AMB UN PEU I MIG A LA INTERMÓN OXFAM TRAILWALKER

El Barça encara no ha jugat a Vallecas contra el Rayo, però el Reial Madrid ja ha guanyat el seu partit contra el Sevilla de Míchel. El 3 a 0 fa que els blancs estiguin a un sol pas per aconseguir el títol de lliga, un pas que potser ni tan sols han de fer...si el Barça perd al Teresa Rivero. Tot i que la Cibeles està preparada per a la festa, no crec que es produeixi. sí, en canvi, veig més opcions de cara a dimecres que ve.

Càlculs futbolístics en un bloc d'atletisme?

En depenc per poder participar a la Trailwalker, el pròxim cap de setmana. Es tracta d'una cursa organitzada per Intermón Oxfam, per equips, en què s'ha de superar la distància que separa Olot i Sant Feliu de Guíxols, d'uns 100 quilòmetres, aproximadament. Una cursa solidària concebuda per recaptar diners per als projectes d'aquesta ONG.

Si tot va com hauria d'anar, dissabte al matí em posaré el dorsal 114 de l'equip de TV3, el mateix que els meus companys Arcadi Alibés, Xavi i Manel Bonastre, que ja fa setmanes que s'estan preparant. En el meu cas, després dels 30 kms d'ahir, avui n'he fet 20 més, a un ritme més ambiciós. No he fet una preparació adequada, però confio substituir-ho amb la recent experiència d'altres proves de llarga distància. A diferència de la Marató de Sables o la Isostar Desert Marathon, aquí es tracta d'anar tots junts, sí o sí, cosa que ens permetrà ajudar-nos els uns als altres.

Moltíssimes ganes d'anar-hi.
Tot plegat (des de la derrota del Barça al Clàssic i més encara després de la victòria d'avui del Madrid contra el Sevilla) em fa desitjar que es faci efectiva la sentència de la Lliga, tant aviat com sigui possible. Podria dir-ho de forma més clara...però tampoc cal, oi?

3ª ETAPA DEL CAMINO: COLMENAR VIEJO-MANZANARES EL REAL

Després d'algunes setmanes amb dificultats de calendari, aquest matí hem pogut reprendre el singular Camino de Santiago, el camí que (des de Madrid) ens ha de conduir a la capital gallega. I dic singular perquè serà un camí ple d'interrupcions (farem una o dues etapes cada vegada que ens hi posem), i el farem corrent. Vam començar aquesta aventura el passat 7 d'abril, quan vam sortir de Madrid, primer, i vam anar cap a Colmenar Viejo, el dia després.



Amb l'embassament de Santillana al fons, empapat per la pluja

Avui hem fet un tercer recorregut entre Colmenar Viejo i Manzanares el Real. La idea era allargar l'etapa fins a Cercedilla però les restes d'una periostitis a la cama de la Paz han fet que hi poséssim fi al poble dels castells.

En el tram final de l'etapa

Ha estat l'etapa que jo havia fet l'any passat, preparant Sables, la que em va cridar l'atenció i que va despertar en mi el cuquet per estar tirant endavant avui aquest il·lusionant projecte. Han estat quinze quilòmetres sota una fina però constant cortina d'aigua, quinze quilòmetres en lleguer però també constant ascens, en 1h47', a un ritme aproximat de 7'/km. Ens estem aproximant a la Sierra i, fins que no arribem a Navacerrada, seguirem ascendint progressivament. Avui hem tancat la jornada amb un desnivell positiu acumulat de 400 metres.



El castell de Manzanares és més maco en dies assolellats


Hem començat el recorregut a 641 kms. de Santiago i l'hem abandonat a 626. Com en qualsevol aventura de llarga durada, sempre cal mirar endavant. Però quan es donen les primeres passes està bé anar veient el camí que deixem enrere i que ens permet adonar-nos que anem avançant. Un cop a Manzanares el Real i, tenint en compte que estic preparant la Trailwalker d'Intermón Oxfam (tinc pendent explicar aquest altre repte, amb tots els ets i uts), mentre la Paz agafava l'autobús de tornada cap a Colmenar Viejo, jo he girat cua i he desfet el camí. L'entrenament final ha estat de 30 kms en 3h5', una bona pedra de toc.

El camí fet a l'inrevés 

Si tot va bé, la setmana que ve, que hi ha dos dies festius (1 i 2 de maig), seguirem avançant.

LA ISOSTAR DESERT MARATHON ESCALFA MOTORS

Això del pitjor moment, el pitjor lloc, el lema de la Isostar Desert Marathon (IDM), em va agradar des del primer moment. Anar-se'n a córrer 50 o 100 kms, en ple mes de juliol, al desert dels Monegros només se li pot ocórrer a algú que està molt sonat. Però quan hi arribes t'adones que no ets l'únic sonat, que en sou uns quants. I que, enlloc d'una bogeria, el que estàs a punt d'afrontar és un repte meravellós.
L'any passat vaig tenir la sort de prendre part de la primera edició de la IDM i a més, de fer-ho al costat del gran Joan Prats. Les vivències que vaig tenir (amb el seu patiment, moments de dubtes, excitació, emprenyamentes, pujades d'adrenalina, festigueix, emoció, apatia...) m'han començat a aparèixer una altra vegada aquest matí, en l'acte de presentació de la segona edició, que ha tingut lloc a Madrid.

El fet que ens hagin posat el vídeo promocional de la Isostar Desert Marathon 2012 també ha ajudat...per què enganyar-nos, no? Veure'm amb el frontal al cap corrent entre no sé sap què em motiva a tornar-hi a anar. Com bé ha dit la nutricionista Nieves Palacios, tot i que es disputarà el cap de setmana del 14 i 15 de juliol, la prova veritablement comença el dia en què es pren la decisió d'anar-hi. Tinc moltes ganes de repetir així que, per poc que pugui, em tornareu a trobar a el pitjor moment, el pitjor lloc.

Per a aquells que s'ho estiguin pensant, clicant aquí podran llegir la crònica que vaig escriure després de l'edició de l'any passat.

MADRID I BARCELONA. TRIOMFS ALIENS, TRIOMFS PROPIS

No. No és un post sobre el Clàssic del futbol, ho sento per aquells que s’hagin pogut confondre. Però, al bloc, hi escric sobre atletisme.

Des que la lumbàlgia va venir a molestar-me, allà pel mes de febrer, les meves possibilitats d’entrenar i córrer es van reduir de forma notable. La gran decepció que em vaig endur per no poder sortir a la Marató de Barcelona es va veure recompensada, d’alguna manera, per la satisfacció de veure com en Marc Mascarell, que mai havia corregut més enllà de 21 quilòmetres, s’esforçava, patia, es deixava la pell i, finalment, aconseguia creuar la línia d’arribada. Fer-li de llebre, a priori, em semblava un mal menor al meu problema. Però a posteriori s’ha convertit en un triomf per a mi també.

Una circumstància semblant vaig viure diumenge passat a la Marató de Madrid. Els problemes a les lumbars no han desaparegut del tot i els isquios també s’estan portant malament, així que no estic podent fer res a ritmes vius. A més, la nit anterior havia hagut de treballar fins tard, així que plantejar-me córrer la prova sencera no hauria estat una bona idea. Però tenia en Miguel Ángel Toribio, de Radio Marca, que sí que la corria i que buscava un objectiu de temps: baixar de les 3h15’.

El vaig esperar al km.21, a dalt de tot del carrer Ferraz. Va arribar-hi una mica després del gran pilot de les tres hores, fresc, àgil, còmode i...amb uns auriculars a les orelles i la música a tot drap. Vaig veure que se’m faria estrany fer de llebre algú que s’havia de treure els cascos cada cop que li deia alguna cosa...però era la seva cursa, així que em vaig adaptar a les seves circumstàncies. Després de les primeres preguntes de rigor sobre la primera mitja vaig tancar la boca i vaig intentar trobar el ritme idoni per afrontar l’arribada de les zones complicades.

La primera va ser la Casa de Campo, un tram bastant llarg en lleugera pujada, on sovint comencen a punxar alguns corredors. Vam afluixar fins als 4’50”, on potser una mica més lent del previst a aquelles alçades. Va ser el moment en què pitjor vaig veure a en Toribio. Era massa aviat per afluixar així. Però les coses van canviar quan vam girar cua i vam encarar la baixada. Aquell és el punt més llunyà de la línia d’arribada i, mentalment hi ha un canvi instantani. Veus que allà comença una altra cursa que, ara sí, serà decisiva. I comences de bon rotllo perquè estàs baixant cap al riu. El ritme augmenta i la confiança rep una injecció fabulosa.

Però les baixades, com les alegries, no són eternes. Després de deixar enrere el camp de l’Atlètic de Madrid encaràvem la pujada del carrer Segovia, segona gran dificultat de la segona mitja marató. En Toribio ni bufava més del compte ni feia cara de patiment. Se’l veia cansat però estava sencer. Ens superaven alguns corredors que havien regulat millor (dos atletes de Tremp anaven de meravella) però generalment vam anar avançant gent. Vam entrar en la zona decisiva, els últims set quilòmetres, i allà vaig començar a donar-li la tabarra amb crits d’ànim. No sé si es va motivar, però va aguantar prou bé com per seguir lluitant al màxim en les pujades que hi ha al pas per l’estació d’Atocha i al carrer Alcalá.

A l’entrada del Retiro ja no hi havia necessitat de dir res més. La gent et fa volar, la línia d’arribada és allà mateix. Es fa eterna, potser sí, però saps que ja ho has aconseguit. Són 700 metres per gaudir de la feina feta. Al final va acabar en unes fantàstiques 3h13’37”.

És una altra marató que m’he quedat sense poder córrer, però és una altra marató en què he contribuït a l’alegria i el triomf d’un amic. Això de fer de llebre està molt bé. Veure la seva cara de satisfacció és impagable. I converteixo en un triomf propi, un altre d’aliè. Però ja tinc ganes de tornar a estar en condicions de donar-me una alegria i lluitar per intentar aconseguir un triomf meu.

MARATÓ DE MADRID, A RITME DE ROCK'N'ROLL

Unes quantes hores després que s'hagi disputat el Clàssic dels Clàssics, el partit que ha de decidir si segueix havent-hi lliga o si s'acaba al Camp Nou, milers d'atletes sortiran a córrer pels carrers de Madrid, per disputar una nova edició de la Marató de Madrid. Enguany, després de molts anys, deixa de ser MAPOMA i passa a anomenar-se Rock'n'Roll Madrid Marathon, ja que entra en l'organització d'aquest grup empresaria que organitza 26 maratons arreu dels Estats Units, a més de les d'Edimburg, Dublín i Lisboa, a Europa.

La gran novetat serà la presència de 21 bandes de rock que amenitzaran el pas dels atletes, una aspecte que, sense cap mena de dubte, dóna ales (a més de justificar el canvi de nom de la prova). El recorregut és molt semblant al dels últims anys però, una vegada més, ha tornat a variar una mica. No és destacable, a més, per molt que s'hi esforci l'organització, a Madrid l'orografia no acompanya i si vols fer una marató atractiva haurà d'haver-hi un patiment extra, en forma de pujades.

La sortida és a la Plaza de Colón i l'arribada, al Retiro. Es passa pel Bernabeu, la plaza Castilla, la Gran Vía, Callao, la Puerta del Sol, el Palau Reia i la Casa de Campo. Els últims quilòmetres d'aproximació al Retiro són una autèntica agonia, sobretot des que es deixa enrere l'estadi Vicente Calderón, camí del km 35. A nivell anecdòtic cal assenyalar que la cursa, tot i que s'hi aproparà, no passarà per la madridista Cibeles. Si haurà rebut visitants la nit anterior, hores d'ara és una incògnita.

Una de les coses que ofereix la Marató de Madrid i que no va tenir la de Barcelona, és aquest vídeo de tot el RECORREGUT, GRAVAT DES D'UNA MOTO. La idea, la vaig veure per primera vegada en la web de la Marató de Nova York. Em sembla molt interessant per al corredor. Tant si coneixes la ciutat com si no, de cara a la previsualització de la prova va de meravella. Estic convençut que l'any que ve, a Barcelona, ja ho hauran incorporat.

La Marató de Madrid només l'he corregut una vegada i m'agradaria repetir. Aquest 2012 però, no serà possible. Motius me'n sobren, tant per l'estat de forma postlumbàlgia com per la feina. Però, si tot va bé, acompanyaré durant la segona mitja a en Miguel Ángel Toribio, redactor de Radio Marca i amic. Serà la seva tercera experiència i vol acabar amb un millor gust que en les anteriors, a poder ser, per sota de les 3h15'. A veure si hi ha sort.

CORRO SOBRE COIXINS DE COTÓ

Ha estat una de les claus de la meva recuperació. Ja m'ho havien dit abans d'estrenar-les, però jo no hi tenia tanta confiança. Fins que les vaig provar: les Asics Nimbus-13, unes vambes que esmorteeixen moltíssim els impactes, el tacte és molt tou i, a més, són extremadament còmodes. 

Les vaig estrenar la setmana passada en les dues etapes que vaig fer del Camino de Santiago i hi vaig córrer molt bé. Avui he anat a la Casa de Campo, però no a fer voltes al circuit, sinó a recórrer la tàpia. Setze quilòmetres de pujades i baixades, amb una gran barreja de terreny (pujades, baixades, zones d'asfalt, altres de terra compacta i unes últimes de terra estovada per la pluja). A tot arreu m'hi he sentit bé. He començat a un ritme lentíssim (a 6'00/km), per anar escalfant-me, i he acabat bastant engrescat (a 3'50/km). Afortunadament, les lumbars no s'han ressentit.

Diuen que és una vamba òptima per a correedors de més de 70 quilos. Jo en peso uns poquets menys, així que em sento encara millor, com si estigués corrent sobre coixinets de cotó. En aquesta darrera fase de recuperació de la lumbàlgia, fisioteràpia i acupuntura a banda, crec que les Nimbus-13 també hi han tingut molt a veure.

Tinc ganes de tornar demà a la Casa de Campo, repetir recorregut i comprovar, a un ritme una mica més ràpid, que segueixo cremant etapes. No sé, però, quan hi aniré. Demà al matí estaré molt pendent de la Marató de Rotterdam. En Nacho Cáceres intentarà aconseguir la mínima olímpica. Ho farà acompanyat de Carles Castillejo, campió d'Espanya i amb la plaça per a Londres ja a la butxaca. Tenen previst passar la mitja a 1.05. El vent, a més de la duresa que suposa una marató per sí mateixa, serà el seu gran enemic. Molta sort, Nacho!!!

ACUPUNTURANT-ME

He anat millorant de la lumbàlgia i estic sumant una bona pila d'entrenaments. Tots han estat però, a ritmes baixos, sense forçar...que tampoc és plan. Des que vaig córrer la Mitja Marató de Madrid he patit agulletes i he iniciat l'aventura del Camí de Santiago. Aquesta setmana he sumat 14, 14 i 12 quilòmetres, però el més important és que després d'una llarga espera, avui he sotmès la meva esquena a les agulles, per primera vegada a la meva vida.

Tot va començar en una conversa amb en JL Guerrero, un bon amic, periodista, maratonià i, com diu ell, "projecte" de triatleta. Parlàvem de lesions, molèsties, fisioterapeutes i altres històries...fins que em va dir que estava fent sessions d'acupuntura i que li havien solucionat antics problemes. Tot i la millora experimentada les últimes setmanes, no acabo de fer net amb la lumbàlgia, així que m'he estirat a la camilla i he deixat que em clavessin agulles per tot el cos. La sensació ha estat estranya i, ara mateix (escric dues hores després de la sessió) no sento cap millora. Però suposo que tot té el seu procés. Així que m'aplicaré el consell més repetit en aquests casos: calma, paciència i bondat.