RECUPERAT I AMB PILES PER ALS PIRINEUS

Van ser a un ritme lent, però van ser 37 quilòmetres. Fer-ne més hauria estat molt contraproduent per a la Desman, tot i que m'hauria anat genial de cara als Monegros. Estic enganyant uns amics perquè s'apuntin a la versió curta de la Isostar Desert Marathon (l'Starter, d'entre 40 i 45 kms.) i diumenge vam anar a fer una tirada tots tres. En Javier i l'Antonio no han corregut mai més enllà d'una mitja marató, així que el repte, per a ells, també és enorme. Com tots els que correm, per a ells crec que és important aprendre a escoltar el cos, les seves necessitats i les seves queixes. El meu cos s'està portant de meravella, últimament. No li he exigit gaires coses des que vaig tornar de Sables, però últimament he anat augmentant els ritmes als entrenaments i no m'ha costat gaire. Després d'una tirada llarga no he pagat el sobreesforç i he pogut seguir entrenant-me. Això és un bon senyal. Ahir i avui he baixat una mica les exigències (12 kms i 10 kms, respectivament) per recuperar-me en el mínim de temps i estar a punt per a la Desman, la prova d'aquest cap de setmana. Crec que hi arribo en millors condicions que fa dues temporades, quan un refredat, a falta d'una setmana, es va convertir en una grip el dia que començava la competició. El rendiment, no cal dir-ho, va ser bastant dolent. L'equip d'enguany,sense pretendre anar enlloc, és dels millors en què hauré pres part. Quim Robert (els braços de TV3), Josep Maria Puig (l'orientador fàcilment desorientable), mig Ferran Sòria (fa veure que s'ha lesionat per treure's pressió) i, la gran novetat, acabat de tornar de la Titan Desert, Ferran Moron. L'objectiu hauria de ser estar entre els 8 primers. Si no s'aconsegueix, tornarem a canviar de capità, com cada any.

A PUNT PER A LA DESMAN, PENSANT EN EL KILI, PREOCUPAT PER LA ISOSTAR DESERT MARATHON

Són moltes coses les que tinc al cap, últimament. La Desman és una prova que em motiva molt. Tres dies als Pirineus, amb companys de feina de Barcelona, disciplines diverses...En tinc ganes. Però també espero amb il.lusió el viatge a Tanzània. Fa un parell d'anys que hi penso i ja s'apropa el moment. L'altitud mai se m'ha donat gaire bé. A partir dels 4.500 metres el meu cos no s'adapta gens bé i els maldecaps són constants, no me'ls trec fins que no torno a nivells inferiors. Em costa respirar i m'ofego amb facilitat. I tot i així, hi torno.
Una cosa semblant és el que em passa amb el tercer repte de l'estiu, la Isostar Desert Marathon (IDM). A Sables, em va quedar clar que el desert i les distàncies llargues dels ultra-trails són molt diferents de l'asfalt i una marató. I el meu cos no hi està acostumat i no reacciona com jo vull que ho faci. Per això, la prova dels Monegros s'ha convertit en un gran repte per a mi. Ara, com a mínim, ja sé com reacciona el meu cos a aquestes circumstàncies. Tot i que tindré defalliment (o defalliments) vull experimentar una millor reacció que la que vaig tenir al Sàhara, començant per un plantejament de cursa molt més conservador. Ja he dit en més d'una ocasió que no hi arribaré ben preparat, físicament. Anímicament, però, crec que duré les bateries ben carregades. A il.lusió no m'ha de guanyar ningú. Falten cinc setmanes senceres per a la ISD. Ja és aquí. Demà diumenge ho celebraré com cal, amb una tirada llarga (la tirada llarga de la setmana, 35 quilòmetres, curta i insuficient sempre que pensi en els 120 del 16J). I a seguir endavant.

Em permeto la llicència de mirar enrere uns instants, la setmana en què s'ha emès el reportatge de la Marató de Sables al Temps d'Aventura  i s'ha publicat un altre reportatge (a la pàgina 32) a la revista Corricolari. M'ha agradat que veiessin la llum. M'ha agradat recordar les sensacions que vaig viure el passat mes d'abril. Tot plegat em motiva molt i em fa pensar en reptes a més llarg termini, aventures un esglaó més complicades que les que he fet o sóc a punt de fer. Però això, ara mateix, són figues d'un altre paner i ja en parlaré si sobrevisc als Monegros.









Per cert, ahir es va emeAhir es va emetre

QUÈ MÉS PUC DEMANAR?

Feia gairebé dos mesos i mig que no anava a Barcelona. I aquest passat cap de setmana hi vaig tornar. Ho feia amb moltes ganes, de retrobar-me amb els amics i de córrer a la carretera de les Aigües. És un goig, molt semblant (potser) a un luxe. En tres dies vaig acumular 62 quilòmetres. Encara que costi de creure, no estic cansat. He gastat molta energia. Però el plaer que n’he obtingut a canvi m’ha fet carregar les piles, més que qualsevol altra cosa. Físicament hauria de ser impossible. Anímicament és molt comprensible. Estic exultant.

Dissabte vaig començar amb bon peu. Inicialment es tractava de rodar suaument amb en Joan Prats i en Marc Fontanals, explicar-nos batalletes diverses, riure i suar. Ho vam fer tot, però jo (sobretot jo) vaig suar molt. Em van fer suar de valent. Sempre correm de forma progressiva però, quan ens hi posem, la progressió no té límit. Anàvem ja a un ritme viu, de 3’36” en el penúltim quilòmetre (de 15) i es van trencar les hostilitats. Sense dir-nos res, vam accelerar una mica més. Venia de rodades superiors a 4’20” durant molts mesos i les meves cames no estaven preparades per volar a aquelles velocitats. No m’agrada quedar-me enrere i ho vaig donar tot. Aquell últim mil va passar en un instant. Vaig treure el fetge per la boca, em vaig quedar sense aire. Els vaig haver de deixar anar. Millor dit...se’n van anar tots dos, com si res. Tenien un canvi més que jo (o més, mai ho sabré) i van arribar al pla dels Maduixers quatre segons per davant meu. Els 3’20” que em marcava el cronòmetre era un bon auguri del cap de setmana. Ells són uns “feres”. Jo no estic tan malament. L’efecte Sables, que creia que em deixaria molt lent, no ha estat tan greu. Tinc ritme a les cames. Puc somiar.

Diumenge vaig córrer amb en Fàbregas, Collserola amunt. Feia moltíssima humitat, havia plogut, les branques ens regaven el cap i els braços, cada cop que les tocàvem, avançant entre trialeres estretes. Tot plegat estava d’un verd màgic, preciós. Vam anar a l’ermita de Sant Medir i el vaig acompanyar de tornada cap a l’Arrabassada. La meva jornada tot just acabava de començar. Me’n vaig anar cap a Sant Cugat, on vaig continuar l’entrenament, al costat del meu germà i el meu nebot. En total 35 quilòmetres. A ritme baix, però 35.

I dilluns vaig córrer tot sol. Cansat després de la jornada anterior, vaig pujar a les Aigües amb la intenció de sumar una dotzena de quilometrets més, dutxar-me i iniciar l’última jornada de la meva estada barcelonina. Quan vaig arribar a la carretera de Vallvidrera i vaig girar cua, em vaig posar les piles per intentar una tornada per sota de quatre. La progressió va sortir sola: 3’55, 3’52, 3’51, 3’43...i en l’últim 3’23, per a un 5.000 final en 18’45 (+-3’45). En la preparació de qualsevol cursa seria una marca que em faria plorar. Ahir em va donar una alegria.

I amb aquest bon rotllo torno a Madrid, disposat a seguir corrent, sumar tirades llargues, combinar-les amb canvis de ritme i anar preparant el cos pels pròxims reptes.

HO HAVIA DE FER

Arrossego un refredat que cada dia empitjora una mica. Tinc petits atacs de tos que m’impedeixen respirar amb normalitat (i m’envermelleixen la cara per moments...) Aquests últims dies ni he dormit gaire ni he descansat prou bé. Tot plegat es deu, en gran part, a la pujada de temperatures i la magnífica combinació que fem amb els aires condicionats. Arribava a diumenge amb una taula d’entrenaments molt trista, de 36 kms. repartits en tres sessions (el•líptica a banda). Quan se’m fica al cap alguna cosa és difícil que desisteixi a complir-la. Pensant en la cursa dels Monegros (i en les dificultats que tindré per preparar la prova), volia anar augmentant la quilometrada. La setmana anterior n’havia fer 64, així que per superar-ho havia de fer-ne un mínim de 29!!!


Després d’haver treballat durant la nit triomfant del Barça a Wembley, em vaig llevar tard, gairebé a les onze del matí...mala hora per començar una tirada llarga a finals del mes de maig (24-29ºC). Sense haver sopat i havent esmorzat una poma i dues taronges vaig sortir al carrer a veure si sonava la flauta i no queia desmaiat en qualsevol cantonada. Em feia mandra agafar el cotxe i anar a la Casa de Campo, així que vaig decidir fer una combinació de parcs de Madrid, per amenitzar les més de dues horetes de rodada (Breogán, Fuente del Berro i Retiro).

El resultat no va ser tan alarmant com temia. Vaig aguantar sense problemes una distància que tenia oblidada des de Sables (un gel d’Isostar també va tenir-hi alguna cosa a veure) i vaig aturar-me a casa amb 30 kms a les cames, a un ritme de 4’36”. És curiós, però el pitjor moment el vaig viure a l’ascensor, quan se’m va ennuvolar la vista un moment i vaig haver de parpellejar tres vegades seguides per tornar al món real.

I ara, tan a gust. Content, satisfet, orgullós, motivat, confiat i esperançat...no voldria pagar aquest sobreesforç durant els pròxims dies. No va ser un entrenament intel•ligent ni lògic. No entraria en els plans de cap entrenador. Però de vegades sents que necessites un cop d’efecte. El meu era aquest. Ho havia de fer.

COM CANVIAR-LI LA CARA A UN DIA TRIST

No sóc d'aquells que pensen que en el món tot està interconnectat. Les coses passen perquè han de passar. I qui vol (i pot) en treu profit. Jo espero treure'n de la possibilitat que se m'ha obert amb el canvi de dates de l'ISOSTAR DESERT MARATHON, la primera edició d'una competició de resistència, per a ultramaratonians. Una cursa d'entre 110 i 120 quilòmetres pel desert dels Monegros, a prop de Fraga.S'havia de disputar el pròxim 9 de juliol però l'organització s'ha vist obligada a moure la competició una setmana i tindrà lloc el següent cap de setmana, del 16 al 17. Una setmana abans hauré tornat de Tanzània, on aniré a intentar pujar el Kilimanjaro, veure bèsties en un safari i descansar en alguna platja de Zanzíbar. 
Sóc conscient que ni estic preparat ara mateix, ni ho estaré quan arribi el moment. Simplement, sento que hi vull anar, vull viure aquesta bogeria, patir-la i seguir aprenent a moure'm en les llargues distàncies. L'etapa llarga de Sables (82 kms) em va deixar una mica tocat a nivell anímic.No estava preparat per allò. Va ser massa dur per a mi. Aquell dia vaig experimentar unes sensacions estranyes, semblants a les de la meva primera marató, l'any 96.
Després d'haver creuat la línia d'arribada vaig ser conscient de tot el que havia après en aquelles hores de patiment, d'un munt de coses que m'haurien fet millorar si les hagués tingut en compte abans de la sortida. No em refereixo a canviar el tipus d'entrenament sinó a detalls. Parlo de menjar, de beure, d'escollir bé quan has d'anar sol perquè ho necessites i quan no, de mantenir un ritme pausat (però mantenir-lo!!!). Són tantes coses que, tot i que no podré entrenar-me com correspon, vull comprovar si sóc capaç, si l'experiència viscuda em serveix per aconseguir-ho.
Avui a Madrid plou a bots i barrals, el dia és lleig i tot sembla tenir un to tristot. Amb aquesta decisió li canvio la cara a la jornada. Em motivo. I me'n vaig a córrer.

NO SÉ QUIN HA ESTAT EL PUNT D'INFLEXIÓ

Però ha aparegut. Com si res. D'un dia per a un altre.
Fa dues setmanes vaig anar a veure l'Ángel Tiradas, el meu fisio, i des d'aleshores el genoll va decidir donar-me una treva. Al començament no m'ho vaig prendre seriosament, ja he viscut mil recaigudes i no les assimilo gaire bé. Però aquesta setmana vaig decidir fer un pas més enllà i vaig trencar la barrera dels 10 kms. Ahir en vaig fer 15, de meravella, i avui 17 més. Una distància que em torna a connectar a Sables. L'última etapa, la més curta, la senzilla, el passeig, era només de 17 kms. Avui, un mes i mig després, hi he tornat. A un ritme de 4'27", que encara fa riure (però menys), torno a sentir-me còmode i optimista.
La tiradeta d'aquest matí no es veurà ampliada en els pròxims dies, no. En quatre setmanetes hi ha la Desman i necessito fer pujades, a ritme, a tot drap. De les cinc proves que hi ha (cursa d'orientació, cross per relleus, kayac, rafting i btt), la que més m'agrada és el cross per relleus. S'acostuma a fer en una zona d'altitud (alguna vegada l'han fet al Pla de Beret), en un circuit molt explosiu. Per això necessito acostumar-me a les pujades. Si són d'un parell de quilòmetres, millor que no pas d'un. I si són a la Sierra, millor que en un parc. Circumstàncies obliguen, de moment les faig a la Fuente del Berro, Madrid, al costat dels estudis de TVE. Mentre no pugi a la muntanya, aquest serà el meu banc de proves.

HI HA ALGUNA MANERA D'ACABAR AMB AQUESTA FARSA?

S'ha acabat convertint en una situació normal. I fa fàstic. A mi, com a mínim, me'n fa molt.
Parlo del dopatge. Ahir la Policia va desarticular una xarxa internacional de tràfic de medicaments falsificats, en una operació en què es van intervenir 700.000 dosis de diferents productes, entre els quals destaquen 10.000 ampul·les d'EPO!!!
En un laboratori d'Elx (Operació Dama, l'han anomenat) preparaven i envasaven l'hormona de creixement, rebuda des de la Xina. Posteriorment es comercialitzava el producte a través d'internet. S'han produït 26 detencions.

Em preocupa, i molt, el destinatari de totes aquestes dosis, el trampós que es vol saltar les normes per aconseguir un èxit que, des del moment en què entra en el negoci del dopatge, ja sap que no es mereixerà. Tant me fan la nacionalitat de l'individu i l'esport que practica. Em fa fàstic. Esportistes somia-truites confien que la drecera de les drogues els pot conduir a algun lloc. L'únic que aconseguiran serà el ridícul més absolut quan la veritat, tard o d'hora, els esclati davant dels morros.
 
El dopatge existeix en l'esport d'èlit però, lamentablement, i cada cop més, també en l'esport amateur!!! On anirem a parar? I, a més per què? Per aconseguir un contracte publicitari milionari? Per guanyar una medalla olímpica? Per obtenir un reconeixement públic? Noooooooooooo. Per arribar entre els deu primers en una cursa de pà sucat amb oli...o per millorar marques personals. És molt trist. Que no veuen que s'enganyen a ells mateixos? O es deixen enganyar, tant me fa. Però ho saben. En són conscients. Tots. I em fa fàstic.
 
Crec que la lluita contra el dopatge, a Espanya, és a anys llum d'altres països. No s'ha de tapar la merda amb un drap i esperar que desaparegui tota sola. Tampoc s'ha de desviar l'atenció cap a temes polítics que no porten enlloc. La vida de l'esportista és molt curta. Ha de ser conscient que si la fa, l'haurà de pagar. No hi ha d'haver perdó. Ni reduccions de pena. Aquell que doni positiu en un control, aquell que superi els nivells màxims d'hematòcrit, aquell que trafiqui amb substàncies dopants, NO HAURIA DE PODER TORNAR A COMPETIR MAI MÉS. Per arribar a l'èxit hi ha molts camins possibles. Intentem ensenyar als més joves a diferenciar entre els bons i els dolents.
 
Dit això, tots a entrenar-se!!!