Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ultra Trail Collserola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ultra Trail Collserola. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 d’agost del 2016

CURSA DE SOTILLO DE LA ADRADA, EL MEU RETORN AL MÓN ATLÈTIC

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Han hagut de passar dos anys, nou mesos i un dia.  Tinc records meravellosos d'aquella Ultra Trail de Collserola, a finals del 2013, tot i que unes molèsties als dos genolls van estar a punt d'acabar amb la meva carrera com a atleta. No van ser un ni dos, els metges que em van dir que seria millor acomiadar-me de córrer, que abandonés la il·lusió per allò que més m'agrada fer. Fins que, gairebé per casualitat, vaig anar a parar al doctor Carles Pedret. Gràcies a ell vaig recuperar la confiança i, el que és més important, també vaig recuperar els genolls.
Avui, una eternitat després d'aquella cursa, m'he tornat a penjar un dorsal al pit, a la Cursa de Sotillo de la Adrada (Àvila).
Dir que abans de la cursa estava nerviós és poc. En l'escalfament amb en Jero i alguns dels Kamparredores he sentit unes petites molèsties, habituals en l'inici de qualsevol escalfament, però perilloses abans del retorn a les curses.
No hi ha hagut tret de sortida, n'hi ha hagut prou amb un senzill compte enrere de viva veu.
Soooooooom-hi!!!
Tres voltes a un circuit de poc més de tres quilòmetres, per a un total de 9.600 metres.
Surto fort, com acostumava a fer temps enrere. Ja sé que no aguantaré gaires metres, però les sensacions són esplèndides. Ni que sigui durant una breu estona vull gaudir anant ràpid... i sense patir. Dura poc i afluixo. Si he de començar a patir tan aviat, potser acabi recordant el dia del meu retorn pel 'defalliment del debutant'. I no cal. Vaig a un ritme viu però sostingut, intentant conservar forces per a la pujada final. Tanco els punys i serro les dents.
Alegria, satisfacció, felicitat.
39è de la classificació general, amb un temps de 39'20" (que em deixen una mitjana de 4'04"/km...que en una projecció a un 10.000 ho deixarien en 40'40").
Reflexions després de veure el pas per volta (12'47, 13'11, 13'22)? Ara que sé que puc córrer, val la pena seguir cuidant-me i posar-me a entrenar una altra vegada.



CARRERA DE SOTILLO DE LA ADRADA, MI REGRESO AL MUNDO ATLÉTICO

Han tenido que pasar dos años, nueve meses y un día. Guardo recuerdos maravillosos de esa Ultra Trail de Collserola, de finales del 2013... a pesar de que unas molestias en las dos rodillas estuvieron a punto de acabar con mi carrera como atleta. No fueron uno ni dos, los médicos que me dijeron que sería mejor que me olvidase de correr, que abandonase mi ilusión por aquello que más me gusta hacer. Hasta que, casi por casualidad, fui a parar al doctor Carles Pedret. Gracias a él fui recuperando la confianza y, lo que es más importante, también recuperé las rodillas.
Hoy, una eternidad después de esa carrera, me he vuelto a poner un dorsal, en la Carrera Popular de Sotillo de la Adrada (Ávila).
Afirmar que antes de la carrera estaba nervioso es poco. En el calentamiento con Jero y algunos Kamparredores he notado unas pequeñas molestias, unas sensaciones habituales en el inicio de cualquier calentamiento, pero peligrosas antes de mi regreso a las carreras.
No ha habido disparo de salida. Tras una sencilla cuenta atrás todos hemos empezado a correr.
Vamoooooooos!!!
Tres vueltas a un circuito de poco más de tres kilómetros, para un total de 9.600 metros.
Salgo fuerte, como solía hacer tiempo atrás. Ya sé que no aguantaré muchos metros, pero las sensaciones son espléndidas. Ni que sea durante un breve ratito, quiero disfrutar yendo rápido...y sin sufrir. Dura poco y aflojo. Si he de empezar a sufrir tan pronto, quizás acabe recordando el día de mi regreso por el 'desfallecimiento del debutante'. Y no es necesario. Voy a un ritmo vivo pero sostenido, intentando conservar fuerzas para la subida final. Cierro los puños y aprieto los dientes.
Alegría, satisfacción, felicidad.
39o de la clasificación general, con un tiempo de 39'20" (que me dejan una media de 4'04"/km...que en una proyección a un 10.000 lo dejaría en 40'40").
Reflexiones después de ver el paso por vuelta (12'47, 13'11, 13'22)? Ahora que sé que puedo correr, merece la pena seguir cuidándome y ponerme a entrenar de nuevo.

dijous, 1 de maig del 2014

CAIGUDA LLIURE


TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO
El 23 de novembre vaig córrer la Ultra Trail de Collserola. Vaig patir de valent. Vaig córrer sol durant molta estona, i se'm va fer especialment dur quan vaig haver de superar aquella fase en què el cansament del teu cos convenç el teu cap que no pots fer una passa més. Si us passa, cal saber que és mentida, no us deixeu enganyar. Sempre es pot seguir endavant.
Jo vaig seguir endavant, a poc a poc, fins que em vaig recuperar. Vaig revifar, vaig deixar la 'pàjara' enrere i vaig tornar a competir, a lluitar, a córrer.

I aquella sensació queda ara tan lluny...

He vist passar la Marató de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, la Marató de Barcelona, la Marató de Madrid i tantes altres curses més que em feien molta il·lusió córrer. I més que en seguiré veient passar. Em fa la sensació que estic caient en un pou, però que no acabo d'arribar al fons. I en el descens cap a no sé on, intento agafar-me a algun sortint de la roca, a alguna anella salvadora. Però no en trobo.
Fa més de cinc mesos que estic parat, lesionat. Tinc una condromalàcia, una bursitis i una tendinitis...al genoll. He visitat tres traumatòlegs, quatre fisioterapeutes i un osteòpata. A banda de les diferents sessions de massatges i estiraments, m'he sotmès a diferents tècniques de radiofreqüència, electròlisi percutània intatisular (EPI) i punció seca. M'he inscrit a un gimnàs on, quan no he tingut dolors, he anat a reforçar els quàdriceps, cremar calories i fer abdominals. Hi va haver un temps en què semblava que el moviment dinàmic de pedalar no em perjudicava i que podria enganxar-me al ciclisme, i em vaig comprar una bicicleta de carretera nova perquè l'antiga em duia massa problemes. Probablement no sóc gaire bon pacient...però m'hi esforço.
Al final, tant se val el que faci, que em fa mal el genoll. El dolor pot ser major o menor, però sempre hi és.
A tot això hi he d'afegir un problema que mai havia patit. He fet esport tota la vida i sempre he menjat tot el que he volgut. No m'engreixava mai. Però és evident que ara no cremo...i, en canvi, no paro de menjar. Com un animal. Podria atribuir-ho a l'ansietat pel fet de no poder córrer, però seria una excusa massa senzilla. Quan estava en bona forma pesava al voltant dels 63 quilos, un pes que he anat augmentant progressivament. Els 71 d'aquest matí comencen a ser preocupants, sobretot si segueixo fent voltes en aquest cercle viciós, si segueixo en caiguda lliure per aquest pou sense fons.

CAÍDA LIBRE 
El 23 de noviembre corrí la Ultra Trail de Collserola. Sufrí como un condenado. Corrí solo durante mucho rato y se me hizo especialmente duro  cuando me tuve que enfrentar a esa fase en la que el cansancio de tu cuerpo convence a tu mente de que ya no puedes dar un paso más. Si os pasa, tenéis que saber que es mentira, no os dejéis engañar. Siempre se puede seguir adelante.
Yo continué, poco a poco, hasta que me fui recuperando. Dejé la pájara atrás y volví a competr, a luchar, a correr.

Y esa sensación, ahora, queda tan lejos...

He visto pasar el Maratón de Tarragona-Costa Daurada, la San Silvestre Vallecana, el Maratón de Barcelona, el Maratón de Madrid y tantas otras carreras que me ilusionaba correr. Y habrá más que me perderé. Tengo la sensación de que estoy cayendo en un pozo y que no acabo de llegar al fondo. Y en este descenso hacia no sé dónde, intento agarrarme a cualquier huequecito que haya en la roca o a alguna cadena salvadora. Pero no los encuentro.
Hace más de cinco meses que estoy parado, lesionado. Tengo una condromalacia, una bursitis y una tendinitis...en la rodilla. He visitado a tres traumatólogos, cuatro fisioterapeutas y un osteopatía. Aparte de las diferentes sesiones de masajes y estiramientos, me he sometido a diferentes técnicas de radiofrecuencia, electrólisis percutánea intratisular (EPI) y punción seca. Me he inscrito a un gimnasio donde, cuando no he tenido dolores, he ido a reforzar cuádriceps, quemar calorías y hacer abdominales. Hubo unas semanas en las que parecía que el movimiento dinámico del pedaleo no me perjudicaba y que podría agarrarme al ciclismo y me compré una bicicleta de carretera nueva, porque la antigua me causaba demasiados problemas. Probablemente no soy un paciente ejemplar...pero me esfuerzo por mejorar.
Al final, haga lo que haga, me duele la rodilla. El dolor puede ser mayor o menor, pero siempre está ahí.
A todo esto tengo que añadir un problema que nunca antes había sufrido. He hecho deporte toda la vida y siempre he comido todo lo que he querido. Nunca engordaba. Pero es evidente que ahora no quemo...y, a cambio, no paro de comer. Como un animal. Podría achacarlo a la ansiedad de no poder correr, pero sería una excusa  demasiado banal. Cuando estaba en buena forma pesaba alrededor de los 63 kilos, un peso que he ido aumentando progresivamente. Los 71 de esta mañana empiezan a ser preocupantes, sobretodo si continúo dando vueltas en este círculo vicioso, si sigo en caída libre por este pozo sin fondo.

dijous, 28 de novembre del 2013

ERRORS I ENCERTS A LA UTCOLLSEROLA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
He corregut tres dels cinc dies que han passat des de la UTCollserola de dissabte passat. He rodat molt pocs quilòmetres (4, 5 i 7) i amb mooooolta calma. No tinc pressa. Encara no penso en els pròxims objectius de cara a l'any que ve. Hi haurà temps per tot. Abans de passar pàgina, però, crec que és necessari tancar de forma definitiva tot el que va passar a Barcelona.
-El primer punt que cal tocar és el del frontal. No en vaig escriure res a la crònica de la cursa però vaig tornar a tenir problemes amb el frontal. El duia a la motxilla tot i que a les set del matí encara era totalment fosc. Quan vaig abandonar els carrers de Can Caralleu, ja a la muntanya, vaig veure que el necessitava. Primer error, falta de previsió. Ho hauria pogut pensar abans. 
-No vaig voler perdre temps i el vaig anar traient de la motxilla com vaig poder. Segon error, falta de pausa. La conseqüència, se'm va treure la cinta del frontal i en la foscor, no el vaig saber tornar a encaixar, així que vaig córrer amb el frontal a la mà fins que va ser de dia.
Foto Nil Bohigas-Revista Trail
-Quan vaig aconseguir un bon ritme de cursa, vaig entrar en un grup bastant nombrós, que corria a un ritme força més elevat del que jo volia dur. Tot i això, inexplicablement però els vaig anar deixant enrere, pel meu ritme còmode a les pujades. Tercer error, falta de visió global de la cursa. Conseqüència, em vaig cansar abans d'hora i cap al quilòmetre 50 ho vaig pagar car.
Probablement vaig cometre més errades. Però tenint en compte que l'experiència hauria de ser un grau, abans de la pròxima ultra, tornaré a llegir aquesta entrada per recordar què no he de fer.
Però no tot és negatiu!!! No hauria arribat el 21è si no hagués pres bones decisions. No tot ho vaig fer malament!!!
-Les ungles dels peus. Me les vaig tallar dimarts, quatre dies abans, per evitar arribar a la cursa amb unglots d'animal que se'm poguessin trencar i m'acabessin esguerrant la cursa.
-Les noves Asics Fuji Trabuco 2. A la Guadarrama Trail Race vaig acabar destrossant les que havia estat utilitzant, així que en les últimes setmanes vaig dedicar-me a amotllar la nova vamba al peu...i el peu a la nova vamba. La resposta va ser excel·lent. És una gran sabatilla, lleugera i consistent al mateix temps. Té uns tacs una mica més gruixuts que el model de l'any passat, que fa que s'adapti millor al terreny muntanyenc. Vaig patir dues caigudes...però es van produir per la falta d'atenció a causa del cansament.
-A l'avituallament de Santa Maria de Vallvidrera teníem la possibilitat de deixar-hi una bossa amb menjar, beure i roba seca. Jo no em vaig canviar de samarreta, però sí que vaig utilitzar el meu regal ocult: em vaig prendre unes quantes pastilles de xocolata blanca i l'efecte va ser totalment restaurador. La llàstima és que aquest estat d'ànim em va durar poc. Els errors que he explicat anteriorment em van acabar passant factura.

Fa temps que corro, ja sumo unes quantes proves d'ultradistància i de muntanya. Però ni a les curses ni a la vida, està demostrat, mai deixem d'aprendre. Per això és interessant intentar no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres.

ERRORES Y ACIERTOS EN EL UTCOLLSEROLA

He salido a entrenar en tres de los cinco días que han pasado desde la UTCollserola del pasado sábado. He rodado muy pocos kilómetros (4, 5 y 7) y con muuuucha calma. No tengo prisa. Todavía no pienso en los objetivos de cara al año que viene. Habrá tiempo para todo. Sin embargo, antes de pasar página, tengo que cerrar de forma definitiva todo lo que sucedió en Barcelona.
-El primer punto que hay que tocar es el del frontal. No escribí nada en la crónica de la carrera pero volví aa tener problemas con el frontal. Lo llevaba en la mochila, a pesar de que a las siete de la mañana aún era totalmente oscuro. Cuando dejamos las calles de Can Caralleu, ya en la montaña, me di cuenta de que lo necesitaba. Primer error, falta de previsión. Lo habría podido pensar antes. 
-No quise perder tiempo y fui sacándolo de la mochila, estirando como pude. Segundo error, falta de pausa. La consecuencia, se salió la cinta del frontal y, en la oscuridad, no fui capaz de  volver a encajarlo., así que corrí con el frontal  en la mano hasta que amaneció.
Foto Nil Bohigas-Revista Trail
-Cuando conseguí un buen ritmo de carrera, entré en un grupo bastante numeroso. Iban a un ritmo bastante más elevado del que yo quería llevar. A pesar de ello, inexplicablemente, fui dejándolos atrás, gracias a mi ritmo cómodo en las subidas. Tercer error, falta de visión global de la carrera. Consecuencia, me agoté antes de tiempo y hacia el kilómetro 50 acabé pagándolo caro.
Probablemente cometí más errores. Pero teniendo en cuenta que la experiencia debería ser un grado, antes del próximo ultra volveré a leer esta entrada para recordar qué tengo que hacer.
Aunque no todo es negativo, desde luego!!! No habría llegado 21o si no hubiera tomado buenas decisiones. No todo lo hice mal!!!
-Les uñas de los pies. Me las corté el martes, cuatro días antes, para evitar llegar a la carrera con unas pezuñas que se me habrían podido romper en la montaña y me habrían desgraciado la carrera.
-Las nuevas Asics Fuji Trabuco 2. En la Guadarrama Trail Race acabé destrozando las que había estado utilizando, así que las últimas semanas me dediqué a amoldar la nueva zapatilla al pie...y el pie a la nueva zapatilla. La respuesta fue excelente. Es una gran zapatilla, ligera y consistente al mismo tiempo. Tiene unos tacos un poco más gruesos que los del modelo del año pasado, que hace que se adapte mejor al terreno de montaña. Me caí dos veces...pero ser produjeron por mi falta de atención a causa del cansancio.
-En el avituallamiento de Santa María de Vallvidrera, la organización nos facilitaba la opción de dejar una bolsa con comida, bebida y ropa seca. No me cambié de camiseta, pero sí que utilicé mi regalo oculto: me tomé media tableta de chocolate blanco y el efecto fue totalmente restaurador. La lástima es que este estado de ánimo no duró mucho, los errores que he explicado anteriormente me acabaron pasando factura.

Hace tiempo que corro, sumo unas cuantas pruebas de ultradistancia  y de montaña. Pero ni en las carreras ni en la vida, está demostrado, nunca dejamos de aprender. Por ello es interesante intentar no volver a tropezar en las mismas piedras.

dilluns, 25 de novembre del 2013

DEFALLIMENT I RECUPERACIÓ A L'ULTRA TRAIL COLLSEROLA

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Han passat dos dies des de l'Ultra Trail Collserola. He tingut temps per descansar, dormir, beure, menjar...i pensar. Sobretot he tingut molt temps per pensar. És habitual entre els corredors, que després d'una cursa hi fem molt voltes, preguntant-nos què hauria passat si haguéssim pres decisions diferents de les que vam prendre. Són preguntes senzilles però que, per a mi, només tenen una única resposta vàlida: "Probablement t'hauria anat millor, però no ho vas fer, així que ja no ho pots canviar."
Dit així pot semblar que la cursa em va anar malament. I no és el cas. Aquesta és la crònica de la meva Ultra Trail Collserola, que vaig finalitzar en 21a posició i un temps de 7h51'.
Arribo a Can Caralleu a les sis del matí, una hora abans de la sortida. Fa molt fred, al voltant de 4ºC, així que no em trec la roba d'abric fins al moment d'entrar al control de material. Allà em trobo en Jordi Arqué, debutant en una ultra, content, il.lusionat i amb els nervis amagats sota la pell. Com jo, com tothom.
S'acaba el compte enrere i sortim, a les fosques, carrer amunt, cap a la muntanya. Em sorprèn l'elevat ritme d'inici, no tant dels grans favorits com de bona part d'aquells que estan a un segon nivell. No tinc dubtes, pujo lent, no em vull ofegar.
Ens dirigim cap a Sant Pere Màrtir, al km.8 de les Aigües, i des d'allà baixem cap a la plaça Mireia. En aquell punt ja és totalment de dia i començo a superar alguns corredors. 
Entrem en una estreta trialera i avancem en fila índia quan, de sobte, una branca deixada anar sense avís previ m'etziba un cop a l'ull. Ha estat més al pòmul que a l’ull, afortunadament, però la parpella també ha rebut la seva part. Sagno una mica però no ha estat res greu.

Arribo a Santa Creu d’Olorda, on hi ha el primer avituallament. Massa aviat per aturar-m’hi, tenint en compte que duc bones reserves a la motxilla, tant d’aigua com de barretes i gels Isostar. Vaig en un grup de set o vuit corredors. Roden i baixen molt ràpid, em fa la sensació que és massa per a mi, però quan el terreny puja mínimament, en canvi, es posen a caminar. No forço la màquina, però sense voler em vaig avançant al grup i, a poc a poc, vaig obrint forat. Pujo al Puig Madrona còmodament i baixo molt millor. Sento que vaig àgil i lleuger, que estic administrant bé les forces i que seguiré avançant posicions.
Formo un altre grup amb tres corredors que enganxo i un altre que em venia treiptjant els talons. Vaig al darrere, pensant en les meves coses, seguint les seves passes. Som al voltant del quilòmetre trenta, a prop de La Floresta. I de sobte, ens hem perdut. Nosaltres i tres atletes més que hi havia al davant, i un munt més que venien darrere. Estem en un encreuament de camins amb quatre possibilitats. Les explorem totes quatre i no hi ha senyals en cap de les opcions. Ara que han passat dos dies, fredament, veig que va ser una errada nostra. En cap cas ens vam plantejar tornar enrere i buscar l'última cinta o pintada que havíem vist.
Decidim anar més o menys junts cap a Santa Maria de Vallvidrera, amb la confiança que no ens desqual·lifiquin, però, sorprenentment, tornem a trobar cintes de l'organització, així que cadascú torna a avançar al seu ritme. Igual que m'havia passat una hora abans, ara torno a adonar-me que la gent no dubta a caminar en les pujades. I jo, a poc a poc, segueixo trotant sense, aparentment, cansar-me.
Aparentment.
Em planto al control de Vallvidrera en l'onzena posició i amb ganes de menjar-me el món. Però aquesta vitalitat se m'acaba tan aviat com els dos corredors amb qui surto de l'avituallament, Juan Karlos Valdivielso i (crec que) Sergio Montes, se m'escapen amb una facilitat extraordinària. Per primera vegada a la cursa, el seu ritme no és el meu. No hi arribo. Em despenjo i els deixo que se'n vagin. Sí, els deixo (penso). Però no. Se n'han anat i punt. I com ells, aquells altres que a partir d'aquell moment m'aniran avançant.
A Sant Cugat encara hi arribo animat. Només he perdut tres posicions i mantinc un ritme mínimament competitiu, després de 48 quilòmetres de cursa. Però a Can Coll tot se'm fa una muntanya. Estic lent, pesat, sense forces, desanimat, fastiguejat, avorrit, adolorit i amb rampes. No tinc gana, tampoc tinc set. Malgrat tot, conec molt bé el que em passa. Ha començat el meu calvari. I, per a mi, només hi ha una sortida possible. Seguir endavant.
Allà on puc córrer, corro. Allà on vull córrer, corro. Allà on ni puc ni vull córrer, camino. Ho faig pacientment, confiant que, tard o d'hora, passarà el mal moment i ho veuré tot d'un altre color. Registro un parcial de gairebé cinc quilòmetres a 9'25"/km de mitjana. És desesperant.
No saps ben bé com arriba, però tampoc com se'n va. Ni per què. Però el turment desapareix. En el meu cas el punt d'inflexió es produeix quan arribo a la font de la Budellera. Torno a conèixer la zona, els camins i la distància que em queda. Em mullo el front, bec aigua ben fresca i em poso a córrer a un ritme decent. Torno a ser jo. El jo corredor, l'optimista, el cerebral. El que vol arribar a l'arribada, no el que espera que aquesta li passi pel davant.
Tanco fort els punys i m'oblido de rellotge, parcials i desnivells. Simplement, corro. Gaudeixo de la cursa, després de molta estona de patiment. Em sento viu. Estic fent allò que més m'agrada i me n'estic sortint, una altra vegada. He deixat Vallvidrera enrere i només em queda un petit tram de baixada fins a Can Caralleu. Espai suficient per fer un repàs ràpid a tot allò que he viscut i donar-li el valor que es mereix a una cursa de 74 kms.
I l'any que ve, per poc que pugui, repetiré a l'Ultra Trail Collserola.
Ni la cursa ni aquesta entrada del blog haurien estat el mateix sense els ànims i les fotos que em va fer la Paz al llarg de tot el matí. Pròximament en penjarà d'altres, amb diferents protagonistes, al seu blog, que trobareu aquí.


DESFALLECIMIENTO Y RECUPERACIÓN EN EL ULTRA TRAIL COLLSEROLA

Han pasado dos días des del Ultra Trail Collserola. He tenido tiempo para descansar, beber, comer, dormir...y pensar. Sobretodo he tenido mucho tiempo para pensar. Creo que es habitual entre los corredores, que después de una carrera le demos muchas vueltas a la cabeza preguntándonos qué habría pasado si hubiéramos tomado decisiones distintas de aquellas que tomamos. Son preguntas sencillas pero para mí, con una única respuesta válida: "Probablemente te habría ido mejor, pero no lo hiciste, así que ya nada se puede cambiar."
Dicho de esta manera puede parecer que la carrera me fue mal. Y no es el caso. Esta es la crónica de mi Ultra Trail Collserola, en la que finalicé 21º, en un tiempo de 7h51'.
Llego a Can Caralleu a las seis de la mañana, una hora antes de la salida. Hace mucho frío, unos 4ºC, así que no me quito el chándal hasta el momento antes de tener que pasar al conrol de mateiral. Ahí me encuentro con mi amigo Jordi Arqué, debutante en una ultra, contento, ilusionado y con los nervios ocultos bajo la piel. Como yo. Como todos.
Finaliza la cuenta atrás y salimos, todavía a oscuras, calle hacia arriba, en dirección a la montaña. Me sorprende el elevado ritmo de inicio que llevan, no los grandes favoritos, sino aquellos corredores que se encuentran un escalón por debajo. No dudo ni un instante, decido subir lento. No me quiero ahogar.
Nos dirigimos a Sant Pere Màrtir, al km.8 de las Aigües, desde donde bajaremos hacia la plaza Mireia. En ese punto ya ha amanecido totalmente y empiezo a superar a algunos corredores. 
Entramos en una estrecha trialera y avanzamos en fila india cuando, de repente, una rama soltada por alguien sin previo aviso me pega un latigazo en el ojo. Ha sido más en el pómulo que en el ojo, afortunadamente, aunque el párpado también ha recibido.Sangro un poco pero no ha sido nada grave.

Llego a Santa Creu d’Olorda, donde se encuentra el primer avituallamiento. Demasiado pronto para pararme, teniendo en cuenta que llevo buenas reservas en la mochila, tanto de agua como de barritas y geles Isostar. Voy en grupo, junto a siete u ocho corredores. Ruedan y bajan muy rápido, me da la sensación de que es demasiado rápido para mí. Sin embargo, cuando el terreno se empina un poco, se ponen a caminar. No fuerzo la máquina, aunque al seguir trotando, avanzo posiciones y me voy quedando solo. Subo al Puig Madrona cómodamente y bajo mucho mejor. Siento que voy ágil y ligero, que estoy administrando bien las fuerzas y que seguiré avanzando posiciones.
Formo otro grupo con tres corredores que me precedían y un cuarto que venía pisándome lostalones. Voy detrás, pensando en mis cosas, siguiendo sus pasos. Llevamos unos 30 kilómetros y estamos cerca de La Floresta, pero sin saber muy bien cómo, nos hemos perdido. Nos hemos perdido nosotros...y tres corredores más que llevábamos delante y un montón más que venían detrás. Mal rollo. Estamos en un cruce de caminos con cuatro opciones. Las exploramos todas, sin suerte. Pero no caemos en la cuenta de deshacer el camino hasta recuperar las indicaciones. Creo que fue error nuestro. Volver 200 metros atrás habría puesto fin a nuestra pequeña crisis.
Decidimos ir más o menos todos junts hacia Santa Maria de Vallvidrera, confiando que no nos descalifiquen, pero sorprendentemente volvemos a encontrar cintas y marcas, así que cada cual vuelve a avanzar a su ritmo. Como ya me había pasado una hora antes, vuelvo a darme que cuenta de que la gente camina en las subidas. Yo, poco a poco, sigo trotando, aparentmente, sin cansarme.
Aparentmente.
Me planto en el control de Vallvidrera en undécima posición y  con ganas de comerme el mundo. Pero esta vitalidad se me acaba tan pronto como los dos corredores con los que salgo del avituallamiento, Juan Karlos Valdivielso y (creo que) Sergio Montes, se me escapan con una facilidad extraordinaria. Por primera vez en toda la carrera, su ritmo no es el mío. No llego. Me descuelgo y dejo que se vayan. Sí, les dejo yo (pienso). Pero no. Se han ido y punto. Y como ellos, aquellos otros que a partir de ese momento me irán avanzando.
A Sant Cugat todavía llego animado. Sólo he perdido tres posiciones y mantengo un ritmo mínimamente competitivo, tras 48 kilómetros de carrera. Pero en Can Coll se va todo al traste. Estoy lento, pesado, sin fuerzas, desanimado, asqueado, aburrido, con dolores y calambres. No tengo gana, tampoco tengo sed. A pesar de todo, sé muy bien bien qué me pasa. Ha empezado mi calvario. Y para mí, sólo hay una salida posible. Seguir adelante.
Donde puedo y quiero correr, corro. Donde no puedo o no quiero correr, camino. Lo hago pacientemente, confiando que, tarde o temprano, el mal momento quedará atrás y lo veré todo de un color distinto. Marco un parcial de casi cinco kilómetros a 9'25"/km de media. Es desesperante.
No tienes muy claro cómo llega, pero tampoco te preguntas por qué se va. Y el tormento desaparece. En mi caso el punto de inflexión se produce cuando llego a la fuente de la Budellera, una zona que conozco a la perfección. Paso a ser consciente de la distancia que me queda y de los caminos que tengo que recorrer hasta la la línea de llegada. En la fuente me mojo un poco la cabeza, bebo agua fresquita y me pongo a correr a un ritmo decente. Vuelvo a ser yo. El yo corredor, el optimista, el cerebral. El que quiere llegar a meta, no el que espera que sea la meta la que le pase por delante para cruzarla.
Cierro los puños y olvido que llevo un reloj. Paso de parciales y desniveles. Simplemente, corro. Disfruto de la ccarrera, después de mucho rato de sufrimiento. Me siento vivo. Estoy haciendo aquello que más me apasiona hacer y voy a conseguir mi objetivo, una vez más. Dejo Vallvidrera atrás y ya sólo me queda un pequeño tramo de bajada hasta Can Caralleu. Espacio suficiente para un repaso mental a todo lo que he vivido y para volver a darle el valor que se merece una carrera de 74 kms.
Y el año que viene, por poco que pueda, repetiré en el Ultra Trail Collserola.
Ni la carrera ni esta entrada del blog habrían sido lo mismo sin el aliento ni las fotos de Paz a lo largo de toda la mañana. Próximamente colgará otras, con diferentes protagonistas, en su blog, que encontraréis aquí.

dimarts, 19 de novembre del 2013

LES MEVES PORS ABANS DE L'ULTRA TRAIL COLLSEROLA

Ahir sis quilòmetres, avui deu més. Alguns canvis en pujada per agafar una mica de potència...i poca cosa més. D'aquí a dissabte no tinc intenció de variar gaire els meus entrenaments. La feina (bona o dolenta) ja està feta, així que l'únic que puc fer és treure'm el neguit o sortir a rodar. Crec que els últims mesos he sotmès el meu cos a un gran volum de quilometratge i tinc la sensació que arribo a la UTCollserola una mica cansat.
Vull dormir bé, menjar bé i anar ben tapat per evitar aquells refredats d'última hora que t'acaben deixant massa estovat.
Però si algú es pensa que només prenent unes poques precaucions tot anirà sobre rodes...va malament encaminat. No. Es tracta de 74 quilòmetres de muntanya, amb un desnivell positiu acumulat de 2.700 metres!!! Que no són cap broma.
Em fa il·lusió el fet de córrer a casa, a la muntanya de Barcelona i rodalies, al costat de la carretera de les Aigües on vaig entrenar durant tants quilòmetres en els meus inicis com a maratonià. Aquest és un punt sentimental que em motiva de forma especial i que sé que em donarà forces quan me'n faltin, que me'n faltaran. Però hi ha un altre aspecte que em desconcerta i és el fet de no conèixer el recorregut de la cursa. Conec alguns dels camins per on passarem, però no m'acabo de fer una idea de la prova en la seva plenitud. A mi m'agrada córrer pel circuit, veure les pujades, ensumar les branques, trepitjar els bassals i, en definitiva, saber on puc patir la garrotada .
Però a la UTCollserola no ha estat el cas. El que més s'apropa al meu coneixement del recorregut és aquest perfil  que facilita l'organització de la cursa:
El Tibidabo és a només 512 metres sobre el nivell del mar i la cursa, de fet, només puja fins als 450. Així que per guanyar gairebé 3.000 metres de desnivell, el trenca-cames està assegurat. I aquesta és la gran amenaça de la Ultra Trail Collserola, la gran trampa que La Nova Fita, és a dir la Mònica, en Marc i en Santi, ens han preparat.
Però els meus dubtes no s'acaben aquí. Sembla que els meus plans patiran un canvi i que, finalment, no podré viatjar a Barcelona fins divendres al matí. I això també serà un problema. Bé, el meu problema. Però cadascú en té els seus. Que aixequi la mà aquell que sigui a punt d'afrontar un repte i no ho faci amb una certa por.

dissabte, 16 de novembre del 2013

LA CUERDA LARGA? UN ALTRE DIA SERÀ

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Hi va haver de tot. Es tractava de fer un entrenament de muntanya però no havia de ser un entrenament qualsevol...Vaig pujar cap al port de Navacerrada amb la idea de recórrer la Cuerda Larga, anada i tornada fins al port de la Morcuera, una de les rutes mítiques de la serralada madrilenya (18x2=36kms), que mai abans havia fet de forma sencera. I el repte haurà d'esperar encara una temporadeta més. Quan vaig sortir del cotxe ja vaig veure que els plans inicials podien acabar canviant.
Feia un vent de nassos, el cel estava tot cobert i alguns petits floquets de neu anaven caient damunt l'asfalt. La sensació de fred era molt gran.
Vaig pujar cap a la Bola del Mundo (2.265 metres) i allà no m'hi veia gens ni mica, la boira ho cobria pràcticament tot.
Una petita escletxa em va ajudar a trobar el camí cap al cerro de Valdemartín (2.283metres), on vaig arribar una estona després. Allà es va obrir el cel i vaig aprofitar per reorientar-me. En aquesta segona imatge s'hi pot veure, al fons, una de les Cabezas de Hierro (2.383 metres). 
En el vessant sud, en aquesta última imatge, la Pedriza m'oferia aquesta preciosa panoràmica. Però quan vaig seguir Cuerda Larga endavant, enmig dels núvols altra vegada, tornava a no veure-hi. El vent bufava amb violència i vaig decidir canviar els plans. A la Loma de Pandasco (2.238 metres) vaig deixar el camí a la dreta i vaig baixar pel vessant nord, en direcció a Rascafría, cap a qualsevol indret on pogués trobar unes millors condicions.
Entre arbustos i rierols, el vent i la neu, vaig patir una petita ensopegada i vaig caure de morros. No em vaig fer res, però quan vaig arribar a una pista forestal que avança d'est a oest, em vaig adonar que m'havia fet una ferida i que no havia deixat de sagnar. 
Una mica d'aigua per netejar-la i vaig continuar avançant. Ja no feia tant fred i ni plovia ni nevava. Després de cinc còmodes quilòmetres corrent amb comoditat, em vaig animar i vaig decidir tornar a trencar cap amunt, per recuperar la Cuerda Larga, de tornada. Ho vaig fer a l'alçada de Valdesquí i quan vaig arribar a la Bola del Mundo, el panorama no havia variat gens ni mica.
Hi havia més neu, vent i fred (-5ºC) que anteriorment. S'hi veia tant poc que no vaig lamentar els quilòmetres de pista forestal per on havia corregut, buscant la calma. Al final, 30 kms, 4 hores, 1.550 metres de desnivell positiu i una gran estrena de les noves Asics Fuji Trabuco 2. Amb elles correré la Ultra Trail Collserola, la setmana que ve.

LA CUERDA LARGA? OTRO DÍA SERÁ

Hubo de todo. Se tataba de hacer un entrenamiento de montaña pero no iba a ser un entrenamiento cualquiera...Subí al puerto de Navacerrada con la idea de recorrer la Cuerda Larga, ida y vuelta hasta el puerto de la Morcuera, una de las rutas míticas de la sierra madrileña (18x2=36kms), que nunca antes había hecho en toda su extensión. Y ese reto tendrá que esperar, todavía, una temporadita más. Cuando salí del coche ya vi que los planes iniciales podían acabar cambiando.
Hacía un viento de narices, el cielo estaba totalmente encapotado y algunos copitos de nieve caían sobre el asfalto. La sensación de frío era muy grande
Subí hacia la Bola del Mundo (2.265 metros) y una vez ahí, no veía tres en un burro, la niebla lo cubría pràcticamente todo.
Un pequeño huequecito entre la niebla me ayudó a encontrar el camino hacia el cerro de Valdemartín (2.283metros), donde llegué un rato más tarde. De repente se abrió el cielo y aproveché para reorientarme. En esta segunda imagen se puede ver, al fondo, una de las Cabezas de Hierro (2.383 metros). 
En la vertiente sur, en esta última fotografía, la Pedriza me ofrecía esta preciosa panorámica. Pero cuando seguí Cuerda Larga hacia adelante, envuelto entre nubes otra vez, volvía a no ver nada de nada. El viento soplaba con violencia y decidí cambiar de planes. En la Loma de Pandasco (2.238 metros) dejé el camino a la derecha y bajé por la vertiente norte de la montaña, en dirección a Rascafría, hacia cualquier lugar en el que pudiese encontrar mejores condiciones.
Entre arbustos y riachuelos, el viento y la nieve, sufrí un pequeño tropiezo y me caí de bruces. No me hice nada, pero cuando llegué a una pista forestal que avanza de este a oeste, me di cuenta de que me había hecho una herida y que no había dejado de sangrar. 
Un poco de agua para limpiarla y continué avanzando. Ya no hacía tanto frío, no llovía ni nevaba. Después de cinco cómodos kilómetros corriendo con comodidad, me animé y decidí volver a subir montaña arriba, abandonando la pista, para volver a la Cuerda Larga. Lo hice a la altura de Valdesquí y cuando llegué a la Bola del Mundo, el panorama apenas había variado.
Había más nieve, viento y frío (-5ºC)  que antes. Se veía tan poco que no lamenté los kilómetros de pista forestal por los que había corrido, buscando la calma. Al final, 30 kms, 4 horas, 1.550 metros de desnivel positivo y un gran estreno de las nuevas Asics Fuji Trabuco 2. Con ellas correré la Ultra Trail Collserola, la semana que viene.

dijous, 15 d’agost del 2013

AVANÇARÉ EL DEBUT A LA GUADARRAMA TRAIL RACE

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Planificar una temporada atlètica pot ser senzill quan tens una feina "normal", amb horaris d'oficina i caps de setmana lliures, però no ho és tant quan has d'esperar al dijous de la setmana anterior per tenir, i mai del tot assegurat, el calendari de feina. No em queixo. Exposo les dificultats que tinc per preparar una cursa important amb una certa antelació.
En l'última entrada escrivia sobre la Ultra Trail de Collserola i la Marató Costa Daurada. Avui ho faré d'una altra prova que també em ve de gust córrer i que, amb el calendari a la mà, cau una mica més a prop. Com en els altres dos casos, encara no sé si podré participar-hi. Falten justament 50 dies perquè es disputi la Guadarrama Trail Race, una prova de 92 quilòmetres (4.273 metres D+) que s'estrena aquest mes d'octubre. La sortida i l'arribada tenen lloc al monestir del Escorial i el recorregut segueix la part del GR-10 que ronda la serra de Guadarrama.
No he perdut el temps. Aprofitant la festivitat de la Mare de Déu d'agost, me n'he anat cap a San Lorenzo del Escorial, amb en David Castaño, un corredor de muntanya que es guanya la vida com a càmera de televisió. Hem volgut descobrir un primer tram de la prova.
De primeres enfilàvem muntanya amunt cap a Abantos (1.748 metres), però no hem enganxat el camí correcte i hem fet tres quilòmetres de volta.

San Lorenzo del Escorial, des d'Abantos - tornaracorrer.blogspot.com
Un cop allà dalt tot ha estat més senzill, seguint les marques del GR-10, passant pel Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugi de las Naranjeras (1.607 m.) i el Refugi de Salamanca (1.764 m.). En aquell punt hem decidit fer mitja volta, afectats per la manca d'aigua i la calor. Dúiem més de 20 quilòmetres. Sort d'un pare muntanyenc, que ens ha regalat un litre d'aigua i ens ha indicat on trobar una font que era relativament a prop. El problema és que gairebé no rajava i ens hem estat 25 minuts per omplir un litre i mig d'aigua...gota a gota.

Des de Las Naranjeras, amb Peguerinos de fons - tornaracorrer.blogspot.com
Ironies del destí, quan feia poc que havíem deixat la font enrere ens ha començat a caure un aiguat que no ens ha abandonat en les dues hores i mitja que hem trigat a tornar. Han estat gairebé cinc hores i mitja de ruta, per fer al voltant de 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en què, he conegut una zona de la sierra per on no havia corregut mai.
Avui se m'ha activat el cos. Tinc ganes de muntanya, tinc ganes de patiment, tinc ganes de tornar a competir. Ara caldrà veure si m'ho puc fer anar bé per combinar-m'ho amb la feina. Però això és una altra història...


AVANZARÉ EL DEBUT EN LA
GUADARRAMA TRAIL RACE

Planificar una temporada atlética puede ser sencillo cuando tienes un trabajo "normal", con horarios de oficina y fines de semana libres. Pero no lo es tanto cuando tienes que esperar a los jueves para saber qué días trabajarás la semana siguiente. No me quejo. Sólo expongo las dificultades que tengo para preparar una carrera importante con una cierta antelación.

En la entrada anterior escribía sobre la Ultra Trail de Collserola y la Marató Costa Daurada. Hoy lo haré sobre otra prueba que también me apetece correr y que, calendario en mano, cae un poquito más pronto. Como me sucede en los otros dos casos, todavía no sé si podré participar. Faltan exactamente 50 días para que se dispute la Guadarrama Trail Race, una prueba de 92 kms. (4.273 metros D+) que se estrena este mes de octubre. La salida y la llegada tendrán lugar en el monasterio del Escorial y el recorrido avanza por la parte del GR-10 que ronda la sierra de Guadarrama.
No he perdido el tiempo. En este festivo 15 de agosto me he escapado a San Lorenzo del Escorial, con David Castaño, un corredor de montaña que se gana la vida como cámara de televisión. Hemos querido descubrir el primer tramo de la prueba.
Hemos salido directos al grano, con una subida explosiva hacia Abantos (1.748 metros). Sin embargo, no hemos encontrado el camino correcto y hemos acabando dando un rodeo de tres kilómetros.

San Lorenzo del Escorial, desde Abantos - tornaracorrer.blogspot.com
Desde Abantos todo ha sido más sencillo, siguiendo las marcas del GR-10, pasando por el Pozo de Las Nieves (1.705 m.), el Refugio de las Naranjeras (1.607 m.) y el Refugio de Salamanca (1.764 m.). En ese punto hemos decidido dar media vuelta, afectados por la falta de agua y el calor. Llevábamos más de 20 kms. Suerte de un padre montañero, que nos ha regalado un litro de agua i nos ha indicado cómo llegar a la fuente más cercana. El problema ha sido que casi no caía agua. Con paciencia, y tras 25 minutos de gota a gota, hemos conseguido llenar un litro y medio de agua (para nosotros) bendita.

Desde Las Naranjeras, con Peguerinos de fondo - tornaracorrer.blogspot.com
Ironías del destino, cuando hacía poco que habíamos dejado la fuente atrás, ha empezado a llover de forma constante e intensa, una tormenta que ya no nos ha abandonado en las dos horas y media que hemos tardado en volver. Han sido casi cinco horas y media de ruta, para hacer unos 36 kms (1.700 m. D+), en una jornada en la que he conocido una zona de la sierra por donde no había corrido nunca.
Hoy se me ha activado el cuerpo. Tengo ganas de montaña, tengo ganas de sufrimiento, tengo ganas de volver a competir. Ahora habrá que ver si me lo puedo combinar con el trabajo. Aunque eso es otra historia...