MADRID I BARCELONA. TRIOMFS ALIENS, TRIOMFS PROPIS

No. No és un post sobre el Clàssic del futbol, ho sento per aquells que s’hagin pogut confondre. Però, al bloc, hi escric sobre atletisme.

Des que la lumbàlgia va venir a molestar-me, allà pel mes de febrer, les meves possibilitats d’entrenar i córrer es van reduir de forma notable. La gran decepció que em vaig endur per no poder sortir a la Marató de Barcelona es va veure recompensada, d’alguna manera, per la satisfacció de veure com en Marc Mascarell, que mai havia corregut més enllà de 21 quilòmetres, s’esforçava, patia, es deixava la pell i, finalment, aconseguia creuar la línia d’arribada. Fer-li de llebre, a priori, em semblava un mal menor al meu problema. Però a posteriori s’ha convertit en un triomf per a mi també.

Una circumstància semblant vaig viure diumenge passat a la Marató de Madrid. Els problemes a les lumbars no han desaparegut del tot i els isquios també s’estan portant malament, així que no estic podent fer res a ritmes vius. A més, la nit anterior havia hagut de treballar fins tard, així que plantejar-me córrer la prova sencera no hauria estat una bona idea. Però tenia en Miguel Ángel Toribio, de Radio Marca, que sí que la corria i que buscava un objectiu de temps: baixar de les 3h15’.

El vaig esperar al km.21, a dalt de tot del carrer Ferraz. Va arribar-hi una mica després del gran pilot de les tres hores, fresc, àgil, còmode i...amb uns auriculars a les orelles i la música a tot drap. Vaig veure que se’m faria estrany fer de llebre algú que s’havia de treure els cascos cada cop que li deia alguna cosa...però era la seva cursa, així que em vaig adaptar a les seves circumstàncies. Després de les primeres preguntes de rigor sobre la primera mitja vaig tancar la boca i vaig intentar trobar el ritme idoni per afrontar l’arribada de les zones complicades.

La primera va ser la Casa de Campo, un tram bastant llarg en lleugera pujada, on sovint comencen a punxar alguns corredors. Vam afluixar fins als 4’50”, on potser una mica més lent del previst a aquelles alçades. Va ser el moment en què pitjor vaig veure a en Toribio. Era massa aviat per afluixar així. Però les coses van canviar quan vam girar cua i vam encarar la baixada. Aquell és el punt més llunyà de la línia d’arribada i, mentalment hi ha un canvi instantani. Veus que allà comença una altra cursa que, ara sí, serà decisiva. I comences de bon rotllo perquè estàs baixant cap al riu. El ritme augmenta i la confiança rep una injecció fabulosa.

Però les baixades, com les alegries, no són eternes. Després de deixar enrere el camp de l’Atlètic de Madrid encaràvem la pujada del carrer Segovia, segona gran dificultat de la segona mitja marató. En Toribio ni bufava més del compte ni feia cara de patiment. Se’l veia cansat però estava sencer. Ens superaven alguns corredors que havien regulat millor (dos atletes de Tremp anaven de meravella) però generalment vam anar avançant gent. Vam entrar en la zona decisiva, els últims set quilòmetres, i allà vaig començar a donar-li la tabarra amb crits d’ànim. No sé si es va motivar, però va aguantar prou bé com per seguir lluitant al màxim en les pujades que hi ha al pas per l’estació d’Atocha i al carrer Alcalá.

A l’entrada del Retiro ja no hi havia necessitat de dir res més. La gent et fa volar, la línia d’arribada és allà mateix. Es fa eterna, potser sí, però saps que ja ho has aconseguit. Són 700 metres per gaudir de la feina feta. Al final va acabar en unes fantàstiques 3h13’37”.

És una altra marató que m’he quedat sense poder córrer, però és una altra marató en què he contribuït a l’alegria i el triomf d’un amic. Això de fer de llebre està molt bé. Veure la seva cara de satisfacció és impagable. I converteixo en un triomf propi, un altre d’aliè. Però ja tinc ganes de tornar a estar en condicions de donar-me una alegria i lluitar per intentar aconseguir un triomf meu.