Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciclismo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciclismo. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 d’agost del 2017

LA PERICO: GAUDIR EN ELS PORTS, PATIR EN EL PLA

(Traducción al castellano al final del artículo)

160 quilòmetres en bicicleta no els faig cada dia. Ni de bon tros. Però si d'aquí a un mes i mig n'he de fer 180 com part d'una triatló de llarga distància, era necessari fer una tirada llarga. La marxa popular LA PERICO m'anava de meravella per anar veient en quin punt de forma estic. La gràcia d'aquesta prova no competitiva és que té un desnivell positiu d'uns 3.000 metres, una mica més que els que em trobaré al Challenge de Madrid.
La sortida era a les vuit, així que vaig haver de matinar per plantar-me a la base de l'aqüeducte de Segòvia, juntament amb els altres 2.400 ciclistes que estaven disposats a passar-se el matí pedalant. Entre ells, en Jabi, en Mati i en Fabio, amb els que vam fer-nos companyia durant tota la marxa.
Ports de Navacerrada, Morcuera, Canencia i Navafría. Els coneixia tots quatre, però mai els havia fet tots junts. Vaig pujar-los força bé, a ritme pausat però constant i cada port exigint-me una mica més. El problema va arribar després de l'últim. Des d'allà només faltava el descens i 30 quilòmetres de terreny pla, en una llarga recta amb el vent en contra. Vam començar fent relleus, tots quatre, esperant enxampar un grup que ens precedia. Però després d'unes quantes sèries vaig perdre contacte. Van afluixar per esperar-me i quan em vaig tornar a enganxar, allà, ja no vaig cedir cap relleu. Amagat a la cua del grup, intentant sobreviure.
Quan vam arribar al pavelló Pedro Delgado, vaig sentir una enorme alegria. Tanmateix, just a continuació em va venir un calfred, tot pensant en el Challenge de Madrid. Després dels 180 quilòmetres de bici hauré de córrer una marató? Uaaaaaaaau!!! Per anar fent boca, a la tarda vaig córrer mitja horeta. I que sigui el que hagi de ser.


LA PERICO: DISFRUTAR EN LOS PUERTOS, SUFRIR EN EL LLANO

160 kilómetros en bicicleta no los hago cada día. Ni de lejos!!!
Pero si de aquí a un mes tengo que hacer 180 como parte de un triatlón de larga distancia, era necesario hacer una tirada larga. La marcha popular LA PERICO me venía como anillo al dedo para ir viendo en qué punto de forma estoy. La gracia de esta prueba no competitiva es que tiene un desnivel positivo acumulado de unos 3.000 metros, un poco más de los que me encontraré en el Challenge de Madrid.
La salida era a las ocho de la mañana, así que tuve que madrugar para plantarme a los pies del acueducto de Segovia, junto con los otros 2.400 ciclistas que estaban dispuestos a pasarse el día pedaleando. Entre ellos, Jabi, Mati y Fabio, con los que compartimos toda la marcha.
Puertos de Navacerrada, Morcuera, Canencia y Navafría. Los conocía los cuatro, pero nunca los había hecho todos juntos, en una misma salida. Los subí bastante bien, a ritmo pausado pero constante y exigiéndome un poco más en cada uno. El problema llegó después del último. A partir de ahí sólo faltaba el descenso y 30 kilómetros de terreno llano, en una larga recta con el viento de cara. Empezamos a hacer relevos, los cuatro, esperando alcanzar al grupo que nos precedía. Pero tras unas cuantas series perdí contacto. Los colegas, para eso están, aflojaron y me esperaron. Cuando volví a conectar, ya no concedí más relevos. Me quedé escondido a cola de grupo, intentando sobrevivir.
Cuando llegamos al pabellón Pedro Delgado, sentí una enorme alegría. Sin embargo, justo a continuación, me vino un escalofrío al pensar en el Challenge de Madrid. Después de los 180 kilómetros de bici tendré que correr un maratón? Uaaaaaaaau!!! Par air haciendo boca, por la tarde corrí media horita. Y que sea lo que tenga que ser.

dissabte, 5 d’agost del 2017

AL CHALLENGE DE MADRID AMB CASC AERO O NORMAL?

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)
Fins ara, la veritat, no m'ho havia plantejat mai. Anava amb el meu casc de sempre, com a protecció obligatòria. I punt. Però és cert que a la Triatló de Pálmaces, fa dues setmanes, vaig creuar-me amb els primers classificats i tots duien casc aerodinàmic. Va ser aleshores que vaig començar a informar-me i a preguntar sobre alternatives que milloressin les meves prestacions en el Challenge de Madrid,  del pròxim 24 de setembre. 
La primera cosa que cal tenir en compte és que un casc aerodinàmic, dels de cua llarga al darrere, pot ser un inconvenient per al ciclista, tant pel pes del casc com perquè si no s'adopta una clara posició aerodinàmica o si bufa vent lateral, hi ha un clar risc de caiguda. La meva falta d'experiència en aquest sentit m'obliga a treure-m'ho del cap. Però hi ha alternatives, com els cascs anomenats aeroroad. Són compactes i rígids, però no tenen cua, disposen de forats de ventilació i són molt lleugers.
 Aquest matí he provat el Boost de Rudy Project i m'ha convençut bastant. Per primera vegada des que surto en bicicleta, anat sol en un entrenament, he superat la mitjana dels 30 km/h. M'imagino que també tindrà a veure el fet que s'apropa el Dia D i que cada cop estic més en forma, però també tinc clar que el casc m'ha ajudat. Ara, el que em fa falta, és provar aquest aeroroad pujant els ports del Challenge (Canencia, Morcuera i Cotos).
 Quan ho faci, m'acabaré de decidir. Tu què m'aconselles?



AL CHALLENGE DE MADRID, CON CASCO AERO O NORMAL?

Hasta ahora, la verdad, nunca me lo había planteado. Iba con mi casco de siempre, como protección obligatoria. Sin más. Pero es cierto que en el Triatlón de Pálmaces, hace dos semanas, cuando me crucé con los primeros clasificados, me di cuenta de que todos llevaban casco aerodinámico. Fue entonces que empecé a informarme y a preguntar sobre alternativas que mejorasen mis prestaciones en el Challenge de Madrid, del próximo 24 de septiembre.
La primera cosa que hay que tener en cuenta es que un casco aerodinámico, de los de pico largo detrás, puede ser un inconveniente para el ciclista, tanto por el peso del casco como porque si no se adopta una posición aerodinámica o si sopla viento lateral hay un claro riesgo de caída. Mi falta de experiencia en este sentido me obliga a quitármelo de la cabeza. Pero hay alternativas, como los cascos llamados aeroroad. Son compactos y rígidos, pero no tienen pico o cola, disponen de agujeros de ventilación y son muy ligeros.
Esta mañana he probado el Boost de Rudy Project y me ha convencido bastante. Por primera vez desde que salgo en bicicleta, yendo solo, en un entrenamiento, he superado la media de los 30 km/h. Me imagino que también tendrá relación el hecho de que se acerca el Día D y que cada vez estoy más en forma, pero también tengo claro que el casco me ha ayudado. Ahora, lo que necesito, es probar este aeroroad subiendo los puertos del Challenge (Canencia, Morcuera y Cotos).
 Cuando lo haga, me acabaré de decidir. Tú qué me aconsejas?

diumenge, 22 de gener del 2017

SETMANA INTENSA AMB ÒPTICA TRIATLÈTICA

(Traducción al castellano al final del artículo)

He corregut cinc dies, en els que he fet 70 quilòmetres, sense sèries, però amb una visita al nou circuit on faig els tests. Hi vaig anar dimecres, al parc del Conde Orgaz. Allà hi tinc marcat un segment, "Perímetro Orgaz", de poc més de 3.200 metres. Es tracta d'un circuit molt exigent, que baixa de forma constant en la primera part i puja, amb diferents canvis de desnivell, en la segona.
Allà és on m'exigeixo, allà és on em diverteixo. No hi tinc referències d'abans de la lesió, així que les marques que vaig fent són "absolutes". En la visita d'aquesta setmana vaig establir un nou millor temps, 13'03", onze segons millor que els 13'14"que tenia.

També he nedat. La setmana passada vaig finalizar les classes amb en Juan Diego Gil, un coach de luxe (medallista paral·límpic a Barcelona'92) que m'ha fet veure les meves mancances a l'aigua (nombroses) i m'ha intentat corregir alguns mals costums. El cas és que aquesta setmana ja he començat a nedar pel meu compte. Un dia, poca estona, 1.150 metres.
Amb en Juan Diego Gil
 I avui he sortit en bici. Per primera vegada aquest 2017, he superat els 100 quilòmetres. Ha estat en una ruta molt maca per la zona baixa próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una volta amb dues dificultats de muntanya, la Atalaya i el Cerro de San Pedro. En totes dues he millorat els registres de la meva única visita anterior.
M'agrada millorar.
I quan vas en un grup de nivell com el d'avui (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David i Mingui) és més senzill aconseguir-ho.
A l'Atalaya
 Una de les coses que té la bici és que t'apropa a paisatges interessants. En aquest que he capturat en una de les parades, al Cerro de San Pedro, el contrallum ho oculta gairebé tot.


SEMANA INTENSA CON ÓPTICA TRIATLÉTICA

He corrido cinco días, en los que he hecho 70 kilómetros, sin series, pero con una visita al nuevo circuito en el que hago los tests. Fui el miércoles, al parque del Conde Orgaz. Ahí tengo marcado un segmento, "Perímetro Orgaz", de poco más de 3.200 metros. Se trata de un circuito muy exigente, que baja de forma constante en la primera parte y sube, con diferentes cambios de desnivel, en la segunda.
Ahí es donde me exijo, ahí es donde me divierto. No tengo referencias de antes de la lesión, así que las marcas que voy haciendo son "absolutas". En la visita de esta semana establecí nu nuevo mejor tiempo, 13'03", once segundos mejor que los 13'14"que tenía.

También he nadado. La semana pasada finalicé las clases con Juan Diego Gil, un coach de lujo (medallista paralímpico en Barcelona'92) que me ha hecho ver mis problemas en el agua, así como también me ha intentado corregir algunas malas costumbres. El caso es que esta semana ya he empezado a nadar por mi cuenta. Un día, poco rato, 1.150 metros.
Con Juan Diego Gil
 Y hoy he salido en bici. Por primera vez este 2017, he superado los 100 kilómetros. Ha sido en una bonita ruta por la zona baja próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una vuelta con dos dificultades de montaña, la Atalaya y el Cerro de San Pedro. En ambas he mejorado los registros de mi única visita anterior.
Me gusta mejorar.
Y cuando vas en un grupo de nivel como el de hoy (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David y Mingui) es más sencillo conseguirlo.
En la Atalaya
Una de las cosas que tiene la bici es que te acerca a paisajes interesantes. En este que he capturado en una de las paradas, en el Cerro de San Pedro, el contraluz lo oculta casi todo.

dimarts, 9 de juny del 2015

BENVINGUDES "AGULLETES"

(Traducción al castellano al final del artículo)

Va ser a finals de novembre de 2013. La meva última gran aventura com a corredor, l'Ultra Trail de Collserola. Després d'aquella més que maratoniana prova va arribar la fatídica lesió. Des d'aleshores no havia viscut sessions esportives tan intenses com les d'aquest cap de setmana.
Dijous era festiu a Madrid, es celebrava el Corpus Christi. I me'n vaig anar en bicicleta, amb els triatletes, a fer una ruta de muntanya. Fantàstica. Tres ports de muntanya (Canencia, Navafría i Navacerrada) i 143 quilòmetres. Va ser una tirada llarguíssima, amb diverses parades i molta calor. Vaig aguantar molt bé els dos primers ports, lluitant i patint. Però al tercer em vaig quedar sense forces. I, sense forces, no vaig voler lluitar més. Era l'únic dels tres colls que no havia fet cap vegada en bicicleta. Quan vaig perdre la roda d'en Mati i en Samu, ni tan sols em vaig aixecar del seient per intentar enxampar-los.
 
L'endemà va tocar muntanya, però per caminar. Amb la Paz. Un passeig per Cabeza de Lijar, molt guapo. Per aquells camins on, també durant aquella tardor de 2013, vaig competir a la Guadarrama Trail Race.
Dissabte hi tornava a haver ruta ciclista. Però en zona planera, per anar a buscar ritmes de vertigen. Anaven amb cabres, manillars i cascos de contra-rellotge i unes ganes de volar que encara no sé d'on treuen. Ni un trist relleu. No vaig ser capaç de fer-ne cap. 120 quilòmetres a més de 35 kms/h de mitjana no em permeten alegries. Va ser el dia de major patiment sobre la bici en molt de temps. Les cames no em donaven per moure aquells desenvolupaments durant tanta estona. Cada vegada que intentava menjar, gairebé m'ennuagava per algun canvi de ritme.
Això va passar al matí. Unes hores més tard me'n vaig anar a treballar, a gaudir del triomf del Barça a Berlín, anant-me a dormir tard...i sense sopar. Un descans pèssim per al meu cos, que vaig pagar l'endemà.
Diumenge va tocar la "integral" de la Pedriza, amb en Beni i l'Alba. Havia de ser una caminada a ritme viu per una de les zones més boniques de la serralada madrilenya. I es va convertir en una ruta de més de 9 hores. Duia 2 litres i mig d'aigua però la calor em va matar i vaig anar deshidratat des de les cinc hores de sortida. El cansament acumulat va obtenir una genial recompensa, en forma de banyet al riu.
Això sí, aquest dilluns l'he passat amb uns dolors musculars brutals, que gairebé m'havia oblidat que existien. Benvingudes "agulletes"!!!


BIENVENIDAS AGUJETAS

Sucedió a finales de noviembre de 2013. Mi última gran aventura como corredor, el Ultra Trail de Collserola. Después de aquella prueba llegó la fatídica lesión. Desde entonces no había vivido sesiones deportivas tan intensas como las de este fin de semana.

El jueves pasado era festivo en Madrid, se celebraba el Corpus Christi. Y me fui en bicicleta, con los triatletas, a hacer una ruta de montaña. Fantástica. Tres puertos de montaña (Canencia, Navafría y Navacerrada) y 143 kilómetros. Fue una tirada larguísima, con algunas paradas y mucho calor. Aguanté muy bien los dos primeros puertos, luchando y sufriendo. Pero en el tercero me quedé sin fuerzas. Y, sin fuerzas, no quise luchar más. Era la única de las tres dificultades montañosas que no había hecho nunca en bicicleta. Cuando perdí la rueda de Mati y Samu ni tan siquiera me levanté del sillín para intentar atraparles.
 
El día siguiente tocó montaña, pero para caminar. Con Paz. Un paseo por Cabeza de Lijar, muy guapo. Por aquellos mismos caminos por los que, también durante aquel otoño de 2013, competí en la Guadarrama Trail Race.
El sábado volvía a haber ruta ciclista. Pero por una zona de llaneo, para ir a buscar ritmos de vértigo. Iban con cabras, manillares y cascos de contrarreloj, y unas ganas de volar que no sé de doónde sacan. Ni un triste relevo. No fui capaz de dar uno solo. 120 kilómetros a más de 35 kms/h de media no me permiten alegrías. Fue el día de mayor sufrimiento sobre la bici en muchísimo tiempo. Las piernas no me daban para mover esos desarrollos durante tanto rato. Cada vez que intentaba comer algo, casi me atragantaba por algún cambio de ritmo de los outsiders del grupo.
Eso pasó por la mañana. Unas horas más tarde fui a trabajar, a disfrutar del triunfo del Barça en Berlín. Me acosté tarde y sin cenar. Un descanso pésimo para el cuerpo, que pagué el día siguiente.El domingo tocó la "integral" de la Pedriza, con Beni y Alba. Estaba previsto que fuera una caminata a ritmo vivo, por una de las zonas más bonitas de la sierra madrileña. Y se convirtió en una ruta de más de 9 horas. Llevaba 2 litros y medio de agua, pero el calor me mató y fui deshidratado desde las cinco horas de trayecto. Sin embargo, el cansancio acumulado obtuvo una genial recompensa, en forma de chapuzón en el río.

Me encantó quedarme sin fuerzas pero, eso sí, el lunes me lo pasé con unos dolores musculares brutales, que hacía tiempo que había olvidado que existían. Bienvenidas agujetas!!!

diumenge, 17 de maig del 2015

PRIMERA GRAN RUTA

(traducción al castellano al final del artículo)
Hi anava una mica a cegues. Em passa sempre que vaig amb ells, els triatletes. Sé que sortiré amb una colla que tira molt, però mai sóc del tot conscient de la ruta o el ritme que hauré de seguir. Divendres passat, abans de sortir, l'únic que tenia clar és que faria vent, un inconvenient afegit.
Vam quedar al final de Villaverde, un barri que està situat al sud de Madrid, justament allà on neix la carretera M-301. En Mati, en Javi, en Fer, en Fabio i en Samu eren els companys de fatigues, un grup força homogeni, amb dos animadors que sempre tenen ganes de gresca (en Mati i en Javi). De baixada tot pintava molt bé, però en el tram inicial cap a San Martín de la Vega, pel carril ciclista, ens vam enganxar amb un grup força nombrós. Primer ens hi vam enganxar, al darrere. Ells volaven i nosaltres ens n'aprofitàvem. Però després també ens hi vam enganxar...però en un altre sentit. A en Javi no se li va ocórrer altra cosa que fer una sèrie per provar el manillar de cabra. Els va passar i se'n va distanciar, el mínim necessari per esvalotar el galliner. I a poc a poc ens vam anar despenjant, pulsacions pels núvols, quan només dúiem vint minuts de rodatge. La idea era pedalar durant quatre hores...Un panorama fantàstic!!!
La cosa va canviar quan ens vam reagrupar. A partir de San Martín (el poble on hi ha el parc fantasma de la Warner Bross...no he conegut ningú que hi hagi anat (tot i que sí que recordo una amiga que hi treballava)) vam començar a avançar de forma més regular. En Javi, en Mati i en Samu es rellevaven al capdavant. La resta, simplement, dúiem la llengua fora. A la sortida de Morata de Tajuña hi havia la primera dificultat de la jornada (res a veure amb els ports de muntanya de la setmana anterior), un turonet que va perdent comoditat a mida que aquell que marca el ritme el va fent més dur. Però un cop s'arriba dalt del cim la satisfacció, com siempre, és plena.

De tornada, amb el vent de cua, vaig perdre contacte amb el grup. No volia. Però no ho vaig poder evitar. El vent bufaba fort, es van posar a tirar i en el moment en què es va obrar una petita escletxa... M'hi vaig deixar la pell. Quan ja anàvem a 46 kms/h, les cames van dir prou. M'era impossible seguir a aquella velocitat. No tenia força per moure aquell desenvolupament. Malgrat tot, en comptes de desanimar-me, vaig continuar pedalant amb ganes, gaudint d'aquella empenta eòlica que m'acompanyava. Va ser increïble. Seguiré aprenent i intentant millorar.
Resum de l'etapa
109K (907 metres D+)-3h59'
Recorregut: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.


PRIMERA GRAN RUTA
Iba un poco a ciegas. Me pasa siempre que voy con ellos, los triatletas. Sé que saldré con un grupo que tira mucho pero nunca soy del todo consciente de la ruta o el ritmo al que me someterán. El viernes pasado, antes de salir, lo único que tenía claro es que haría viento, un inconveniente añadido.
Quedamos al final de Villaverde, un barrio situado al sur de Madrid, justo donde nace la carretera M-301. Mati, Javi, Fer, Fabio y Samu eran los compañeros de fatiga, un grupo bastante homogéneo, en el que siempre hay dos animadores con ganas de guerra (Mati y Javi). De bajada todo pintaba muy bien, pero ya en el tramo inicial hacia San Martín de la Vega, por el carril ciclista, nos pegamos a un grupo numeroso. Primero nos pegamos justo detrás del pelotoncito. Ellos volaban y nosotros nos aprovechábamos e íbamos de gorra. Pero la alegría no duró mucho y nos acabamos pegando...en otro sentido. Me explico. A Javi se le ocurrió hacer una pequeña serie para probar su manillar de cabra, no se lo tomaron muy bien y alborotó el gallinero. Una vez servido el zafarrancho de combate, poco a poco nos fuimos descolgando todos, pulsaciones por las nubes, cuando apenas llevábamos veinte minutos de rodaje. La idea era pedalear durante cuatro horas...Un panorama fantástico!!!
La cosa cambió cuando nos reagrupamos. A partir de San Martín (el pueblo donde está el parque fantasma de la Warner Bross...no he conocido a nadie que haya ido, aunque sí que recuerdo a una amiga que trabajaba en él) empezamos a avanzar de forma más regular. Javi, Mati y Samu se relevaban al frente del grupo. El resto, simplemente, íbamos con la lengua fuera. A la salida de Morata de Tajuña había un pequeño cerro (nada que ver con los puertos de montaña de la semana pasada). La comodidad de la subida va disminuyendo a medida que el que tira lava haciendo más dura. Pero una vez que se llega a la cima, la satisfacción, como siempre, es plena.

De vuelta, con el viento de cola, perdí contacto con el grupo. No quería, pero no lo pude evitar. El viento soplaba fuerte, se pusieron a tirar y en cuanto se abrió un pequeño hueco... Me dejé la piel en el intento. Cuando ya íbamos a 46 kms/h, las piernas dijeron basta. Me resultaba imposible seguir a esa velocidad. No tenía fuerza para mover ese desarrollo. Sin embargo, en vez de desanimarme, continué pedaleando con ganas, disfrutando de ese empuje eólico que me acompañaba. Fue increíble. Seguiré aprendiendo e intentando mejorar.
Resumen de la etapa
109K (907 metros D+)-3h59'

Recorrido: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.