EL CAMÍ DE SANTIAGO, DES DE MADRID

Mentre l’any passat m’entrenava per a la Marató de Sables, motxilla a l’esquena, sumant quilòmetres a dojo, un bon dia vaig descobrir l’existència d’una versió madrilenya del Camí de Santiago. En vaig fer una etapa, de 52 kms entre l’anada i la tornada, de Colmenar Viejo a Navacerrada. El fet d’anar seguint les fletxes grogues que indiquen el camí i, de tant en tant, trobar-me la clàssica pelegrina o petxina que identifica l’apòstol Santiago, fa el camí més amè. En aquella ocasió es va tractar d’una aventura efímera, d’un sol dia, però sempre vaig tenir clar que algun dia voldria fer el “camino” corrent.

Tinc molts amics que l’han fet però fins ara mai m’havia acabat de decidir. De fet, però, la idea s’anava coent dins meu sense que jo me n’adonés. Amb en Santi Castan teníem en ment (i segueix en peu) la idea de fer algunes etapes aquest pròxim estiu. M’he avançat a les dates i he començat el viatge d’una forma una mica peculiar: aniré sumant quilòmetres i avançant en el trajecte però sense fer-ho d’una tirada, ni tan sols en fases. Quan es puguin fer etapes, se’n faran. Sense una data límit, sense un mínim de quilòmetres exigible al mes. Simplement quan es pugui. I, això sí, sempre corrent.

Aquest projecte no el faré sol, he enganyat la Paz Rodríguez perquè m’hi acompanyi. Fa un any i mig que corre i es vol aficionar a les llargues distàncies. No sap on s'ha ficat. Entre ahir i avui hem cobert les dues primeres etapes. La inicial va servir, únicament per sortir del centre de Madrid i situar-nos al residencial barri de Montecarmelo, al nord de la capital. Van ser només deu quilòmetres, en lleuger ascens, des del parc de la Dehesa de la Villa. Un cop superades les “4 Torres de Florentino”, aquelles que es van aixecar amb la venda de l’antiga ciutat esportiva del Reial Madrid, vam arribar a l’Hospital Ramón y Cajal, zona en què vam començar a trobar les primeres marques grogues. L’etapa s’acabava al cementiri de Montecarmelo, amb la sierra com a preciós paisatge de fons. En aquell punt vam girar cua, cap al que havia estat el punt de sortida de l’etapa.

Dades 1ª etapa: 10.000 metres-52’00”, a una mitjana de 5’12”. El desnivell positiu acumulat va ser de 35 metres.

Avui tot ha estat diferent. Segona etapa, de 21 quilòmetres, entre Montecarmelo i Colmenar Viejo. Al començament, l’interès estava en la fesomia del paisatge que deixàvem enrere, el monstre arquitectònic que suposa la ciutat de Madrid. A poc a poc, però, la vista s’ha anat fixant cap a l’objectiu de la jornada, el campanar de l’església de Colmenar Viejo, que anava apareixent al fons. El camí es fa més bonic des que deixa enrere la localitat de Tres Cantos, on s’arriba després de molts quilòmetres enganxats a la carretera. A partir d’aquí, el rierol Tejada pren tot el protagonisme (ha de ser creuat un total d’onze vegades). El terreny comença un ascens constant, indicatiu de la proximitat de l’arribada. Els últims 5 quilòmetres s’han fet més durs, tot i que el ritme baix ha facilitat les coses. L’arribada, a l’ajuntament del poble, també ha estat per emmarcar. Al poble del mític porter d’handbol Lorenzo Rico no és habitual veure corredors amb motxilles a l’esquena.

Dades 2ª etapa: 21.220 metres-2.21’19”, a una mitjana de 6’39”. El desnivell positiu acumulat ha estat de 430 metres.

Entenc que la nostra no és la clàssica manera de fer el camí, i que l’esperit no serà el del peregrí habitual. Les interrupcions a la ruta seran constants. Però això també té el seu encant, anirem assaborint l’aventura a poc a poc.