual·lifiquin, però, sorprenentment, tornem a trobar cintes de l'organització, així que cadascú torna a avançar al seu ritme. Igual que m'havia passat una hora abans, ara torno a adonar-me que la gent no dubta a caminar en les pujades. I jo, a poc a poc, segueixo trotant sense, aparentment, cansar-me.
Aparentment.
Em planto al control de Vallvidrera en l'onzena posició i amb ganes de menjar-me el món. Però aquesta vitalitat se m'acaba tan aviat com els dos corredors amb qui surto de l'avituallament, Juan Karlos Valdivielso i (crec que) Sergio Montes, se m'escapen amb una facilitat extraordinària. Per primera vegada a la cursa, el seu ritme no és el meu. No hi arribo. Em despenjo i els deixo que se'n vagin. Sí, els deixo (penso). Però no. Se n'han anat i punt. I com ells, aquells altres que a partir d'aquell moment m'aniran avançant.
A Sant Cugat encara hi arribo animat. Només he perdut tres posicions i mantinc un ritme mínimament competitiu, després de 48 quilòmetres de cursa. Però a Can Coll tot se'm fa una muntanya. Estic lent, pesat, sense forces, desanimat, fastiguejat, avorrit, adolorit i amb rampes. No tinc gana, tampoc tinc set. Malgrat tot, conec molt bé el que em passa. Ha començat el meu calvari. I, per a mi, només hi ha una sortida possible. Seguir endavant.
Allà on puc córrer, corro. Allà on vull córrer, corro. Allà on ni puc ni vull córrer, camino. Ho faig pacientment, confiant que, tard o d'hora, passarà el mal moment i ho veuré tot d'un altre color. Registro un parcial de gairebé cinc quilòmetres a 9'25"/km de mitjana. És desesperant.
No saps ben bé com arriba, però tampoc com se'n va. Ni per què. Però el turment desapareix. En el meu cas el punt d'inflexió es produeix quan arribo a la font de la Budellera. Torno a conèixer la zona, els camins i la distància que em queda. Em mullo el front, bec aigua ben fresca i em poso a córrer a un ritme decent. Torno a ser jo. El jo corredor, l'optimista, el cerebral. El que vol arribar a l'arribada, no el que espera que aquesta li passi pel davant.
Tanco fort els punys i m'oblido de rellotge, parcials i desnivells. Simplement, corro. Gaudeixo de la cursa, després de molta estona de patiment. Em sento viu. Estic fent allò que més m'agrada i me n'estic sortint, una altra vegada. He deixat Vallvidrera enrere i només em queda un petit tram de baixada fins a Can Caralleu. Espai suficient per fer un repàs ràpid a tot allò que he viscut i donar-li el valor que es mereix a una cursa de 74 kms.
I l'any que ve, per poc que pugui, repetiré a l'Ultra Trail Collserola.
Ni la cursa ni aquesta entrada del blog haurien estat el mateix sense els ànims i les fotos que em va fer la Paz al llarg de tot el matí. Pròximament en penjarà d'altres, amb diferents protagonistes, al seu blog, que trobareu aquí.


DESFALLECIMIENTO Y RECUPERACIÓN EN EL ULTRA TRAIL COLLSEROLA

Han pasado dos días des del Ultra Trail Collserola. He tenido tiempo para descansar, beber, comer, dormir...y pensar. Sobretodo he tenido mucho tiempo para pensar. Creo que es habitual entre los corredores, que después de una carrera le demos muchas vueltas a la cabeza preguntándonos qué habría pasado si hubiéramos tomado decisiones distintas de aquellas que tomamos. Son preguntas sencillas pero para mí, con una única respuesta válida: "Probablemente te habría ido mejor, pero no lo hiciste, así que ya nada se puede cambiar."
Dicho de esta manera puede parecer que la carrera me fue mal. Y no es el caso. Esta es la crónica de mi Ultra Trail Collserola, en la que finalicé 21º, en un tiempo de 7h51'.
Llego a Can Caralleu a las seis de la mañana, una hora antes de la salida. Hace mucho frío, unos 4ºC, así que no me quito el chándal hasta el momento antes de tener que pasar al conrol de mateiral. Ahí me encuentro con mi amigo Jordi Arqué, debutante en una ultra, contento, ilusionado y con los nervios ocultos bajo la piel. Como yo. Como todos.
Finaliza la cuenta atrás y salimos, todavía a oscuras, calle hacia arriba, en dirección a la montaña. Me sorprende el elevado ritmo de inicio que llevan, no los grandes favoritos, sino aquellos corredores que se encuentran un escalón por debajo. No dudo ni un instante, decido subir lento. No me quiero ahogar.
Nos dirigimos a Sant Pere Màrtir, al km.8 de las Aigües, desde donde bajaremos hacia la plaza Mireia. En ese punto ya ha amanecido totalmente y empiezo a superar a algunos corredores. 
Entramos en una estrecha trialera y avanzamos en fila india cuando, de repente, una rama soltada por alguien sin previo aviso me pega un latigazo en el ojo. Ha sido más en el pómulo que en el ojo, afortunadamente, aunque el párpado también ha recibido.Sangro un poco pero no ha sido nada grave.

Llego a Santa Creu d’Olorda, donde se encuentra el primer avituallamiento. Demasiado pronto para pararme, teniendo en cuenta que llevo buenas reservas en la mochila, tanto de agua como de barritas y geles Isostar. Voy en grupo, junto a siete u ocho corredores. Ruedan y bajan muy rápido, me da la sensación de que es demasiado rápido para mí. Sin embargo, cuando el terreno se empina un poco, se ponen a caminar. No fuerzo la máquina, aunque al seguir trotando, avanzo posiciones y me voy quedando solo. Subo al Puig Madrona cómodamente y bajo mucho mejor. Siento que voy ágil y ligero, que estoy administrando bien las fuerzas y que seguiré avanzando posiciones.
Formo otro grupo con tres corredores que me precedían y un cuarto que venía pisándome lostalones. Voy detrás, pensando en mis cosas, siguiendo sus pasos. Llevamos unos 30 kilómetros y estamos cerca de La Floresta, pero sin saber muy bien cómo, nos hemos perdido. Nos hemos perdido nosotros...y tres corredores más que llevábamos delante y un montón más que venían detrás. Mal rollo. Estamos en un cruce de caminos con cuatro opciones. Las exploramos todas, sin suerte. Pero no caemos en la cuenta de deshacer el camino hasta recuperar las indicaciones. Creo que fue error nuestro. Volver 200 metros atrás habría puesto fin a nuestra pequeña crisis.
Decidimos ir más o menos todos junts hacia Santa Maria de Vallvidrera, confiando que no nos descalifiquen, pero sorprendentemente volvemos a encontrar cintas y marcas, así que cada cual vuelve a avanzar a su ritmo. Como ya me había pasado una hora antes, vuelvo a darme que cuenta de que la gente camina en las subidas. Yo, poco a poco, sigo trotando, aparentmente, sin cansarme.
Aparentmente.
Me planto en el control de Vallvidrera en undécima posición y  con ganas de comerme el mundo. Pero esta vitalidad se me acaba tan pronto como los dos corredores con los que salgo del avituallamiento, Juan Karlos Valdivielso y (creo que) Sergio Montes, se me escapan con una facilidad extraordinaria. Por primera vez en toda la carrera, su ritmo no es el mío. No llego. Me descuelgo y dejo que se vayan. Sí, les dejo yo (pienso). Pero no. Se han ido y punto. Y como ellos, aquellos otros que a partir de ese momento me irán avanzando.
A Sant Cugat todavía llego animado. Sólo he perdido tres posiciones y mantengo un ritmo mínimamente competitivo, tras 48 kilómetros de carrera. Pero en Can Coll se va todo al traste. Estoy lento, pesado, sin fuerzas, desanimado, asqueado, aburrido, con dolores y calambres. No tengo gana, tampoco tengo sed. A pesar de todo, sé muy bien bien qué me pasa. Ha empezado mi calvario. Y para mí, sólo hay una salida posible. Seguir adelante.
Donde puedo y quiero correr, corro. Donde no puedo o no quiero correr, camino. Lo hago pacientemente, confiando que, tarde o temprano, el mal momento quedará atrás y lo veré todo de un color distinto. Marco un parcial de casi cinco kilómetros a 9'25"/km de media. Es desesperante.
No tienes muy claro cómo llega, pero tampoco te preguntas por qué se va. Y el tormento desaparece. En mi caso el punto de inflexión se produce cuando llego a la fuente de la Budellera, una zona que conozco a la perfección. Paso a ser consciente de la distancia que me queda y de los caminos que tengo que recorrer hasta la la línea de llegada. En la fuente me mojo un poco la cabeza, bebo agua fresquita y me pongo a correr a un ritmo decente. Vuelvo a ser yo. El yo corredor, el optimista, el cerebral. El que quiere llegar a meta, no el que espera que sea la meta la que le pase por delante para cruzarla.
Cierro los puños y olvido que llevo un reloj. Paso de parciales y desniveles. Simplemente, corro. Disfruto de la ccarrera, después de mucho rato de sufrimiento. Me siento vivo. Estoy haciendo aquello que más me apasiona hacer y voy a conseguir mi objetivo, una vez más. Dejo Vallvidrera atrás y ya sólo me queda un pequeño tramo de bajada hasta Can Caralleu. Espacio suficiente para un repaso mental a todo lo que he vivido y para volver a darle el valor que se merece una carrera de 74 kms.
Y el año que viene, por poco que pueda, repetiré en el Ultra Trail Collserola.
Ni la carrera ni esta entrada del blog habrían sido lo mismo sin el aliento ni las fotos de Paz a lo largo de toda la mañana. Próximamente colgará otras, con diferentes protagonistas, en su blog, que encontraréis aquí.

3 comentaris:

Wladimir ha dit...

Molt bona crónica Sebas !!!... moltes felicitats !!!...

Raúl Muñoz ha dit...

Enhorabona, Sebas. Una cursa d'aquestes característiques significa tot allò que has expressat aquí tan bé. I el premi d'aquesta 21a posició és només la punta de l'iceberg de sentir que has acabat un ultratrail exigent en tots els sentits. Felicitats!

Sebas Guim ha dit...

Wladimir-Gràcies!!!
Raúl Muñoz-Tens raó...Gràcies!!!