L'HORA DE LA VERITAT: 4 SETMANES PER DONOSTI

El compte enrere va començar fa una mica més d'un mes. Però ara és quan s'apropa l'hora de la veritat. Només queden quatre setmanes per al gran dia. 25 dies. Després de la cursa d'ahir a Fuenlabrada ja puc marcar objectiu de temps per a la Marató de Sant Sebastià: vull baixar de 2h 45, tot i que crec que si tot va bé, em podria apropar a les 2h 43 (de cara a la Marató Barcelona ja seré més exigent, vull tornar a baixar de 2h 40!!!).
Per aquestes últimes setmanes tinc un petit pla: augmentar quilometratge i situar-me al voltant dels 120-130. Entre aquestes jornades hi haurà tres pics importants, que em guardo per als caps de setmana. Faré dues tirades de 32 kms. a la Casa de Campo i competiré, l'11 de novembre, a la Mitja Marató de Moratalaz, una de les que més he fet en aquests anys madrilenys.
M'hauria agradat que em quedés un cap de setmana més, per descansar, però ja faig tard. Tot i així, abans de l'últim test (dissabte 17 de novembre) hauré aixecat el peu de l'accelerador.
Córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé, córrer, estirar, descansar, menjar bé...
I molta sort. També necessitaré moooooooooooolta sort.

BONS RELLEUS, BÀSICS PER FER UNA GRAN MITJA DE FUENLABRADA

Un descens sobtat de les temperatures em deia que, aquest matí, les coses podien anar força bé. Sortir de casa i veure que el termòmetre marca 4ºC, és un bon símptoma. El dia encara s'havia d'anar despertant i el mercuri ha anat pujant fins a l'inici de la cursa. A mi, m'agrada córrer amb fred. Em fa la sensació que sóc més regular que amb calor, on la pèrdua de líquids pot alterar el meu rendiment. Amb fred em sembla que ho tinc tot més controlat.

S'havien de fer dues voltes a un circuit amb constants pujades i baixades. Ja m'havien advertit que no aniríem per terreny pla, però ho he pogut constatar. Amb aquest perfil, les marques no podien ser gaire bones. Però tenia ganes de competir, de lluitar, de trobar-me en cursa i veure com responien, tant el cos com el cap.



Aquest és el perfil de la volta de 10K. L'arribada era en una pista d'atletisme.



Des de poc després de la sortida hem anat formant un grupet que, en el km.3 ja s'ha quedat amb només tres unitats. No ens coneixíem cap dels tres (Javier De Mata, un fondista d'1.12' en mitja, Óscar Rabaneda, un triatleta, i jo) però ens hem anat rellevant al davant amb una freqüència admirable. Ningú ho ha demanat, tots tres col·laboràvem. Ho comento ja que no és normal, en qualsevol cursa sempre trobes el típic paparra que s'enganxa al darrere, no dóna un sol relleu i et va xuclant les forces. Doncs avui ha estat tot el contrari. I amb aquesta combinació tan bona hem anat avançant corredors. La primera vegada que he pogut comptar, anàvem en les posicions 27, 28 i 29. A les pujades, el triatleta tirava ben fort i l'amenaça de quedar-me despenjat viatjava enganxada al meu cap. Hem superat la primera volta havent superat cinc atletes. En el segon gir sabia que algú dels tres cauria, tot i que no esperava ser-ne jo la víctima. No anava just de forces però veia que estaven apretant. No volia enfonsar-me i haver-me d'arrossegar fins al final. No volia sentir aquell "clic" que fas quan no pots més i et deixes anar. M'he pres un Gel Energy d'Isostar i he intentat buscar el meu ritme. Ells se m'han allunyat, però cada vegada que superaven algú, jo anava al darrere i també ho feia. Al km.17, els he tornat a enxampar.

Al davant hi havia un reguitzell de corredors que semblaven morts, tot i que no els acabàvem d'agafar. El ritme de la segona volta ha estat molt bo i en la part final m'he adonat que encara em quedava un puntet més. Quan m'he trobat còmode m'he posat a tirar, de valent. Els meus companys han vingut al darrere i hem passat a dos nanos més. Ha estat aleshores quan en Javier ha canviat. Se n'ha anat sobrat de forces, cap endavant. Faltaven poc més de mil metres i he decidit intentar imitar-lo. Sorprenentment, les cames responien. La baixada ajudava a dur un bon ritme i hem seguit progressant, separats per uns vint metres. En l'entrada a la pista d'atletisme ja he vist que les coses es quedarien tal com estaven. He trepitjat la catifa d'arribada en 1.18'49", a una mitjana de 3'44"/km, i en la tretzena posició final.

Les sensacions de cursa han estat inmillorables. He competit molt bé, he patit, m'he sabut despenjar, m'he recuperat i he acabat a 3'20", com una bala. Estic a prop del que busco. La grip de fa dues setmanes no m'ha passat tanta factura com m'esperava. Si mantinc aquesta evolució puc fer una bona Marató de Sant Sebastià. 

LA MITJA DE FUENLABRADA EM POSARÀ A LLOC

Vaig perdre una setmana d'entrenaments i aquesta altra l'he intentat aprofitar. Però les tirades dels tres primers dies em van deixar força esgotat. Ahir ho vaig pagar amb una sessió al Retiro, passada per aigua en què vaig sentir clarament que les camen no m'anaven. Per aquest motiu, aquest matí me l'he pres de descans. El cos m'ho demanava. Confio haver recuperat part de les forces perdudes.
La prova de foc la viuré diumenge a la Mitja Marató de Fuenlabrada, una prova que vaig descobrir l'any 2009.
Aleshores sortia de la mateixa lesió als isquiotibials que ara em torna a empipar, després de més d'un any i mig sense poder competir. Va ser la meva primera cursa i em va donar ànims per córrer, només unes poques setmanes després, la Marató de Madrid. A Fuenlabrada (aquí hi ha la crònica d'aquell dia) vaig patir molt més del que m'esperava, però tot va ser per no córrer amb el cap. Volia sortir a un ritme lent i em vaig deixar anar per les ganes de volar. Les ganes van seguir, les forces es van acabar molt aviat.
Diuen des de l'organització que fa dos anys que han canviat el recorregut...i que l'han fet una mica més dur, tot i que més atractiu per als espectadors (ja que s'han de fer dues voltes a un circuit). La marca no serà una bona referència per a Sant Sebastià, però les sensacions sí que m'han de servir per saber a què puc i a què no puc aspirar a Donosti.
Vull agrair a l'Isaías Díaz, de Corricolari, les gestions que ha fet per tal d'aconseguir-me un dorsal d'última hora, així com al Club de Atletismo de Fuenlabrada, per tramitar-me aquesta inscripció.