Mentre
l’any passat m’entrenava per a la Marató de Sables, motxilla a l’esquena,
sumant quilòmetres a dojo, un bon dia vaig descobrir l’existència d’una versió
madrilenya del Camí de Santiago. En vaig fer una etapa, de 52 kms entre l’anada
i la tornada, de Colmenar Viejo a Navacerrada. El fet d’anar seguint les
fletxes grogues que indiquen el camí i, de tant en tant, trobar-me la clàssica
pelegrina o petxina que identifica l’apòstol Santiago, fa el camí més amè. En
aquella ocasió es va tractar d’una aventura efímera, d’un sol dia, però sempre
vaig tenir clar que algun dia voldria fer el “camino” corrent.
Tinc
molts amics que l’han fet però fins ara mai m’havia acabat de decidir. De fet,
però, la idea s’anava coent dins meu sense que jo me n’adonés. Amb en Santi Castan
teníem en ment (i segueix en peu) la idea de fer algunes etapes aquest pròxim
estiu. M’he avançat a les dates i he començat el viatge d’una forma una mica
peculiar: aniré sumant quilòmetres i avançant en el trajecte però sense fer-ho
d’una tirada, ni tan sols en fases. Quan es puguin fer etapes, se’n faran.
Sense una data límit, sense un mínim de quilòmetres exigible al mes. Simplement
quan es pugui. I, això sí, sempre corrent.
Aquest
projecte no el faré sol, he enganyat la Paz Rodríguez perquè m’hi acompanyi. Fa
un any i mig que corre i es vol aficionar a les llargues distàncies. No sap on s'ha ficat. Entre ahir i avui hem cobert les dues primeres etapes. La inicial
va servir, únicament per sortir del centre de Madrid i situar-nos al
residencial barri de Montecarmelo, al nord de la capital. Van ser només deu
quilòmetres, en lleuger ascens, des del parc de la Dehesa de la Villa. Un cop
superades les “4 Torres de Florentino”, aquelles que es van aixecar amb la
venda de l’antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, vam arribar a l’Hospital
Ramón y Cajal, zona en què vam començar a trobar les primeres marques grogues.
L’etapa s’acabava al cementiri de Montecarmelo, amb la sierra com a preciós
paisatge de fons. En aquell punt vam girar cua, cap al que havia estat el punt
de sortida de l’etapa.
Dades 1ª etapa: 10.000
metres-52’00”, a una mitjana de 5’12”. El desnivell positiu acumulat va ser de
35 metres.
Avui
tot ha estat diferent. Segona etapa, de 21 quilòmetres, entre Montecarmelo i
Colmenar Viejo. Al començament, l’interès estava en la fesomia del paisatge que
deixàvem enrere, el monstre arquitectònic que suposa la ciutat de Madrid. A poc
a poc, però, la vista s’ha anat fixant cap a l’objectiu de la jornada, el campanar
de l’església de Colmenar Viejo, que anava apareixent al fons. El camí es fa
més bonic des que deixa enrere la localitat de Tres Cantos, on s’arriba després
de molts quilòmetres enganxats a la carretera. A partir d’aquí, el rierol
Tejada pren tot el protagonisme (ha de ser creuat un total d’onze vegades). El
terreny comença un ascens constant, indicatiu de la proximitat de l’arribada.
Els últims 5 quilòmetres s’han fet més durs, tot i que el ritme baix ha
facilitat les coses. L’arribada, a l’ajuntament del poble, també ha estat per
emmarcar. Al poble del mític porter d’handbol Lorenzo Rico no és habitual veure
corredors amb motxilles a l’esquena.
Dades 2ª etapa: 21.220
metres-2.21’19”, a una mitjana de 6’39”. El desnivell positiu acumulat ha estat
de 430 metres.
Entenc
que la nostra no és la clàssica manera de fer el camí, i que l’esperit no serà
el del peregrí habitual. Les interrupcions a la ruta seran constants. Però això
també té el seu encant, anirem assaborint l’aventura a poc a poc.
4 comentaris:
Al·lucino amb la Paz. Té fusta d'atleta.
Bon repte!
Té molt bona pinta aquesta versió del Camino de Santiago, i encara millor, com has pogut convèncer a algú pq t'acompanyi jajajaja !
No va ser senzill, Narcís...Veurem com va avançant.
Publica un comentari a l'entrada