dijous, 1 de febrer del 2018

GENER JA ÉS HISTÒRIA. BALANÇ.

(Traducción al castellano al final del artículo)

S'ha acabat el mes de gener i passo balanç a aquest inici de 2018, un any en què els meus esforços van encaminats al Challenge Madrid del 23 de setembre, amb l'objectiu de millorar les meves prestacions de l'edició del 2017.
El primer que he fet ha estat un recompte dels entrenaments. Des de l'1 de gener fins al dia abans de la cursa vaig sumar 2.291 quilòmetres de córrer a peu, 2.973 quilòmetres en bicicleta i 60.000 metres de natació, una xifra que confio superar quan arribi el moment.
En aquests tres primers mesos, però, sempre aniré bastant al darrere, ja que ara fa un any encara no havia nascut en Nil (2 de març) i la meva llibertat de moviments era bastant més gran que actualment. Així doncs, anirem a pams. Els números queden així:
221,4 km. de córrer (299,6 km., l'any passat).
259,8 km. de bici (318,7 km., l'any passat).
0 m. de natació (4.750 m., l'any passat).

Després de la lesió al bessó que em va deixar sense San Silvestre Vallecana, cada setmana he anat augmentant el quilometratge (11, 55, 57, 60) i ara veig que, tot i que a ritmes molt lents, començo a anar per bon camí.
A nivell ciclista, la pluja m'ha impedit sortir algun dels dies que tenia indicats, però intento entrar en rutina.
El compte pendent continua sent la natació. És la disciplina que menys considero, de cara a la triatló de llarga distància, sí. Però m'hi hauré d'anar posant. El meu compromís, de cara al mes de febrer, és tornar a la piscina.


ENERO YA ES HISTORIA. BALANCE.

Se acabó el mes de enero y paso balance a este inicio de 2018, un año en el que mis esfuerzos van encaminados al Challenge Madrid del 23 de septiembre, con el objetivo de mejorar mis prestaciones de la edición de 2017.

Lo primero que he hecho ha sido un recuento de los entrenamientos. Desde el 1 de enero i hasta el día antes de lacarrera, sumé 2.291 kilómetros a pie, 2.973 kilómetros en bicicleta y 60.000 metros de natación, una cifra que confío superar cuando llegue el momento. En estos tres primeros meses, sin embargo, siempre iré bastante por detrás, ya que ahora hace un año todavía no habían nacido Nil (2 de marzo) y mi libertad de movimientos era bastante más grande que actualmente. Así pues, iremos a palmos. Los números quedaron así:
221,4 km. de correr (299,6 km., el año pasado).
259,8 km. de bici (318,7 km., el año pasado).
0 m. de natación (4.750 m., el año pasado).

Después de la lesión en el gemelo que me dejó sin San Silvestre Vallecana, cada semana he ido aumentando el kilometraje (11, 55, 57, 60) y ahora veo que, a pesar de que los hago a ritmos muy lentos, empiezo a encontrar el camino correcto.
A nivel ciclista, la lluvia me ha impedido salir alguno de los días que tenía indicados, pero intento entrar en rutina.
Mi cuenta pendiente sigue siendo la natación. Es la disciplina que menos considero, de cara al triatlón de larga distancia, sí. Pero me tendré que ir preparando. Mi compromiso, de cara al mes de febrero, es volver a la piscina.

dimecres, 3 de gener del 2018

MALEÏDA LESIÓ, MENYS CÓRRER I MÉS BICI

(Traducción al castellano al final del artículo)

Tenia un objectiu (baixar de 37'30") i dues bales (Aranjuez i la San Silvestre Vallecana). Però quan me'l vaig plantejar no vaig pensar, en cap moment, que una lesió m'impediria plantar-me a la línia de sortida de cap de les dues curses per batre'l. I així va ser. Aquelles molèsties al bessó, que ben bé no són al besó, sinó en un dels tendons rotulians, m'han festiguejat les festes nadalenques. El Dia de Nadal, com cada 25 de desembre, vaig pujar a la Carretera de les Aigües, per fer la tradicional rodadeta per cremar torrons. I no vaig passar dels 4,5 quilòmetres. Encara no havia fet net.

Des que he tornat a Madrid, els dolors s'han anat reduint i, ara, gairebé són inapreciables. Però he decidit enfortir una mica abans de tornar a córrer (sempre "tornar a córrer"). I a banda de recuperar el pilates a casa, he tornat a agafar la bicicleta. Des del Challenge de Madrid, el 24 de setembre, només havia fet 3 dies de ciclisme, el tenia totalment abandonat. Fins aquest dilluns passat, que vaig decidir que no hi havia millor manera per començar l'any que sortint a rodar un parell d'horetes. Rovellat de cames, pesat de panxa i amb un vent molest, però la sensació de fer esport (després d'un període de convalescència) no pot ser més meravellosa.
I, a partir d'ara, quan pugui tornar a córrer, correré. Però amb una fórmula que mai hauré d'abandonar: "menys córrer i més bici".


MALDITA LESIÓN, MENOS CORRER Y MÁS BICI

Tenía un objectivo (bajar de 37'30") y dos balas (Aranjuez y la San Silvestre Vallecana). Pero cuando me lo planteé no pensé, en ningún momento, que una lesión me impediria plantarme en la línea de salida de ninguna de las dos carreras para batirlo. Y así fue. Aquellas molesties en el gemelo, que no están exactamente ahí, sino en uno de los tendones rotulianos, me han fastidiado las fiestas navideñas. El día de Navidad, como cada 25 de diciembre, subí a la Carretera de les Aigües, para el tradicional rodaje para quemar turrones. Y no pasé de los 4,5 kilómetros. Todavía no estaba a punto.

Desde que he regresado a Madrid, los dolores han ido menguando y ahora casi son inapreciables. Sin embargo he decidido fortalecer la zona antes de volver a correr (siempre se trata de "tornar a córrer" (volver a correr)). Y además de recuperar las sesiones de pilates en casa, he vuelto a coger la bicicleta. Desde que competí en el Challenge de Madrid, el 24 de septiembre, sólo había hecho tres entrenamientos de ciclismo, lo tenía totalmente abandonado. Hasra este lunes pasado, cuando decidí que no había una mejor manera de empezar el año que saliendo a rodar un par de horitas. Oxidado de piernas, pesado de barriga y con un viento molesto, pero la sensación de hacer deporte (después de un periodo de convalecencia) no puede ser más placentera.
Y a partir de ahora, cuando pueda volber a correr, correré. Pero lo haré con una fórmula que no debería abandonar nunca: "menos correr y más bici".


dissabte, 16 de desembre del 2017

KO I ADÉU A ARANJUEZ. NOMÉS EM QUEDA UNA BALA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Divendres al matí havia quedat amb en Francesc Guim. Sempre és interessant compartir quilòmetres amb el cosí bo. De tant en tant, quan s'apropa a Madrid per feina, m'avisa i fem una volta pel Retiro. Però ahir, així que vaig entrar al parc, em vaig adonar que m'acabava de lesionar. Uns metres abans d'arribar-hi vaig sentir una fiblada al besó esquerre. El múscul (o algun tendó) es va contreure i ja no va deixar de fer-me mal. Amb en Francesc, doncs, va ser un hola i adéu. No vam córrer junts, me'n vaig tornar cap a casa, gairebé arrossegant-me.
A les portes del Retiro amb en Francesc

La lesió no em permetrà córrer demà la Carrera Popular Villa de Aranjuez, on tenia previst intentar baixar de 37'30", el meu repte per a aquesta recta final del 2017. Els entrenaments d'aquests últims deu dies em feien pensar que podia estar a prop d'aconseguir-ho. Però em quedaré amb les ganes de saber-ho. I, sobretot, ese m'escapa una de les dues bales que tenia. Ara, ho hauré d'apostar tot a la Sant Silvestre Vallecana.
Això, sempre i quan em recuperi. Al cap i a la fi aquesta, i no cap altra, és la prioritat número 1.


KO Y ADIÓS A ARANJUEZ. SÓLO ME QUEDA UNA BALA

El pasado viernes, por la mañana, había quedado con Francesc Guim. Siempre es interesante compartir kilómetros con el primo bueno. De vez en cuando se pasa por Madrid, por trabajo, me avisa y damos una vuelta por el Retiro. Pero ayer, tan buen punto llegué al parque, supe que me acababa de lesionar. Unos metros antes de llegar sentí un pinchazo en el gemelo izquierdo. El músculo (o algún tendón) se contrajo y ya no dejó de dolerme. Con Francesc, pues, sólo fue un hola y adiós. No corrimos juntos, me volví hacia casa, casi arrastrándome.
En la puerta del Retiro, con Francesc

La lesión me impedirá correr mañana la Carrera Popular Villa de Aranjuez, en la que tenía previsto intentar bajar de 37'30, mi reto para esta recta final de 2017. Los entrenamientos de estos últimos diez días me hacían pensar que podía estar cerca de conseguirlo. Pero me quedaré con las ganas de saberlo. Y, sobretodo, se me escapa una de las dos balas que tenía. Ahora, lo tendré que apostar todo a la Sant Silvestre Vallecana.
Eso, siempre y cuando me recupere. Al fin y a cabo ésta, y no otra, es la prioridad número 1.

dilluns, 4 de desembre del 2017

DESCOBRINT LA TRAMUNTANA A LA MITJA DE FIGUERES

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Si corres una cursa al desert del Sàhara, molt probablement se t'omplirà el cos de granees de sorda. 
Si en corres una al País Basc no t'haurà de sorprendre que et caigui un aiguat i acabis ben xop.
Amb aquestes premises no cal que us digui res de l'Empordà, oi?
Era evident que a la Mitja de Figueres hi caria vent. Ho sabíem tots, estàem avisats. No ens podem queixar. Jo, com a mínim, no ho faré. És més, tot al contrari, penso que és un aspecto que la Mitja de Figueres hauria d'explotar.

Oi que els corredors busquem reptes diferents, durs i esgotadors? Doncs la Tramuntana reuneix tots aquests al·licients. 
Avui he viscut una experiència nova i única, un enfrontament directe amb el vent. La Tramuntana baixa del nord, directament del Pirineu, però no ho fa en una sola direcció, ho fa a ràfegues, fet que el converteix en més imprevisible, totalment incontrolable. 

Des del quilòmetre 5 de la cursa he anat tot sol. Sense grup, sense para-vent. Allà només érem el vent i jo. M'entrava de dreta a esquerra, amb una força inusual, i em costava un munt mantenir-me en els límits de l'asfalt. Pensava que allò era complicat però poc abans d'arribar a Peralada, a la meitat de la cursa he enxampat a un corredor figuerenc que m'ha advertit que hauríem d'afrontar dos quilòmetres i mig del pitjor vent de tota la mitja.
No m'ho he cregut.
I m'he endut una plantofada brutal en tota la cara. Al mateix lloc on em colpejava la Tramuntana. He passat dels 4'00"/km als 4'48"/km, en un tres i no res. El cos endavant, dibuixant una diagonal, el cap intentant amagar-se mirant a terra i els braços mantenint l'equilibri.

Si alguna cosa se'm resisteix, m'enganxa. Si em fa patir, m'atrau. He lluitat tant contra el vent, que quan em tocava gaudir-lo i volar, quan m'empenyia per l'esquena, m'he quedat sense forces per treure'n profit. Cada dia s'aprèn alguna cosa, diuen...

Al final he acabat el 31è, en 1h24'57", el dia que he descobert la Tramuntana. El dia que he après a valorar els atletes empordanesos, aquells que s'entrenen dia rere dia amb aquestes adversitats, que enforteixen el cos...i l'ànima.



DESCUBRIENDO LA TRAMONTANA EN LA MITJA DE FIGUERES

Si corres una careara en el desierto del Sáhara, muy probablemente se te llenará el cuerpo de granos de arena
Si la que corres es en el País Vasco, no debería sorprenderte que te caiga una tempestad y acabes totalmente empapado. 
Con estas premisas no hace falta que te diga nada del Empordà, verdad?

Era evidente que en la Mitja de Figueres habría viento. Lo sabíamos todos, estábamos avisados. No nos podemos quejar. Yo, como mínimo, no lo haré. Es más, todo lo contrario, pienso que es un aspecto que la Mitja de Figueres debería explotar. Verdad que los corredores buscamos retos distintos, duros y agotadores? Pues la Tramontana reúne todos estos alicientes.

Hoy he vivido una experiencia nueva y única, un enfrentamiento con el viento. La Tramontana baja del norte. Directamente del Pirineo, pero no lo hace en una sola dirección, lo hace a ráfagas, un hecho que lo convierte en más imprevisible y totalmente incontrolable.

Desde el kilómetro 5 de carrera he ido solo. Sin grupo, sin una pantalla protectora. Ahí solamente estábamos el viento y yo. Me entraba de derecha a izquierda, con una fuerza inusual, y me costaba un montón mantenerme en los límites el asfalto. Pensaba que aquello era complicado, pero poco antes de llegar a Peralada, a mitad de carrera, he atrapado a un corredor de Figueres que me ha advertido que estábamos a punto de afrontar dos kilómetros y medio del peor viento de toda la media.
No le he creído. 
Y me he llevado un tortazo brutal en toda la cara. El mismo sitio donde me golepaba la Tramontana. He pasado de los 4'00"/km a los 4'48"/km, en un abrir y cerrar de ojos. El cuerpo tirado hacia adelante, dibujando una diagonal, la cabeza intentando esconderse, mirando hacia el suelo y los brazos manteniendo el equilibrio.

Si alguna cosa se me resiste, me atrapa. Si me hace sufrir, me atrae. He luchado tanto contra el viento que cuando me tocaba disfrutar de él y volar, cuando me empujaba por la espalda, me he quedado sin fuerzas para sacarle provecho. Cada día se aprende alguna cosa, dicen...

Al final he acabado el 31o, en 1h24'57", el día en el que he descubierto la Tramontana. El día que he aprendido a valorar a los atletas del Ampurdán, aquellos que se entrenan día tras día en estas condiciones adversas, que fortalecen el cuerpo y el alma.

divendres, 1 de desembre del 2017

BUSCANT UN PUNT DE FORMA PER A LA MITJA DE FIGUERES

(Traducción al castellano al final del artículo)

Gairebé quatre setmanes sense escriure al blog. 25 dies sense notícies, per falta de temps. El que sí que he pogut fer és anar trampejant per entrenant-me. Menys del que hauria volgut, però tampoc em queixo. L'objectiu segueix sent baixar de 37'30" en un 10.000 en aquest 2017, però abans d'intentar-ho, aquest cap de setmana faré una incursió en els 21K, a la Mitja de Figueres.

Sense pretensions, amb ganes de gaudir de la distància, amb il·lusió per tornar a competir a Catalunya, en una cursa de nova creació, que es va estrenar l'any passat, i que té un futur il·lusionant al davant. Fa pinta que farà fred i que no plourà, però el que serà una incógnita fins l'últim moment és el vent. A l'Empordà, ja se sap, hi bufa la Tramuntana. Els de fora, estem tots avisats.
Des que vaig superar la lesió dels genolls que em va tenir 3 anys parat, he corregut tres mitges maratons:

9/12/2016 / Villaverde - 1:23'36"
30/1/2017 / Getafe - 1:20'59"
5/2/2017 / Vías Verdes Arganda - 1:24'30"

Per molt que vulgui recordar temps pretèrits en què corria a altres ritmes i el meu cos aguantava el que li demanés, els anys no perdonen. I aquesta és la meva realitat actual, sempre per damunt de l'1:20'.

Estic pesat, lent i sense xispa. No em canso però tampoc em veig fresc.
Ara bé, avui he fet el millor entrenament des que vaig acabar el Challenge de Madrid. En un circuit on només hi tinc referències dels últims dos anys, al parc del Conde Orgaz, aquest matí he fet la meva segona millor marca de sempre 13'13", a només 10" del rècord, que vaig aconseguir a mitjans del passat mes de gener, poc abans de la Mitja de Getafe. És a dir, content. Sí, molt, pero no aspiro a baixar d'1:22'00". Confio quedar-m'hi a prop.



BUSCANDO UN PUNTO DE FORMA PARA LA MEDIA DE FIGUERES

Casi cuatro semanas sin escribir en el blog. 25 días sin noticias, por falta de tiempo. Lo que sí que he podido hacer es ir robarle tiempo al tiempo para entrenarme. Menos del que habría deseado, pero tampoco me quejo. El objetivo sigue siendo bajar de 37'30" en un 10.000 antes de fin de año. Pero voy a abrir un paréntesis y este fin de semana haré una incursión en los 21K, en la Media de Figueres.

Sin pretensiones, con ganas de disfrutar de la distancia, con ilusión por volver a competir en Catalunya, en una carrera de nueva creación, que se estrenó el año pasado, y que tiene un futuro ilusionante por delante.
Tiene pinta que hará frío y que no lloverá, pero lo que será una incógnita hasta el último momento es el viento. En el Empordà, ya se sabe, sopla la Tramuntana. Los que vamos de fuera, estamos todos avisados.
Desde que superé la lesión en las rodillas que me tuvo 3 años parado, he corrido tres medios maratones:

9/12/2016 / Villaverde - 1:23'36"
30/1/2017 / Getafe - 1:20'59"
5/2/2017 / Vías Verdes Arganda - 1:24'30"

Por mucho que quiera recordar tiempos pretéritos, en los que corría a otros ritmos y mi cuerpo aguantaba lo que le pidiese, los años no perdonan. Y esa es mi realidad actual, siempre por encima de la 1:20'

Estoy pesado, lento y sin chispa. No me canso, pero tampoco me veo fresco.
Sin embargo, sorprendentemente, hoy he realizado el mejor entrenamiento desde que acabé el Challenge de Madrid. En un circuito en el que tengo referencias durante los dos últimos años, el parque del Conde Orgaz, esta mañana he hecho mi segunda mejor marca de siempre, 13'13", a sólo 10" del récord, que conseguí a mediados del pasado mes de enero, poco antes de la Media de Getafe. Es decir, contento. Sí, mucho. Pero no aspiro a bajar de 1:22'00. Confío estar cerca de esos números.

diumenge, 5 de novembre del 2017

10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LLUNY)

(Traducción al castellano al final del artículo)

En base a les sèries que havia estat fent aquestes dues últimes setmanes no em veia capaç de baixar de 39'00" en la primera cursa post Challenge Madrid. Però com tots els corredors ja ho sabem, quan ens posem un dorsal sempre anem més ràpid. La competició ens fa volar!!!
Matinal atlètica - Tornar a córrer
La Carrera Go Fit d'avui començava a les nou del matí (m'encanta que les curses comencin aviat!!!), així que m'he llevat ben d'horeta i m'he apropat al barri de Moncloa, a la zona on anys enrere hi havia l'estadi d'atletisme de Vallehermoso (que, malauradament, va ser demolit). La prova consta d'un primer 4.000 molt ràpid, amb una clara tendència descendent, en què s'arriba gairebé fins a Cibeles, i una segona part més complicada en què vas recuperant el desnivell perdut anteriorment.
Després de molt de temps, avui he fet una cursa conservadora (generalment surto a fons i quan se m'acaba la benzina, miro d'aguantar com puc). Coneixedor del que m'esperava, no m'he deixat endur per la riuada d'atletes, de tal manera que pujant la Castellana he recollit alguns cadàvers. I en l'últim quilòmetre, he tingut forces per avançar alguna altra posició.
Amb Flor de Triatló a l'arribada - Tornar a córrer
 El temps a la línia d'arribada, 38'35", a una mitjana de 3'52"/km. He fet 52" més que l'any passat, però  les sensacions que em queden són una mica millors. Com deia en entrades anteriors, tinc un repte en ment, a intentar superar abans de cap d'any: baixar de 37'30" en un 10K. Doncs ara ja sé de quin punt surto. Em sobren, només, 66 segons.
Aquest matí m'ha fet especial il·lusió córrer amb els "Panis", els germans Paniagua, que fa relativament poc temps que han provat el verí atlètic. En Toñín ha cobert la distància en poc més dels 45' i en David, en 51' pelats. D'aquí a finals del 2017, ells també milloraran (bastant més que jo).
Toñín, David i Sebas - Tornar a córrer
L'anècdota lletja de la jornada l'ha protagonitzat el cotxe de cap de cursa. El tret de sortida ha enganxat el conductor del vehicle amb els pixats al ventre, no tenia el motor engegat i s'ha vist superat per tots els corredors. Una imatge insòlita que convindria corregir de cara al futur.


10.000 DE LA CARRERA GO FIT: NOT SO FAR (NO TAN LEJOS)

En base a les series que había hecho estas dos últimas semanas, no me veía capacitado para bajar de 39'00" en la primera carrera post Challenge Madrid. Pero, como sabemos todos los corredores, cuando nos ponemos un dorsal siempre vamos más rápido. La competición nos hace volar!!!
Matinal atlética - Tornar a córrer
La Carrera Go Fit de hoy empezaba a las nueve de la mañana (me encanta que las carreras empiecen pronto!!!), así que he madrugado y me he acercado al barrio de Moncloa, en una zona en la que años atrás se emcontraba el estadio de atletismo de Vallehermoso (que, desgraciadamente, fue derruido). La prueba consiste en un primer 4.000 muy rápido, con una clara tendencia descendente, en la qu se llega casi hasta Cibeles, y una segunada parte más complicada, en la que vas recuperando el desnivel perdido anteriormente.
Después de mucho tiempo, hoy he hecho una carrera conservadora (generalmente salgo fuerte y cuando se me funden los plomos...aguanto a lo que puedo). Conocedor de lo que tenía por delante, no me he dejado llevar por la marea de atletas, de tal manera que cuando he llegado a la subida de la Castellana he ido recogiendo cadáveres. Y en el último kilómetro he tenido fuerzas suficientes para avanzar más posiciones.
Con Flor de Triatló, en meta - Tornar a córrer
El tiempo en la línea de llegada, 38'35", a una media de 3'52"/km. He tardado 52" más que el año pasado. Sin embargo, las sensaciones que me quedan son un poco mejores. Como decía en entradas anteriores, tengo un reto en mente (que quiero superar antes de fin de año): bajar de 37'30" en un 10K. Pues ahora ya sé en qué punto estoy. Me sobran, solamente, 66 segundos.

Esta mañana me ha hecho especial ilusión correr con los "Panis", los hermanos Paniagua, que hace relativamente poco tiempo que han probado el veneno atlético. Toñín ha cubierto la distancia en poco más de los 45' y David, en 51' raspaditos. De aquí a finales de 2017, ellos también mejorarán (bastante más que yo).
Toñín, David y Sebas - Tornar a córrer
La anécdota fea de la jornada la ha protagonizado el coche de cabeza de carrera. El disparo de salida ha pillado al conductor del vehículo despistado, sin tener el motor arrancado, y se ha visto superado por los corredores. Una imagen que habría que intentar corregir de cara al futuro.

dimecres, 1 de novembre del 2017

SÈRIES, PUJADES, TEST DE 5K...I ARRIBA LA PRIMERA CURSA

(Traducción al castellano al final del artículo)

Després de molts mesos fent entrenaments combinats, de llarga distància, de resistència i de cansament acumulat, ara torno a gaudir de córrer de la manera que sempre m'ha agradat. El repte de baixar de 37'30" en 10K abans de cap d'any, m'ha fet canviar els entrenaments. Les últimes dues setmanes gairebé no he passat de sessions de 10.000 metres, una distància que, això sí, he anat fent en temps cada vegada més ràpids.
He combinat sèries de 1.000 (3'43, 3'42, 3'43 i 3'43 (rec. 2')) amb voltes a l'exigent circuit del parc de Conde Orgaz (on ja he aconseguit la 5a millor marca de sempre (només fa un any i 2 mesos que hi vaig), 13'25", a 23" del rècord absolut) i amb el test de 5K del Retiro d'aquest matí, 19'52", que me deixa clar que tinc molta feina a fer.
Per això m'he inscrit a la Carrera Go Fit, que es farà aquest diumenge al barri de Vallehermoso, de Madrid. L'any passat, amb un bagatge més gran d'entrenaments ràpids, vaig fer 37'43". No m'hi aproparé, ni de bon tros. De fet, estaré content si baixo de 39'00. Perquè, com deia Dylan, "times they are a changin'".



SERIES, SUBIDAS, TEST DE 5K...Y LLEGA LA PRIMERA CARRERA

Tras muchos meses haciendo entrenamientos combinados para triatlón, de larga distancia, de resistencia y con mucho cansancio acumulado,  ahora vuelvo a disfrutar de correr de la manera que siempre me ha gustado. El reto de bajar de 37'30" en 10K antes de que acabe el año, me ha hecho cambiar los entrenamientos. Las últimas dos semanas apenas he pasado de sesiones de 10.000 metros, una distancia  que, eso sí, he ido haciendo en tiempos cada vez más rápidos.
He combinado series de 1.000 (3'43, 3'42, 3'43 y 3'43 (rec. 2')) con vueltas al exigente circuito del parque de Conde Orgaz (donde ya he conseguido la 5a mejor marca de siempre (sólo hace un año y dos meses que entreno ahí), 13'25", a 23" del record absoluto) y con el test de 5K del Retiro, de esta mañana, 19'52", que me deja claro que tengo mucho que entrenar.
Por este motivo me he inscrito en la Carrera Go Fit, que tendrá lugar este domingo en el barrio de Vallehermoso, de Madrid. El año pasado, con un bagaje más amplio de entrenamientos rápidos, hice 37'43". No me acercaré, ni en broma. De hecho, estaré contento si bajo de 39'00. Porque, como decía Dylan "times they are a changin'".