CORRO SOBRE COIXINS DE COTÓ

Ha estat una de les claus de la meva recuperació. Ja m'ho havien dit abans d'estrenar-les, però jo no hi tenia tanta confiança. Fins que les vaig provar: les Asics Nimbus-13, unes vambes que esmorteeixen moltíssim els impactes, el tacte és molt tou i, a més, són extremadament còmodes. 

Les vaig estrenar la setmana passada en les dues etapes que vaig fer del Camino de Santiago i hi vaig córrer molt bé. Avui he anat a la Casa de Campo, però no a fer voltes al circuit, sinó a recórrer la tàpia. Setze quilòmetres de pujades i baixades, amb una gran barreja de terreny (pujades, baixades, zones d'asfalt, altres de terra compacta i unes últimes de terra estovada per la pluja). A tot arreu m'hi he sentit bé. He començat a un ritme lentíssim (a 6'00/km), per anar escalfant-me, i he acabat bastant engrescat (a 3'50/km). Afortunadament, les lumbars no s'han ressentit.

Diuen que és una vamba òptima per a correedors de més de 70 quilos. Jo en peso uns poquets menys, així que em sento encara millor, com si estigués corrent sobre coixinets de cotó. En aquesta darrera fase de recuperació de la lumbàlgia, fisioteràpia i acupuntura a banda, crec que les Nimbus-13 també hi han tingut molt a veure.

Tinc ganes de tornar demà a la Casa de Campo, repetir recorregut i comprovar, a un ritme una mica més ràpid, que segueixo cremant etapes. No sé, però, quan hi aniré. Demà al matí estaré molt pendent de la Marató de Rotterdam. En Nacho Cáceres intentarà aconseguir la mínima olímpica. Ho farà acompanyat de Carles Castillejo, campió d'Espanya i amb la plaça per a Londres ja a la butxaca. Tenen previst passar la mitja a 1.05. El vent, a més de la duresa que suposa una marató per sí mateixa, serà el seu gran enemic. Molta sort, Nacho!!!

ACUPUNTURANT-ME

He anat millorant de la lumbàlgia i estic sumant una bona pila d'entrenaments. Tots han estat però, a ritmes baixos, sense forçar...que tampoc és plan. Des que vaig córrer la Mitja Marató de Madrid he patit agulletes i he iniciat l'aventura del Camí de Santiago. Aquesta setmana he sumat 14, 14 i 12 quilòmetres, però el més important és que després d'una llarga espera, avui he sotmès la meva esquena a les agulles, per primera vegada a la meva vida.

Tot va començar en una conversa amb en JL Guerrero, un bon amic, periodista, maratonià i, com diu ell, "projecte" de triatleta. Parlàvem de lesions, molèsties, fisioterapeutes i altres històries...fins que em va dir que estava fent sessions d'acupuntura i que li havien solucionat antics problemes. Tot i la millora experimentada les últimes setmanes, no acabo de fer net amb la lumbàlgia, així que m'he estirat a la camilla i he deixat que em clavessin agulles per tot el cos. La sensació ha estat estranya i, ara mateix (escric dues hores després de la sessió) no sento cap millora. Però suposo que tot té el seu procés. Així que m'aplicaré el consell més repetit en aquests casos: calma, paciència i bondat.

EL CAMÍ DE SANTIAGO, DES DE MADRID

Mentre l’any passat m’entrenava per a la Marató de Sables, motxilla a l’esquena, sumant quilòmetres a dojo, un bon dia vaig descobrir l’existència d’una versió madrilenya del Camí de Santiago. En vaig fer una etapa, de 52 kms entre l’anada i la tornada, de Colmenar Viejo a Navacerrada. El fet d’anar seguint les fletxes grogues que indiquen el camí i, de tant en tant, trobar-me la clàssica pelegrina o petxina que identifica l’apòstol Santiago, fa el camí més amè. En aquella ocasió es va tractar d’una aventura efímera, d’un sol dia, però sempre vaig tenir clar que algun dia voldria fer el “camino” corrent.

Tinc molts amics que l’han fet però fins ara mai m’havia acabat de decidir. De fet, però, la idea s’anava coent dins meu sense que jo me n’adonés. Amb en Santi Castan teníem en ment (i segueix en peu) la idea de fer algunes etapes aquest pròxim estiu. M’he avançat a les dates i he començat el viatge d’una forma una mica peculiar: aniré sumant quilòmetres i avançant en el trajecte però sense fer-ho d’una tirada, ni tan sols en fases. Quan es puguin fer etapes, se’n faran. Sense una data límit, sense un mínim de quilòmetres exigible al mes. Simplement quan es pugui. I, això sí, sempre corrent.

Aquest projecte no el faré sol, he enganyat la Paz Rodríguez perquè m’hi acompanyi. Fa un any i mig que corre i es vol aficionar a les llargues distàncies. No sap on s'ha ficat. Entre ahir i avui hem cobert les dues primeres etapes. La inicial va servir, únicament per sortir del centre de Madrid i situar-nos al residencial barri de Montecarmelo, al nord de la capital. Van ser només deu quilòmetres, en lleuger ascens, des del parc de la Dehesa de la Villa. Un cop superades les “4 Torres de Florentino”, aquelles que es van aixecar amb la venda de l’antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, vam arribar a l’Hospital Ramón y Cajal, zona en què vam començar a trobar les primeres marques grogues. L’etapa s’acabava al cementiri de Montecarmelo, amb la sierra com a preciós paisatge de fons. En aquell punt vam girar cua, cap al que havia estat el punt de sortida de l’etapa.

Dades 1ª etapa: 10.000 metres-52’00”, a una mitjana de 5’12”. El desnivell positiu acumulat va ser de 35 metres.

Avui tot ha estat diferent. Segona etapa, de 21 quilòmetres, entre Montecarmelo i Colmenar Viejo. Al començament, l’interès estava en la fesomia del paisatge que deixàvem enrere, el monstre arquitectònic que suposa la ciutat de Madrid. A poc a poc, però, la vista s’ha anat fixant cap a l’objectiu de la jornada, el campanar de l’església de Colmenar Viejo, que anava apareixent al fons. El camí es fa més bonic des que deixa enrere la localitat de Tres Cantos, on s’arriba després de molts quilòmetres enganxats a la carretera. A partir d’aquí, el rierol Tejada pren tot el protagonisme (ha de ser creuat un total d’onze vegades). El terreny comença un ascens constant, indicatiu de la proximitat de l’arribada. Els últims 5 quilòmetres s’han fet més durs, tot i que el ritme baix ha facilitat les coses. L’arribada, a l’ajuntament del poble, també ha estat per emmarcar. Al poble del mític porter d’handbol Lorenzo Rico no és habitual veure corredors amb motxilles a l’esquena.

Dades 2ª etapa: 21.220 metres-2.21’19”, a una mitjana de 6’39”. El desnivell positiu acumulat ha estat de 430 metres.

Entenc que la nostra no és la clàssica manera de fer el camí, i que l’esperit no serà el del peregrí habitual. Les interrupcions a la ruta seran constants. Però això també té el seu encant, anirem assaborint l’aventura a poc a poc. 

MARATÓ DE SABLES 2012, TRET DE SORTIDA

Tal dia com avui, ara fa un any, estava fet un flam enmig d'una cua eterna, en ple desert del Sàhara, esperant que m'arribés el torn perquè els jutges de la Marató de Sables em fessin el control de material amb què anava a disputar la prova. L'obligatori (sac, roba, llanterna, aliments...) i l'accessori (en el meu cas, una càmera minidv per al reportatge que posteriorment s'emetria al Temps d'Aventura, d'Esport 3. Avui hauran passat per aquest tràmit els participants de l'edició 2012 i el meu record va per a ells.

L'exèrcit marroquí, estrictament uniformat, vigila l'arribada al campament

He fet un cop d'ull al llistat d'inscrits i hi he trobat  un parell de participants de "la meva quinta", l'Ismael Driss Mohamed, corredor de Ceuta (gran nivell el seu) i el meu amic i company de jaima, l'argentí Luis René Menéndez. L'home més divertit de tot el campament, de 67 anys, l'any passat va haver d'abandonar en el transcurs de la quarta etapa, la llarga, de 82 kms, per culpa d'un nombre indeterminat de ferides als peus. Li va quedar una espina clavadeta i moltes ganes de repetir. Diu que té ganes de sentir, en primera persona, allò que va veure que vam sentir la resta quan vam creuar l'última línia d'arribada.




Dos campaments en un (tendes blanques per a l'organització, negres, per als participants)

  Sé dels nervis que estaran patint, de les ganes que tindran que demà al matí es doni el tret de sortida. Avui, durant tot el dia, hi haurà hagut grans homenatges amb el menjar de l'última nit. A partir d'aquest punt, les restriccions (cadascú la seva) es notaran. Les visites a tendes veïnes a la recerca d'un tall d'embotit s'aniran fent habituals.

Samarreta impecable...abans de començar, no va acabar igual

Seguir-ho des de l'escalfor de casa (a la nit es passa fred) no serà el mateix. Però intentaré gaudir-ne al màxim. Va ser una de les experiències de la meva vida. Ja sabem que la primera vegada, sempre és especial. Recordar moments com els de les dues pròximes fotografies em posa la pell de gallina.

Descans amb la Mònica Aguilera i l'Àngel Moreno, dos nius d'experiències

Un regal d'en Jaume Amiel durant l'etapa llarga

Grans records que, en breu, altres corredors tindran ocasió de viure. Molta sort a tothom.

I MICAH TRUE DECIDEIX DESCANSAR

Diuen les cròniques que després d'haver-lo estat buscant durant uns quants dies, en una recerca en què van participar més de vuitanta persones, dissabte passat van trobar mort Micah True, l'etern Caball Blanc, el corredor sense límits, l'amic de la tribu dels Tarahumares. Estava al costat d'un rierol, amb els peus dins l'aigua. Havia sortit a córrer, com feia habitualment, amb la seva ampolla d'aigua. Diuen que es va perdre però es fa difícil de creure, si algú coneixia bé lla zona fronterera entre el desert d'Arizona i Nou Mèxic era en Caball Blanc.

L'àlies amb què era conegut li van posar els seus amics indis tarahumares, que li van fer un petit raconet en el seu món. D'ells va aprendre una infinitat de coses que, a poc a poc, va anar adaptant a la seva forma de vida. Compartir centenars de quilòmetres amb els homes que corrien descalços, de sol a sol, acaba marcant. La seva història va sortir a la llum gràcies al best seller d'en Christopher Mc Dougall, Nascuts per córrer (ed. La Campana), un llibre polèmic que va obrir nombrosos debats sobre quin és el calçat més adequat per córrer. El moviment barefoot que s'ha posat de moda els últims anys ho ha aconseguit, en bona part, gràcies a l'èxit de l'obra de Mc Dougall. En Cavall Blanc ja no hi és però el seu record seguirà per sempre entre nosaltres. Un mite per als ultramaratonians. Que aixequi la mà aquell que, en el transcurs d'una ultra (o qualsevol altra prova de llarga distància) no ha deixat volar la imaginació per uns instants i s'ha traslladat a Nou Mèxic per córrer al seu costat.

Amb la pluja dels últims dies el terreny està tovet. Qui vulgui homenatjar en Micah True ho té millor que mai.
Descansi en pau.

CANVIO LUMBÀLGIA PER AGULLETES

Si les lesions fossin tan senzilles com els clàssics anuncis per paraules que apareixen als diaris les coses serien molt més agradables. Però, qui seria tan ruc com per canviar-me una molesta lumbàlgia, que no saps quan te’n podràs desprendre, per unes simples agulletes, de les quals te n’oblides, a tot estirar, en una setmana?

Potser no necessito ningú que intervingui en la transacció, potser és com allò que diuen que “un clau tapa un altre clau” (amb la diferència que aquest segon clau mai podria, ni tan sols, fer una mica d’ombra a l’anterior)...i les agulletes em facin oblidar la lumbàlgia o potser el que passa, simplement, és que l’el•líptica, les visites al fisioterapeuta, els estiraments i la manta elèctrica han fet el seu efecte.

El cas és que ahir al matí, quan em vaig despertar, no em podia moure. Tenia les cames garratibades, sentia els quàdriceps queixar-se a cada passa que feia, com si hagués corregut una marató sencera, i no una mitja, el dia anterior. Tot i així, em vaig posar les vambes, vaig posar-me un capítol d’una sèrie que em manté entretingut i, muntat dalt de l’el•líptica, vaig suar durat 40 minuts.

De l’esquena no me’n vaig recordar ni un instant.

Aquest matí he fet un altre pas endavant. Beneïdes agulletes, m’han recordat que diumenge vaig fer una cosa extraordinària i així que sortia de casa i baixava les escales que donen accés al carrer per rodar mitja horeta suau, han maltractat tota la musculatura que envolta en tronc inferior.

Deu ser que s’ha acomplert aquella dita del chi kung: em feia mal l’esquena i el dolor no ha desaparegut fins que no n’he trobat un altre que el substituís.

Serà veritat? Estarà passant de debò? Durarà gaire aquesta fantasia? O tornaran els mals quan desapareguin les agulletes?

RECUPERO SENSACIONS DE CORREDOR A LA MITJA MARATÓ DE MADRID

Fa alguns dies que he incorporat el logo d'Asics al bloc i aquest matí he corregut la primera cursa organitzada per la gent d'Anima Sana In Corpore Sano, la Mitja Marató de Madrid (MMM). Com relatava en un article anterior, serà casualitat però a Madrid les tres vegades que hi he corregut ho he fet en un estat de forma baix, per culpa de lesions recents. La que m'acompanya actualment, una lumbàlgia, encara no l'he deixat enrere del tot. Però avui he pogut comprovar que la tinc més o menys controlada i "en vies d'extinció".

Al voltant de 18.000 corredors han pres part a les dues curses que formaven part de la MMM: la mitja (16.000 atletes) i una prova més curta, de 5K, pensada per a debutants (2.000 atletes). De sortida he anat a un ritme ambiciós (3'50"), tant per l'esforç lumbar que suposa com pel fet que en l'últim mes i mig només havia corregut dos quilòmetres per sota de 4'/km (un va ser dijous, a 3'55 i l'altre ahir, a 3'54"). He tingut sort de poder sortir molt endavant, cosa que m'ha facilitat agafar un ritme fixe ben aviat, sense necessitat d'haver de patir per possibles empentes i ensopegades.

Sempre fotogènic

El circuit de la Mitja de Madrid m'encanta, però l'has de conèixer bé si no vols arribar al final amb la llengua fora. Se surt del Retiro, es puja per Príncipe de Vergara una estona i es va a buscar, en descens, Alonso Martínez, punt des del qual comença un lleuger però constant ascens, a través de Bravo Murillo, fins a Plaza Castilla. Des d'allà, el circuit pren una tendència descendent fins que arribes al Retiro una altra vegada. Allà, molts corredors, calculen malament les seves forces i s'entreguen al que consideren "part final" de la cursa...quan encara falten 5 quilòmetres i mig ben bons, amb dues pujades que trenquen esquemes (Alfonso XII i Alcalá). Els que arriben sencers a aquests carrers, gaudeixen del final dins del parc molt més que la resta.

Jo m'inclouria entre la resta, és a dir, tot i que conec bé el circuit, el ritme de cursa ha estat molt superior al que el meu cos estava preparat. I tard o d'hora ho havia de pagar per alguna banda. La pèrdua tampoc a estat greu (35") i quan he creuat la línia d'arribada, en 1h21'45", a un ritme de 3'52" de mitjana, no he pogut evitar un enorme somriure de satisfacció. És una anècdota però he millorat la meva marca a la MMM en més de dos minuts...

Estrenant samarreta

El més important, l'esquena, no m'ha fet mal. A partir del km.15 he notat que se m'anava carregant, per la tensió a què se sotmet el cos, però no ha passat d'aquí. Aquesta tarda toca descans, manta tèrmica i...A SEGUIR CORRENT!!!