EL DORSAL 629, A CINC DIES PER A DONOSTI

629. M'agrada el número de dorsal que m'ha tocat per a la Marató de Sant Sebastià.
Entrar al web de l'organització de la cursa et fa sentir-te una mica més a prop, et desperta sensacions interessants i et genera aquell pessigolleig a l'estómac, propi d'una marató. Per moltes que n'hagi corregut, és inevitable sentir un mínim de nerviosisme. Si no fos així, si em fos indiferent, per a mi, la marató perdria el sentit que té. Afortunadament, no és així.

En aquests últims dies, quan estic per casa, miro les voladores que utilitzaré a Donosti, les fantàstiques Asics Tarther 2. Són l'eina bàsica per a una marató. Però també hi ha detalls a tenir en compte com la roba, els gels, els imperdibles...Avui he mirat també el recorregut oficial i m'he adonat que ha canviat una miqueta. Segueix sent espectacular, però ens deixa sense passar pel Kursaal.

Tot i que creuem el riu Urumea, no ho fem pel pont de Zurriola (el de la imatge superior) sinó que ho fem per l'anterior, el de l'avinguda de la Llibertat. Això fa que també s'eviti el pas pel Boulevard i les quatre corbes de 90 graus que condueixen a la Contxa. Era una zona espectacular i hi havia sempre un ambient brutal. Però recordo que era molt fàcil ensopegar-se amb altres corredors, així que en aquest sentit, entenc el canvi. I què carai!!!,El Kursaal, ja el podrem visitar en un altre moment.

En línies generals, la marató es manté igual que sempre: una primera volta inicial de sis quilòmetres i dues més de 18. L'arribada és a l'estadi d'Anoeta, allà on juga la Real (per cert, després d'haver-hi jugat ahir contra el Rayo, haurà repetit divendres, contra l'Osasuna). La sortida, en canvi, tindrà lloc a l'avinguda de Madrid, una de les principals artèries d'entrada a la ciutat.

El que ha estat tot un descobriment és l'existència d'avituallaments personals. Quan vaig córrer la Marató de Frankfurt, l'any 2010, vaig utilitzar aquest sistema i vaig deixar tres bidonets i un gel. A l'hora de la veritat, en plena cursa, no compteu trobar-ho tot...però sempre ajuda.

Una altra cosa que m'ha fet ballar el cap és el fet que hi ha una llebre de 2:45. Gran dilema!!! Sé que si em pujo al carro aniré de meravella...però busco fer algun minutet menys...i m'agradaria disposar d'un petit marge per al patiment final. És la decisió més difícil que he de prendre d'aquí a diumenge. Sé que hi pensaré moltíssim...i també sé que no acabaré decidint res de res. Sortiré a veure com ho veig in situ...i acabaré fent la meva, buscant un grup d'agosarats que vulguin anar fent via. O no, qui sap.

L'ALTITUD I L'EFECTE PLACEBO

Els grans investigadors no s'acaben de posar d'acord sobre els beneficis dels entrenaments en altitud, però any rere any seguim veient com els esportistes d'èlit pugen a Font Romeu o Sierra Nevada i hi fan estades de preparació de per a gran campionats. La teoria bàsica de l'entrenament en altitud és senzilla: el cos respon a la falta d'oxigen en altituds elevades, de tal forma que augmenta la capacitat dels pulmons per transportar oxigen cap als músculs. Quan es torna al nivell del mar, aquesta adaptació augmenta la resistència de l'esportista. En aquest sentit (i tenint en compte que l'absència d'oxigen complica el rendiment en aquests entrenaments), la pràctica més seguida és la clàssica LHTL (living high-training low / viure en altitud, entrenar-se en a baix).

 Jo entenc el concepte però no el puc posar en pràctica...bàsicament per falta de mitjans. Tot i això, he adaptat, gairebé com una tradició, la meva pròpia pràctica i en l'últim cap de setmana abans d'una marató, pujo al port de Navacerrada (1858 m) i hi faig una sessió de dues hores. El circuit és sempre el mateix: la carretera que uneix el Navacerrada amb Cotos, que avança sense grans desnivells. L'allargo un pèl, fins a arribar a fer 7 kms i repeteixo l'anada i tornada per sumar un total de 28 kms. Ho vaig  ahir, amb un fred que pelava i una pluja constant que, en fases de l'entrenament, es va convertir en aigua-neu. Vaig anar millorant els parcials, un rere l'altre, i al final vaig acabar amb aquella sensació que havia anat a buscar: optimisme, confiança i força

Sóc conscient que amb una única sessió a 1.800 metres no s'aconsegueix res de res. Però hi ha un element extern que també hi té coses a dir. Em refereixo al placebo, la capacitat curativa d'un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic. No passa res. De mal, no me'n fa, pujar a córrer a Navacerrada. I els beneficis, si no són físics, sí que resulten a nivell anímic. Aquest entrenament m'ajuda a creure que he fet alguna cosa bona i que les coses poden sortir com vull que surtin. Queda menys d'una setmana per a la Marató de Donosti, al compte enrere ja li falta molt poc per arribar al final.  

EL COS I LA MENT

"M'agradaria estar més fort. A Donosti no hi arribo en les millors condicions."
El més normal és que qualsevol amb qui parli sobre la marató de la setmana que ve, escoltarà aquesta frase sortir dels meus llavis. Pocs corredors són (feliciteu-lo, si en coneixeu algun) els que arriben a una cursa de les característiques d'una marató i ho fan amb una total confiança en les seves possibilitats. Òbviament, no és el meu cas.
No es tracta de les lesions que arrossego i que m'impedeixen rendir bé. Tampoc estic en forma. No, en una bona forma. No, en el nivell de forma que m'agradaria estar.
Però amb aquests pensaments no vaig enlloc.
L'entrenament ja està fet. Aquests dies he baixat una mica el quilometratge i en aquesta penúltima setmana només faré dues tirades (la d'ahir, de 21kms) i la de dissabte, en altitud (de 26 kms).
Tenint en compte que encara que m'entreni molt d'aquí a diumenge de la setmana que ve, ja no hi haurà miracles, he d'assumir el punt en què em trobo.
La clau no és pensar quin temps no puc assolir sinó intentar focalitzar quina marca sóc capaç de fer. Ser realista, valorar el meu estat de forma i esforçar-me per intentar aconseguir-la. És una qüestió mental
I en aquest càlcul és on em trobo ara mateix. Amb la calculadora de temps al costat, veient els ritmes de pas, he acabat decidint que intentaré sortir a un ritme d'entre 3'51" i 3'55"/km. M'agradaria moure'm en aquest estret marge de cinc segons, més a prop dels 3'55" que dels 3'51", però sense anar ni més ràpid ni més lent...I el temps final serà aquell que les cames em permetin assolir.
Sento que sóc capaç d'aguantar durant 42 quilòmetres a aquest ritme. N'estic convençut. Ho vull intentar.

No sóc un gran amant de la música rap però Eminem sempre m'ha agradat. Aquest "I need a doctor" és un dels temes que m'ajuden a motivar-me.

BONS RELLEUS, BÀSICS PER FER UNA GRAN MITJA DE FUENLABRADA

Un descens sobtat de les temperatures em deia que, aquest matí, les coses podien anar força bé. Sortir de casa i veure que el termòmetre marca 4ºC, és un bon símptoma. El dia encara s'havia d'anar despertant i el mercuri ha anat pujant fins a l'inici de la cursa. A mi, m'agrada córrer amb fred. Em fa la sensació que sóc més regular que amb calor, on la pèrdua de líquids pot alterar el meu rendiment. Amb fred em sembla que ho tinc tot més controlat.

S'havien de fer dues voltes a un circuit amb constants pujades i baixades. Ja m'havien advertit que no aniríem per terreny pla, però ho he pogut constatar. Amb aquest perfil, les marques no podien ser gaire bones. Però tenia ganes de competir, de lluitar, de trobar-me en cursa i veure com responien, tant el cos com el cap.



Aquest és el perfil de la volta de 10K. L'arribada era en una pista d'atletisme.



Des de poc després de la sortida hem anat formant un grupet que, en el km.3 ja s'ha quedat amb només tres unitats. No ens coneixíem cap dels tres (Javier De Mata, un fondista d'1.12' en mitja, Óscar Rabaneda, un triatleta, i jo) però ens hem anat rellevant al davant amb una freqüència admirable. Ningú ho ha demanat, tots tres col·laboràvem. Ho comento ja que no és normal, en qualsevol cursa sempre trobes el típic paparra que s'enganxa al darrere, no dóna un sol relleu i et va xuclant les forces. Doncs avui ha estat tot el contrari. I amb aquesta combinació tan bona hem anat avançant corredors. La primera vegada que he pogut comptar, anàvem en les posicions 27, 28 i 29. A les pujades, el triatleta tirava ben fort i l'amenaça de quedar-me despenjat viatjava enganxada al meu cap. Hem superat la primera volta havent superat cinc atletes. En el segon gir sabia que algú dels tres cauria, tot i que no esperava ser-ne jo la víctima. No anava just de forces però veia que estaven apretant. No volia enfonsar-me i haver-me d'arrossegar fins al final. No volia sentir aquell "clic" que fas quan no pots més i et deixes anar. M'he pres un Gel Energy d'Isostar i he intentat buscar el meu ritme. Ells se m'han allunyat, però cada vegada que superaven algú, jo anava al darrere i també ho feia. Al km.17, els he tornat a enxampar.

Al davant hi havia un reguitzell de corredors que semblaven morts, tot i que no els acabàvem d'agafar. El ritme de la segona volta ha estat molt bo i en la part final m'he adonat que encara em quedava un puntet més. Quan m'he trobat còmode m'he posat a tirar, de valent. Els meus companys han vingut al darrere i hem passat a dos nanos més. Ha estat aleshores quan en Javier ha canviat. Se n'ha anat sobrat de forces, cap endavant. Faltaven poc més de mil metres i he decidit intentar imitar-lo. Sorprenentment, les cames responien. La baixada ajudava a dur un bon ritme i hem seguit progressant, separats per uns vint metres. En l'entrada a la pista d'atletisme ja he vist que les coses es quedarien tal com estaven. He trepitjat la catifa d'arribada en 1.18'49", a una mitjana de 3'44"/km, i en la tretzena posició final.

Les sensacions de cursa han estat inmillorables. He competit molt bé, he patit, m'he sabut despenjar, m'he recuperat i he acabat a 3'20", com una bala. Estic a prop del que busco. La grip de fa dues setmanes no m'ha passat tanta factura com m'esperava. Si mantinc aquesta evolució puc fer una bona Marató de Sant Sebastià. 

EXPERIÈNCIA A LA CASA DE CAMPO...AMB FINAL FELIÇ

No és el que sembla. Tot i que a la Casa de Campo de Madrid hi hagi gent de dubtosa reputació tenint experiències diverses, les meves són d'una naturalesa totalment diferent. Avui he viscut una experiència amb final feliç a la Casa de Campo, cert. Però no és la que us penseu.
Fer el mateix tipus de test dues vegades en només quatre dies no és una cosa habitual en mi. Dimecres passat vaig estrenar-me al cerro Garabitas, amb una prova de quatre voltes i aquest matí he repetit l'experiència. Hi he anat amb l'Ury Bruguera, un corredor mataroní, i lector del bloc, que estava de visita a Madrid. Disputarà la Marató de Donosti a finals de novembre i la marca que hi busca, 2h45', s'apropa bastant al meu objectiu.
Tenir l'oportunitat de fer un entrenament acompanyat d'algú del meu nivell és un luxe que no podia desaprofitar. Avui tocava treballar, així que hem hagut de posar-nos a córrer ben aviat...encara era fosc. No buscava millorar el temps de dimecres (61'56") sinó veure'm capaç de mantenir-me en aquells ritmes. Les dues primeres voltes han estat més lentes, el motoret no acabava d'engegar. Però quan hem començat la tercera tot ha canviat de cop: sabia que estava superat l'equador de l'entrenament i que si volia gaudir de debò m'hi havia de posar. He anat allargant les gambades i exigint-me una mica més. La resposta del cronòmetre ha estat molt bona, una volta de 15'27". L'últim gir crec que l'hem començat conservadors, esperant superar la pujada del començament del tercer quilòmetre, on és clau arribar amb forces. Un cop al punt més elevat he augmentat el ritme, ja sense frens de cap tipus i he tancat la volta mb uns 14'47" que suposen un nou rècord de la temporada. L'últim parcial, en 3'30", em deixa clar també, que tot i que vaig sumant quilòmetres a les cames, començo a tenir aquell final interessant que m'havia caracteritzat en èpoques passades. El temps total final, 62'17", com era de preveure, s'ha quedat lluny del de l'altre dia, però la satisfacció ha estat molt més elevada.
Ara toca descansar les cames, que demà torna a ser un dia interessant. A banda del Barça-Madrid, pel matí també es disputa, a Getafe, la Carrera por la Discapacidad. Es tracta d'una prova que organitza l'associació Dedines, una ong que lluita per intentar integrar i sensibilitzar la societat davant del món de la discapacitat, així com també, per defensar els drets dels nens. En circumstàncies normals no hi correria però he engrescat un grup d'amics per anar-hi, l'ocasió s'ho val. Com m'agrada mullar-me, diré que (si el circuit és pla) em donaré per satisfet si faig 37'30". Confio assolir l'objectiu sense haver de cremar totes les naus.
I dilluns ja descansaré!!!
   

COMENÇO LA PRETEMPORADA. OBJECTIU MARATÓ DONOSTI

Han passat tres setmanes des de la disputa de la Isostar Desert Marathon i una setmana des que vaig acompanyar en Javier Fran a la Marató de l'Aneto. No tinc resolts els problemes als isquiotibials però els segueixo tractant, ara amb el fisio i amic Mario Navarro. Esperançat de recuperar-me de forma definitiva, he decidit començar els entrenaments per a la temporada 2012/2013. Avui he sortit a córrer. Ha estat només un tastet de dos quilòmetres, però ja ha valgut la pena. La distància pot semblar ridícula però m'agrada anar progressant i vull fer-ho molt a poc a poc. He tingut temps de suar, els 36ºC que hi ha a Madrid han ajudat força.
Des que vaig patir la lumbàlgia, el passat mes de febrer, no havia pogut tornar a fer abdominals. Aquesta setmana ja m'hi he posat...sense conseqüències negatives. He d'anar perfilant aquests pneumàtics que se m'han anat assentant a l'estómac.
Quan es comença la pretemporada cal saber quina o quines proves es volen córrer. Jo sempre depenc de la feina però el primer cop d'ull al calendari de la lliga em permet comprovar que el cap de setmana de la Marató de Donosti no hi ha partits que puguin fer perillar la meva participació. Així doncs, si les lesions m'ho permeten, encaminaré la primera part de la temporada a tornar a la marató que, després de Barcelona, més vegades he disputat. Baixar de 2h40 seguirà sent el repte a superar.