UN DEBUTANT A LA MARATÓ DE BARCELONA

Mai t'hauries imaginat que correries una marató.

Un dia però, t'ho van proposar. Potser t'ho vas prendre com una broma i, al començament, no en vas fer gaire cas. Però amb el pas dels mesos va córrer la veu que participaries a la Marató de Barcelona 2012 i et vas trobar en unes situacions que, anys enrere t'haurien semblat insòlites. Haver d'afrontar entrenaments en ple hivern, a les fosques, amb un frontal al cap, et van endurir, sense cap mena de dubte. Vas anar acumulant quilòmetres fins que vas debutar, com a atleta, en una mitja marató. Banyoles va ser testimoni del teu bateig i el resultat va ser encoratjador. Però no vas arribar a fer cap tirada de trenta i això posava en perill les teves opcions d'èxit. El dia abans de la marató se't veia una mica preocupat. Vaig preferir no preguntar-te què et rondava pel cap. Ho tenia claríssim. Jo ja ho havia viscut, molts anys enrere, el 1996, el del meu debut en els 42.195 metres.

El ritme de creuer previst havia de ser de 7'/km però vas voler-ho complicar tot plegat encara una mica més i vas sortir de Mª Cristina sense un trist rellotge al canell, i així vas passar la mitja 17"/km més ràpid. Quan vas aparèixer al Fòrum, per encarar la pujada de la Diagonal, vaig adonar-me de les dificultats que hauries d'afrontar. Tenies uns quàdriceps que semblaven botifarres i a cada gambada que feies, veies les estrelles. Abans d'arribar a la Torre Agbar vas demanar-me permís per caminar (permís? -vaig pensar jo- Si és la teva cursa, són les teves forces, és el teu cansament...el repte és teu. Jo només intentaré ajudar-te). I vam caminar un parell de minuts. No havíem arribat al km. 29, te'n faltaven més de 13. El mur se t'havia avançat una mica.

Sortir de la Diagonal però, va ser un esclat d'ànim. No sé si va ser el sol, el vent, l'amplitud dels carrers...o que vas fer un canvi de xip, però allà tot va començar a funcionar. Amb les cames no funcionaves i el tema aquell de pensar en els braços, tampoc era la solució. Estaves festiguejat de gels, begudes isotòniques, aigua...em fa la sensació que veies un punt d'avituallament i intentaves amagar-te perquè no et fes prendre res més. Vaig decidir distreure't dels mals i vaig començar a parlar. A parlar de batalletes d'altres curses, d'anècdotes viscudes per altres companys, de circumstàncies diverses relacionades amb els edificis que anàvem veient...I et vaig proposar petits reptes que hauries d'anar superant. El Mc Donald's de la Vila Olímpica, la Torre Mapfre, el Passeig de la Circumvalació...Eren petites alegries amb què anaves superant els quilòmetres.

 

Vaig haver d'ampliar la xerrameca per parlar amb (i/o sobre) els companys de fatigues amb que anàvem ensopegant. Allà hi havia els Williams disfressats de guerrers, en Jay, en Joan...Cadascú passava el seu calvari. I tu, amb el teu, et vas plantar a l'Arc del Triomf. Em va fer la sensació que en aquell preciós indret et vas sentir guanyador, que vas descobrir un arc totalment desconegut, que et va donar ales per seguir somiant. Després van ser la ronda de Sant Pere i la plaça de Catalunya. En aquella baixada se'm van posar els pèls de punta fins i tot a mi. Estaves patint moltíssim, però em va semblar que començaves a gaudir de tot allò. S'havia convertit en la teva festa. Hi havia grups de música que et cantaven, turistes que t'aplaudien, barcelonins que t'animaven, altres atletes arribats alguna hora abans, amb la medalla penjada del pit. Tothom era allà donant-te suport i els múltiples gestos et van arribar ben endins. I tant!!! En cas contrari no hauries estat capaç de seguir corrent, Paral·lel amunt. Quan vam arribar a la plaça d'Espanya em vaig apartar del teu costat i et vaig deixar que visquessis, tu sol, el moment més especial.

Van ser 5 hores i 24 minuts de patiment però l'experiència et quedarà per sempre.

Per a mi va ser una experiència molt gratificant, veure que algú que no ha corregut en la seva vida és capaç de superar una marató. Si volem, podem. Ahir m'ho va demostrar, en Marc Mascarell.





Enhorabona!!!