dijous, 18 de febrer del 2016

MORCUERA: PRIMER PORT DE LA TEMPORADA

(Versión en castellano al final del artículo)

En aquesta llarga recuperació en què em trobo, la bicicleta m'està ajudant molt a cremar adrenalina i a invertir aquella energia que abans descarregava corrent. En el dia a dia em pujo a les avorrides màquines del gimnàs, ja siguin les estàtiques normals o les d'spinning. No m'agraden, però són molt funcionals. Ara bé, quan arriba el cap de setmana intento treure a passejar la Canondale, que em vaig comprar fa poc més d'un any i mig.
La primera cosa que vaig lamentar quan vaig iniciar l'abstinència esportiva, a finals d'agost, va ser perdre'm un gran nombre de sortides en bicicleta, aprofitant el bon temps. Fins i tot vaig arribar a plantejar-me posposar l'inici del descans a l'arribada de la tardor... Però les ganes de trobar una solució definitiva a la lesió em van empènyer a sacrificar la bona època de ciclisme.
I ara, quan surto, trobo que fa un temps molt desagradable.
Tot i això, ahir vaig fer una escapadeta a la Sierra. Vaig deixar el cotxe a Tres Cantos, vaig agafar el carril ciclista i vaig anar pujant cap a Colmenar Viejo, Soto del Real i Miraflores de la Sierra. En aquest poble comença un dels ports de muntanya que més vegades s'ha ascendit a la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metres). I cap allà que vaig anar.
Volia tenir una primera referència de temps en l'ascens. És una molt interessant pedra de toc i tinc intenció de pujar-hi moltes vegades. Els pèssims 44'54" que vaig trigar fins al coll (22'12" els primers 5 km, 22'42 la segona part, fins al cim) no suposen una marca per sentir-se orgullós, però estic convençut que l'aniré millorant.
Les sensacions van ser molt bones, a excepció dels últims dos quilòmetres, que vaig patir una mica més. Allà dalt només vaig tenir temps de fer una foto ràpida, menjar mig plàtan i beure dos glops de te...glaçat. Després d'un descens, amb tensió i atenció, em vaig plantar a Tres Cantos per finalitzar una jornada ciclista de 81 quilòmetres, en 3 hores i 13'.
I amb moltes ganes de més.


MORCUERA: PRIMER PUERTO DE LA TEMPORADA

En esta larga recuperación en la que me encuentro, la bicicleta me está ayudando  mucho a quemar adrenalina y a invertir aquella energía que antes descargaba corriendo. En el día a día me monto en las aburridas máquinas del gimnasio, ya sean las estáticas normales o  las de spinning. No me gustan, pero son muy funcionales. Eso sí, cuando llega el fin de semana intento sacar a pasear la Canondale que me compré hace algo más de un año y medio.
Lo primero que lamenté cuando inicié la abstinencia deportiva, a finales de agosto, fue desaprovechar un gran número de salidas en bicicleta, con buen tiempo. Incluso llegué a plantearme posponer el descanso a la llegada del otoño... Pero las ganas de encontrar una solución definitiva a la lesión me empujó a sacrificar la buena época de ciclisme.
Y ahora, sin embargo, cuando salgo me doy de bruces con un tiempo desagradable.
A pesar de ello, ayer hice una pequeña escapada a la Sierra. Dejé el coche en Tres Cantos, cogí el carril ciclista y fui subiendo hacia Colmenar Viejo, Soto del Real y Miraflores de la Sierra. En este pueblo empieza uno de los puertos de montaña que más veces se ha ascendido en la historia de la Vuelta: el Puerto de la Morcuera (1.796 metros). Y hacia allá que me fui.
Quería tener una primera referencia de tiempo en el ascenso. Se trata de una piedra de toque muy interesante y tengo intención de subirla en muchas ocasiones. Los pésimos 44'54" que tardé hasta el collado (22'12" los primeros 5 km, 22'42 la segunda parte, hasta la cima) no suponen una marca para sentirse orgulloso, pero estoy convencido de que la iré mejorando.
Las sensaciones fueron muy buenas, a excepción de los últimos dos kilómetros, que sufrí un poco más. Ahí arriba sólo tuve tiempo de hacer una foto rápida, comer medio plátano y beber dos sorbitos de té...helado. Tras un descenso, con tensión y atención, me planté en Tres Cantos para finalizar una jornada ciclista de 81 kilómetros, en 3 horas i 13 minutos.
Y con muchas ganas de más.

dimecres, 17 de febrer del 2016

HI HA LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Després d'un llarg silenci al TORNAR A CÓRRER, fruit de l'eterna lesió als genolls, em disposo a treure-li les teranyines. Feia temps que volia posar-m'hi, però necessitava alguna cosa que pogués donar-li sentit. Des que a final d'agost vaig anar a veure el curandero d'Arantei, vaig seguir al peu de la lletra les seves recomanacions i em vaig passar 4 mesos sense fer absolutament res d'esport. L'objectiu, en teoria, era que totes les cadenes musculars afectades s'oblidessin de la lesió. Però no va funcionar.
Un cop passat aquest llarg període d'inhabilitació em vaig posar a les mans del doctor Carles Pedret, especialista en lesions musculars i tendinoses. Em va detectar una lesió de CAM, un problema a l'articulació del maluc que interfereix en el bon funcionament de la cama. Les recomanacions passaven per intentar estabilitzar la cintura lumbo-pèlvica i tornar a fer esport, sense dolor. Aquesta recuperació ja la vaig fer a Madrid, amb en Mario Navarro i el seu equip de Fisioincorpore (la Carmen i en Jesús). Una bona colla de sessions de fisioteràpia, juntament amb unes altres de pilates, i molta bicicleta estática, han fet possible una millora en la mobilitat del maluc.
A partir d'aquí, diumenge passat em vaig llançar a la piscina i, després de d'una hora de bicicleta de carretera passada per aigua, em vaig calçar les vambes i em vaig posar a córrer. Sentia que tenia les cames activades i que podia funcionar. Només va ser un minut, de prova. I després, un parell. Vaig analizar-ho tot, vaig estirar-ho tot i me'n vaig tornar cap a casa. Acabava de fer un primer pas en la recuperació. Però encara havia de veure com assimilava el meu cos aquest trot. En anteriors intents (i creieu-me, n'hi ha hagut molts!!!), l'endemà sempre m'havien fet mal els genolls.
Però dilluns va ser diferent.
I jo, content.

HAY LUZ AL FINAL DEL TÚNEL

Tras un largo silencio en el TORNAR A CÓRRER, a causa de la eterna lesión en las rodillas, me dispongo a sacarle las telarañas. Hacía tiempo que quería ponerme a ello, pero necesitaba alguna cosa diferente que pudiese darle sentido. Desde que a finales de agosto fui a ver al curandero d'Arantei, seguí al pie de la letra sus recomendaciones y me pasé 4 meses sin hacer absolutamente nada de deporte. El objetivo, en teoría, era que todas las cadenas musculares afectadas se olvidasen de la lesión. Pero no funcionó.
Una vez pasado este largo período de inhabilitación me puse en las manos del doctor Carles Pedret, especialista en lesiones musculares y tendinosas. Me detectó una lesión de CAM, un problema en la articulación de la cadera que interfiere en el buen funcionamiento de la pierna. Las recomendaciones pasaban por intentar estabilizar la cintura lumbo-pélvica volver a hacer deporte, sin dolor. Esta recuperación ya la hice en Madrid, con Mario Navarro y su equipo de Fisioincorpore (Carmen y Jesús). Un elevado número de sesiones de fisioterapia, unidas a otras de pilates y mucha bicicleta estática, han hecho posible una mejora en la movilidad de la cadera.
A partir de aquí, el domingo pasado me lancé a la piscina y, tras una hora de bicicleta de carretera pasada por agua, me calcé las zapatillas de atletismo y me puse a correr. Sentía que tenía las piernas activadas y que podía funcionar. Sólo fue un minuto, de prueba. Y después, un par. Lo analicé todo, lo estiré todo y me fui de vuelta a casa. Acababa de dar un primer paso en la recuperación. Pero todavía tenía que ver cómo mi cuerpo asimilaba ese trote. En anteriores intentos (y creedme, hubo muchos!!!), el día siguiente siempre había tenido dolor en las rodillas.
Pero el lunes fue diferente.
Y yo, contento.

dimarts, 16 de febrer del 2016

EL TEMA DE RÚSSIA FA PUDOR

L'Hotel Fairmont de Montecarlo és un luxós resort situat al cor de la ciutat, un dels més grans d'Europa. 602 habitacions, tres restaurants, un gimnàs, un spa, una piscina climatitzada i 18 sales de reunions. Un d'aquests espais està reservat des de fa alguns mesos per la IAAF, que reuneix el seu Consell els pròxims 10 i 11 de març. Un dels temes que s'han de tractar en aquesta trobada és la possible revocació de l'exclusió dels atletes russos de totes les competicions internacionals, Jocs Olímpics inclosos.
Jo diria que no ho faran però, certament, no sé què pensar. I tenint en compte que la corrupció mou fils des de molt amunt, en aquest sentit poques coses ens haurien de sorprendre.
L'escàndol sobre pràctiques de dopatge, suborns per ocultar positius i destrucció de mostres va esclatar a mitjans de novembre i la suspensió de la IAAF es va decretar de forma indefinida. Tot i això, el president del màxim organisme atlètic mundial, Sebastian Coe, va assegurar que podrien aixecar el càstig en funció dels canvis que dugués a terme la Federació Russa d'Atletisme. 
Dels canvis que han anat fent no en tenim gaires notícies. El que sí que ha transcendit són les morts de dos ex caps de l'Agència Russa de Dopatge (RUSADA). Vyacheslav Sinev va morir el 3 de febrer, per causes que encara es desconeixen, i fa uns dies també va perdre la vida Nikita Kamaev, d'un atac de cor. Aquest últim, que tenia 52 i no havia patit mai problemes cardíacs, feia dos mesos que havia renunciat al càrrec al capdavant de la RUSADA.
Em costa creure en les casualitats. Em sembla que el tema de Rússia fa pudor. 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

CONEIXES EN JULIUS NJOGU?

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

És possible que aquesta imatge no et transmeti res, més enllà del que, aparentment, es veu: un esprint entre dos corredors, al final d'una cursa.
No seria res més si no s'hagués conegut la història que s'amaga al darrere.
Set del matí, rodalies de l'Estadi Nyayo. Sona el tret de sortida i milers d'atletes nerviosos, comencen a cremar l'adrenalina acumulada pels nervis previs a la sortida de la Marató de Nairobi. Seran 42 quilòmetres de repte, gesta, quimera o digues-li com vulguis. 42 quilòmetres de lluita contra un mateix, contra els elements, el temps i...els rivals.

Per al gruix de populars el màxim rival acostuma a ser el seu millor amic o el seu company d'entrenaments. En realitat, però, no varia gaire el fet d'acabar el 327è a fer-ho en la posició 328.

On sí que canvien les coses és en les posicions capdavanteres, on els triomfs donen prestigi...però, sobretot, diners. A la Standard Chartered Nairobi Marathon el guanyador s'embutxaca 13.400 euros; el segon, 5.800 i el tercer, 3.120. La xifra va resultar una temptació excessiva per al dorsal 388 de la fotografia superior. No es pot dir que en Julius Njogu estigui gras, en absolut. Però si el compares amb el dorsal 569, que va al seu darrere, i tens en compte que és a punt de creuar la línia d'arribada en menys de dues hores i quinze minuts, aleshores, potser sí que et cridarà l'atenció.

El que no va semblar normal als membres de l'organització va ser adonar-se que Njogu no havia suat. Després de 42 quilòmetres de patiment i d'un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 anys, no mostrava senyals de cansament. Per això van començar a fer comprovacions, en les càmeres i els diferents punts de pas. No hi havia rastres de la seva cursa, el xip només havia registrat l'arribada. Un trampós Julius Njogu havia corregut, únicament, l'últim quilòmetre i, a més, havia tingut la poca vergonya d'esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entenia d'on havia sortit aquel intrús.

Censuro l'actitud egoista i insolidària de l'Njogu però puc arribar a comprendre-la, com una reacció davant de la necessitat de sobreviure, de tirar endavant, en una vida difícil (que no sé si és el cas). El que no puc arribar a entendre, de cap manera, és que això passi a casa nostra, en curses populars sense premis econòmics. I, lamentablement, succeeix.

Coneixes algun Julius Njogu?





CONOCES A JULIUS NJOGU?

Es posible que esta imagen no te transmita nada, más allá de lo que, aparentmente, se ve: un esprint entre dos corredores, al final de una carrera.
No significaría nada más si no hubiésemos conocido la historia que esconde.
Siete de la mañana, aledaños del Estadio Nyayo. Suena el disparo de salida y miles de atletas, nerviosos, empiezan a quemar la adrenalina acumulada por los nervios previos a la salida del Maratón de Nairobi. Serán 42 kilómetros de reto, gesta, quimera o llámale como quieras. 42 kilómetros de lucha contra uno mismo, contra los elementos, el tiempo...y los rivales.

Para la mayor parte de los populares, el máximo rival suele ser su mejor amigo o su compañero de entrenamientos. En realidad, sin embargo, no varía mucho el hecho de acabar el 327o a hacerlo en la posición 328.

Donde sí que cambian las cosas es en la posiciones delanteras, aquellas en las que los triunfos generan prestigio...pero, sobretodo, dinero. En la Standard Chartered Nairobi Marathon el ganador se embolsa 13.400 euros; el segundo, 5.800, y el tercero, 3.120. La cifra resultó ser una tentación excesiva para el dorsal 388 de la fotografía superior. No se puede decir que Julius Njogu esté gordo, en absoluto. Pero si lo comparas con el dorsal 569, que va justo detrás suyo, y tienes en cuenta que está a punto de cruzar la línea de meta en menos de dos horas y quince minutos, entonces, quizás sí que te llamará la atención.

Lo que no pareció normal a los miembros de la organización fue darse cuenta de que Njogu no había sudado. Después de 42 kilómetros de sufrimiento y de un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 años, no mostraba signos de cansancio. Por eso empezaron a hacer comprobaciones, en las cámaras del recorrido y en los diferentes puntos de paso. No había rastro  de su carrera, el chip sólo había registrado la llegada. Un tramposo Julius Njogu había corrido, únicamente, el último kilómetro. Y, además, había tenido la desfachatez de esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entendía de dónde había salido aquel intruso

Censuro la actitud egoísta e insolidaria de Njogu pero puedo llegar a comprenderla, como una reacción ante la necesidad de sobrevivir, de tirar hacia adelante, una vida difícil (que no sé si es el caso). Lo que no puedo llegar a entender, de ninguna manera, es que esto pase en aquí en casa, en carreras populares sin premios económicos. Y, lamentablemente, sucede.

Conoces a algún Julius Njogu?



dijous, 22 d’octubre del 2015

QUAN ABANDONAR NO ÉS UNA OPCIÓ...PAULA NEWBY-FRASER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Fa temps que ni corro ni vaig en bicicleta ni, tampoc, baixo al gimnàs. Estic intentant complir els quatre mesos sense fer exercici que em va recomanar Manolo, el curandero d'Arandei. M'agradaria accelerar el temps i que tot passés més ràpidament. Però no ho aconsegueixo.
Els dies de tardor es van escurçant però les hores alenteixen el seu pas. Em menjo el cap. Bé, de fet, m'ho menjo tot. "Ja ho cremaré, quan torni a córrer", em dic a mi mateix, intentant buscar el vessant positiu. Segur que n'hi ha un però, per descomptat, no és aquest.
El vessant positiu és la lectura. He llegit molt, darrerament. I aquesta setmana m'he endinsat en un llibre que m'està fent descobrir llegendes increïbles: Triatlón, de Matthew Baird, de l'editorial Lunwerg.
El que m'ha dut a tornar a escriure al blog és la fascinant gesta de Paula Newby-Fraser, la triatleta més gran de la història. Set vegades va guanyar el prestigiós Ironman de Hawaii, entre 1986 i 1994, i l'any següent es va presentar a Kona amb la pressió que només tenen els grans favorits. Només la victòria satisfaria les expectatives que havia generat. Era tan superior a les seves rivals que va arribar a la segona transició amb un avantatge de set minuts sobre la segona classificada. Però la marató es va convertir en un calvari. Va patir una davallada impressionant i el temut "mur" se li va presentar com una autèntica paret. A la sortida d'un dels avituallaments va xocar, de cara, contra un voluntari de  la cursa i va caure a terra, estabornida. Tot i l'impacte, es va aixecar i va continuar corrent.

La crisi definitiva però, encara havia d'arribar, en forma de deshidratació. A menys de 400 metres per l'arribada, sense forces, es va posar a caminar. La seva perseguidora, Karen Smyers, la va superar, al·lucinada, incrédula davant del defalliment que estava presenciant. Newby-Fraser tenia la boca seca i anava bevent tant com podia. Fins que no va poder més, ni caminar ni beure. I es va asseure a terra. I després es va estirar. Voluntaris, assitents, metges i centenars d'aficionats...D'entre tota la multitud, va aparèixer la seva parella, que va ser capaç de transmetre-li serenor i, a poc a poc, es va anar refent. No necessitava arribar. No necessitava demostrar res a ningú.  En els vint minuts que havia estat fora de combat la francesa Isabelle Mouthon-Michellys també la va avançar. La campiona sudafricana (zimbabuesa de naixement) es va aixecar i va tornar a caminar, intentant gaudir de cada pas. En els últims deu metres la brasilera Fernanda Keller, va esprintar per creuar la línia d'arribada abans que ella i robar-li un podi que, en qualsevol cas, tampoc hauria assaborit. Aquell dia, Paula Newby-Fraser va conèixer la cara més amargant del món de la competición i, fins i tot malgrat la crisi, va acabar en una més que meritòria quarta posició. L'any següent va tornar a Hawaii per treure's l'espina que li havia quedat clavada i va aconseguir la seva vuitena victòria, una fita que ningú ha pogut assolir. Una fita que, difícilment, ningú podrà assolir mai.

Només si has llegit l'article, mira el següent vídeo.


CUANDO ABANDONAR NO ES UNA OPCIÓN...PAULA NEWBY-FRASER

Hace tiempo que ni corro ni voy en bicicleta ni, tampoco, bajo al gimnasio. Estoy intentando cumplir los cuatro meses sin hacer ejercicio que me recomendó Manolo, el curandero de Arandei. Me gustaría acelerar el tiempo y que todo sucediera más rápidamente. Pero no lo consigo.
Los días de otoño se van acortando pero las horas ralentizan su paso. Me como la cabeza. Bueno, en realidad me lo como todo. "Ya lo quemaré cuando vuelva a correr", me digo a mí mismo, intentando buscar el lado positivo. Seguro que hay uno pero, desde luego, no es este.
La vertiente positiva es la lectura. He leído mucho, últimamente, y esta semana me he metido de lleno en un libro que me está permitiendo descubrir leyendas increíbles: Triatlón, de Matthew Baird, de la editorial Lunwerg.
Lo que me ha llevado ha volver a escribir en el blog es la fascinante hazaña de Paula Newby-Fraser, la triatleta más grande de la historia. Siete veces se impuso en el prestigioso Ironman de Hawai, entre 1986 y 1994, y el año siguiente se presentó en Kona con la presión que sólo tienen los grandes favoritos. La victoria era lo único que daría satisfacción a las expectativas que había generado. Era tan superior a sus rivales que llegó a la segunda transición con un margen de siete minutos sobre la segunda clasificada. Pero el maratón se convirtió en un calvario. Sufrió una pájara impresionante y el temido "muro" se le presentó como una auténtica pared. A la salida de uno de los avituallamientos se dio de bruces contra un voluntario de la carrera y cayó al suelo. A pesar del golpe, se levantó y continuó corriendo.

La crisis definitiva, sin embargo, todavía estaba por llegar, en forma de deshidratación. A menos de 400 metros para la llegada, sin fuerzas, se puso a caminar. Su perseguidora, Karen Smyers, la superó, alucinada, incrédula ante el desfallecimiento que estaba presenciando. Newby-Fraser tenía la boca seca e iba bebiendo tanto com podía. Hasta que ya no pudo más, de caminar ni de beber. Y se sentó en el suelo. Y, a continuación, se estiró completamente. Voluntarios, asistentes, médicos y centenares de aficionados...de entre toda la multitud, apareció su pareja, que le supo transmitir serenidad. Poco a poco se fue recuperando. No necesitaba llegar. No necesitaba demostrar nada a nadie. En los veinte minutos que había estado fuera de combate, la francesa Isabelle Mouthon-Michellys también la avanzó. La campeona sudafricana (zimbabueña de nacimiento) se levantó y volvió a caminar, intentando disfrutar de cada paso. En los últimos diez metros la brasileña Fernanda Keller, esprintó para cruzar la línea de llegada antes que ella y robarle un podio que, de todas maneras, tampoco habría saboreado. Aquel día, Paula Newby-Fraser conoció la cara más amarga del mundo de la competición i, aun así, acabó en una más que meritoria cuarta posición. El año siguiente volvió a Hawai para quitarse la espina que le había quedado clavada y consiguió su octava victoria, un hito que nadie ha podido alcanzar. Un hito que, difícilmente, nadie podrá alcanzar nunca.

Únicamente si has leído el artículo, mira el siguiente vídeo.


dimecres, 26 d’agost del 2015

DE VISITA AL CURANDERO D'ARANTEI...PER TORNAR A CÓRRER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquestes coses no les prepares, ni tan sols te les planteges. Sorgeixen, cauen del cel, sense avisar. I, quan arriben, has de decidir si les prens o les deixes anar, si entres en el joc o si continues amb la teva vida i les teves circumstàncies. Tot va passar, fa uns dies, a la parròquia de Leirado (Pontevedra), el poble de la família de la Paz. En una de les tertúlies de capvespre, em van parlar d'en Manolo, el curandero d'Arantei.
Té uns 50 anys, una extraordinària fama guanyada a base d'anys rebent pacients i un petit imperi que s'ha construït al voltant de la consulta. No dóna cites ni atén al telèfon. Treballa de dos quarts de deu del matí a vuit del vespre i para dues hores per dinar. Quan obre la consulta, a la porta ja hi ha un munt de gent. De fet, n'hi ha a qualsevol hora. Qui el vol visitar ha d'anar a la consulta i demanar torn, com al mercar, i preparar-se per a una espera que acostuma a superar les quatre hores. En el meu cas van ser-ne cinc.
Perquè sí, vaig anar a visitar-lo.
Sense esperar res, sense fer-me gaires il·lusions, però encuriosit davant de la possibilitat remota, amb aquell "i si" que se'm menjava per dins.
Vam arribar a les 8:20 del matí, vaig agafar torn i me'n vaig tornar cap a casa. No sabia quanta gent hi havia al davant. Però sabia que el cinquè de la llista havia arribat...a les onze de la nit!!! Al pati de fora de la consulta, nombroses persones esperant. En Manolo, que la sap llarga, ha obert un bar, una botiga de roba i un petit supermercat, que fan més amena l'espera.

La meva estada a la consulta no va durar més de tres minuts, va ser una cosa breu, molt senzilla, sense secrets ni sorpreses, ni conills sortint del barret. En Manolo, el curandero, em va dir que no hi podia fer res, que el meu és un clar cas que requereix una parada total de qualsevol pràctica esportiva...durant quatre mesos. Sense intents de córrer, sense sordides en bicicleta, sense caminades a la muntanya. Quatre mesos de repòs absolut amanits amb un complement farmacològic fet a base de sulfat de condroitina, anomenat Condrosan.
I què faig jo ara, paro o no paro? Què hi puc perdre? Ja fa temps que no estic corrent. La bici m'agrada, li he agafat el gust i em permet cremar adrenalina. Però no és el mateix que córrer. Si vull tornaracórrer ja va sent hora de parar del tot.
Avui he tornat cap a Madrid. I ho he fet després d'una tirada de 80 quilòmetres que podria ser l'últim gran esforç en els pròxims quatre mesos.


DE VISITA AL CURANDERO DE ARANTEI...PARA VOLVER A CORRER

Estas cosas no las preparas. Ni tan siquiera te las planteas. Surgen, caen del cielo sin aviso previo. Y cuando llegan, tienes que decidir si las tomas o las dejas ir, si entras en el juego o si continúas con tu vida y tus circunstancias. Todo sucedió hace unos días en la parroquia de Leirado (Pontevedra), la aldea de la familia de Paz. En una de las tertulias del atardecer me hablaron de Manolo, el curandero de Arantei.
Tiene unos 50 años, una extraordinaria fama ganada a base de años recibiendo a pacientes y un pequeño imperio que se ha construido alrededor de la consulta. No da citas ni atiende al teléfono. Trabaja de nueve y media de la mañana hasta las ocho de la tarde y hace un descanso de dos horas para comer. Cuando abre la consulta, en la puerta ya hay un montón de gente. De hecho hay gente a todas horas. Quien le quiere visitar tiene que ir a la consulta y pede cita, como en el mercado. La espera suele superar las cuatro horas. En mi caso fueron cinco.
Porque sí, fui a visitarle.
Sin esperar nada ni hacerme ilusiones, pero con la curiosidad que entraña la remota posibilidad de que cambie algo, con aquel "y si" que se me comía por dentro.
Llegamos a las 8:20 de la mañana, pedí turno y me volví para casa. No sabía cuánta gente tenía delante, sólo sabía que el quinto de la lista había llegado ...a las once de la noche!!! En el exterior de la consulta, numerosas personas esperando. Manolo, que es más listo que el hambre, ha abierto un bar, una tienda de ropa y un pequeño supermercado, que hacen más amena la espera.

Mi paso por la consulta no duró más de tres minutos, fue una cosa breve, muy sencilla, sin secretos ni sorpresas, ni conejos saliendo de la chistera. Manolo, el curandero, me dijo que él no podía hacer nada, que el mío era un claro caso que requiere poner fin a cualquier tipo de práctica deportiva durante...cuatro meses. Sin intentos de correr, sin sesiones de bici, sin caminatas por la montaña. Cuatro meses de reposo absoluto, aderezados con un complemento farmacológico hecho a base de sulfato de condroitina llamado Condrosan.
Y qué hago yo ahora, paro o no paro? Qué puedo perder? Hace tiempo que no corro. La bici me gusta, le he pillado el tranquillo y me permite quemar adrenalina. Pero no es lo mismo que correr. Si quiero volver a correr (tornaracórrer) ya va siendo hora de parar completamente.
Hoy he vuelto a Madrid. Y lo he hecho después de una tirada de 80 kilómetros que podría ser el último gran esfuerzo en los próximos cuatro meses.

diumenge, 19 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 3.

(Traducción al castellano al final del artículo)

L'últim dia vam sortir a l'hora correcta. Com a mínim, a una hora més adient que les dues jornades anteriors, les 7:15 del matí. Ho fèiem des de Calaceit (encara a la província de Terol) pel mateix lloc per on havíem arribat, la carretera N-420. El primer que em va sorprendre va ser l'altiplà que ens va rebre d'entrada a Catalunya. Em va servir per entendre, de forma immediata, per què la comarca de la Terra Alta duu aquest nom tan apropiat. De seguida vam baixar cap a Gandesa i vam continuar cap a Corbera i Móra d'Ebre. Un cop que vam haver creuat el riu vam començar a afrontar la dificultat més gran de l'etapa, el coll de la Teixeta, poc després de Falset. Des d'allà vam gaudir d'unes vistes privilegiades de la Serra de Montsant.
En el descens gairebé constant cap a Reus vam entrar, de forma involuntària, a la T-11. La carretera per on anàvem es va convertir en autovia. No hi havia cap rètol (o com a mínima no el vam veure) que indiqués que les bicicletes no hi poden circular. Però sí que em vaig adonar, en la primera entrada que vam trobar en el recorregut, del senyal de prohibició per a bicicletes i vianants. Vam sortir de l'autovia i vam haver de girar cua cap a Reus, i desfer part del camí que havíem fet. Ens va fer una gràcia... En el trajecte cap a Tarragona vam passar per un poble icònic pel rock català: Constantí ("...em fa patir").
Ja teníem el mar a tocar i les localitats per on anàvem passant se'ns feien molt més familiars: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges. Allà va canviar tot. Arribàvem a les costes del Garraf i en Marc em tenia preparada una sorpresa. Es va a posar a tirar  a un ritme endimoniat, com si anéssim escapats en una etapa del Tour. L'atac em va agafar amb la guàrdia baixada i vaig haver de suar tinta per aguantar-lo. D'on va treure tantes forces? Tant s'havia anat reservant? O era l'adrenalina davant del final de l'aventura? Fos el que fos, ho vam haver de parar a Castelldefels per culpa d'una rebentada a la roda del davant. Després de més de 600 quilòmetres de ruta, havia de passar a la carretera més transitada, al costat de casa i amb una calor asfixiant... Allà es va acabar la festa.
En son de pau vam seguir pedalant fins a la plaça d'Espanya, on vam posar fi al REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA.
Van ser tres dies genials, d'esport extrem, amb molta carretera i grans anècdotes al costat d'un gran amic.


EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 3

El último día salimos a la hora correcta. O, por lo menos, a una hora más oportuna que las dos jornadas anteriores, las 7:15 de la mañana. Lo hicimos desde Calaceite (todavía en la provincia de Teruel), por el mismo lugar por donde habíamos llegado, la carretera N-420. Lo primero que me sorprendió fue el altiplano con que nos recibió Catalunya. Me ayudó a comprender, de forma inmediata, por qué la comarca de la Terra Alta lleva este nombre tan apropiado. Pronto empezamos a bajar hacia Gandesa para continuar, posteriormente, hacia Corbera y Móra d'Ebre. Tras cruzar el puente sobre el río empezamos a afrontar la mayor dificultad de la etapa, el collado de la Teixeta, un poco más arriba de Falset, desde donde disfrutamos de unas vistas privilegiadas de la Serra del Montsant.
En el descenso casi permanente hacia Reus nos metimos, de forma involuntaria, en la T-11. La carretera por donde íbamos se convirtió en autovía. No había carteles (o no los vimos) que indicasen  que las bicicletas no podían circular. Los vimos posteriormente y, obviamente, abandonamos esa carretera. Tuvimos que dar media vuelta y retroceder hasta Reus, deshaciendo parte del camino que habíamos hecho. Nos hizo una gracia... En el trayecto hacia Tarragona pasamos por un pueblo irónico del rock catalán: Constantí ("...em fa patir").
Ya estábamos al lado del mar y los pueblos por donde íbamos pasando nos eran mucho más familiares: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova y Sitges. En esa última localidad cambió todo. Llegábamos a las costas del Garraf y ahí Marc me tenía preparada una sorpresa. Se puso a tirar como un poseso, a un ritmo de locura, como si estuviésemos escapados en una etapa del Tour de Francia. El ataque me pilló con la guardia baja y sudé tinta para no perder rueda. De dónde sacó tantas fuerzas? Tanto se había ido reservando? O era la adrenalina ante el final de la aventura? Fuese lo que fuese, tuvimos que pararlo en Castelldefels, por culpa de un pinchazo en la rueda delantera. Después de más de 600 kilómetros de ruta, tenía que suceder en la carretera con más tráfico, al ladito de casa y con un calor asfixiante... En ese punto se acabó la fiesta.

En son de paz, seguimos pedaleando hasta la plaza de España, donde pusimos fin al RETO: MAD-BCN EN BICICLETA.
Fueron tres días geniales, de deporte extremo, con mucha carretera y grandes anécdotas, al lado de un gran amigo.